diumenge, 8 de maig de 2011

Finalista en la categoria 12 a 14, scsjordi 2011

EL CONCURS DE TV3 de Ferran Pavón, 1ESO C, Institut Eugeni d'Ors.


Il·lustració d'Eduard Barrobés
 
El Víctor era un nen que des de sempre li havien agradat les mates. A la escola sempre treia deus i més deus, fins que un dia el seu professor de mates li va dir:
-Per què no participes en el concurs de mates que fan a TV3 el dissabte de la setmana que ve?
- A mi m’encantaria, però jo sóc un nen molt nerviós i si hi participo estaré molt nerviós!
- Mira Víctor, jo si fos tu m’ho pensaria molt bé.
-Ja...
-Mira farem una cosa, per demà, de deures, tens que portar-ho ben pensat, val?
- Molt bé.
En Víctor en arribar a casa, després de la escola, els hi va comentar als seus pares i ells, no gaire satisfets, li van dir alhora:
-A nosaltres ens sembla molt bé, però, és casi impossible que et toqui.
-Mira, el teu pare, quan devia tenir la teva edat, com ja saps, era un gran matemàtic, i un dia, un amic seu, li va proposar anar a TV3 a fer aquest concurs matemàtic. Però, saps que li va passar, que a Catalunya hi ha tants nens que a ell no li va tocar!
-Però es pot provar, no mare?
- O i tant! Jo no t'ho nego. Ara, amb una condició, si no et toca, no t’enfadis!
- Val.
-A mi també em sembla una gran idea. Si vols, demà escrivim una carta al director de TV3 i a veure si ens toca.
El Víctor s’ho va acabar de pensar molt bé, i finalment va decidir que ho faria, tan si li toqués com si no li toqués. El dia següent li va comentar al seu mestre i ell li va contestar:
-Sabia que diries que sí! Però ara falta que et toqui. Ah, però una cosa, si et toca em deixaràs que vingui a veure’t, no?
- Es clar que sí!
Al cap de sis dies:
-Em sembla que no et tocarà –deia la seva mare.
- Vaig a mirar a la bústia, val mare? –deia en Víctor mort de ràbia.
- Val, ves a veure-ho. –deia la seva mare.
-Però mare, aquí hi ha una carta de TV3!!! Sí, m’ha toca’t!!! Això és impossible! Que bé!!!
El primer que va fer va fer va ser trucar al pare, que estava treballant, perquè anul·lés el dia següent de treball. -Pare, tinc una gran notícia! Saps que...
El seu pare ja s’ho va imaginar i ràpidament li va dir:
-No em diguis que t’ha tocat?
-Doncs la veritat és que... Sí!!!
-Molt bé, ara mateix els ho vaig a dir als de la feina, que demà no estaré i que agafin algun suplent dels que hi ha per allà!
Doncs ja al dia següent, ja ben preparats, van anant tirant cap a Barcelona, a on hi havia TV3.
Quan van arribar, els seus pares juntament amb el professor de mates d’en Víctor van anar a la sala principal i en Víctor va anar a la sala d'espera, a on hi havia els seus tres rivals, la Júlia, el Marc i el Josep.
-Com et dius tu?- preguntava la Júlia.
-Em dic Víctor i tu?
-Em dic Júlia, encantada.
El Guillem i el Josep estaven molt callats i molt concentrats, mentrestant el Víctor i la Júlia seguien parlant. El presentador els va avisar:
-Nens, ja podeu entrar a la sala principal. Els quatre estaven molt nerviosos. Quan tots estaven asseguts al seu lloc el presentador va donar l'inici:
-Vinga, explico com funciona: Us faré tres preguntes a cadascun i vosaltres me les teniu que contestar bé, teniu deu segons per contestar-les. Guanya el que al final de tot tingui més punts. La primera pregunta va dirigida al Guillem: -30x99:20 quan és?
Havien passat set segons i ell va dir:
-Són 148’5.
-Correcte! Tens un punt. La següent pregunta va dirigida al Víctor: 20:1’5x77 quan és?
-Són 1026’6 període.
-Correcte, no ha passat ni un segon i ja m’he la has dit! Tens un punt.
Tant la Júlia com el Marc no n’havien fet cap de bé, o sigui arribava la última ronda entre el Víctor i el Guillem. Les últimes sempre eren més difícils.
-La última ronda, només el Guillem i el Víctor, la Júlia i el Marc ja poden marxar perquè ja no esteu a temps de remuntar això. Vinga, em sap molt de greu però... adéu! Vinga ,doncs, qui serà el guanyador, el Guillem o el Víctor, aviat ho sabrem. La primera pregunta va dirigida al Guillem! 20.000:10.000x1030x2.2x1.1:3.3 quan és?
- És 1510,59
-No és correcte! Tot i que casi ho fas bé és 1510,6 període i no 1510,59. Ara tot depèn d'en Víctor. Vinga, doncs aquesta pot ser la última ronda: Víctor: quan és 29:3x3x2x4x5:99?
-És 11’71 període!
-Doncs, és correcte o no és correcte?
-Diria que sí que és correcte!!! -deia amb veu fluixa el professor d’en Víctor.
-Sí!!!!!!!!!!!!!!!! És correctíssim!!! Vina aquí Víctor, has guanyat 50.000 euros!
-No m’ho puc creure!!! Que bé!!!
Com que tant la família com la escola d’en Víctor eren pobres, ell va decidir repartir 20.000 euros per pagar les hipoteques de la casa i uns altres 20.000 euros per les reformes que volien fer a l'escola. Ell es va quedar uns 10.000 euros, més que merescuts, i es va poder comprar tots els jocs que li agradaven.
I conte contat i aquest conte s’ha acabat.