dimecres, 10 de febrer de 2010

Penja aquí el teu conte pel concurs de Contes matemàtics/ Deja aquí tu cuento


Dins dels comentaris d'aquesta entrada pots deixar el teu conte matemàtic.

En los comentarios de esta entrada puedes dejar tu cuento matemático.

44 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Conchi:
Des de l'Inter volem col·laborar en el concurs amb 5 contes de 1r cicle. Voldriem enviar-los per correu electrònic per evitar que es desconfigurin. No se si això és possible. El meu correu és fforcada@xtec.cat
Francesc Forcada

Meritxell Raventós Suriol. IES Eugeni d'Ors. 2 ESO D. ha dit...

L'ARBRE MÀGIC.

Hi havia una vegada, en el temps que els conills nedaven i els peixos caminaven, en un bosc del planeta dels somnis, hi havia un arbre d'on sortien xuxes.
Allà hi havia moltíssims arbres, animals, colors, hi havia de tot. Però tots ells sabien que no podien menjar res d'un arbre màgic, perquè si menjaves mig arbre et queia 1 orella i si te'l mejaves sencer, te'n queien les dues.
Però un dia, un conill molt entremaliat, no se'n va anar a dormir perquè no tenia son, i va anar a parar en aquell arbre on hi havia les xuxes. De sobte li va agafar gana...i nyam!!! es va menjar totes les xuxes.
L'endemà, quan tothom es va despertar, van veure que havien desaparegut les xuxes. El rei del planeta dels somnis va dir que a les 6 tothom tenia que estar davant del seu palau. El rei va comptar tots el que hi faltaven, i faltava un X persona, el rei va anar a preguntar a tots els veïns dels planeta. Resulta que la X= a conill.
El rei va anar a veure'l, i va veure que estava mirant la tele tranquil·lament a casa seva, el rei es va fixar i li faltaven les 2 orelles. El conill, quan es va adonar que el rei estava allà, va anar corrents a agafar una gorra.
El rei va veure que li faltaven les orelles, aleshores va dir-li que havia estat ell, però el conill va dir que havia estat una altra X persona, el rei el va obligar a dir qui era la X persona i el conill, al final, va dir X= jo.

Anònim ha dit...

Eloi Sendrós i Marc Tèllez.
2n BATX A-C respectivament.


Hipercube City, West infinite road, en l'Àlgebra Bar, altes hores de la nit, l'Arrel elevava per vuitena o novena vegada la copa de whisky irlandès mentre amb bosses sota els seus envermellits ulls observava com les inequacions guarnides amb plomes i amb prou feines vestides amb una xarxa que els envoltava el cos ballaven sobre la barra provocant a totes aquelles ruïnes matemàtiques que aixecaven per novena o desena vegada, no importa, la seva copa de whisky irlandès.

De cop s'obra la porta i entren a l'estança quatre logaritmes estranys, possiblement provinents de Nepària, vestits amb smoking. L'arrel treu un cigarro, se l'encén i espera.

Exponents.
Això és el que aquells quatre logaritmes i el mon sencer vol i desitja, el més corrupte materialisme de la societat matemàtica. L'arrel sempre havia tingut problemes amb els exponents.

- Bona nit, Arrel.- Va dir el més gran dels quatre.
- Si, bona nit Arrel. - Va repetir un de més petit.
- Tens els exponents?

De sobte l'arrel va tirar l'alcohol que quedava a la seva copa als ulls del gran logaritme i amb un veloç moviment va treure la seva lluent Winchister calibre 49 del pantaló i va disparar una, dues, tres, quatre vegades. Un cop tots a terra, va dispara'los-hi al denominador, assegurant-se així que desapareixerien. Desprès, amb elegància, es va posar la gavardina, va pagar per les nou copes de la nit, i va marxar.


Pluja d'idees. Els números queien suïcides des del cel ataronjat per les llums de la gran ciutat. Hipercube City no era una ciutat bonica amb jardins plens de nombres binaris i operacions resoltes, era una ciutat que tendia cap a menys infinit, un laberint de coordenades poblades per zeros, gammas i bandes armades de nombres pi, una ciutat on en els punts més foscos de la gràfica podies trobar-hi seixanta-nou més barat del món matemàtic.

Carla, Gemma i Anna, IES Eugeni d'Ors, 2onBatx C ha dit...

PUNT DE CONNEXIÓ

Hi havia una vegada en un pla multicolor una pobra funció que es deia f(x)=2x+a. Aquesta pobra funció es sentia molt sola i desgraciada perquè no veia el seu futur clar. Veient la depressió que patia la funció, el seu psicòleg Límit li va aconsellar que es dirigís cap al positivisme i així ho va fer. Durant aquest llarg camí, f(x)=2x+a va experimentar l'amor a primera vista amb la funció parabòlica f(x)=x²-ax+2. Ella era una famosa celebritat en el primer quadrant i f(x)=2x+a va donar aquest amor per platònic. Però el destí va voler que el número 1 fos el seu punt de connexió i allà s'enamoressin. Finalment, d'aquesta bonica història d'amor en va sorgir una funció contínua.

Adrian Urda i Marc Bocanegra. IES Eugeni d'Ors. 2 ESO D ha dit...

Conte matemàtic.

Hi havia una vegada un nen que es deia Adrian i un amic seu que es dei Marc.
El Marc tenia 25 euros, tenia que comprar-ne uns pantalons i una samarreta.
Hi havia uns pantalons i una samarreta que l’hi agradava molt, però balia 30 euros.
El seu amic Adrian l’hi va deixar 5 euros per a que es podes comprar lo que volia, però hi havia un problema.
L’Adrian l’hi demanava 8 euros per deixar-hi.
El Marc va dir que si i l’Adrian l’hi va deixar i es va poder comprar lo que volia.
Aquet conté s’ha acabat.

dennis_añazco_anthony_cueva.ies eugeni d'ors 1er ESO C ha dit...

CARLITOS Y SU AMIGO LA POTENCIA



Había una vez un niñito que se llamaba Carlitos era muy malo en las matemáticas, un día se encontró un lámpara mágica la froto muy fuerte y salio en genio y el genio dijo:

-Te regalo tres deseos.

y Carlitos dijo:

-De primero quiero ser millonario, de segundo quiero ser inmortal i el último quiero tener un amigo que sea bueno en matemáticas.

A la mañana siguiente era millonario inmortal y tenía una amiga que se llamaba potencia.
Potencia era muy pequeña y así se lo podía llevar al cole cuando se acabo el cole se fueron a dormir.
A la mañana siguiente se iba a llevar a su amiga potencia pero había crecido mucho y no le entraba en el bolsillo, pero pensó “¿y si me la pongo en la mochila?”.
Se la llevó en la mochila. Cuando se acabó el cole, se fue a casa y le preguntó a su madre:

-Mama mi amiga potencia se hace cada vez más grande.

Y la madre de Carlitos le dijo:

-Vamos hijo, vete a dormir, que estás un poquito mal de la cabeza.

Y Carlitos se fue a dormir, a la mañana siguiente fue a buscar a su amiga, la potencia. Era aún más grande que ayer. El niño ya no podía soportar más a la potencia y la tiró. Había crecido tanto que lo había agobiado.

Se fue al cole y la clase le fue muy mal, y así le pasó toda su vida hasta que encontró a un buen amigo y le enseñó matemáticas.


FIN

kevin hill i raimon mestre 1esoc ha dit...

Mercury el planeta Dels
Numeros


Hi havia una vegada un planeta havitat per numeros,el planeta es deia Mercury. El rei era 50/2 i el princep era 25/1. un dia el planeta dels Brirnrx els van atacar i ells van perdre.El rei de Mercury,va reunir tropes per anar a conquistar a Avanhard pero els brirnrx els van atacar just cuant anaven a atarrar.Es van tindre que retirar per no perdre el tren deteratge ja que el planeta era quadrat. Llavors els brirnrx que eran lletres bolien fer una arma per arribar a destruir d´una vegada per totes els numeros i els signes de puntuació.Els numeros tambe bolien construir una arma,i van construir el Fulmiganeitor.i van fer la guerra final,van anar a un planeta a prop del Brirnrx i… van disparar el raix i… pam va explotar el planeta amb les lletres.

joan 1 eso c ha dit...

EL RATOLÍ MENJA FRACCIONS

En un poble que es diu fracciosumapolis feien servi les fraccions per tota mena de coses: menjar, dutxar-se, beure etc…
Mai hi havien problemes fins que un dia va aparèixer un ratolí menja fraccions i es menjava totes les fraccions que es bevien el menjar… D’aquesta manera no podien fer res: es moririen de gana o de set i van decidir exterminar-lo. Primer van provar de llançar granades. Després van veure que no funcionava i van provar amb més armes de foc. No funcionava era massa petit i s’escapava, es van ficar histèrics, fins un noi que estava fatal del cap va dir, “Tinc una idea. I si arranquem les cases de la ciutat i amb camions les portem a un lloc molt lluny?”. Tots van estar d’acord i van arrancar les cases i se’n van anar a un altra ciutat, fracciorestapolis. Allà no hi havien ratolins d’aquells i van poder viure tranquils tota la vida.

FI

Johan maldonado. IES Eugeni d'Ors. 1er ESO C ha dit...

UN GRAN embolic





Hi havia una multiplicació que era molt gamberra i tenia una germana que es deia suma. I la resta i la divisió li pegaven a la suma i la multiplicació no sabia res del que l’hi passava a la suma. Fins que al cap de dues setmanes va notar q que estava molt rara i li va preguntar:

- Què et passa?
- No res -va dir la suma.

Però la multiplicació sabia que alguna cosa li passava, llavors va preguntar als nens de primer i li van explicar. Llavors va anar cap a la resta i la divisió i els hi va donar uns bons cops de puny fins que els hi van rebentar el nas i la boca a totes dues i la multiplicació es va enfadar amb la suma per no confiar en ella peró al final la va perdonar i la resta i la divisió no van tornar a aproximar-se a la suma. Peró al cap d'un temps va arrivar la fracció i li pegava a la suma i a totes les seves amigues. Pero la multiplicació s'havia fet un novio i era molt mes gamberro: era el multiplicador i el multiplicador va veure que li pegaven a la suma i va anar a dir-ho a la multiplicació i van agafar a la fraccio i la ban fer una cachu pallisa q els van expulsar a tots els q li van pegar a la fraccio i també a la fraccio i no van tornar a l'institut.

Anònim ha dit...

La historia del vell


Fa mol de temps en un poblat de roma, un home mol vell i savi va home vell que es deia Numeralus, Joseph Numeralus tenia 98 anys i feia un aspecte pobre però en realitat no ho era gaire de pobre, ers mes aviat ric i per això es va permetre el caprici de fer un viatge a Grècia i investigar un cas que li ajudaria a ser famós en tot el mon. Dons el seu viatge va començar, va pujar en un vehicle transportat per dos cavalls. Al cap de tres hores va arribar a un poblat a prop de Grècia i llavors va veure una pedra mes be era una roca gegant que hi posava unes lletres rares hi posava XIV .
El vell savi va recordar que en el seu país no hi avia de això i llavors va preguntar a els grecs que era aquelles escriptures tan rares i ells li van dir que eren unes formules per calcular quantes coses tenies per exemple tinc II pals || i ell va dir que aquets números eren mol difícils i que ell inventaria una formula que sigues mes fàcil i que en comptes de lletres siguin senyals i as va tancar en una habitació i no va surti fins mol tard i al final va sortir i va dir ja ho tinc va dir que un numero que tingues tants pals tindrien un nom.
El nom dels símbols seria números, el savi va desplaçar-se i va pensar que podrien ser símbols fàcils de escriure i noms fàcils de dir i va pensar un altre cop i va dir 1 u 2dos 3 tres 4 quatre 5 cinc 6 sis 7set 8 vuit 9 nou i 10 deu i per això van descobrir que els números serveixen per a moltes coses desprès es van descobrir les sumes i restes desprès las multiplicacions i las divisions, mes tard les potencies i la arrels i al final el parèntesis i així es com es va crear la jerarquia de les operacions i mes tard las fraccions els nombres enters i altres coses molt importants.

Anònim ha dit...

Mireia Martinez i Cristina Lopez-
2n Batxillerat C


La línia de la vida

Calculeu, fill d’Operació i Resultat, era un prodigiós adolescent, llest i capaç de solucionar qualsevol problema que se li plantejava en el seu camí.
La seva filosofia de la vida era diferent a la resta dels seus amics, les funcions i les derivades.

Ell creia que en aquest món ens regim per una recta tancada per un principi i un final, on entremig se situen els anys de vida que acaben per una solució regida pel problema plantejat durant aquesta.
La vida ens pot plantejar situacions complicades, com és el cas de diverses discontinuïtats de salt o petites discontinuïtats evitables.

Disposava d’un quadern, on hi anotava totes les seves situacions quotidianes i els seus pensaments, sovint de manera gràfica, a partir del qual, al final del dia, avaluava la funció dels seus actes i en donava una resposta.

Sempre es fixava en la imatge de cada persona, és a dir, si podia confiar en els amics que l’envoltaven, tot i que de vegades trobava la antiimatge de la persona i aleshores s’emportava una desil•lusió que comportava un raonament il•lògic i poc coherent i per tant no trobava cap altra solució que la desconfiança.

Un dia, però, totes les teories que havia anat creant dia a dia van desaparèixer quan va conèixer la raó de la seva vida, l’Assímptota. Era una noia veritablement bonica i amb una simpatia que enamorava a qualsevol. Calculeu de seguida se n’enamorà però la vida li jugà una mala passada: l’Assímptota es va casar amb el millor amic d’en Calculeu. Ell pensà que la felicitat ja mai no tornaria a florir en la seva vida però no va ser així.
Amb el pas dels anys va aprendre a trobar el costat positiu dels actes que prenien part en el seu dia a dia i, així, va poder gaudir de la seva família i dels amics que veritablement l’estimaven. Va adonar-se que la felicitat se la fa un mateix, sobretot si es té en compte que la vida té un límit, que aquest límit es coneix amb el nom de mort, i que tan sols es pot apreciar l’existència si es viu de manera intensa com l’infinit.

Aina Almirall i Gemma Sala ha dit...

REALMENT SÓN IMPORTANTS?


El Guiu, era un nen que no li agradaven gens les matemàtiques, però tenia que fer un conte matemàtic obligatòriament. Com que no sabia que fer i s’avorria va començar a contar 1, 2 , 3… Llavors és quan se’n va adonar que les matemàtiques són molt interessants. Els números no tenen final, són infinits, en canvi tota la resta de coses que ens envolten en la vida s’acaben, fins i tot lo més bo. Després és quan va mirar al seu voltant, i se’n va adonar de que la majoria de coses que ens envolten tenen relació amb la geometria, fins i tot la llibreta, que tan ens agrada als alumnes. De cop i volta, va arribar a la conclusió que tot els que ens passa són problemes, siguin de matemàtiques o no, encara que no tots tinguin solució, has de pensa per avera si realment no te solució.
És així com el Guiu va començar a escriure sense parar, la mà li anava sola, era el moment en que es va senti més lliure, un moment on tot li semblava fàcil, que no podia ni controlar les idees. Que semblava que tot li surtis sense pensa, un moment fantàstic on tot li semblaven meravelles.
El final al Guiu li van acaba’n agradant les matemàtiques.
El Guiu es va anant fen gran i cada cop li agradaven mes les matemàtiques, i el que li agradava mes de les matemàtiques era la geometria, la trobava molt misteriosa, i veia que sempre podia saber coses sobre ella, treia el cap per la finestra i ja veia geometria.
Al llarg del temps, va estudiar per ser arquitecte.
El gran arquitecte Guiu va dissenyar uns edificis molt diferents que els altres, va transformar mig món, i es va fer molt ric perquè els edificis van agradar molt a la gent.
I així va ser com el Guiu va descobrir que les matemàtiques són realment importants i imprescindibles per la vida, i li va explicar als seus fills que estudiessin matemàtiques perquè eren molt divertides i molt interessants.

Natalia Dziewa, Jordi de Lamo i Ainoa Winter. IES Eugeni d'Ors 2n D ha dit...

SUPERONE!

¿Alguna vez te has preguntado por qué cuesta tanto solucionar algunos de tus problemas? Yo nací para eso. Para ayudar a todos aquellos que se sienten discriminados, o bien que están solos, o simplemente que necesitan que les echen una mano. Gracias a todo esto, soy una nueva persona, más bella i más clara.
Todo empezó cuando un viejo sabio de la psicosis matemática, vino a la ciudad en busca de nuevas expectativas, nuevas experiencias y nuevas aventuras. Por causa de tanta sabiduría y tanta superioridad, el viejo, llamado ocho, se buscó muchos enemigos celosos de su intelecto.
Mientras estaba calculando la superficie de un gran campo de fútbol americano, aparecieron dos matones, el tres i el cinco, que querían deshacerse del viejo sabiondo.
Se le encararon y lo miraron de frente con cara de pocos amigos. Entonces el ocho se preparó por qué se veía a venir una lucha pecho a pecho. Aún podía ganarlos, pero los dos matones se unieron de modo que formaron una fracción poderosa dejando al pobre viejo con pocos recursos. Fue entonces cuando el sabio grito con todas sus fuerzas: SUPERONE!
Mientras tanto yo estaba haciendo mi siesta de los lunes al mediodía cuando oí esa voz grave y fuerte, que me despertó. Cogí la cesta con todo mi disfraz, salté desde el balcón y empecé a volar hacia esa voz cuya fuente no sabía de dónde procedía. Llegué a unos acantilados llenos de malas hierbas por todas partes, en un sitio descuidado. Fue entonces cuando vi la luz que desprendía la fusión de los dos matones. Fui corriendo hacia allí y le pedí explicaciones al sabio. Al saberlo todo, me fusioné con el viejo y nos enfrentamos a los malos. Todo parecía ir bien cuando se nos abalancharon encima. Los dos soportamos la presión y los echamos de un golpe, haciéndoles caer por el acantilado.
Me dio las gracias por haberle salvado y lo llevé hacia un lugar más seguro, o como mínimo, más poblado, porqué el mal nunca descansa.
Necesitas soluciones para resolver tus problemas? Pon un ‘’one’’ en tu vida.

Fèlix Pallerola Salat. IES Eugeni d'Ors. 2 ESO D ha dit...

Hi havia una vegada…

Per que tots els comptes han de començar amb:
-Hi havia un vegada…
-Fa molts anys…
-En un lloc molt llunyar…
Dons aquesta es la historia de un noi que buscava una formula matemàtica de el perquè tots els comtes comença així.
Tot va començar quan el seu pare amb tres anys li va llegir, un llibre i començava: Hi havia una vegada en un poble…
El dia següent li va explicar un altre que començava: Fa molts anys en una muntanya…
El nen li va preguntar:-Per que tots el comptes comencen amb “Hi havia un vegada…”. El pare li va respondre que no u sabia.
Durant molts anys va estar pensant alguna raó lògica però no en va trobar cap.
Quan tenia 12 anys se li va acudir que segurament tenia una formula matemàtica per això.
A mesura que es feia gran i aprenia coses noves les aplicava la majoria a la seva formula.
Una de les primeres coses va ser pasar la pregunta a llenguatge matemàtica però no era gens facil:
Intro + conte=X
De moment tenia una formula que no estava segur que aquella formula fos corecta, va estari cap ficat molts anys bucan la formula com per exemple:
Anys que hi ha els comptes - anys que la gent sap llegir
Anys que la gent sap mates : 13 + X
Fins que el final es va tornar boix i li sortien formules sense sentit com per exemple:
M + A + T + E + S
X + X – X • X
1 • 0 + 1 - 1 • (00001-00001)
Anys que te ell – Anys que va nèxia
Tenia 30 anys i es pasava tot el dia tancat a la seva havitacio, de fet feia des que es va graduar que no havia sortit de casa i els seus pares estavan preucat nomes sortia de aquella havitacio per menjar i nomes dormia 4 hores.
Els 34 anys va decidir suïcidar-se, quan estava apunt de tirar-se per la finestra va veure per casualitat que el gran matemàtic Toni Mates venia a inaugurà el centre de ciències i matemàtiques, i se li va ocorre que ell potser resoldria el problema.
Va agafar el telèfon i va demanar una entrevista.
Feia anys que no sortia de casa i el pricipi casi no podia ni caminar pero a la fi va arribar el hotel on estava el matemàtic.
Quan li va presentar el problema ell casi no podia parlar estava tan convençut que ell el resoldria que li va agafar un infart.
Mentres ell estava a l’hospital Toni Mates va intentar resoldre el problema.
Quan va despertar tenia el davant Toni Mates i quan li va preguntar si l’havia resolt li va dir que si.
Se li escapavan les llagrimes pels ulls i li va dir:-Es pura casualitat hi ha problemes que no tenen solucio matemàtica.
Ell es va posar a plora durant 5 minuts pero a la fi va para i li van preguntar per que havia parat?
Ell va respndre:-Acavo de descobri que el resultat del problema es X.

Pol Arnan, Daniel Torreño i Marc Selva. Ies Eugeni d'Ors. 2n D ha dit...

El càlcul que canviar la vida a moltes persones

Pitros Power, era una illa que estava situada a l’est d’Australia, i el seu perímetre era de 115,2 km . En aquesta illa passaven coses molt extranyes, cada 168 hores ( 1 semana) hi havia un terratrèmol de 4,5 a l’escala de Richter. Un dia, mentres el Gostau intentava matar les granotes que hi havia per el voltant de casa seva, va aparèixer un home amb un cap que tenia un diàmetre de 35cm, i portava un paperet escrit.
Primer, el Gostau si va apropar i li va preguntar que com és deia. Ell li va dir que es deia Gostau Jr, i que l’habia estat buscant durant tota la seva vida, perque era el seu fill. En aquell momento el Gostau va donar un salt d’alegria i li va anar a donar una abraçada. El Gostau Jr tenia una missió encarregada per el seu pare, estava escrita en el paperet. La missió consistia en anar al centre de Pitros Power i realitzar un estudi matemàtic, per poder obrir una porta cap a un altre món. El pare va aceptar la proposta, va fer la maleta i al cap d’una hora van agafar un taxi cap a Colttono (era la ciutat on hi havia el centre de la illa). Quan ja estaven allà van dirigir-se cap el centre de la terra i el pare va a començar a fer càlculs:
(14+x)•5+23x-2= 124x+5
70+5x+23x-2=124x+5
5x+23x-124x=-70+5+2
-96x=-63
X=-63/-96
El pare va anar fent càlculs així per poder obrir una porta cap a un altre món, i al cap d’una hora va fer un càlcul que era el càlcul més important que habia fet en la seva vida nomes faltava clicar un botó per poder obrir la porta. Aquest càlcul va ser:

24+25+61•3=
49+183=
232
Aquest càlcul va ser molt senzill però molt efectiu.
Quan va clicar el botó es va obrir una porta que els portaria cap a un nou món. Llavors Gostau Jr i el Gostau van travesear a l’hora la porta agafats de la mà i van anar a un món on tothom li agradava fer matemàtiques. La gent que estava allà va tenir que fer el mateix càlcul que Gostau. Allà la gent es relacionava amb molta facilitat i en menys d’un dia ja coneixia a tota la gent que i vivia: 95 personas, i van decidir quedar-se allà durant el resto de la seva vida. En menys de 2 dies la gent va començar anar a classes de matemàtiques per ser uns grans científics.
50 anys desprès aquell món va explotar i tota la gent va morir.

nil sola 1ESO C ha dit...

CONCHI NO EM DEIXA PENJAR EL CONTE PERQUE ES MASA LLARG. NOMES TE 1 PAGINA I QUART QUE PUC FER???

nil sola 1ESO C ha dit...

CONCHI TE L'ENVIO EN 2 PARTS

nil sola 1ESO C ha dit...

Ens podriem venjar de una manera més pacífica i que els empipara més, veniu, veniu…
Quant van acabar de explica’ls-hi tots van estar d’acord de que aquella era la solució.
Llavors tots deu (els deu nombres negatius que acavo de dir) van anar-li a dir al rei +10 que es rendien i que els i donaven totes les seves terres. El rei +10 estava molt content de perfi haver eliminat als negatius i els va enviar a la massmorra. Un cop allà el -6 (l’excavador) va fer un forat a terra i van poder sortir. Ara els negatius només tenien una cosa al cap, aquell cofre que tan vigilava, alguna cosa important tenia que haver-hi.
Van buscar per a tot el castell i no trovaven o podia ser el cofre. Buscan i buscan van trobar un passadis secret. Van entrar i hi havia unes 60 portes nomerades. Al costat hi havia un cartell que hi posava:
“La porta correcte és la suma de tots els negatius del continent dels negatius.”
Tots pesan fins que va surtir el sabi i va dir:
-55, la resposta és -55.
Tots van mirar al seu voltant i no hi havia cap -55. Llavors el -7 (l’escalador) va veure que allà dalt hi havia una porta i al costat unes escales. I van pujar i van seguir per un camí molt fosc.
Mentrestant, quan +10 va veure que s’havien escapat de les massmorres va anar de seguida on tenia el cofre. Quan va arribar al lloc de les 60 portes no s’enrecordava de quina porta era. Va mirar el enigma, va pensar i va dir:
-ja ho se la porta és el 55, aviat els pillaré. Va anar per la porta 55 i va caura en la seva propia trampa, una gàbia. Mentrestant els negatius anaven caminant fins que es van trobar el cofre allà a la paret. Estava tencat en clau. Però van sentir un xiscle, era el del + 10 que s’havia quedat atrapat per agafar la porta incorrecte. Van anar cap a ell, li van agafar les claus, van obrir el cofre i… va sortir el seu deu el -100. Tots es van ajonollar.
El +100 els hi va dir que no cal que s’ajonollesin que li havien salvat, i els hi va deixar que castiguessin el +10 de la manera que volguessin. Van estar una estona parlant. Mentrestant el +10 estava encara lamentanse de com havia pogut equivocar-se en el seu problema!!! Els negatius ja tenien el càstic fet, era que deixés de ser tant estricte amb el seu poble, que repartis les riqueses i que tots els 3 continents no es barallesinenter ells. El +10 ho va complir.

En teoria aqui s’acavaria l’història però aquest conte que he fet em recorda a quan els alumnes li diuen al profe que per un signe em podies haver posat be, i la profe li respon un signe fa que el numero sigui una altre, doncs en aquesta història ho he vist molt cla que no tant fa.


FI

nil sola 1ESO C ha dit...

NO FALLIS AMB LA SUMA D’ENTERS!!!

Hi havia una vegada un planeta on hi havia 3 continents ben diferents. En el continent mes poderós havia els nombres positius. Tenen unes normes molt estrictes i sempre estan al capdavant de tots els altres. Un altre continent molt important era els dels nombres decimals, que són aquells personatges típics que ja els hi esta bé com estan, ni a dalt de tot ni els últims. Per últim, hi havia el continent dels nombres, negatius que era el continent més pobre. Tota la vida han lluitat per pujar de posició en alguna cosa però mai ho han aconseguit (en tot són els últims). Cada continent té un rei, també amb caràcters ben diferents:
El rei del continent positiu és el +10. És un rei molt estricte i el més poderós dels 3 continents. Amb les seves ordres, tot el poble li té por. Aquest rei a arribat al lloc més alt, però el poble no el vol. La cosa que vigila més és un cofre que ningu sap el que hi ha a dins. També és una mica tonto.
El rei del continent decimal és el 10,10. És un rei “passota” i a ell ja li agrada com estan les coses. El poble passa de ell,però tan li fa.
El rei del continent negatiu és el -10. És un rei que fa cas a tothom i és vol venjar dels altres continents que sempre els han deixat marginats. És un rei molt estimat pel poble.
Aquest rei però està molt negitós perquè fa uns quanta anys va desapareixer el seu deu el -100. Ell creu que ha estat el +10 perquè mai li ha caigut bé. Però això és el que ell creu.
Els nostres protagonistes (els nombres negatius) vivien en una petita illa. El -10 va organitzar una reunió amb tot el poble per veure com es podia venjar als altres continents. En la reunió i havia l’alcalde (-10), el lluitador (-9), el espia (-8), el escalador (-7), el excavador (-6), el atleta (-5), els dos nens trepelles
(-4 i -3), el professor de mates (-2), i el sabi (-1). Tots començaven a dir que els volien matar i que ho volien fer de forma violente. Mentre tots estaven dient aquestes tonteries, el profe de mates i el savi estaven parlant. Al final van saltar i van dir:

Alba Rodergas, Erica Ortega i Lorena Moreno. IES Eugeni d'Ors. 2n Batx C ha dit...

Era primavera en el llunyà poble de Càlculs, un indret situat a 2 kilòmetres de la ciutat de Pitàgores i caracteritzat per les seves famoses cases, totes elles adoptant una forma pentagonal. Entre els seus amplis i silenciosos carrers hi passejava de manera inquieta la Tangent, que estava tan nerviosa que sense adonar-se’n anava formant una asímptota horitzontal a mesura que avançava i retrocedia en el pas. El motiu d’aquesta exaltació estava relacionat amb el seu gran amor, el Cosinus, un amor impossible degut a la oposició a la relació del pare de la noia, ja que eren de la mateixa família. Per això es veien d’amagat, i cada dia, quan el sol es trobava formant un angle de 90º respecte el vèrtex més alt de la casa del Cosinus, es trobarien a un pi situat a 3,14 kilòmetres, l’únic lloc on podien gaudir del seu amor fins l’infinit.
Però això no podia durar per sempre. Havia de prendre una decisió, amor o família? Estava tan indecisa que fins i tot va trucar al seu cosí mexicà, en Polinomi, per tenir un altre punt de vista, però sembla que no va servir de gaire, ja que per a ell aquesta situació era sinònim de sistema incompatible.
Tot i el gran amor que sentia cap al Cosinus, la Tangent va decidir que seria millor deixar-lo de veure pel bé de la seva família, i així va ser. Va passar la primavera, l’estiu i la tardor, i la Tangent encara seguia enamorada. Estava tan enamorada, que només la idea de pensar que mai més podria abraçar-lo ni fer-li petons, l’ofegava. La gana i l’alegria feia temps que havien desaparegut de la seva vida quotidiana. Pensar, pensar i pensar. Així és com es passava els dies i les nits. La situació fou tan preocupant que el senyor Sinus va acabar aprovant la relació de la seva filla amb en Cosinus, tot i que els hi va posar uns límits.
La Tangent, de tan contenta que estava, va anar a buscar-lo i sense pensar-s’ho dos cops, va fer-li un petó tan intens, que encara avui dia es percep una passió i energia especial pels amplis i silenciosos carrers de Càlculs.

Anna Jiménez. Escola Intermunicipal. 1er ESO A. ha dit...

EL zero un numero? Una unitat?

Si el voleu llegir aneu a la següent adreça:

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8xMmdieDQ4MjRu&hl=es

Jordi Vendrell Gallard. Escola Intermunicipal. 1 ESO A. ha dit...

Cliqueu per llegir la:

Història de matemàtiques.

Anònim ha dit...

Hi havia una vegada un home, anomenat John, que era molt admirador dels estudiants de matemàtiques. Ell de petit sempre havia volgut estudiar, però per causa de la pobresa de la seva família no ho va poder fer.

Malauradament no va aconseguir la feina que havia sol•licitat al institut del poble, i per tant, no viure el dia a dia amb els estudiants. Ell, el que pretenia, era fer amistats entre els alumnes i que l'ensenyessin una mica de matemàtiques, ja que sempre l'havia fascinat aquell món de números.

Un dia, estava caminant pel carrer i va veure una llibreta pel terra i en John la va agafar, i al mirar-la va descobrir que era una llibreta de mates i que pertanyia a el Nil Cauete Mirillo del carrer Germanor. En John, sense pensar-s’ho un moment es va dirigir cap al carrer Germanor per entregar-li la llibreta al Nil. Al arribar al portal, en John va tenir uns moments d’indecisió, però finalment va trucar al quart segona i al cap d’un moment d’espera una veu femenina es va escoltar demanant per qui era, en John va dir que s’havia trobat una llibreta que pertanyi, probablement, al seu fill. Efectivament la mare va obrir a en pobre John i el va convidar a passar a la casa. Van estar parlant una estona. El Nil no es trobava en aquells moments a la casa. En John i la mare del Nil, la Tomassa, van estar parlant de temes diversos. Va sortir el tema dels estudis no aconseguits per en John i les seves ganes d’apendren. La senyora Tomassa va dir-li que esperés que arribes el seu fill i proposar-l’hi, com a recompensa d’haver dut la llibreta, que el Nil ensenyés una mica de matemàtiques a en John. John, tot il•lusionat, va dir que no volia causar molèsties però que si el Nil accedia, estaria molt agraït. Al Jonh l’espera del Nil se li va fer llarguíssima però finalment, al cap d’uns 35 minuts va arribar el fill. La mare va donar-l’hi la llibreta i va demanar-li si podria fer-li unes classes a en John. El nen molt agraït va accedir a ensenyar-li les coses bàsiques de les matemàtiques com serien sumar, restar, multiplicar i dividir.

En John va estar uns dies anant una estona per al tarda a casa del Nil i va aprendre a fer les coses bàsiques de les mates. Però ell volia més, haver començat encara li van fer venir moltes més ganes, però no volia aprofitar-se del nen. I va pensar d’apuntar-se a algun tipus de curset o curs escolar per gent gran. El Nil el va ajudar a buscar informació i va acabant inscrivint-se i aprenent bastant sobre matemàtiques i complint un dels seus somnis des de petit.

bernat pujol i eric sanchez

Andrea Espejo. Escola Intermunicipal. 1 ESO A. ha dit...

Cliqueu per llegir el conte

En Xavier i els seus companys.

Adrià Puerto. Escola Intermunicipal. 1 ESO B. ha dit...

Cliqueu per a llegir el

conte matemàtic.

Sergi Téllez i Andrés Vela. IES Eugeni d'Ors. 2n ESO D. ha dit...

Cliqueu per llegir

El nombre X.

Anònim ha dit...

Conte matemàtic, nayade y gabriela 3r A
LA MUERTE DE MI MUJER
-Los sentimos, hemos encontrado a su esposa muerta en su domicilio. Por favor rogamos que venga a identificarla y firmar los papeles de la funeraria.
-... -después de un largo silencio, con voz triste.-Enseguida voy hacia allá.
Fin de la llamada.
Cogí el coche y me dirigí hacia mi casa lo más rápido posible. Mientras conducía llamé varias veces a mi mujer pero sin respuesta ajena. Me temía lo peor.
Cuando llegué observé desde mi coche las ambulancias i los coches de policía. Me acerque para hablar con el comisario.
-Señor.-(Mientras se dan la mano, saludándose)-Comisario de investigación criminal George.
-Si, puede que mi mujer este muerta en mi domicilio por favor déjeme ir a identificarla- mientras, una lágrima se deslizaba por mi rostro.
-Si, por favor, acompáñeme.-Me informa el comisario mientras le señala la puerta.
Me dirigí a la puerta con temor.
Llegué a mi habitación. Allí estaba el cuerpo de mi mujer estirado en el suelo, sin vida.
Ya nada me retenía en este mundo. Mi mujer lo era todo para mí.
Salí de casa con los ojos llorosos y el rostro pálido. Subí al coche, apreté el acelerador, sin rumbo. A cada segundo la velocidad iba aumentando, mientras ni siquiera me preocupaba por esquivar los obstáculos que se cruzaban. Ya no había marcha atrás, y en ningún momento me importaba estrellarme contra aquel puente que me separaba de la vida o la muerte. Solo me separaban unos pocos metros del puente cuando...
Recordé que el comisario no había afirmado que había sido un suicidio, así que decidí llamarlo para asegurarme que no había sido un asesinato.
Mi sospecha era cierta. El comisario me informó que a mi mujer le estaban asiendo una autopsia, para encontrar la causa de la muerte, y que si quería podía dirigirme. Anoté en mi mano la dirección, y fui hacia allá.
Cuando llegué, el médico forense me dijo que se había tratado de un suicidio. Mi mente empezó a hacerse preguntas, ya que no comprendía porque mi mujer había decidido suicidarse. Era feliz, nos habíamos casado hace poco y habíamos decidido comprar la casa que más le gustaba. Además tenía un buen trabajo.
-Señor, me gustaría verla por última vez.-Dije con casi nada de voz.
-Por supuesto.-Dijo-está en aquella sala.
Me dirigí hacía allí, y la contemplé. Tan hermosa como había sido siempre. Vi sus ojos. Los ojos de los que me enamoré.
Me intenté limpiar la dirección que me había escrito en la mano, i vi mi anillo de compromiso. Lloré.
Después de varios minutos, decidí coger su anillo, para recordarla siempre (aunque sabía perfectamente que nunca la olvidaría). Cuando le cogí la mano vi que tenía algo escrito en ella. Ponía: hex(0011-0001-0100)

No sabía que significaba, pero de lo que estaba seguro era de que antes ella no tenía escrito eso. Ya que dudaba mucho que se lo hubiera escrito ella, alguien lo había hecho. Y seguramente, está identificado con su muerte.
Busque en información acerca de los números, de lo que podía significar.
Acabe encontrando algo interesante. Los números podrían significar algo en el código binario hexadecimal. No acabe muy convencido del resultado del código, 314. No sabía que podía significar y si realmente significaba algo.
Mi mujer acababa de morir y yo estaba intentando averiguar cosas que estaba casi seguro en aquel momento, no significaban nada... mi desesperación por poder encontrar una razón por la que mi mujer estaba muerta era cada vez mayor. No podía asumir que mi mujer se haya suicidado, intentaba encontrar la mas mínima prueba posible para poder decir que mi mujer no se suicido sino que la mataron.

Anònim ha dit...

continuació conte, LA MUERTE DE MI MUJER (Nayade i Gabriela)
Ver las fotos de mi mujer me ayudo en mi investigación, me volvió la motivación para encontrar la prueba. Por mi cabeza pasaron muchas cosas, una de ellas el número pi, 3,1415926535897932. Pero cada vez me sentía más perdido, no sabía si iba por buen camino. No sabía nada.
Las horas fueron pasando, sin avisar, ya eran las 8,19 de la tarde. Era hora de volver a casa.
Esa noche decidí irme a un hotel a dormir. La policía aun tenía que investigar.
Y allí estaba, debajo del hotel, estaba correos, apartado de correos 314 de la calle Arquímedes.
Ya empezaba a tener algún sentido todo.
Por la mañana siguiente, me dirigí a correos , pregunte por el buzón 314… Conseguí que me lo abrieran y allí estaba. Un papel con más números. Deduce que también eran binarios
0101 0011
0101 0101
---
0100 1101
0101 0101
0100 1010
0100 0101
0101 0010
---
0100 1101
0100 0001
0101 0100
0100 0001
0100 0100
0100 0001
---
0100 0101
0100 1110
---
0100 0101
0100 1100
---
0101 0000
0101 0101
0100 0101
0100 1110
0101 0100
0100 0101
---
875
---
Lo siento



Después de unos minutos haciendo cálculos, conseguí traducirlo. Y decía algo como:

Su mujer, matada en el puente
Calle 879
Lo siento



Después de leerlo 3 veces, y asegurarme que era cierto lo que había leído informe rápidamente a la policía.
Al cabo de una semana detuvieron a
esa persona.
Tenía una mirada fría pero triste con aires de inferioridad pero a la vez seguridad.
Nunca entendí por que mato a mi mujer y el nunca lo dijo.
Le dieron 30 años de prisión y con una fianza de 1,978,549€ que pagar. Aunque yo hubiera preferido estar con mi mujer eternamente, la justicia ha vuelto a vencer.

Pablo Pérez Sánchez. 3 ESO A. IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL SEGRESTADOR


En Pol anava a la classe de 3 ESO H no perquè sigues analfabet o algu per el estil sinó perquè hi havia tans superdotats al seu institut que ell que treia notables amb mitjana de 7 era un dels pitjors de la seva classe.
Una vegada a la seva classe va arribar un nen nou que treia gairebé les mateixes notes que en Pol només per una diferencia ell en matemàtiques era molt dolent al contrari d'en Pol.
Un bon dia a la classe va desaparèixer un nen, ningú s'ho podia explicar ja que tots els de la classe es coneixien perfectament, tots menys un.
Els policies no trobaven probes ni res que els pugues donar un fil per on estirar.
Només van trobar un número escrit al terra, el número 5.
En Pol al saber allò va pensar:
El noi nou te 15 anys i és el 3er institut que visita aquest any, dividint-ho dona 5.
Però ho va deixar corre perquè va pensar que no hauria tingut el que es te que tenir per fer-ho i no es veia tan mala persona.
A la següent setmana va desaparèixer una nena i va tornar a aparèixer el mateix número el 5. Llavors en Pol va pensar el mateix i aquesta vegada no ho va deixar corre i ames va veure que el noi nou a la motxilla tenia cosit el número 5 i que també portava a la jaqueta un Pin amb el número 5.
En Pol ho va dir a la policia i la policia va seguir-lo fins que al final van veure que anava a una casa situada en mig de la muntanya.
El noi en adunarse es va posar a corre pero no li va servir de res perque la policia va agafar-lo molt ràpid.
Al final les dues noies es trobaven bè i no els hi havia fet cap mal, tot el agraïment va anar cap a en Pol.

Adrià Amell i Sergio Muñoz. 3 ESO A. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

El detectiu Birmach


Hi havia una vegada un detectiu molt famós que estava de vacances. Un dia pel matí va rebre una trucada al mòbil “Número desconocido le está llamando”. Va respondre i va resultar ser un policia molt important, el senyor Domènech, que li demanava ajuda per tres casos que se li havien encarregat de solucionar. Aquests eren bastant cruels i curiosos: l’individu sospitós era el mateix en els tres casos. Així que van quedar que la setmana que ve es trobarien al seu despatx.

El senyor Domènech va anar intrigat al despatx del detectiu Birmach, que era alemany. El policia li va començar a explicar el primer cas. Un individu havia anat a un centre comercial i havia robat 7 parells de sabates d'una prestigiosa botiga el dia 24 d'abril.

El segon cas era molt més cruel. Durant la nit del dia 26 de maig hi havia hagut un assassinat molt cruel a la discoteca Vintage.

El tercer cas era que un home que suposadament estava malalt del cap, va deixar el gas obert de casa seva i va fer explotar la casa. Aquest fet va passar el dia 1 de juny.

El detectiu desprès de que li passessin els casos va rebre una carta anònima dient-li només quatre paraules “matricula, cotxe, crims,voluntaris”. El senyor Birmach va anar corrents a agafar el mòbil i trucar més ràpidament al senyor Domènech, dient-li que l'havia de veure per explicar-li una cosa molt important. El policia va agafar la moto i va anar corren al despatx del detectiu. Li va comentar i també es va quedar molt estranyat.

A la nit, el senyor Birmach estava jugant amb el seu fill petit. Estava jugant amb un joc de paraules i estava escrivint els noms dels mesos. Gener, Febrer, Març, Abril, Maig, Juny... tots començaven amb la lletra majúscula. De sobte, el senyor Birmach va fer un bot i va dir “ja ho tinc”. Va anar corrents a comprovar si els mesos en que es van cometre els delictes podien coincidir amb les matrícules de cotxe actuals. El detectiu va agafar per ordre de temps els mesos: Abril, Maig, Juny.

Ja tenia les lletres de la matricula: AMJ. Ara només li faltaven els números. Després de sopar el seu fill gran li va demanar ajuda amb els deures de mates, perquè no li sortia la jerarquia de les operacions. El va ajudar a fer les multiplicacions, i va tornar a fer un altre bot. Va agafar les sabates robades i les va multiplicar pel dia. Li va donar 336. Va agafar el segon delicte i va fer el mateix: 26. Va agafar l'últim cas i ho va repetir: 1. Els va sumar: no li quadrava. Les matrícules dels cotxes han de tenir 4 números i només li donava 363. Va provar de multiplicar 336, 26 i 1 i li va donar: 8736. Creia tenir ja la matrícula del cotxe.

L'endemà va anar a veure el policia i van mirar la matrícula del cotxe en la intranet de la policia. No podia ser; la matricula del cotxe donava la del jefe del senyor Domènech! Just en aquell instant va entrar per la porta el jefe. Felicitats, ho heu endevinat. La matrícula del meu cotxe és 8736 AMJ. Tots els crims han estat inventats: ha estat per posar a prova la teva formació per ascendir-te el càrrec. Però no faré el que tenia pensat... t’ascendiré i contractaré aquest detectiu per la polícia del país. D’aquesta manera el senyor Birmach es podrà trobar buscant el seu nom en la aplicació més famosa de la paraula matemàtica googol.

Gemma i Laia. 3er ESO A. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Pi, Pitagoras,Gamma i Ruffini

A l'any 1991en un institut un grup d'amics que eren: en Pi, en Pitàgores, en Ruffini i en Gamma, van començar l'institut, eren encara uns nens, tots aixi eren: Un amb piguetes a la cara, un altre baixet i amb ulleres, l'altre grassonet i l'altre era alt i esquifit. Tots quatre eren uns friquis de les matemàtiques. Nomes entrar a la classe com que no es van espavilar no van poder agafar lloc excepte el cinc llocs que quedaven lliures a primera fila s'hi van assentar nomes asseure-s'hi va entrar el professor i en veure que en 666 estava assentat a la ultima fila fent avions de paper i molestant als tres nens que tenia al costat. El professor ho va veure i com que ja el coneixia perquè era un repetidor, li va dir:
-Tu, 666 ves ara mateix aquí al davant entre mig de aquests dos nois que semblen simpàtics, com os diu?

Pitàgores.
I jo Ruffini.
Dons mira, t'asseuràs entre aquests dos xicots, en Pitàgores i en Ruffini.

Al final es van asseure en Pi i en Pitàgores cap a la esquerra, al mig en 666 i a la dreta en Ruffini i en Gamma. Al principi pensaven que no passarien res però en passar uns quants dies... Jan no estaven tant contents. En passar aquests dies es començava a sentir mol el no de les “Sumes” un grupet de nenes (les pijetes de primer), eren molt populars entre tot el curs, perquè somreien sempre i vestien molt be, també coneixien a gent més gran d'altres cursos.

Pi ,Pitàgores Ruffini,en Gamma i 666 es van fer amics, però tenien enveja de las “Sumes”, per poder ser igual de populars ho van intentar tot però no ho van aconseguir. Un dia el professor Mat va comunicar a tots els alumnes que l'institut seria tancat per motius econòmics i serien allotjats en un altre centre educatiu, però els cinc amics no anirien junts.

Els cinc amics van veure un cartell d'un concurs matemàtic anant cap a casa, el premi era de 20.000 euros i van pensar que si guanyaven podrien salvar l'institut.

El dia 16 de maig va començar el concurs que constava de 6 rondes, en la primera va caure Pi, en la segona en Ruffini, en la tercera en Gamma i en la cinquena Pitàgores. En 666 va arribar a la final però els seus amic no creien que guanyaria, però ho va fer perquè el seu rival es va retirar amb mal de panxa. Els amic van donar el 20.000 al institut i així salvar-lo.

Per salvar l'institut els cinc amics van convertir-se en els més populars del institut i van començar a ser els nuvis de les “Sumes”.

Teresa Jiménez. 3 ESO A. IES Eugeni d’Ors. ha dit...

Llegiu EL misteri d’Hipàtia a la següent adreça.

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8xNWM2M3d0eGNw&hl=es

Victor Gay i Eloi Rigol. 3 ESO A. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Llegiu

Problemes familiars.

Foix Giralt, Marina Gargallo i Karen Solorzano. 2n ESO D. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Llegiu

Un enigma a ple estiu.

Enric Sánchez. 1 ESO C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Malson abans de halloween

Hi havia una vegada , en una altre dimensió diferent a la nostra , un pais que es deia halloween. El portal per pasar d’una dimenció a una altre s’ obria una vegada a l’any i quedava oberta tota la nit. Els números, que eren els que vivien a halloween numbers i que eren els seus habitans, eren terrorifics i vivien d’espantar els humans de l’altre dimensió.
Faltaven uns dies per a la nit de halloween i els seus habitans s’estaven preparant. El numero 7/7 era el que mes por feia. Com que ya ho tenia tot preparat va anar a fer un tomb i va descobrir que hi havien diferentes portes, i que cada una servia per anar a diferents époques de la terra. Hi habia la porta de Nadal i la de Setmana Santa, entre d’altres, pero el més estrany va ser que a cada porta hi havia un dibuix. A la de Nadal hi havia un avet decorat, i a la de Setmana Santa un ou de Pascua. El numero 7/7 va picar a la porta de Nadal, es va girar, volia tornar pero la porta es va obrir i un vent fort que provenia de l’interior de la porta el va arrastrar dins la porta. Va caure sobre una cosa blanca , tova i freda, no sabia que era . Va anar a fer un tomb peró no hi habia ningú pel carrer. Es va ficar a mirar per les finestres de les cases, totes estaven decorades i la gent era feliç i a ell no li va agradar gens. Volia tornar pero no trobava la sortida per tornar al seu mon,. Els segons es convertien en minuts, els minuts en hores, les hores en dies, els dies en setmanes, les setmanes en mesos, els mesos en anys.
Va pasar molt de temps i al final es va acostumar. Llavors al cap de 5 anys va trovar la tornada, va tornar a la seva dimensió ,va parlar d’aquell lloc i van quedar que anirien a espantar-los.Van anar, pero va resultar un fracas, amb tantes llums com tenien, ja que els numeros, acostumats a la foscor , van haver de tancar els ulls i llavors els humans els van rodejar i els van penjar a les llums. Tothom els mirava i s’en reien i quan els van treure es van poder escapar i tornar. Els números que hi havien anat van aprendre la lliçó i no van tornar.

Aina Trotonda i Mireia García. 1er ESO C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Tot va començar a l’institut quan fèiem 1r d’ESO. Al primer trimestre, el professor de mates era una mica avorrit però es podia aguantar.
Ah, em presentaré: sóc l’Ester i la meva millor amiga, la Mònica. Vam començar l’institut amb uns professors que estaven bastant bé, menys el professor de mates, l’ Antoniu que era un professor molt avorrit i no s’entenia de res. Tota la classe estava fart d’ell. Fins que un dia vam decidir fer campana i saltar-nos aquella classe tant i tant i tant AVORRIDA. Lo que vam decidir va ser que aniríem tots al lavabo, ens amagaríem dintre un lavabo i ens esperaríem a que passes l’hora, l’excusa que donaríem seria que a tots ens va agafar una passa de panxa perquè havíem menjat uns xupa-xups de la Pepa que deurien esta caducats. Tots vam pensar que aquesta seria la millor excusa! La classe era després del pati, va sonar el timbre , tots vam començar a corre cap al lavabo però l’Antoniu, ens va veure i ens va fer anar a la classe. Abans de passar llista , l’Antoniu ens va començar a explicar que les mates eren molt importants per a la vida, blablabla.... Quan ell va començar a posar equacions ,arrels quadrades i altres coses que ni sabíem lo que volien dir ni quin sentit tenien a la vida tots aquells nombres , vam aprofitar per escapar-nos de la classe a quatre grapes. Ell,tan “empanat” com sempre,no se’n va adonar. A la classe només van quedar els 4 “empollons” que deien que si feiem campana ens castigarien i ens posarien un full d’incidències i ens acabarien expulsant! Tots els que vam anar al lavabo i que vam volguer fer campana vam dir que no passaria res i que tampoc ens pillarien,així que no tenien de què preocupar-se ells. Nosaltres quan vam sortir de la classe de 4 grapes vam anar corrents cap el lavabo que estava al pis de baix. El Martí, es va caure per les escales rodolant(clar,eren de cargol les escales) i tots ens vam ficar a riure com uns bojos. De cop,el Martí es va aixecar i vam marxar corrents cap als lavabos perquè ens pensàvem que ens havia sentit un professor. Just quan anàvem a entrar al lavabo,a la porta hi havia una operació matemàtica que si no la resolies bé no podies entrar.
L’operació deia:
-En un àlbum hi ha 18 fotos en color més que en blanc i negre. Si en total n’hi ha 86,quantes són en blanc i negre i quantes en color?
Quant els nens de la classe van llegir allò van cridar tots: <> Llavors, el Jordi,un nen de la classe va dir:
-Fem ràpid aquest problema que així podrem entrar al lavabo perquè sinó ens pillaran!
Seguit això,la Lola va cridar:
-Si home,jo ara no vull fer mates que per això m’he saltat la classe de mates! No ho penso fer!
Però,si no el resolíem no podríem entrar al lavabo,i llavors jo vaig dir:
-Vinga algú que en sàpiga molt (o bastant) de mates per aquí?-Va dir tota esverada. I llavors tots
van cridar...:
-Gerard! Tu ets el més indicat per fer aquest problema! Ens vas dir que tu a l’estiu havies anat a classes de mates i sabies fer tot tipus de problema! – I en Gerard va dir :- Jo!? Si home, vinga !-La mònica va saltar i va dir:- Escolta Gerard,què vols,que ens vegin,ens agafin , ens renyin i ,ens castiguin i..... –però no va poder acabar la frase que tots vam cridar: -MÒNICA! PROU!Gerard tu resoldràs el problema i nosaltres t’ ajudarem ! D’acord?- i el Gerard va dir: - Bueno,faré un esforç...

Aina Trotonda i Mireia García. 1er ESO C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

SEGONA PART DEL CONTE DE L'AINA I LA MIREIA.

Però només perquè sou vosaltres i perquè si ens quedem poc rato més aquí ens pillaran!
-Vinga doncs, SOM-HI!- van cridar tots alhora.
Per escriure la resposta hi havia una mini pissarra;de cop el Gerard va llegir el problema i el va fer tot de cop sense pensar-s’ho ni un moment, i va dir: Ja ho tinc! La resposta és la següent:
Color: X+18
Blanc i negre: X
X+X+18=86
XX+18=86
XX+18-18=86-18
XX=68
XX/2=68/2
[ Resultat: X=34 ]

Tots ens vam quedar bocabadats , amb la boca ben oberta ,perquè no havia tardat ni 5 minuts en resoldre el problema. Ara sabíem tots perquè treia tant bones notes i perquè mai tenia falta de deures...
Ho va escriure, i al costat hi havia un cartellet que posava: Fes click a aquest botó per comprovar la resposta. El Martí va clicar a sobre el botó i la porta es va obrir. Bé! Havíem completat la primera fase. Llavors,quan vam entrar al lavabo ,volíem ficar-nos tots al lavabo més gran, el dels discapacitats,que allà és on hi cabíem tots. L’Helena, va per obrir la porta quan de cop,es va sentir una veu que deia: -HEU DE RESPONDRE AQUESTES OPERACIONS AMB 1 MINUT, SI NO HO RESPONEU TOT I BÉ, NO PODREU PASSAR A LA SEGÜENT FASE.
En Miquel,tot estranyat va dir: -Es pot saber des de quant hi ha aquest sistema de portes!? – Vaig saltar mig enfadada: - Escolta nen! Tu vols que ens enganxin? – I en Miquel,mig “cagat” del meu mal geni va dir: No, no! D’acord d’acord,ja les faré jo les operacions,tranquil•la!
Llavors,la veu estranya va començar a dir: QUANT FAN 9,5 • 8,3?
Salta el Gerard de cop i diu: 78,85!Això està “xupat” !
La veu va dir: Molt bé,resposta correcta. Ara,una altra de més difícil! QUAN FANT 98,5 • 15,1?
Tots van començar a pensar en la resposta,aquest ja era una mica més difícil! Quant de cop,el Miquel va dir: - 1487,35! El vam fer l’altre dia a la classe de mates! Quina poca memòria!
I la veu va continuar: Molt bé, anem per l’última fase!QUANT FAN 1+1?
Tots,espantats van cridar: QUÈ HAS DIT? HO POTS REPETIR?- I la veu va dir: - NO,NO PUC REPETIR-HO. HOS DEIXO 1 MINUT PER RESPONDRE-HO I SINÓ, US QUEDAREU A FORA!
Quan ja només faltaven uns 20 segons, l’Adrià, un nen que li costaven molt les mates, va dir: Si ha dit 1+1, és 2!
I la veu va dir: - CORRECTE! Ja podeu entrar a dins el lavabo! – Tots murmuraven: vaja tu,que fàcil,ja ja veus més fàcil impossible!....
Llavors la Mònica va dir tota contenta: Bé,lo important és que ara ja hem pogut entrar i no ens pillaran!
Però de cop.....


Es va sentir: PIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIP! Va sonar el timbre de l’hora que s’havia acabat el matí. <>,van pensar tots. Quan estàvem apunt de marxar,ens va aparèixer el professor de mates, l’Antoniu i ens va dir: -On heu estat aquesta hora nois? – I de cop tothom, i incluït jo,ens vam ficar tots vermells com uns tomàquets. Quan jo vaig dir: -Ah es que.. resulta... que... bé..doncs... mira que la Pepa avui ens ha donat uns xupa-xups que ens els hem menjat i de cop hem vist que els xupa-xups feia ja un any que estaven caducats i llavors a tots ens han vingut ganes de anar el lavabo i ens hem quedat tota l’hora dintre el lavabo. I ara mateix m’està venint un mal de panxa molt gran en sembla que aig d’anar cap a casa. Bé ,doncs adéu fins demà Antoniu.
I tots els altres van marxar darrere meu sense dir res més!
I així és com vaig anar explicant l’historia a tots els meus amics menys els meus pares que si els hi arribo a dir...!!

FI.

Adrià Medeiros. 2n ESO E. Escola Intermunicipal ha dit...

Llegiu El misteri del matemàtic a la següent adreça

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8zaG5uZG5oZHc&hl=es

Foix Giralt, Marina Gargallo i Karen Solorzano. 2 ESO D. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Llegiu Un enigma a ple estiu en la següent adreça:

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8xNmR0a3c5c2Nt&hl=es

Safae Afilad. 1 ESO A. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

SALVAMENT MATEMÀTIC.

Hi havia un mal curs d'institut en que una llibreta d'un nen irresponsable estaba quasi sense fer servir. Aquella llibreta era de l'assignatura de matemàtiques. El noi es deia Joan. Feia mala ortografia, els números ni semblaven números. Aquella llibreta tenia alguna cosa especial. En Joan no treia gaire bones notes, així que la llibreta la tenia apartada.
Un dia se la va deixar a la seva classe. Quan va arribar la nit i la senyra de la neteja ja havia netejat aquella classe, la llibreta va començar a brillar. dins estaven escrites les operacions que d'alguna manera havia fet el Joan. En aquelles operacions hi havia escrits els números, es clar. A mitja nit, els números cobraven vida. A cada pàgina hi vivien un poble de números, des de l'1 fins el número que sabia el Joan. Els signes també eren habitants, com el senyor +, el senyor -. O també el senyor X. Els habitants de la llibreta estaven molt, però que molt preocupats, pel comportament del noi. Creien que la millor solució era que els propis números es coloquessin en les respostes dels deures, i així tindria bona nota de classe. La senyora 4, una molt llesta i presumida, sempre treia els pros, és a dir, que aquella solució no era bona perquè no aprendria res, i als exàmens no el podríen ajudar. Als bessons 11 no els hi preocupava. L'alcalde, el senyor 1, el més brillant i primer en tot, va enviar uns agents secrets perquè es fiquessin dins del cap d'en Joan en forma de somni, per convence'l de ser millor estudiant i bon nen. Van portar els germans 13 que eren el número de l'aniversari del Joan, el 5, el seu número de la sort i el senyor +, que és l'operació més fàcil que hi ha.
Eren les 3 de la matinada. En joan dormia plàcidament al seu llit. la llibreta, desde la classe, es va desplaçar flotant fins a la seva habitació. Els agents especials es van ficar a la seva ment. En Joan en despertar-se tenia el cervell cansat, com si hagués fet classe tota la nit. Va decidir ser més bon estudiant i bon company de classe. Així que, una altra vegada, els deures li van ensenyar la lliçó.

FI

Jaqueline Mestres i Sandra Sánchez. 1er ESO C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

LES FRACCIONS

15/25 comenzó su primer día de instituto. El primer día fue espectacular y conoció a muchas chicas. El segundo día fue un poco fuerte porque conoció a su peor enemiga, 50/100. 50/100 era la má popular de todo el instituto. El tercer día fue horroroso porque 50/100 dijo a todo el mundo que era fea horrorosa y una mentirosa que no le importaba nada de sus amigas y amigos, los utilizaba para que ella fuera la más de todas y que...
Ella esperaba para llegar a casa porque no soportaba lo que decían de ella, porque todo lo que le decían era mentira, pero pura mentira.
A partir de ese día, nunca más tuvo más amigas. Sus amigas no volvieron a ser amigas nunca más. Pero ella quería demostrar que nunca era así y que nunca utilizaría a sus amigas para nada de nada, y que a ella no le gustaba ser la más de todas. Ella consiguió que la creyeran y juraron que nunca más serían amigas de la 50/100.
El sexto día se enamoró de 115/125, era el más guapo de todo el instituto y salía con 50/100, pero decidió salir con 15/25.
15/25 fue, durante toda su vida, la más popular y hasta y todo se hizo ¡¡¡¡¡rica!!!!!...Tuvo muchos hijos matemáticos: uno se llamaba Fracción Equivalentum, el otro se llamaba Uno del Harry y el otro Fracción irreductible. Las sumas y las restas de los hermanos fueron irresistibles para todos los que eran malos en matemáticas. Los que no sabían matemáticas les ensemaron que todo se aprende muy fácil, que sólo es cuestión de práctica. + - : % X Y /, es todo muy facil, eso es aprender matemáticas. Geometria era el nombre de una de las amigas del grupo de amigos/as que se llamaba raíz cuadradaymúltiplos.
Y vivieron felices para siempre más. ¡¡Fueron famosos cantantes de pop!!

Conchi Hito ha dit...

Degut a problemes tècnics, alguns contes han sortit publicats al blog amb data posterior al 9 d'abril, però estaven dins del termini de lliurament i per això estan admesos en el concurs.


Debido a problemas técnicos, algunos cuentos se han publicado en el blog con fecha posterior al 9 de abril, pero la entrega se realizó a término y por eso estan admitidos en el concurso.

Ferran Soler, Toni Torner i Martí Pérez, 2n de Batxillerat A i C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Nou comentari perquè en l'anterior l'enllaç no funcionava.

Llegiu Història de la matemàtica a l'enllaç següent:

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8xNGNjdGd3eGc1&hl=es

Ferran Soler, Toni Torner i Martí Pérez, 2n de Batxillerat A i C. IES Eugeni d'Ors. ha dit...

Llegiu aquí el nostre conte

https://docs.google.com/Doc?docid=0AZoKns38xbyjZDM0czltcV8xNGNjdGd3eGc1&hl=es