dijous, 17 de març de 2011

Penja aquí el teu conte per al concurs

Disseny del cartell: Carles Forès

Deixa, al comentari d'aquesta entrada, el teu conte matemàtic per al concurs. Llegeix bé les bases. Tens fins a l'1 d'abril!

37 comentaris:

Anònim ha dit...

Hi there,

Thanks for sharing the link - but unfortunately it seems to be not working? Does anybody here at contesmatematics.blogspot.com have a mirror or another source?


Thanks,
Oliver

Laura and Conchi ha dit...

Hi Oliver,

we are glad to hear from somebody of ... United Kingdom?
The title is a link to the post, not to upload the tale. To do it, you just have to click to the comments and write your tale as if it was a comment. Rembember to add your name, your high school level and name.
Very important: check carefully the rules contest.

Best regards, adéu!

Aina Almirall, Glòria Felgueras, 3ESO, Institut Eugeni d'Ors ha dit...

I tu, què veus?

En Guiu, sempre t’observava d’una manera molt estranya. Sempre que et mirava movia el cap de costat a costat com si volgués descobrir i imaginar-se una part de tu.
Sempre, a l’hora de menjar, quan hi havia trossos d’algun aliment al plat, també feia barbaritats molt estranyes: per exemple, punxava mil cops la meitat del plat sense tocar ni un tros de menjar. I així s’hi podia estar hores i més hores fins acabar-se el que hi havia al plat. Però quan hi havia menjar líquid com purés, sopes o alguna cosa per l’estil, s’ho menjava perfectament, sense cap problema.
La seva mare trobava aquelles coses que feia molt estranyes i un dia que estaven sopant li va preguntar: “Guiu, que no veus la meitat del plat o que et passa?”. En Guiu se la va quedar mirant molt parat i li va respondre: “I tu sí?”
La mare es va quedar en blanc i no li va saber respondre. Els dos van mirar alhora el plat de menjar i quan van tornar a aixecar el cap, les seves mirades es van creuar. Allà es va acabar la conversació. Amb una mirada n’hi havia hagut prou.
La mare, el dia següent el va portar a l’oculista però, quan li van fer les proves per mirar si tenia algun problema a la vista, li van dir que era un dels nens amb la millor vista que havien conegut.
Tot era molt estrany, era el nen amb la millor vista que havia conegut aquell oculista, però no veia la meitat del plat. Com es pot entendre això? Doncs no, no s’entenia de cap manera.
La mare no s’havia què fer, però el que estava clar es que el seu fill no veia la meitat de les coses que l’envoltaven. Després de tan voltar i visitar tants metges i especialistes no va tenir més remei que adaptar-s’hi. La seva mare a partir de llavors, tot li col•locava simètricament, es a dir, quan s’havia de vestir, per exemple, li col•locava els mitjons de tal manera que des del punt mig on hi podia veure en Guiu quedessin a la mateixa distància tots dos, com si fos un mirall. A l’hora de menjar, quan hi havia carn, peix o algun tipus de tall, feia el mateix, els trossos que li col•locava en un costat del plat, l’hi havia de col•locar simètricament a l’altre meitat, perquè així ell pogués menjar sense dificultats.
Es van obrir moltes investigacions sobre el cas, només hi havia un altra persona amb aquella malaltia tan estranya. Era el cas d’una noia exactament del mateix any, el mateix dia i a la mateixa hora. Era només casualitat o efectes matemàtics? Perquè el més sorprenent era que la noia veia la part contraria de la que veia el noi.
Van passar els anys, ningú trobava una possible solució, millor dit, no trobaven ni un principi, i després de donar-hi tantes i tantes voltes en aquest tema, la investigació es va tancar. Els nois gràcies a les investigacions, es van conèixer, el regle es va convertir en la eina més imprescindible per els pares dels dos nens.
No va caldre gaire més temps perquè els dos nois s’enamoressin. I des de llavors, no calia l’ajuda dels pares ja que entre un i l’altre, s’entenien prou bé i es compensaven amb les parts que no veien. I no hi havia dia que no desenvolupessin un concepte matemàtic.

Miquel Martos, 1ESO, Institut Eugeni d'Ors ha dit...

EL ROBATORI.

En un dia qualsevol les persones fan la seva feina, grans amb el seu negoci i petits intentant aprendre, parlarem d’una família d’Igualada que té el seu negoci, concretament una fruiteria.
La família viu d’aquet negoci, però per portar-lo tot en ordre, al final de cada mes passen comptes del que han guanyat.
Però al treballador més jove, hi ha alguna cosa que li fa molt mala espina.
-Escolteu, algú em pot dir que hem tret de diners aquest mes?
-És clar, molt !
- M’ho podeu dir més concretament?
-Home, ara mateix no ho sé.
-Algú s’ha dignat a pensar una miqueta de debò aquest quart d’hora que portem pensant? Algú s’ha donat compte que no sabem els diners que hem tret? Algú s’ha adonat que ens han robat els números?
-Òndia, és veritat !
Per això no saben la quantitat que han tret.
Van contractar el detectiu més famós del moment en Sherlock Holmes :

El detectiu es va posar mans a la feina. Va començar a mirar, amb la pipa a la boca, pel terra amb la seva lupa.
El més normal era trobar petjades, no? Doncs, no, ell va trobar números, el que li va semblar molt curiós era que el principi del rastre començava amb 2 -4-6-8-10-12-14-16-18-20-22-24-26-28-30-32.
El rastre acabava en 32 que era el número de la casa on acabava el rastre, va trucar a la porta i va sortir un home molt gras i que feia pudor.
-Bon dia sóc en Sherlock Holmes, vostè ha estat el lladre que ha robat els números ?
-Per què ho vol saber? Jo sóc feliç amb tants nombres! Ups, se m’ha escapat, ara que he confessat involuntàriament, què vol de mi?
-El que vull es saber per què ha robat els nombres ?
-Molt bé, li ho diré: pensi que si té mes nombres i cada cop els nombres son més grans, aquests tenen més poder; llavors com més números mes calerons, no ? Llavors més calerons tindré, no ?

-No senyor Nuñez, com més números tingui no tindrà més calerons, ho entén?
-Haaaaaaaaaaaaaaaa! No
-Pensi els calerons són calerons, però els números són números , son móns diferents.
-A d’acord, llavors m’entrego!

Nora Aranda, Irene Casado i Paula Nef ha dit...

EL RESCAT

Els números “Uizero” i “Uinoranta” estaven parlant sobre explicar-li el seu secret a la seva amiga “Tresiquatre”. El seu secret era que ells eren els superherois de la ciutat! Mentre estaven discutint sobre dir-li o no, no es van adonar que la “Tresiquatre” estava darrera seu escoltant la conversació. Quan se’n van adonar, li van explicar tranquil•lament, i ella els va dir que si els podia ajudar a fer alguna cosa, que ella era molt bona en tecnologia i els podia fer un radar per veure on estaven els malvats. Ells li van dir que si, que els vindria molt be. Ella es va posar de seguida a construir-lo i ells esperaven.

Quan el va acabar el ”Uizero” i el “Uinoranta” es van quedar bocabadats, no sabien que la “Tresiquatre” sabia fer tantes coses! A part de fer el radar també els havia fet uns vestits amb un detector perquè sapiguessin on estaven. A la mitja hora van començar a sentir un soroll que no parava de fer: Pii,pii,pii. Era que havia un malvat a prop seu, que es pensava que no sabien que estava allà. Ells van seguir parlant com si no ho sapiguessin i el malvat va atacar, i llavors la “Tresiquatre” es va amagar i el “Uizero” i el “Uinoranta” van atacar i van detenir al malvat. El malvat va fugir corrents i estava molt desconcertat, ell volia haver-los agafat per sorpresa i no al reves.

La “Tresiquatre”, el “Uizero” i el “Uinoranta” es van posar a riure i després, amb el radar van anar a buscar al malvat, perquè sabien que portava alguna cosa entre mans. La senyal seguia fins a les clavegueres i hi van entrar, deixant a la “Tresiquatre” a dalt, que se’n va anar a casa. A dins les clavegueres, van sentir un soroll i el van seguir fins arribar a una sala molt estranya. Es van amagar i van veure que la sala era plena de números pintats a unes pissarres gegants, i els números, s’estaven movent! De seguida, els dos superherois van reconèixer els seus amics de la ciutat de “Numerolàndia” i es van proposar de salvar-los. Van esperar a que el malvat se’n anés, i quan ho va fer, van sortir del seu amagatall i van trobar un paper a sobre d’una taula on deia que per treure els números de les pissarres s’havia de calcular dos vegades el número que es volia treure i dir el resultat en veu alta, i així ho van fer. Un a un van anar alliberant tots els números i, ells els van anar explicant què havia passat. Estaven tan tranquils a casa seva quan havien aparegut dos números dient que eren dels correus. Llavors quan els hi obrien la porta deien unes paraules i quan se’n havien adonat es trobaven enganxats a les pissarres.

Quan estaven a punt de treure a l’últim número de la pissarra (que era el germà de la “Tresiquatre”), van sentir que venia algú i el van haver d’amagar-se. El malvat que els havia atacat a casa seva i un altre es van enfadar molt quan van descobrir que havien escapat i, al veure que en quedava un, se’l van emportar.

Ells els van seguir i van veure que el portaven a la superfície (encara estaven a les clavegueres) i van anar a una caseta amagada, una mica lluny de “Numerolàndia”. Van entrar i els dos malvats els van veure. El “Uizero” i el “Uinoranta” els van veure les cares, eren el “Menystres” i el “Mésvuit”! El “Menystres” i el “Mésvuit” eren els malvats més buscats de “Numerolàndia”. El “Uizero” i el “Uinoranta” es van multiplicar entre ells i va quedar el “Uinoucents”. El “Uinoucents” va derrotar als dos malvats i van rescatar al germà de la “Tresiquatre”. Van anar a la policia i van entregar als dos malvats (els van donar una recompensa de 1000€). Quan van arribar a casa de la “Tresiquatre” els dos germans es van abraçar i tot va tornar a ser com abans. La ciutat coneixia el secret del “Uizero” i el “Uinoranta”, però ells es sentien molt orgullosos de la seva feina com a superherois.

Conchi Hito ha dit...

Tots els contes que apareixeran a continuació han estat lliurats al professorat dins el termini correcte.

Marc Guimerà, Emilio Moreno, Gerard Benedico, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL DESCOBRIMENT DEL PLENETA TERRA (Part I)

Hi havia una vegada un planeta estrany, dit “LANTRUTA”, on els seus habitants, eren com els humans, però tenien poders i el principal era volar però només durant 2 minuts i 30 segons seguits.

Hi havien molts nens, un d'ells, el Marc que volia viatjar al planeta Wakfut i el Marc li va preguntar a l'Emilio i al Gerard si volien anar amb ell al planeta Wakfut. L’ Emilio i el Gerard li van contestar que sí i van pensar que podien crear un coet per anar-hi. Van agafar trossos de ferro, al•lumini, filferros, cargols... i van començar a muntar el coet.

El coet tenia dos motors enormes, a la carcassa posava el planeta Wakfut de colors vermell i el fons de color groc. Per poder conduir per l’espai, van agafar dos volants d’un camió que estava abandonat al desguàs, per seure hi havia tres butaques molt còmodes, i de pedals tenien dos comandaments vells (un de l’àvia del Gerard i l’altre de la tele de l’habitació de l’Emilio).

El Marc, l’Emilio i el Gerard tenien un dubte, no sabien què ficar-se de roba però com que eren molt coneguts al poble, se’ls hi va ocórrer que podrien anar amb els “motoristes del poble” que eren una agrupació de deu persones que el seu vehicle principal era la motocicleta. Van anar a la casa on vivia el cap de colla. Van picar a la porta de la seva casa, els va obrir ell, i amablement li van dir:

-Perdona, per casualitat no tindríeu tres de cap vestit d’anar amb moto o com vosaltres li dieu el “mono”, per nosaltres tres?

Els tres amics eren molt poc tímids hi no van tenir cap problema per preguntar-li. El cap de colla va dir de males maneres: Oh, si en tinc dos de vells que ja no utilitzem. I van marxar corrents amb els vestits cap al garatge. Un cop allà van agafar el coet i el van portar arrossegant gràcies a les rodes cap al turó del poble.

Allà van posar-se dins i després de difícils intents van engegar el coet i era molt incòmode perquè era molt petit. Durant el viatge, el Gerard, gran matemàtic del poble, anava mirant els diferents planetes, els ordenava de més grans a més petits, per mida, i va fer un gràfic. Es va entretenir una bona estona i l’Emilio que era el que dominava el coet, es va despitar discutint amb la seva mare pel telèfon i va dir, el Marc :

-Ja el porto jo!!.

I la beguda que portava pels marejos li va caure davant el comandant i llavors el coet va caure en picat i van anar a parar a un planeta que es deia “bchk08”, que segons el Gerard feia 5.000 km de diámetre, i una tercera part estava habitada. Quan van obrir la porta del coet per baixar al planeta..... van endinsar-se en un nou món. Aquell planeta era irreal: hi vivien 3 persones que es deien: Bobby,Alexander i Kelly, però d’essers vius n’hi havien molts més. Havien com a 50 especies totalment diferents a la vida real. Els pocs habitants del poble cada dia havien de sobreviure dels atacs d’aquelles especies en extinció per ells anomenades “IVORS”.
El Marc, l’Emilio i el Gerard van veure que aquells tres nois d’aquell planeta es desplaçaven amb moto i els hi va recordar aquells motoristes del poble. Quant aquells nois van veure al Marc, l’Emilio i el Gerard els hi van dir:

-Hola!

Es van presentar i van dir:

–eh! Quina jaqueta més “xulla”!

Marc Guimerà, Emilio Moreno, Gerard Benedico, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL DESCOBRIMENT DEL PLANETA TERRA (Part II)

I la kelly els hi va dir i per cert que feu aquí? D’on sou? Per què veniu? Què voleu? El Marc , l’Emilio i el Gerard els hi van explicar tota la historia i el Bobby els hi va oferir d’anar a viure a la seva cabana amb el seus amics. El Marc , l’Emilio i el Gerard van acceptar sense pensar-s'ho dos cops, perquè el Gerard havia sentit a parlar d’aquest planeta i resulta que era molt perillós.

Van passar la nit allà però el Marc i l’Emilio no podien dormir de cap manera i van sortir a donar un tomb pel planeta tot i que el seu company de cabana, l’Alexander, els va recomanar no sortir sols. Tot i així ells van sortir. Semblava tranquil i es van animar a anar a l’altre punta i de cop en un obrir i tancar ulls es van trobar amb un Sol imponent, van apujar el cap i van veure el Sol davant seu i centenars d’aquelles especies que va dir l’Alexander però al Marc i l’Emilio els van acaronar suaument. El perquè d’això, va pensar el Marc, era perquè a ell i a l’Emilio cada cop que s’acostava l’estiu, li sortien com una espècie de taques al coll i els “IVORS” n’estaven plens i van tornar corrents cap a la cabana van despertar als seus companys i els hi van explicar tot però les taques van desaparèixer i la Kelly va dir: “he! el meu avi també tenia això i me'n recordo que tenia “IVORS” a casa”, i la kelly va dir: a la tomba del meu avi és pot veure perquè el vidre es transparent. El Gerard va intervenir i va dir:

-Però ja s’haurà podrit no?

La kelly va fer un somriure i va dir: -no aquí els hi posem un líquid sobre el cos perquè no es facin mal bé. Va som-hi!

I van anar. Era un lloc estrany, fred però quan el Marc i l’Emilio van veure el cos es van fixar que portava un collaret amb un símbol llatí i resulta que ells també en portaven un d’igual. Es van posar a plorar. “Tranquils”, els hi van dir, “deu ser una casualitat”. Però al final es van oblidar per complet de la taca a la pell que atreia als “IVORS”. El Bobby va dir:

- Bé, demà ja ho investigarem amb més calma

-Sí, sí millor -va confirmar el Gerard.

L’endemà al mati van esmorzar i se’n van anar a l’altra punta del planeta a veure els “IVORS”, però havien desaparegut totalment. No ni havia ni un a la zona, estava buida totalment i després de seguir el rastre de les petjades van anar a parar a la tomba de l’avi de la kelly i el cos havia desaparegut, no hi era, i el Gerard va veure més petjades i les van seguir, i de cop van entrar en una espècie de túnel del temps i al sortir tot estava igual però on estaven el Marc i el Emilio, metres endarrere, van trobar una espècie de ”IVOR” amb el físic del Marc i el Emilio. Aquell ivor podia parlar amb als altres ivors i nomes volien avisar als humans que havien descobert un nou planeta la “TERRA” que estava a 1.000.000 anys llum d’allà i els ivors es van relacionar amb el Marc i el Emilio d’aquesta manera van sorgir els primers humans.

DESPRÉS DE 1000 ANYS....

Es va arribar a la conclusió que el Marc, l’Emilio i el Gerard (ell també perquè es va infectar) tenien una part de l’ADN dels humans, el 50%, i els ivors l’altra part i aquelles taques ara les té tothom, però nosaltres les anomenem “pigues”.

Lucas Fons, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

ΤΟ ΣΠΙΤΙ ΤΗΣ PIZZA

Era un dia qualsevol quan un noi, que tenia que pagar els seus estudis va decidir treballar a ΤΟ ΣΠΙΤΙ ΤΗΣ PIZZA, el restaurant del seu tiet. Va ser dur per ell, però el va ajudar en matemàtiques, per ser concrets en les fraccions. Al noi li costaven un tou les fraccions, no s’havia perquè, però no les entenia. Us preguntareu com s’ho va fer. Molt fàcil, el restaurant era molt conegut i anava molta gent. Tothom podia demanar 1/4, 3/6 o 2/3. Ell ,al començament, no sabia si era una bona elecció anar a treballar de cambrer, però mai se sap.
Uns mesos després el seu tiet va caure malalt, com la malaltia no era molt coneguda i no sabien com curar-la van decidir que millor no li donessin res.
El noi va tenir que encarregar-se ell sol de quasi tot, menys cuinar. El cuiner i ell, abans, de tant de treball ni es veien però, ara que no estava el seu tiet, van fer una gran amistat. Sortien tots els dies, menys quan el noi tenia que estudiar. Alguns dies, fins i tot, el cuiner l’ajudava a estudiar. A la mare del noi no li agradava molt el cuiner, el trobava molt solitari. Una nit el cuiner, per primer cop, va portar al noi a un bar. El noi havia fet, feia unes setmanes, els divuit anys, llavors podia veure alcohol.
El noi no pensava que fos una bona idea, ni la seva mare, però es va animar.
Li va agradar molt beure una Cerveza, no va arribar al punt de la dependència, per sort.
Al dia següent era el dia que més tenia que treballar, el divendres per la tarda, anava un tou de gent. Els dos van acabar cansadíssims i amb set. Al noi va tenir la idea de agafar uns 1/4s de pizza, unes Cervezas i fer unes partides de Fifa a la XBOX. Al cuiner li va encantar la idea, ell pensava que Cerveza + pizza + consoles = passar un temps genial, i així va ser.
Pel matí els dos van anar a veure el tiet del noi, i van sortir amb una gran il·lusió, d’aquí unes setmanes el tiet sortiria i podria treballar i relacionar-se com sempre ho havia fet.
Ah!, i al final el noi va poder pagar els seus estudis de Mates i Ciències.

Laia Igual i María Florentin, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

UNA CARTA AMB UN DESTÍ... (Part I)

Va un dos i un dos i es transformen en 4, és broma aquí comença la nostre història.

Hi havia una vegada un home que es deia Jan era carter a l’oficina de correus nº236. Com cada dia anava a treballar, es posava l’uniforme, anava a buscar les claus de la furgoneta, anava a buscar els paquets i les cartes que havia de repartir i se’n anava a treballar.

A ell li agradava molt això de repartir cartes. Aquell dia li va passar una cosa molt estranya. Hi havia una carta amb una adreça molt rara, no l’havia sentida mai, era:010-015-019-005-016-C, ell va pensar que era una broma, però més tard es va adonar què volia dir alguna cosa.

Ell tenia una cosina que era desencriptadora que, per si no ho sabeu, és l’ofici d’esbrinar missatges xifrats. Va anar a casa seva, i com a excusa va fer servir que li havia de portar un paquet del seu pare, que estava vivint a Turquia per la feina que li havien donat: ell era un actor de cinema. Quant va arribar a casa de la seva cosina, que es deia Júlia i tenia 30 anys, van estar parlant i van prendre el té. Més tard ell li va preguntar si podia ajudar-lo a desxifrar un missatge i ella, naturalment, li va dir que sí.

La Júlia va mirar atentament el nom del carrer,010-015-019-005-016-C, ella era experta i va pensar que podia ser 010= 0+1+0= 1= primera lletra de l’abecedari= A i així va fer amb totes 015=0+1+5= F , 019= 0+1+9=S, 005=0+0+5= 5=E, 016=0+1+6=7=G però no entenia el que significava la lletra C. Aquell missatge tampoc tenia molt de sentit, el que li sortia era: AFSEG. Va pensar que li podia sumar 2 = saltar dos lletres. I després de fer els calcula li va sortir: UGILG però no sortia res. Al cap d’una estona va pensar que tenia que ordenar les lletres i la paraula més normal era gilgu. D’aquella maleïda C no sabien el que era. Molt trista li va dir la mala noticia al seu cosí, li va dir:´

- No trobo la fórmula correcta!
Ella el que no entenia era el que perquè d’ aquelles coses tan estranyes a les cartes. El noi decebut se’n va anar a casa seva, ja era fosc i abans d’anar a dormir es va posar a la taula del menjador a mirar que podia ser però res, no va trobar res de res.
L’endemà estava fet pols, era la primera carta que no la entregava al seu destinatari.

Van passar uns quants dies fins que un dimecres molt assolellat se li va ocorre una idea, era fàcil i no tenia res de complicat. De cop en Jan va dir:
-Ja està, consisteix en que un 001 és la lletra A, els ceros nomes estan aquí per enganyar! I en el cas de dos xifres només hi ha posat un sol cero, és fascinant, increïble! Ho he aconseguit!!!.
En Jan estava molt content i llavors va anar corrent a la taula on era aquella carta i va veure que 010-015-019-005-016-C era el mateix que Josep i la C s’havia de fer el contrari de lletres a números, C=3 Josep III. Era el carrer de la cantonada de l’estació! No s’ho podia creure era una de les coses mes difícils que havia descobert mai.

Laia Igual i María Florentin, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

UNA CARTA AMB UN DESTÍ (Part II)

Aquell matí mateix va anar corrents a deixar la carta, estava molt emocionat pel seu gran descobriment, de camí cap al carrer va trucar a la seva cosina i li va explicar. La Júlia es va quedar sense paraules, es va quedar uns quants segons sense dir res... Quan ja estava arribant la va tirar i va picar a la tercera casa començant des de davant, ho va intuir, o alguna així, però va anar directe cap allà. Va preguntar per un tal Josep i li van dir que no hi vivia cap Josep allà. Ell es va entristir molt i es posar a plorar però al cap d’una estona se li va acudir una idea: va pensar que començant des de la part del final del carrer potser funcionava, tal com ho va dir ho va fer, i entusiasmat va picar al timbre de la casa i va dir:

-Hola...que hi ha un en Josep?
-Sí! Jo mateix. Qui és vostè?
-Sóc el carter, vinc a portar una carta...
-Pugi si us plau! Feia tant de temps que no rebia cap carta! Pffff... però com sap que em dic Josep?
-Miri millor pujo i t’ho explico tot.
-D’acord endavant!

El Jan va pujar i es van presentar.
Van estar parlant hores i hores i el Josep es va quedar parat, no s’ho podia ni imaginar els problemes que li devia haver creat aquella carta. Només era una carta de felicitació d’un amic seu. Que ja podeu veure que se les enginyava prou bé.

Però el que en Josep no entenia com va encertar que era la tercera casa, ni quin era el seu nom però van passar uns segons i els dos es van posar a riure.

El carrer es deia Josep III que coincidia amb el seu nom, Josep, i III la tercera casa! Pura coincidència? No es clar que no! L’amic que va enviar la carta era un as, un crac! No hi havien paraules per descriure el que era i sabeu qui va enviar la carta? El marit de sa cosina!!!

La seva cosina si que ho sabia però el va deixar que ell sol descobrís per qui era i a on l’havia de deixar. La Júlia va pensar que els gens d'aquella família seguien funcionant per a tothom.
Uns anys desprès:
Gràcies a ella es va convertir en un desencriptador conegut arreu del món, tothom el coneix com a Jan III, la carta era una petita broma però va tenir efecte.
Ara el Jan i el Josep són veritables amics!

Queralt Jové, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

PETITS SOMNIS

Hi havia una vegada una noia anomenada Carme que devia tenir uns tretze anys. Ella des de sempre que somiava de gran ser una gran matemàtica que en sàpigues tant que fos reconeguda per tot el món. Però la seva pega era que les matemàtiques no eren la seva millor assignatura. Treia cincs o sisos però mai havia tret un deu. Ella estudiava de valent però a l’hora de la veritat no se’n sortia.
Es va anar fent gran ella i anava veient que mai podria arriba a ser una gran matemàtica. Estava desesperada, ja no s’havia que fer, però un dia al col·legi la professora de mates li va recomanar un professor particular perquè l’ajudes en tot el que ella necessités.
Van passar uns quants dies i la noia seguia igual que abans, sense millorar. Al cap d’un temps, el professor va buscar per Internet alguna manera per ensenyar que fos més practica. La va posar en pràctica i va començar a donar bons resultats. La professora va començar a complicar-li les operacions fins que un dia li va posa una que era molt difícil de resoldre, fins i tot a la mateixa professora li va costar molts dies de resoldre-la. La operació era aquesta:

18993645869·12·12+15/1899=

La professora va estar-se quatre mesos intentant resoldre la operació combinada, fins que ho va aconseguir. En canvi la noia s'hi va estar molt de temps intentant de resoldre la operació. Van passar dies i dies abans que la Carme trobés la solució, els dies anaven passant però la Carme encara no havia trobat la solució.
Els seus amics es van començar a preguntar perquè no podia resoldre aquella operació que li havia posat la professora. Quant la professora li va preguntar que li passava que no podia resoldre la operació, ella va respondre:

-Ja fa temps que l’he resolta i crec que m’hauria de posar el mateixos exercicis que a tota la classe.

Ella no es sentia diferent, era com tots el altres.

La Carme li va ensenyar el paper i la professora va veure que l’havia resol sense cap problema. La professora va agafar el full i li va dir:

-D’acord però primer deixa'm comprovar si el resultat és correcte. Sí, si que és correcte, i dóna 1941,761113. Potser si que serà millor que facis el mateix que els teus companys. Però deixa'm preguntar-te, per què?
-Perquè sinó em sento desplaçada dels meus companys, i em sento diferent -va dir ella.

La noia es va fer gran i va estar estudiant matemàtiques. Va aprovar la carrera i va ser una matemàtica molt coneguda arreu del món. La gent l'adorava i tots els seus amics van ajudar-la amb tot el que van poder.

Alvaro Moyano, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

LA MARIA I EN PAU

Havia una vegada un nen i una nena, que es deien Maria i Pau que tenien 10 anys. Tenien que anar a una festa d’aniversari d’un amic, que es deia Miquel.
Quan van arribar van veure que hi havia 2 pastissos i 22 persones, els pares d'en Miquel no sabien molt de matemàtiques i els van demanar ajuda.
La mare d'en Miquel tenia tallats els pastissos en 28 trossos, entre els 2 pastissos.
Primer van preguntar qui no volia pastis, i 4 persones no en volien.
Van restar les 4 persones que no volien pastis a les 22 persones que eren=18 persones que volíem pastís i van dividir els 28 trossos de pastissos entre les 18 persones= cada persona havia de menjar 1,5 pastís, arrodonint.
En Pau i la Maria van ajudar a repartir els 28 trossos entre les 18 persones que hi havia.
I així van ajudar a la mare del Miquel. I encara va sobrar pastís.

Pau Carbonell, 3ESO, IES Eugeni ha dit...

I ALLÀ EM VAIG DESPERTAR JO. (Part I)

I allà em vaig despertar jo, no recordava res. L’únic que em podia situar una mica era un paper que em va caure als genolls que deia ” Busca qui ets i descobreix-ho sinó et quedaràs així per sempre i no recordaràs res mai més”. No sabia, ni què era, ni com em vaig convertir en allò. Era un somni?, era real?, on era?. Milions de preguntes em van rondar el cap i el més frustrant era que no les sabia respondre. Vaig intentar aixecar-me però no vaig poder el meu cos estava molt adolorit i encarcarat, no vaig poder veure on era. No sabia si plorar o cridar, gairebé em vaig tornar boig, sort que al final em vaig adormir.

Quan em vaig despertar ja em podia moure. Vaig mirar al meu voltant, no reconeixia res, tot era desconegut. Vaig optar per seure. Error, vaig començar a pensar i això una mica més i em torna a la situació anterior. Així que vaig començar a caminar. Era a mig camí d’un turó molt petit i el vaig pujar. El terra era ple d’herba i no hi havia cap arbre. Quan hi vaig arribar vaig veure una petita ciutat. No era a prop, però en un dia hi arribaria. Vaig seguir caminant. Es notava que era estiu, feia un gran sol. Però aviat aquest sol es va tornar insuportable i la set va començar a actuar. Desprès que el sol baixés, va començar a fer menys calor, va començar la gana, era insuportable. L’únic que em motivava per continuar era la petita taca que es veia a l’horitzó. Una ciutat. Aviat la taca es va fer més gran i es va expandir. Més endavant ja es distingien els edificis més grans. Mes endavant vaig comprovar que no era tant gran com em pensava. Com a molt, devia tenir 500 habitants, i això exagerant, la vista em va fallar, suposo que era pel cansament.

Quan vaig entrar al poble, vaig veure molts números caminant, em miraven malament i m’evitaven i els nens número m’assenyalaven. Era molt estrany, però el que m’interessava ara era veure, menjar i dormir. Per veure em va ser fàcil, hi havia una font allà a prop. Per menjar vaig veure un pomer, no semblava de ningú, així que vaig agafar tres pomes, eren boníssimes, potser era la gana que en modificava el gust, però eren molt bones. Vaig dormir al costat d’una casa, començava a fer fred. Abans d’anar a dormir vaig prometrem a mi mateix que demà buscaria qui era.

L’endemà, quan em vaig despertar vaig anar a buscar una poma per esmorzar. Vaig tornar a voltar pel poble i l’actitud de la gent era la mateixa. Vaig intentar parlar amb algú però tots s’escapaven o no em feien cas. Per sort una persona em va parlar, era un home número, de mitjana edat, semblava freqüentar molts bars i portava una ampolla de no se què a la mà. Em va dir que no sabia que era però que coneixia algú que ho podia saber i em va assenyalar un camí. Desprès que per tercera vegada mengés pomes, vaig anar a una casa una mica allunyada del poble. Era de tres pisos, semblava bastant vella i feia un efecte imponent.
Vaig trucar a la porta de fusta, i al cap de molts pocs segons va obrir la porta un vellet i em va deixar passar. La casa era espaiosa i amb molts mobles, que eren bastants vells. Es va seure a una butaca molt gran i em va convidar a seure a una, que era igual, davant. Semblava tranquil, no com tots els altres. I per fi em vaig atrevir i vaig ser molt directe. Li vaig preguntar: “Què sóc”?. Va sospirar i em va dir que era tota una incògnita. Jo estranyat em vaig desil·lusionar això ja ho sabia, ja sabia que era una cosa estranya, que ningú sap que és. Ell en veure la meva cara em va dir: “Per què estàs trist? Ja saps que ets”.

Pau Carbonell, 3ESO, IES Eugeni ha dit...

I ALLÀ EM VAIG DESPERTAR JO. (Part II)

Vaig alçar la cara amb una mirada estranyada i em va explicar que no era la primera persona que es trobava de la meva mena. Vaig fer una cara reconfortant i va continua explicant. Els metges creuen que és una estranya malaltia incurable. Però jo crec que hi ha alguna cosa més, poc temps després que un investigador digui que esta a punt de fer un gran descobriment, hi ha un nou cas. Però jo no sabia que era abans. També em va explicar que era un vell, cèlebre metge retirat, que estava en contacte amb altres metges i que a part atenia els vilatans. Sabia què era, però no sabia com fer que recuperés la memòria, llavors vaig recordar-me’n: el paper que em vaig trobar al començament de tot això. Li vaig donar al vellet i va fer un petit salt de sorpresa i em va mirar estranyat i li vaig dir que m’ho vaig trobar quan vaig despertar. Em va dir que, igualment, això era impossible, així que intentés tenir una vida normal i que ja parlaria amb els vilatans per que no em tinguessin por.
Quan vaig sortir de la casa el poble era totalment diferent, era festa major. Durant deu minuts la gent em va continua mirant igual. Però, als deu minuts, una ja no ho va fer, i a la mitja hora, una altra em va dir que ho sentia molt. I al cap de dues hores ja no em miraven malament. El metge era poderós. No recordava res de la vida que tenia abans així que encara que em dolia molt vaig decidir forjar-ne una nova. No sabia que se’m donava bé així que vaig començar a provar. Al poble era festa i feien activitats i vaig començar a provar coses: carreres, estirar la corda... ja m’estava a punt de rendir quan vaig veure un cartell que deia: partit de futbol a les dotze i quart, amb lletres molt cridaneres. En aquell precís moment sonaven les dotze i el camp de futbol estava a l’altre punta del poble, així que sense pensar-ho vaig començar a córrer. Hi vaig arribar justet, justet. Perfecte per apuntar-m’hi, estirar i sortir a jugar. Molta gent que abans em mirava malament ara ja no em mirava així, però es notava una petita desconfiança. Vaig mirar als meus companys i contrincants tots reien i somreien, eren força corpulents, tret de dos o tres, incloent-me jo. Va començar el partit.
El partit va ser emocionant, cansat i igualat fins al punt que vam empatar. Empatar a cinc! Es el millor record que tinc, fins i tot vaig marcar un gol. Després de canviar-me, al sortir em van donar la foto que ens havíem fet al començament. El sol començava a caure, em vaig asseure a les grades i vaig mirar la foto. Al meu equip hi havia: el -3, el 5, el -7, el 8, el 4, el -6 i jo. A l’altre equip hi havia: el 11, el -9, el -21, el 7, el 9, el 10 i el-2. Llavors induït per una estranya força vaig començar a calcular.-3+2+5-11+8+4-6+x (jo)=14-9-12+6+9+10-4 . Allò era -1+x=12. Llavors em va agafar un gran mal de cap i em van venir moltes coses al cap. Ho vaig mirar fixament, que tenia que fer ara. Llavors com una revelació vaig saber que tenia que buscar la x, i vaig començar a raonar. Si x-1 es 12 això vol dir que si a x li restem 1 dona 12. Això es el mateix que x= 12+1, x=13. Ho tenia, x=13, jo sóc igual a 13. Sóc un tretze!. Ho recordava tot. Bé, gairebé tot, no recordava qui m’havia fet això. El metge tenia raó, era un investigador, vaig anunciar que estava a punt de descobrir alguna cosa important. Vaig aixecar-me i vaig començar a córrer cap a casa del doctor i quan hi vaig arribar i em va obrir la porta sense explicar-li res ja va saber que passava. Havia recuperat el meu cos. Li vaig explicar com ho havia fet. La part dolenta era que no sabia qui m’havia convertit en una incògnita.

Cesar Martín, Zaid Chennaki, 3ESO, IES Eugeni ha dit...

TRIANGLE

Hi havia una vegada un triangle que vivia una mica a lo boig, no feia gaire cas i no tenia mai treball estable, ara mateix tenia una feina i una família de triangles, als quals no visitava gaire. Un dia va anar a l’estació i, quan va anar a creuar la via, va tenir la mala sort que un tren el va atropellar y el triangle va perdre la seva hipotenusa. Va decidir anar a corporació estètica y va decidir transformar-se en un quadrat, per començar una nova vida, ser més recte i tenir un treball estable i ser millor persona. Quan ja estava transformat en quadrat va anar a veure la seva família. La família no el va acceptar i llavors es va donar compte del seu error. Trist i desesperat va pujar l’edifici cilíndric, el més alt de tots, i es va intentar suïcidar. Va quedar en un polígon irregular i va caure en coma. Però els metges van creure que havia mort i el van enterrar. Un cop enterrat va despertar del coma, i es va adonar que l’havien enterrat viu. Va començar a cridar, però no el sentien, desprès es va donar compte que tenia el seu mòbil i va voler trucar però no tenia cobertura; estava desesperat i es va rendir. Però després van venir uns cucs vectors y van començar a menjar la fusta. Quan ja no quedava fusta va començar a treure la sorra. Quan ja estava fora va anar corrents cap a casa i li va explicar a la seva família el que li havia passat. La seva dona no el va reconèixer, perquè ara era un polígon irregular, i va trucar el manicomi. Els del manicomi van venir i el triangle els va explicar el que havia passat, i no el van creure. Ell va dir que li mengessin el cilindre. El van portar al “Manicomi Tranquil Pernil”, allà va estar recuperant-se de tot. Un dia, ja a casa rehabilitat, se’n va donar compte que no tenia treball, ni dona i vivia on podia...

Ferran Pavón Marrugat , 1er ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

El concurs de TV3 (Part I)

El Víctor era un nen que des de sempre li havien agradat les mates. A la escola sempre treia deus i més deus, fins que un dia el seu professor de mates li va dir:
-Per què no participes en el concurs de mates que fan a TV3 el dissabte de la setmana que ve?
- A mi m’encantaria, però jo sóc un nen molt nerviós i si hi participo estaré molt nerviós!
- Mira Víctor, jo si fos tu m’ho pensaria molt bé.
-Ja...
-Mira farem una cosa, per demà, de deures, tens que portar-ho ben pensat, val?
- Molt bé.
En Víctor en arribar a casa, després de la escola, els hi va comentar als seus pares i ells, no gaire satisfets, li van dir alhora:
-A nosaltres ens sembla molt bé, però, és casi impossible que et toqui.
-Mira, el teu pare, quan devia tenir la teva edat, com ja saps, era un gran matemàtic, i un dia, un amic seu, li va proposar anar a TV3 a fer aquest concurs matemàtic. Però, saps que li va passar, que a Catalunya hi ha tants nens que a ell no li va tocar!
-Però es pot provar, no mare?
- O i tant! Jo no t'ho nego. Ara, amb una condició, si no et toca, no t’enfadis!
- Val.
-A mi també em sembla una gran idea. Si vols, demà escrivim una carta al director de TV3 i a veure si ens toca.
El Víctor s’ho va acabar de pensar molt bé, i finalment va decidir que ho faria, tan si li toqués com si no li toqués.
El dia següent li va comentar al seu mestre i ell li va contestar:
-Sabia que diries que sí! Però ara falta que et toqui. Ah, però una cosa, si et toca em deixaràs que vingui a veure’t, no?
- Es clar que sí!
Al cap de sis dies:
-Em sembla que no et tocarà –deia la seva mare.
- Vaig a mirar a la bústia, val mare? –deia en Víctor mort de ràbia.
- Val, ves a veure-ho. –deia la seva mare.
-Però mare, aquí hi ha una carta de TV3!!! Sí, m’ha toca’t!!! Això és impossible! Que bé!!!
El primer que va fer va fer va ser trucar al pare, que estava treballant, perquè anul·lés el dia següent de treball.
-Pare, tinc una gran notícia! Saps que...
El seu pare ja s’ho va imaginar i ràpidament li va dir:
-No em diguis que t’ha tocat?
-Doncs la veritat és que... Sí!!!
-Molt bé, ara mateix els ho vaig a dir als de la feina, que demà no estaré i que agafin algun suplent dels que hi ha per allà!
Doncs ja al dia següent, ja ben preparats, van anant tirant cap a Barcelona, a on hi havia TV3.

Ferran Pavón Marrugat , 1er ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

El concurs de TV3 (Part II)

Quan van arribar, els seus pares juntament amb el professor de mates d’en Víctor van anar a la sala principal i en Víctor va anar a la sala d'espera, a on hi havia els seus tres rivals, la Júlia, el Marc i el Josep.
-Com et dius tu?- preguntava la Júlia.
-Em dic Víctor i tu?
-Em dic Júlia, encantada.
El Guillem i el Josep estaven molt callats i molt concentrats, mentrestant el Víctor i la Júlia seguien parlant.
El presentador els va avisar:
-Nens, ja podeu entrar a la sala principal. Els quatre estaven molt nerviosos.
Quan tots estaven asseguts al seu lloc el presentador va donar l'inici:
-Vinga, explico com funciona: Us faré tres preguntes a cadascun i vosaltres me les teniu que contestar bé, teniu deu segons per contestar-les. Guanya el que al final de tot tingui més punts.
La primera pregunta va dirigida al Guillem:
-30x99:20 quan és?
Havien passat set segons i ell va dir:
-Són 148’5.
-Correcte! Tens un punt.
La següent pregunta va dirigida al Víctor:
20:1’5x77 quan és?
-Són 1026’6 període.
-Correcte, no ha passat ni un segon i ja m’he la has dit! Tens un punt.
Tant la Júlia com el Marc no n’havien fet cap de bé, o sigui arribava la última ronda entre el Víctor i el Guillem. Les últimes sempre eren més difícils.
-La última ronda, només el Guillem i el Víctor, la Júlia i el Marc ja poden marxar perquè ja no esteu a temps de remuntar això. Vinga, em sap molt de greu però... adéu!
Vinga ,doncs, qui serà el guanyador, el Guillem o el Víctor, aviat ho sabrem.
La primera pregunta va dirigida al Guillem!
20.000:10.000x1030x2.2x1.1:3.3 quan és?
- És 1510,59
-No és correcte! Tot i que casi ho fas bé és 1510,6 període i no 1510,59. Ara tot depèn d'en Víctor.
Vinga, doncs aquesta pot ser la última ronda:
Víctor: quan és 29:3x3x2x4x5:99?
-És 11’71 període!
-Doncs, és correcte o no és correcte?
-Diria que sí que és correcte!!! -deia amb veu fluixa el professor d’en Víctor.
-Sí!!!!!!!!!!!!!!!! És correctíssim!!!
Vina aquí Víctor, has guanyat 50.000 euros! V
-No m’ho puc creure!!! Que bé!!!
Com que tant la família com la escola d’en Víctor eren pobres, ell va decidir repartir 20.000 euros per pagar les hipoteques de la casa i uns altres 20.000 euros per les reformes que volien fer a l'escola. Ell es va quedar uns 10.000 euros, més que merescuts, i es va poder comprar tots els jocs que li agradaven. I conte contat i aquest conte s’ha acabat.

Carles Gómez i Roger Tutusaus, 3rESO, IES Eugeni ha dit...

SEGRESTAT (Part I)

Va ser fa uns dies fins que em vaig trobar en l’embolic que ara us explicaré.
Tot va començar una tarda del dimecres, d’aquelles que no hi ha ni insti i a més a més no teníem extraescolars. El meu amic Antoni i jo, en Pep, tornàvem cap a casa després d’aquell matí d’exàmens.
Estàvem discutint sobre cada examen. Primer vam començar amb el de català. Jo m’havia confós amb els diftongs creixents i decreixents, però havia fet bé la part d’ortografia, cosa que l’Antoni no. Més o menys, totes les altres preguntes les havíem respòs mínimament bé.
Després vam passar a repassar el control de socials, més en concret el de geografia. Havíem de posar les capitals de cada país i situar-les al mapa mut. Això a mi se’m donava bastant bé, segurament només m’havia equivocat amb 5 països, però en canvi, a l’Antoni se li dona molt millor la història que no pas col•locar països i dir les seves capitals.
Finalment vam arribar al de matemàtiques.
Va ser un examen bàsicament de problemes i algunes operacions. Les operacions ens donaven més o menys el mateix però en canvi, amb els problemes, teniem molts dubtes, ja que és molt diferents posar per exemple 2x que no pas x2. Només un problema ens donava el mateix.
En aquell moment que vam decidir fer algunes juguesques. Jo li vaig dir que si haviem encertat totes les operacions, jo li faria alguns problemes, i al cap d’alguns dies ell me’ls havia de tornar tots fets i bé. En canvi, si les meves operacions estaven malament, seria ell el que em plantejaria els problemes.
Finalment va arribar el dia de repartir els exàmens. Per sort a mi em va anar molt millor que a l’Antoni. Havia tret 2,5 punts més que ell, però les operacions no les teníem bé ni ell, ni jo, aixì que m’havia de plantejar un o dos problemes, i si no els hi tornava ben fets, li deuria 5 euros. Naturalment, el problema havia de ser de la nostra edat o no gaire
Al cap d’uns dies, l’Antoni, em va venir amb un full amb problemes. Em va dir que tries el que vulgués.
Quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser posar els enunciats dels problemes al Google per veure si el que havia fet havia sigut agafar la primera pàgina web de problemes i copiar-ne alguns quants. Vaig veure que no i llavors em vaig dedicar a mirar els problemes. No s’ho havia “currat” gaire ja que eren uns típics problemes de incògnites i equacions. Els vaig resoldre amb una mica més de mitja hora.
Al dia següent li vaig entregar ràpidament i es va quedar una mica decebut al veure que els havia resolt tan ràpid i no havia pogut guanyar els 5 euros.

Al cap d’un mes, vam fer un altre examen de matemàtiques i aquesta vegada, vam quedar que seria jo el que li donaria els problemes per fer.
Vaig començar a buscar per Internet diferents problemes i vaig trobar un blog on hi havia diferents problemes. Em va agradar tan aquest blog que vaig decidir deixar-hi una opinió. Em demanaven el correu i m’hi vaig inscriure. Em demanaven l’edat, el sexe, el nom i altres coses. Ho vaig omplir tot. També vaig demanar que m’enviessin alguns problemes una mica complicats per resoldre.
Al cap d’uns dies, vaig rebre un correu dient-me que tenia preparats uns problemes que li semblaven interessants i que m’esperava aquella mateixa tarda a les 7 a casa seva. Més avall, hi havia l’adreça. No vivia gaire més lluny que jo.

Carles Gómez i Roger Tutusaus, 3rESO, IES Eugeni ha dit...

SEGRESTAT (Part II)

Vaig decidir anar-hi i al entrar-hi, em vaig trobar amb un home d’uns 40 anys més o menys. Al principi dubtava si entrar-hi o no, ja que la veritat és que jo només havia demanat un problema matemàtic per un blog i directament m’havien enviat a casa d’una persona. Allò em va fer reflexionar però ell em va somriure i em va dir que entrés i que ara parlaríem dels problemes matemàtics i m’ensenyaria algunes coses. Vaig decidir entrar i em vaig dir per dintre allò de “les aparences enganyen”.
Primer ens vam seure en una taula i em va preguntar si volia alguna cosa per menjar. Li vaig dir que no però ell, igualment, em va portar un tros de coca i una llauna de Coca-Cola. Més tard em va ensenyar un llistat de problemes i vam estar parlant una mica de les coses que fèiem a l’escola i quatre coses més. Em va dir que si volia, l’endemà, hi podia tornar a la mateixa hora.

Quan em vaig trobar amb en Toni, no li vaig dir res d’aquesta trobada que havia tingut amb el Pedro, que era l’home que havia conegut gràcies al blog. Això sí, li vaig dir que de tant en tan li enviaria problemes curiosos encara que no toqués examen.

Després de l’institut, vaig anar directament a casa del Pedro. Suposo que a casa sospitaven alguna cosa ja que ahir, al arribar-hi em van preguntar on havia estat i al dir amb un amic fent deures a la biblioteca em van mirar amb una cara com dient que la propera vegada, l’excusa sigués una mica més creïble.
Al entrar, ell ja m’estava esperant amb uns fulls de problemes davant. Vam estar parlant i al sortir, em va dir que el següent dia, li portés 5 € per els problemes que m’havia donat.
M’ho vaig prendre com una broma així que al següent dia, m’hi vaig presentar sense ni un euro. Al saber que no li havia portat res, em va dir que li donés 10 € ja que no li havia portat els 5 en què havíem acordat. També em va dir que no digués ni una paraula de tot això a ningú ja que sabia on vivia, ja que jo li havia parlat de casa meva, i també l’institut. Em va obligar a tornar-hi anar ja que si el feia venir a buscar-me, em va dir que seria molt pitjor.
Em vaig començar a posar nerviós i vaig marxar cap a casa. No vaig sopar i amb prou feines vaig dormir algunes hores.

Al dia següent, li vaig portar els 10 € però ell no va para d’amenaçar-me. Em va obligar a dir-li de què treballaven els meus pares. Al dir-li que la meva mare tenia una empresa de finestres i el meu pare era subdirector d’un banc que havien obert fa poc va dir-se que ja tenia una bona peça. Allò no em va agradar gens i vaig aixecar-me de la taula per marxar. Ell va sortir corrents darrere meu i em va agafar dient-me que estaria una temporadeta amb ell.
Més tard, em va fer escriure una carta a la meva mare dient-li que m’havien segrestat i que volien un rescat d’uns 1,5 milions d’euros i que com a màxim tenia dos setmanes per reunir-los i que com

Llavors li devia venir al cap allò del meu amic Toni que li vaig dir que li aniria enviant diferents problemes, ja que em va dir que li escrigués una carta dient-li que estava malalt però que continuaria enviant-li els problemes ja que tenia bastanta estona lliure.

Al escriure això, vaig somriure pensant que en comptes d’escriure-li problemes, li diria on estava segrestat i que truqués a la policia.
No sé si en Pedro se n’havia adonat que havia pensat això ja que ràpidament em va dir que abans ell revisaria els problemes.

Carles Gómez i Roger Tutusaus, 3rESO, IES Eugeni ha dit...

SEGRESTAT (Part III)

Llavors em va venir una idea: podia escriure-li els problemes, però les solucions serien paraules que ajuntant-les formessin una frase dient que estava segrestat.

Aquella nit, me la vaig passar despert pensant el problemes.

El primer aniria de tres persones. Una era jo, una altra seria la persona 2 i l’altre la persona 3. A tots ens donaven una paga però també la gastàvem cadascú en el que volia. Li vaig donar les dades de manera que la resposta a la pregunta, que seria quina persona es gasta més diners, sigués JO.

Per sort, em va deixar enviar-li la carta.

En el resultat del següent problema, la paraula que havia de ser la resposta era “segrestat”, però si parlava d’un segrest en un problema, no m’ho deixaria enviar així que vaig utilitzar un altre mètode.
Anava d’un animal exòtic que vivia en una illa molt petita hi havia desaparegut. No s’havia mort, ja que no havien trobat l’esquelet ni se l’havien menjat ja que no tenia depredadors. L’havien buscat per tot arreu. Què li podia haver passat? Una de les respostes podria ser que l’havien SEGRESTAT.

La següent paraula havia de ser “carrer”. El problema anava d’un nen que unes hores estava a casa i unes altres al carrer. Llavors li preguntava en unes determinades hores on estava si a fora plovia. Era un problema bastant fàcil ja que no diu que quan plogui no estigués al carrer i potser per això, me’l va deixar enviar. La resposta, naturalment era CARRER.

Em faltava dir-li el nom del carrer. Vivia al C/Barcelona.
La veritat és que no tenia gaire difícil posar Barcelona, i vaig utilitzar una problemes d’uns trens.
Un sortia de Madrid, un de Barcelona i un de València. Un anava de Madrid fins a un altre punt en “x” hores, l’altre anava des de València fins a un altre lloc en “x” hores i l’altre anava des de Barcelona fins a un altre lloc en “x” hores. Quin d’aquests anava amb més velocitat? La resposta era “el de BARCELONA”.

Llavors només em quedava dir-li el número del bloc, el número del pis i la porta. Vivia al número 48, 3er 1a. Llavors em va venir una bona idea: podia posar tots aquest números en un mateix problema i que la resposta, fos 48,31. Només em va caldre pensar en algun problema en què s’hagués de fer la mitjana i que donés això. Em va costar molt més del que havia pensat ja que mai em donava 48,31 sempre una mica més o menys. Finalment, va coincidir i em va donar correcta. Així que el resultat era 48,31.
A sota d’aquest problema vaig posar: PD. Ordenar problemes fins ara.

Ara que ja havia enviat tots els problemes, només calia que en Toni sàpigues resoldre, tot i que molts eren bastants fàcils i dir-ho a la policia després d’ordenar-los.
Ja havien passat una setmana i tres dies, així que no tenia gaire temps per resoldre’ls.
Quedaven quatre dies per fer les dos setmanes que ell havia posat de marge pels 1,5 milions d’euros, que no sé pas d’on vol que els meus pares els treguin. La veritat és que tot i que m’avorria molt, tenia menjar i tot el necessari.
Normalment ell es quedava tancat a la seva habitació, i a mi em tancava a la meva amb clau. No tenia ni finestres i només tenia una tauleta i un armari.

Carles Gómez i Roger Tutusaus, 3rESO, IES Eugeni ha dit...

SEGRESTAT (Part IV)

Llavors, al cap de dos dies, sento que truquen a la porta. En Pedro va a obrir i de cop i volta se li llencen dos policies al damunt i l’emmanillen a l’instant. Llavors en surt un altre per darrere i ve a buscar-me a l’habitació. En un moment sóc fora de la casa i al veure als meus pares, els hi vaig anar a fer una gran abraçada. Després, vaig veure que també hi havia en Toni així que també li vaig fer una abraçada donant-li tota l’estona les gràcies per haver resolt els problemes. Vaig haver d’anar a la policia per declarar i al sortir, vam anar amb la meva família i la del Toni a sopar en un restaurant. Allà mentres estàvem rient, em va dir que la pròxima vegada que fes problemes, que els posés una mica més difícils ja que no s’havia entretingut gens. El que li va costar més va ser assimilar els 48,31 del número, però va decidir anar a la policia tot i que no sabia el resultat. Allà ells el van resoldre ràpidament i van anar directament a parlar amb la meva mare per després venir a buscar-me.
Més tard vaig demanar perdó als meus pares per no haver-los dit res. I també vaig dir-me que: “no totes les aparences enganyen”.


FI

Sara Maldonado Muñoz, 1r ESO, IES Eugeni ha dit...

ANEM A LA FESTA

Era una vegada uns nens que anaven a la festa d'aniversari d'una amiga.
Tenien que passar primer per la botiga de joguines i anaven molt just de temps, llavors van pensar: “D’aquí a la botiga de joguines hi ha 15 minuts i de la botiga a la casa de la nena hi ha 10 minuts”. Però només tenien 20 minuts i trigarien 25.
Llavors van agafar un camí més curt i van arribar a la botiga 5 minuts abans. Només portaven 10€, 5€ de cada un.
Tenien que mirar coses que no valguessin més de 10€ ni un cèntim més, van trobar un os de peluix que feia 1,40 d’altura i estava de rebaixes i.... només valia 9€!!! Li van agafar el peluix.
Llavors els sobrava 1€ i dividir 100 cèntims entre 2 dóna 50 cèntims, i li van dir a la venedora que si els hi podia donar 2 monedes de 50.
Van anar per un altre camí més curt, perquè només els hi faltaven 5 minuts perquè a la botiga havien trigat 5 minuts.
Van anar corrents per arribar, van picar al timbre 3 vegades, que era la contrasenya que ells tenien, perquè era una festa sorpresa!!!
Van entrar. La mare li havia dit al nen que a 2/4 de 5 tenia que estar a casa. Li havia dit que havia d'anar a jugar amb la seva germana al parc; la seva germana tenia 4 anys i ell 11, es portaven 7 anys.
Es van amagar tots els seus amics esperant que arribés. Quan va arribar tots li van donar un ensurt.
Van menjar un pastís. El tenien que tallar en 20 trossos, perquè eren 17, més ell, la seva mare i la seva germana eren 20.
Van fer una pinyata. No la podien trenca, quan la van trencar tots es van posa a cridar: “ caramels, caramels!!!”
La mare els va repartir entre els 19 que eren, tocaven a 5 caramels per persona perquè hi havia 95 caramels.
Era l’hora d'obrir els regals li van agradar moltíssim tots, sobre tot el d'ells dos, aquell os de peluix de 1,40. El va ficar a la seva habitació, era un os de peluix tan gran i tan bonic que se'l va estimar molt.
Van tornar a casa, quan van arribar la mare els hi va pregunta - Que us ho heu passat bé?
I ells van respondre entusiasmats – Siiii!!!!

Sultana Razia, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

Els signes de restar

Hi havia una vegada un mon molt diferent on hi habitaven els números, els signes de restar i els signes de sumar.
La vida d'ells anava molt be però havien d’esforçar-se bastant perquè quan havien de fer sumes bastant grans com 82+ 75
Els hi costava molt donar el resultat de 157 per poder cobrar el seu menjar, i com que hi havia una llegenda que deia que en l’altra havien un deu multiplicatiu que solucionava tots els problemes del signe de sumar (però no els del signe de restar.)
Així que els signes de restar van fer un llarg van viatjar
Fins a l’altra punta del mont per anar a visitar un dels números més grans del mon, mentre que els signes de restar esperaven impacientment però estaven molt enfadats perquè els seus problemes no es resoldrien pas i que haurien de treballar mes que els altres.
Els signes de sumar van arribar per fi al temple del 1000 quan van arribar li van demanar que li portes a l’altre planeta amb els seus tres 000 que tenia ell li va dir que si amb els havia costat de venir fins allà.
Tots van començar el viatge, al cap d’uns dies van arribar i van trobar allà el deu multiplicatiu però tenia un problema, que estava atrapat dins d’una roca i llavors tots els números van córrer a ajudar-lo. Amb molt d’esforç ho van aconseguir i per donar-los les gracies va decidir fer el que ells demanaven però que li fessin un favor, que trobessin el seu amic el deu divisor. A ells els hi va semblar una bona idea perquè així també podrien ajudar els del signe de restar.
Mentre que els signes de restar pensaven malament de ells i estaven pensant en acabar amb ells i així no tindrien que compartir res amb ells. Mentrestant, ells van trobar el deu divisor, els dos deus estaven molt contents de tornar-se a veure.
Van anar a ajudar-los a tots però els altres quan van veure el deu divisor van pensar que si que els volien ajudar, després van fer un gran banquet en honor dels deus i els signes de restar van demanar disculpes als altres per haver dubtat de ells.

Laia Sicart Mateo, 1ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL PAIS DEL POSITIUS I EL PAIS DELS NEGATIUS

Hi havia una vegada dos països que estaven un al costat de l’altre, només els separava un riu. Un era el país dels Positius on sempre feia molt calor i eren molt rics. I l’altre era el país dels negatius on feia molt de fred (sempre estaven a -0), i eren molt pobres i devien molts diners al país dels positius. El país dels Negatius volia que tots dos països fossin un de sol, però el dels Positius no o volia perquè no guanyaven res. El país dels negatius tothom sabien moltes mates, en canvi el país dels positius nomes un nombre sabia matemàtiques, tots els altres no tenien ni dea.
El +100 que era el presidents dels positius va creuar el riu i va anar a parlar amb el -100 que era el president dels negatius.
-Hola -100 vinc a cobrar tots els diners que ens deveu, els necessitem, si no conto malament son 20.000 posinegas.
Els posinegas es la moneda de tots dos països.
-Hola +100 per quan els necessiteu tots aquets diners?
-Dons d’aquí una setmana els necessitem, teniu una setmana.
-Intentarem d’aquí una setmana tenir-los.
-D’acord.
-Espera un moment, 20.000 posinegas es impossible que us devem tants, o as contat be?
-Be aquest cop o e contat jo perquè el nostre matemàtic el +1000 esta malalt i la operació le tingut que fer jo.
-Que ta sortit a l’operació que contava tots els diners?
El +100 li va donar un paper on tenia apuntat l’operació. La operació era: (-10) 3·(+2)3 -5·3+2(1-5(-3))= i directament va posar el resultat de 20.000. El – 100 li va dir:
-Escolta i com o as fet això?
-No o se, ja no ment recordo, nomes recordo que dona 20.000 posinegas.
-Dons amb això t’equivoques perquè (-10) 3·(+2)3 -5·3+2(1-5(-3))= dona 7983 o acabo de calcular ara. Nomes us devem 7983 posinegas.
-Es que això de les mates amb els positius no sens dona molt be. Tinc un pacte. Si vols els Positius i els Negatius ens ajuntem i formem un país sol. On cada numero negatiu, vagi amb el seu numero positiu i l’ensenyi a fer matemàtiques. Que m’hen dius, així tu m’ensenyaràs a fer mates i no caldrà que ens pagueu res mes.
-Em sembla una magnifica idea.
Al cap d’una setmana es va construir un pon que podies anar d’un canto a un altre i cada cop i havien mes barquetes que travessaven el riu. Cada dia la temperatura de tots dos cantons s’anava igualant, feia la mateix temperatura a un canto que a un altre, i també era un país on ara tothom, de mica en mica sabia moltes matemàtiques.

Meritxell Rodríguez i Judit Piñol, 3 ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

El gat obsessionat (Part I)

Hi havia una vegada, en un poblet de la Catalunya, de la comarca del Alt Penedès, concretament a Sant Cugat Sesgarrigues, en una caseta rural, una família, la familia Lopez que tenia un gat anomenat Twiist.
S’acabaven de mudar a aquella petita casa vella .
En la casa hi havia molts ratolins, en Twiist, només arribar-hi, es va proposar cassar-los a tots.
Va calcular quant tindria de treballar per poder aconseguir-ho.

Hi havia molts ratolins.
En Twiist havia de caçar-los a tots i desprès posar-los en pots, aquest era la seva obsessió, cada ratolí que caçava el posava en un pot, en aqueta casa hi havia tants que se las hauria d’ingeniar per ficar-los en qualsevol pot.
En Twiist estava observant tots els moviments que feien tots els ratolins per poder per fi llançar-se a l’acció i caçar-los.

És va decidir...
Un divendres 25 de febrer va decidir començar a caçar-los a tots.
Primer estava al jardi, prenent el sol, vaja com cualsevol altre dia, cuan va veure un ratolinet que pasava epr alla i el va caçar i darrere d’aquest 12 mes. En va caçar 13, que va posar en un pot cilíndric, ja que el trobaven boig, era la seva obsessió des de que a la casa vella, va caçar el primer ratolí i el va guardar amb un pot cilíndric.
Va caçar tants ratolins que va averi un moment que en el pot cilíndric ja no hi cabien més.
Havia de trobar un altre pot en forma geomètrica ja que era l’únic lloc on els podria guardar.

Un dia, passejant-se per la casa, va veure com la mare llençava una caixeta quadrada a la brossa,aquella havia de ser la capsa on guardaria els ratolins .Va decidir agafar-la i portar-la al seu amagatall secret, on hi havia guardat el altre pot cilíndric amb els ratolins dintre.

Meritxell Rodríguez i Judit Piñol, 3 ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

El gat obsessionat (Part II)

Aquest altre capsa era molt més grossa, per lo tant, hi cabien més ratolins.
Aquet cop estava a el soterrani, gairebe a les fosques, cuan va veure que entre mig de unes capçes de apolles de vi es movia algu, va anar a mirar i si era un ratoli, al va caçar d’un bot, pro no nomes un no sino 17 de cop, i despres en van sortir 10 mes qwue tambe va caçar d’un sol bot. Havia caçat 27 ratolins, però a la capça nomes hi cabien 26, el doble que al pot cilíndric. Sobrava un ratolí, així que hauria de buscar un altre capça on guardar aquet ratolí i tots els que aniria caçant els pròxims dies.


Estava en busca de la seva nova capsa, aquesta també hauria de tenir forma geomètrica. Ja havia tingut un pot cilíndric i una capsa quadrada, ara buscava una altre diferent.
Fins que un dia va trobar una capsa diferent, una capsa octogonal, rosa, gran i on guardaven els regals de reis. En Twiist d’un bot va agafar-la i sense pensar-s’ho la va buidar de regals, aq uella seria la nova capça on ficaria els ratolins.. Estirat a la taula de la cuina, va observar que els ratolins es movien en cercles, cercles que anaven augmentant de tamany cada cop que els ratolins donaven una volta. Twiist es va esperar a que els ratolins estiguessin al centre de la cuina, tot just havent acabat la tercera volta circular , sense pensar-ho dos cops en Twiist es va llençar fent dues volteretes en l’aire, i d’un sol cop va atrapar 29. Era els eu nou record.Tenint un total de 30 ratolins, ja que el ratolí que abans li havia sobrat ho havia ficat dintre de la capsa octogonal en Twiist es sentia molt orgullós de si mateix.

La propietària del Twiist, Yasmina, es posava cada tarda al sofà del menjador a veure la televisió, en aquell moment, en Twiist aprofitava per fer el que mes li agradava, fer que li fessin carícies. Aquell 8 de Març, tota la família Lopez, es va seure a sopar a la cuina de aquella casa rustica, però al cop, tenia un to modern, aquella nit la mare, Francisca, també coneguda com la “Xoxes”, va preparar per sopar un plat típic d’aquell poble de muntanya, xai a la brasa amb salsa de calçots, tothom es va quedar bocabadat de el magnífic plat, deliciós i saborós que va preparar Xoxes. Tot just comensaven a sopar, cuan en Twiist tambe bocabadat per aquellñ plat i amb un cara de “Jo tameb en vui”, va avure pasar un ratoli, i un altre, i un altre.
No saibia si caçar-los ja que no tenia caixa on ficar-los, i que diria la familia si veia tants ratolins?

Meritxell Rodríguez i Judit Piñol, 3 ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

El gat obsessionat (Part III)

Marxarien d’aquella casa que a en Twiist tan li agardava?
No podia permitir que res d’allo pases aixi que inmediatamnt va caçar els ratolins que pasaven per alla i els va portar al amagatall.
Peró si no tenia capça on els posaria?
En Twiist va tenir que buscar rapidamnt una caixa. Va anar a l’habitacio dels pares, i va agafar la capça rectangular de les joies de la mara, la va buidar deixan alla totes les joies tirades pel terra, es va enportar la capça rapidamnt al amagatall, va posari dins els ratolins que va poder, tots a presio i ho va deixar alla. Pero no era suficient encara quedaven uns ratolins per alla sueltos, va desidir deixarlos alla i cuna en caçes ems que no seria molt mes tard els posaria en la capça que troves.
Vatornar a la cuina i no podia ser cert el que veia, un ratoli estava apunt de pujarli per la cama a la Xoxes, si això passava seria terrible.
Va córrer tan ràpid com va poder i va caçar el ratoli just a temps de que no li puges per la cama a la Xoxes, aquet cop va tenir sort.
Llavors va seguir caçant tots aquells ratolins que entraven ves tu a saber perquè.
Van passar uns 20 minuts quan ja n’havia caçat 48, ara havia d’anar ràpidament a buscar una capsa.
Va deixar els ratolins a l’amagatall i va anar ràpidament a buscar una caixa, va anar a l’habitacio de la Yasmina i va agafar la capça que tenia de la play, que feia poc que els pares li havien regalat, una altre capça quadrada, aixo comensava a ser aburrit per en Twiist.
Va anar rapidamnt a l’amagatall i va ficar tots els ratolins a la capça de la play i o va deixar alla.
La familia que ja havia acavat de sopar i havia vist en Twiist corretejan per tota la casa, van anar a veure que pasava.
Van seguir-lo fins on estava, al seu amagatall, que era ni mes ni menys que el garatje.
Alla comensava a fer podor, aixi que la familia Lopez va investigar fins que la Xoxes va trobar una de les capses, del ensurt va caure d ecul a terre.
Van seguir obrint caixes, cuan de sopte van trobar totes els caixes dels ratolins, al veure allo la familia va desidir dues coses:
La primera, que mai mes tindrien tan de formatge a casa, ja que creien que aquella era la rao de tants ratolins.
La segona, i la ultima va ser que vendrien aquella casa infestada de ratas.
Van posar el cartell de “se vende”, i la familia Lopez i en Twiist van marxa a una nova casa on en Twiist tindria nova feina, en caçar ratolins.

Gemma Sala, Marc Selva, Clàudia Marin, 3 ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

Desxifrem?

Avui estava a classe de matemàtiques parlant amb una amiga en veu fluixa, com que crido molt, resulta que no era tan fluixa com em pensava i fèiem molt de soroll. Estàvem parlant sobre els nois de la classe, a ella li agrada un noi que es diu Ander i es molt guapo. L’Ander es un nen de la nostre edat, 14 anys i es superdotat. Resulta que els seus pares el volen enviar a un col•legi especial però a ell no li fa gens de gracia i no i vol anar. Tampoc volia que la gent es rigués d’ell per ser un setciències.
La professora de matemàtiques, una dóna bastant gran que té un caràcter molt dur, intel•ligent, seriosa, segura de si mateixa i amb les idees ben clares, una dóna que li agrada el que fa, ensenyar i les matemàtiques. No se li escapa ni una, sempre ens té l’ull a sobre perquè sap que no podem estar callades; ens a cridat l’atenció i ens ha fet callar cridant-nos de mala manera, ha aconseguit que parem de parlar, ens a acollonit.
A la nit ha trucat als nostres pares i els ha dit que ens passem totes les classes parlant ,l’Elena i jo. Ens han futut una bona bronca.
Al dia següent, al matí, a classe després de la bronca de la nit passada, vam decidir escriure’ns en un paper petit, ens vam explicar el que havia passat a la nit, però acabem parlant d’unes altres coses i ,com no, acabem rient moltíssim i la professora ens torna a cridar l’atenció. Aquest cop la professora ens pren el paper i ho llegeix en veu alta i ens fa passar molta vergonya perquè hi ha coses privades. De debò, l’Elena i jo estem fartes de la professora de mates, ens té mania , sempre diu que som nosaltres dues, segons ella som les que no estem atentes a la classe.
Hem de descobrir un llenguatge que no entengui, ni ella ni ningú. Com podríem crear un llenguatge que fos secret?
Sols de l’Elena i meu? Resulta que al llibre de Matemàtiques hi ha una secció al final en que mai hi arribem, que parla sobre criptografia. Consisteix en una manera de comunicació a partir de números. Trobo que això està molt bé .
Quedem amb l’Elena desprès de classe a casa meva i parlem sobre això. Ho busquem a Internet i resulta que es un mètode molt vell, des de l’edat mitjana o algú així que els postres avantpassats es comunicaven en les guerres amb codis que nomes identificables., que nomes ells coneixien., es el que necessitem! Comencem a pensar com crear un codi secret i inventem un que esta molt be.
A l’endemà a classe comencem amb un paperet a comunicar-nos amb números, es molt divertit, a mes que perquè ningú mes ho pot saber perquè es molt guay desxifrar-ho. Ens passem totes les classes comunicant-nos així. I al arribar a casa, busquem codis a Internet i els desxifrem., el que més ens costa és un que resulta que és d’una pagina de l’estat. El desxifrem i l’enviem a un e-mail que hi ha .
Al cap d’un mes, rebem una visita d’uns homes del Gobierno d’Espanya que em venen a visitar a mi i a l’Elena. El codi difícil que em desxifrat resulta que era de l’època de la guerra civil Espanyola i que ningú havia entés mai. Ara estic a Madrid, he guanyat unes vacances ja que som les primeres adolescents de poder desxifrar el codi.

Unai Sánchez, Sergi Pérez, Julen Palomo, 3ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL PERGAMINO PERDIDO (Part I)

Era una tarde de pleno invierno en una ciudad heptagonal, donde todo el mundo se comunicaba a base de números, vivían las personas con más inteligencia en matemáticas del mundo. Para poder vivir tenían que tener un cociente intelectual superior a 150.
Ya hacía más de 200 años que se hablaba con números y símbolos matemáticos, pero un hombre encontró un pergamino en el cual se comentaba que existía otro pergamino que asignaba valores numéricos a las letras del abecedario.
Muchas personas fueron en busca de ese pergamino, pero ninguno regresó para contarlo.
Entonces el alcalde decidió que el hombre que encontrase el pergamino seria premiado con el cargo de senador, que era un cargo tan importante que tenia a su alcance poder controlar las mentes de toda la ciudad aparte del alcalde.
Un grupo de cuatro hombres decidieron ponerse a buscar el pergamino perdido. Estos cuatro hombres tenían ventaja, porque sus antepasados habían pasado, de generación en generación, la historia de que el pergamino perdido se encontraba en la Antártida. Este grupo estaba formado por: El Primero, que era un especialista en explosivos, El Segundo, que era un hombre fuerte, El Tercero, que era el que sabía donde podía estar el pergamino y, Último, que era un chico muy joven y astuto, profesional en informática.
Pero el camino estaba plagado de peligros, el grupo, se reunió la noche anterior para preparar la expedición, se tenían que llevar el mínimo peso para ir mas ligeros ya que carecían de tiempo, porque tenían competencia con otro grupo con mas personas.
Así que fueron a buscar la primera pista, que se encontraba en la Antártida. Cuando llegaron allí, empezaron a buscar un barco que se hundió durante el siglo XIX. Cuando llegaron a la Antártida empezaron a buscar el barco con un detector de metales. Cuando, por fin, lo encontraron debajo de una capa de nieve muy gruesa.
Cuando tuvieron la cubierta sin nieve, entraron en la bodega donde encontraron varios barriles llenos de pólvora. Cuando de repente el chico más joven encontró el capitán, intentando proteger un barril, pero acabó muerto.
Dentro de ese barril se encontraba una caja de madera con una pipa de espuma de mar de color blanco. El chico mas joven cogió la pipa y sacó la parte delgada del resto, y encontraron en el interior, una inscripción en la cual tuvieron de hacerse un pequeño corte para poder inscribirlas en una hoja de papel.
Pero entonces dos hombres de su mismo equipo se lo robaron y se fueron, pero antes de que eso ocurriera el joven muchacho encendió una bengala y se la lanzo a ellos. El hombre intento cogerla ya que el suelo estaba llena de pólvora. Pero el hombre, lo consiguió a tiempo, pero de repente, su brazo empezó a arder.
De repente, el suelo comenzó a arder, los dos hombres huyeron, las ultimas palabras del segundo fueron que iría a robar la declaración de Independencia, así que el tercero y el cuarto se quedaron solos. Se encontraban atrapados entre las llamas.

Unai Sánchez, Sergi Pérez, Julen Palomo, 3ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL PERGAMINO PERDIDO (Part II)

No había escapatoria, cuando de repente el cuarto encontró una trampilla que conducía a una bodega secreta. Allí pudieron esconderse pero no podían evitar que el barco estallara. Así que cerraron una puerta y pudieron salvarse por los pelos.
Cuando la explosión terminó, salieron del barco y se fueron a buscar la siguiente pista.

Pasaron días, el tercero y el cuarto iban todos los días a ver la declaración de Independencia. Fueron a hablar con el F.B.I. de que intentarían robarla, pero no se lo creyeron. Así que decidieron ir a hablar con la conservadora del documento. Se hicieron pasar por otras personas. Cuando se lo contaron, empezó a decir que era absolutamente improbable que la robaran, ya que estaba protegida por unos rayos detectores del calor y cuando se ponía el sol, la cambiaban por una falsa. Hasta que un día, el tercero decidió robarla. El cuarto se puso en contra de esa opción, ya que era totalmente imposible robarla. Pero al final el tercero convenció al cuarto de que le ayudara.
El tercero decidió que la mejor oportunidad para hacerlo era en el 75 aniversario del museo.
Cuando llegó ese día, el tercero consiguió colarse en la fiesta mientras que el cuarto entro haciéndose pasar por camarero, y entrando en el baño.
Mientras tanto el tercero estaba buscando la puerta por la cual podía entrar. Cuando de repente se encontró con la conservadora del documento.
La conservadora pregunto que hacía él aquí, pero el tercero le dijo que le habían invitado.
Cuando el tercero acabó de hablar se fue directamente a una puerta en la cual había visto que entraba uno de los guardias de seguridad.
Entonces tubo que recurrir a ponerse en contacto con el cuarto. El cuarto, le dijo que tenia que poner una clave de acceso para poder pasar, pero la cosa es que tardaría un poco en descifrarla.
Al cabo de cinco minutos le dijo que la clave era 47-1776. Así que la introdujo y pudo pasar al pasillo que conducía a la sala de conservación.
Cuando pudo entrar vio que el documento estaba protegido por los rayos de calor, que solo se podían apagar con una combinación, y nuevamente se lo preguntó al cuarto. Cuando por fin el cuarto encontró la contraseña vio que el primero y el segundo de la expedición a la Antártica que entonces eran malos querían matar-lo. Entonces el tercero cogió el documento y se fue por el ascensor.
Allí pudo desactivar los rayos y sacar el documento. Cuando llegó a la fiesta, entro en la tienda de regalos en la cual vendían copias del documento ya que la conservadora lo estaba buscando.
Cuando pudo salir vio que la conservadora se había enterado de que habían robado el documento, pero cuando estaban a punto de huir, el primero y el segundo robaron el documento y se fueron.
Segundos después el tercero y el cuarto cogieron a la conservadora y la raptaron, pero en verdad no la raptaron sino que la cogieron para decirle que el verdadero documento lo tenía él. Lo que llevaban el primero y el segundo era una copia de ese documento.

Unai Sánchez, Sergi Pérez, Julen Palomo, 3ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL PERGAMINO PERDIDO (Part III)

Ya con el primer pergamino tenían que descubrir la pista de este para poder llegar al segundo.
Estos dos hombres el (tercero y el cuarto) convencieron a la conservadora para que se uniese a ellos.
Después de muchísimos intentos descubrieron que cuando el documento notaba aire caliente y limón a la vez en la parte trasera de este documento se descifraban unas letras. Entonces cogieron un secador y limón y lo pusieron por todo el pergamino. Desde ese momento vieron que no eran letras, sino un mapa, al lado derecho de este mapa había unas letras eran estas: OWART-ALSI. El cuarto vio que esas letras al revés querían decir isla trawo i ese mapa era de esa isla. Así que comenzaron a buscar esa isla y el tercero miró y la encontró, estaba en el océano pacífico. Viajaron hasta allí y vieron que era una isla de difícil acceso, solo había un acceso fácil, pero debías saber la contraseña de la isla para entrar. Entonces el tercero vio unos números y unos símbolos al lado del teclado donde debías poner la contraseña y eran estos: - =, + el doble + el triple – 8.
El tercero lo observo y sin preguntar nada a nadie puso de contraseña: 275,656.
La puerta se abrió mientras el explicaba por que había puesto ese resultado. Dijo: me acorde de el numero del documento 47-1776 y ponía que el guión era igual a una coma, luego hice el doble y el triple los sume los tres números y les reste 8 y me a dado esto. Entraron en la isla y se adentraron en un bosque inmenso que había ante sus narices. Al estar justo en medio del bosque vieron una especie de cueva, entraron y había 3 lapidas con letras encima uno era M, el otro era VIII, i el otro XVIII.
El cuarto se las quedo mirando fijamente y dijo: tenemos que abrir la lapida VIII.
El tercero se lo miro y pregunto por que junto con la conservadora.
Y dijo el curto por que si os acordáis en el teclado donde has puesto la contraseña había un 8 y VIII en números romanos significa 8. La conservadora y el tercero sin pensárselo abrieron esa lapida, y observaron que había unas escaleras, ellos bajaron hasta el final, había un muro que no se podía pasar, la conservadora y el cuarto ya se daban por perdidos, pero de repente el tercero vio un pequeño agujero, y pensó, sacó la pipa de espuma de mar de color blanco, la miró y vio que encajaba en ese agujero la metió y el muro como por arte de magia desapareció.
Siguieron el camino por un largo pasillo oscuro hasta que se vio una luz al final de este. Fueron rápidamente hacia ella y vieron una caja la tocaron, y al tacto se escuchó una voz como por unos altavoces que decía: si la caja quieres coger este problema debes resolver. X • X.
El tercero y el cuarto se pensaron que era XX, porque se pensaban que eran números romanos, pero surgió la conservadora y con voz potente dijo: es X al cuadrado.
Los dos hombres se la miraron y al momento la caja se abrió y salió disparada hacia el cielo atravesando el techo. Entonces el pergamino estaba allí en ese altar iluminado. Lo cogieron todo orgulloso y contento. Al salir a fuera los estaba esperando el primero y el segundo, era una emboscada. El primero llevaba una metralleta y estaba apuntando a el tercero que era quien en ese momento tenía el pergamino y le dijo: suelta el pergamino o te disparo. El tercero cedió. En ese momento saltó el segundo y dijo: bien! Seremos senadores el primero se lo quedo mirando y dijo: yo si, tu no.
Entonces el primero le tiró tres disparos al segundo provocándole la muerte.
Y dijo: me voy con el pergamino. En ese mismo instante la caja que hacía minutos había salido por los aires voló y cayó sobre la cabeza del primero dejándolo inconsciente. Entonces rápido los tres amigos se fueron de esa isla para ir a su ciudad heptagonal a entregar el pergamino.
Al llegar los nombraron a los tres, reyes de la ciudad.

Maria Rodriguez, 3r ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

LES COSES DE LES QUE NO ET DONES COMPTE (Part I)

L'àvia d'en Martí és una persona llesta. Ha viscut una vida llarga i plena d'on n'ha après moltes coses. Potser podrà traspassar una mica del que ha aprés al seu net.
Ara mateix,en Martí s'ha presentat a casa seva,com de costum,per berenar amb ella. La mare treballa fins les 8 i el pare fins les 9. És un moment del dia que agrada molt a tots dos, per que ells s'entenen. Passen molt de temps junts. Xerren estona i estona,ell li explica com li ha anat el dia a l'escola i ella escolta. A vegades li explica receptes,o coses que ha vist en telenovel•les.
Però aquella tarda en Martí venia enfurrunyat.
-Fill,què et passa?
-Les mates
-Explica-li a la teva àvia,vinga -li va dir en to amistós.
-Es que no m'agraden gens i em fan estudiar coses que mai faré servir!
La dona se'l va quedar mirant, pensant un pla que ajudés el seu estimat net sense que ell ho notés.
-Però això no és veritat, Martí. Les matemàtiques són molt importants, serveixen per a tot.
-A si? I digues, per què serveix una fracció? N'estic fart d'elles. I a més, segur que quan passen uns anys ja no te'n recordes de res.
-Ei -va tallar l´àvia-, creus realment que no recordo res del que vaig estudiar de nena?
El noi li va començar a dir petites operacions ràpides, encara que trigava més en corregir mentalment que no pas en preguntar-les:
-dos més dos
-quatre
-sis més set
-tretze
-cent per cent
-deu-mil
-cinquanta dividit entre vint-i-cinc.
-dos,fill,dos
El nen de 3r de primària, se la va quedar mirant i va dir:
-Ostres àvia! Es que fas el Brain Training?
-El què?
-Deixa-ho

AL CAP DE DOS DÍES:
-Àvia, com hi fico les espelmes?
-De manera que quedin bé, però això sí, totes, eh?
-Sí, àvia, totes. A l' avi li agradarà molt el pastís que li hem fet!
La dona anava preparant coses per la petita festa mentre xerrava amb el net.

María Rodriguez, 3ESO, IES Eugeni d'Ors ha dit...

LES COSES DE LES QUE NO ET DONES COMPTE (Part II)

L' avi feia 65 anys i en Martí estava tan content...la mare i el pare no podien venir, però ell els ho explicaria tot.
-Però com les fico? En ser-ne tantes quedarà malament si les fico desordenades.
L'àvia ja sabia el que havia de fer. No diria res.
-Pensa.
-Però, àvia, com?
Més silenci.
-Àvia!
I llavors l'àvia es va tancar al lavabo,on ell no podia seguir preguntant-li.
En Martí es va quedar palplantat. Per què no li volia contestar?
Es feia tard,i en Martí havia de posar les espelmes o no donaria temps.
Pensant-hi molt,va arribar a la conclusió que hauria de dividir el nombre 65 entre algun número, i no podien quedar espelmes soles. Fins hi tot semblava com un d'aquells problemes que els hi ficava la Carmeta a classe.
''Si acaba en 5, dividiré entre 5''-va pensar.
I això va fer,el resultat era 13 i va pensar que quedarien molt bé 5 files de 13 espelmes en aquell gran pastís.

PASSATS UNS DÍES
-Martí, anem a comprar, vinga.
-Vale - va dir content
Al supermercat van comprar llet, ous, pa, mantega, tomàquets i una bossa de llaminadures.
Al sortir amb el carret, pel passadís del supermercat en Martí es mirava la llista mentre l'àvia ficava la compra al carretó de tela.
S'ho va mirar i alguna cosa no li quadrava:
llet: 2,57€
OUS: 2,30€
TOMÀQUETS: 1,00€
PÀ: 1,00€
LLAMINADURES: 3,50€
Total: ____________
10,45
-Àvia,t'han contat malament els preus.
-Cóm?-diu l'avia amb certa perspicàcia, ja sabent-ho.
-Aquí fica deu amb quaranta-cinc i no pot acabar en cinc.
-ARA PARLO AMB LA DEPENDENTA MACO, QUEDA'T AQUÍ.

Tornant a casa, l' àvia anava pensant-hi. El nen no se n'estava donant conte, però acabaria donant-se conte que les matemàtiques són més importants del que creu. Ell les veu com una assignatura, però aconseguirà que les acabi veient com el que són: el que es necessita per que mai t'enganyin.

Aina Martí i Nerea Gil, 1BATX, IES Eugeni d'Ors ha dit...

AMOR EN PARAL•LEL

Feia bon dia, era un d’aquells dies d’abril on el sol brilla amb força però de tant en tant deixa que un bri d’aire el refresqui. Degut al bon dia que feia havia decidit anar al parc. Un cop estirat a l’herba pensava en les seves coses , en una en particular: el seu amor. Per molt que sabia que era impossible, no podia deixar de pensar en ella. I és que no tries mai de qui t’enamores, i el destí havia fet que s’enamorés d’una recta paral•lela.

Mai pensava que l’hi pogués passar una cosa així, perquè ell era una recta molt racional que no desvariava amb impossibles. Ell no creia amb aixó de trobar la teva recta perpendicular, trobar una recta que està destinada a estar amb tu. Per ell era un assumpte del qual en parlava tothom però que gairebé ningú l’havia trobat. Fins que es va fixar en la seva recta paral•lela.

La veia passar de lluny, sempre a la mateixa distància. Una distància insalvable perquè, com bé sabia, dues rectes paral•leles estan condemnades a veure’s sempre però no poder acostar-se. El que donaria per ser rectes secants...

De vegades desitjava oblidar-la, no pensar més en ella per poder aulleujar el seu patiment. Però era innevitable, l’havia capitvat en tots els seus punts i segments. I és que, sense adonar-se’n, s’havia enamorat d’ella. Se l’havia guanyat dia a dia. Sempre l’havia tingut al costat però no s’hi havia fixat. Al principi era una recta normal, parlaven desde la distància de temes sense importància. Però cada cop li tenia més apreci. Es va adonar que n’estava enamorat quan una recta secant veïna i ella van creuar els seus punts. Va tenir un sentiment de gelosia al qual no estava acostumat.

I així fins ara, els dies que feia bon temps s’estiraven a l’herba a la mateixa distància insalvable i ell la mirava sospirant i preguntant-se si algun dia podria estar amb ella.

Bé, no ha perdut del tot l’esperança: algun dia potser es trobaran, quan arribin a l’infinit...

Mònica Caralt i Anna Ferrer, 1BATX, IES Eugeni d'Ors ha dit...

LA TEMPESTA

Hi havia una vegada una parella d’intervals. L’inteval Ramon[-2, 1] i l’interval Carla [-1, 2]. Els dos intervals eren grans amic, cada setmana es veien i es passaven hores i hores parlant tot prenent-se un cafè o passejant pel parc, mentre els seus fills respectius jugaven plegats. Quan s’ajuntaven semblaven una família nombrosa. Els nens de cada un també s’avenien molt bé, del -2 fins el 1 eren els nens del Ramon i del -1 fins al 2 eren les nenes de la Carla.
Un dia van quedar per anar a berenar i passejar per la platja sobre la sorra fina, entremig de l’aigua i el passeig marítim els quals si t’hi fixaves formaven dues rectes paral•leles perfectes, tallat per un pont que formava la recta secant. Els nens i nenes al llarg de la tarda van jugar sense parar, amb la sorra, l’aigua, a pilota... tot semblava perfecte fins que a poc a poc van anar disminuint el sol i es va acostar una tempesta. Aquesta va produir una gran intersecció entre l’interval Carla i l’interval Ramon, que va fer que es perdessin dos dels seus fills, un nen d’en Ramon, el -2 i una nena de la Carla, la 2. Els intervals molt preocupats volien trobar una solució ràpida ja que la vida dels seus fills corria perill. Van passar-se una bona estona cridant el -2 i la 2 però no els trobaven de cap de les maneres, i ja desesperats van trucar a la única solució que els podia ajudar, la Unió, és a dir la policia local de Matematiquelandia (la població en que es trobaven).
Va venir a gran velocitat, travessant les infinites rectes paral•leles d’aquelles terres, per ajudar els intervals Ramon i Carla a trobar els seus fills perduts en mig de la tempesta. En arribar a la platja van començar a posar en marxa tres patrulles, per cercar els dos nens perduts, i amb poca estona ho van aconseguir amb gran èxit, la Unió va fer que en -2 i la 2 es poguessin retrobar amb els seus germans, amics i amb els intervals Carla i Ramon. I junts van poder seguir fent allò que tan els hi agradava a les seves vides plenes de càlculs.

Maria Rodriguez ha dit...

Conxi,gràcies per el 10,45 :)