dilluns, 9 de maig de 2011

Finalista en la categoria 14 a 18, scsjordi 2011

AMOR EN PARAL•LEL
de l'Aina Martí i Nerea Gil, 1BATX B, Institut Eugeni d'Ors


Il·lustració d'Eduard Barrobés

Feia bon dia, era un d’aquells dies d’abril on el sol brilla amb força però de tant en tant deixa que un bri d’aire el refresqui. Degut al bon dia que feia havia decidit anar al parc. Un cop estirat a l’herba pensava en les seves coses , en una en particular: el seu amor. Per molt que sabia que era impossible, no podia deixar de pensar en ella. I és que no tries mai de qui t’enamores, i el destí havia fet que s’enamorés d’una recta paral•lela.

Mai pensava que li pogués passar una cosa així, perquè ell era una recta molt racional que no desvariava amb impossibles. Ell no creia amb aixó de trobar la teva recta perpendicular, trobar una recta que està destinada a estar amb tu. Per ell era un assumpte del qual en parlava tothom però que gairebé ningú l’havia trobat. Fins que es va fixar en la seva recta paral•lela.

La veia passar de lluny, sempre a la mateixa distància. Una distància insalvable perquè, com bé sabia, dues rectes paral•leles estan condemnades a veure’s sempre però no poder acostar-se. El que donaria per ser rectes secants...

De vegades desitjava oblidar-la, no pensar més en ella per poder aulleujar el seu patiment. Però era innevitable, l’havia capitvat en tots els seus punts i segments. I és que, sense adonar-se’n, s’havia enamorat d’ella. Se l’havia guanyat dia a dia. Sempre l’havia tingut al costat però no s’hi havia fixat. Al principi era una recta normal, parlaven desde la distància de temes sense importància. Però cada cop li tenia més apreci. Es va adonar que n’estava enamorat quan una recta secant veïna i ella van creuar els seus punts. Va tenir un sentiment de gelosia al qual no estava acostumat.

I així fins ara, els dies que feia bon temps s’estiraven a l’herba a la mateixa distància insalvable i ell la mirava sospirant i preguntant-se si algun dia podria estar amb ella.

Bé, no ha perdut del tot l’esperança: algun dia potser es trobaran, quan arribin a l’infinit...