diumenge, 6 de gener de 2008

Finalista (compartit) del concurs de 1er d'ESO de Contes matemàtics

El Diamant màgic
per Joan Martínez i Arnau Mañé (1er ESO C)



Aquesta és la història del Víctor, la Laia, el Joan, l’Arnau i l’Ariadna, cinc amics de la mateixa edat que anaven junts a l’institut. Un dia van decidir anar a fer una volta amb bicicleta pel bosc que tenien a prop d’on vivien. Passejant entre els arbres van trobar un esquirol que portava un paper enganxat a la cua. Els cinc nens, sorpresos per allò, es van posar a pedalar per intentar agafar-li el full. Després d’una petita cursa amb l’animal van poder estirar-li el paper i aquest va fugir corrents tot espantat.
Els cinc amics van llegir-lo encuriosits. Hi havia escrit:

{[(1001-250)·2]:2}–321+125=______

Els cinc amics no van fer massa cas del missatge i continuaren anant amb bicicleta, però alguna cosa havia passat, ja no eren al bosc envoltats d’arbres sinó que ho estaven d’ edificis molt estranys.

De sobte van veure un cartell amb unes lletres de color i molt grans que posava: “ NUMEROLÀNDIA”. Una mica espantats, van decidir fer una volta per aquella ciutat misteriosa i desconeguda per a ells, i van veure que els habitants no eren persones sinó números: l’ 1, el 5, el 6, el 23, el 100, el 12, el 3, el 763 ..., i així tots els que trobaven.

Al cap d’una estona de passejar per aquells carrers se’ls aproparen uns éssers que es deien minuend, quocient i resta. Es presentaren mútuament i de seguida es varen fer amics.
Els nous companys els convidaren a visitar la ciutat amb ells i els ensenyaren els llocs més interessant d’aquesta: la torre en honor del número infinit, la casa de la senyora 555, que era molt rica i tenia moltes joies, el pont en forma d’arrel quadrada, el barri de les potències, i per últim l’ ajuntament, on hi havia guardat en una vitrina un petit diamant molt valuós per a la ciutat, i que t
enia l’habilitat de transportar les persones cap a la Terra quan el tocaven.
Com que ja era molt tard i estaven una mica cansats, varen decidir entre tots quedar-se a dormir una nit i al llevar-se ja anirien a tocar el diamant màgic que els tornaria cap a casa. Així que demanaren un indret per passar la nit i descansar una mica, després de tantes sorpreses. El quocient els va dir que el millor lloc era a ca la multiplicació, i els va acompanyar fins allà.

Un cop llevats, i després de menjar-se un bon got de llet amb cereals numèrics, varen anar cap a l’ajuntame
nt per tocar el diamant i tornar-se’n cap a casa. Però en arribar allí els digueren que malauradament el diamant havia estat robat a la matinada i els ensenyaren un paper que hi havia al lloc del robatori i que posava:

-T3N1M 3L F4M0S D14M4NT, S1 3L V0L3U V3N1U H4 BUSC4R-L0. TR0B3U-N0S 1 4G4F3U-N0S, S1 P0D3U.

Els cinc companys s’ adonaren que aquest missatge i el que havien agafat de la cua de l’ esquirol tenien molta relació. Van calcular l’operació del paper que tenien i els donà:

[(1001-250)·2]:2–321+125= 555

Els cinc amics recordaren que aquell número era el nom de la senyora de la casa que havien visitat el dia abans i pensaren que podia tenir alguna relació amb el robatori. Sense rumiar-s’ho gaire sortiren corrents cap a casa de la senyora 555.

Quan hi arribaren veieren que no hi havia ningú i entraren d’amagat a la casa. No sabien massa per on mirar, però buscaven alguna pista que els pogués ajudar a resoldre aquell misteri. De sobte es va sentir un fort soroll a les golfes i pujaren ràpidament. A l’entrar-hi, just davant seu, hi havia escrita a la paret una llarga i pesada operació combinada que van resoldre ràpidament:

{[(555+13)-350]:2-101}+3+32-40+10=13
El Víctor, la Laia, el Joan, l’ Arnau i l’ Ariadna van baixar corrents les escales amb la intenció de preguntar als veïns si coneixien algú amb el nom de 13, però en arribar a baix s’adonaren que la porta del carrer que ells havien deixat tancada estava oberta. Intuïren que algú havia fugit ràpidament de la casa mentre eren a les golfes.

La majoria que interrogaren els va respondre que el 13 era un número esquerp, molt egoista, amb qui feia una mica de por relacionar-s’hi. Altres els comentaren que era el majordom de la senyora 555, i que sempre se’ls veia junts. Els nens van preguntar si algú sabia on podien haver anat, i el quadrat els va dir que podien estar amagats en una casa als afores de la ciutat, a la barriada de la Suma, però que si hi volien anar seria millor que avisessin la policia Múltiple, que es trobava molt a prop d’aquella casa.

Després d’agra
ir a tots la informació donada, els cinc amics decidiren anar a avisar la policia, però quan van arribar a la comissaria es van trobar amb un rètol que deia que estava tancada per multiplicacions i que si algú tenia un problema havia d’anar a la comissaria del centre de la ciutat.
Havien caminat molt per tornar enrere i van prendre la decisió de continuar sols. A uns 100 metres més enllà trobaren un cartell que indicava la direcció cap a la vella i abandonada masia (casa dels afores). Tots junts van seguir el camí fins a la misteriosa casa.

En arribar-hi van veure llum al pis de dalt. Segurament eren la senyora 555 i el número 13, amb el diamant robat. En silenci van entrar a dins de la casa, pujaren cap al segon pis i s’amagaren darrere unes cortines. Efectivament eren la senyora i el seu majordom contents per haver robat aquella joia. Estaven segurs que en aquella casa ningú els trobaria mai i decidiren descansar una mica. Just en aquell moment, i sense pensar-ho dues vegades, els nens van anar corrents cap al diamant, el van agafar i van sortir a tota pastilla de l’habitació. Els lladres, sorpresos per tot allò, no van saber reaccionar i quan ho van fer ja era massa tard, s’havien endut el seu tresor.

Enfadats sortiren de la casa per atrapar-los, però fora ja els estava esperant tota la policia de la ciutat per detenir-los. El quadrat havia recordat que la comissaria d’aquell barri estava tancada i que els nens podien tenir problemes, així que se’n va anar a explicar-ho tot a l’alcalde, el senyor 1.000, que sense rumiar-s’ho va enviar cap a la casa tots els agents disponibles.

Per agrair als nois la seva ajuda per recuperar el diamant l’alcalde els explicà com tornar a casa: Havien de tocar el diamant i cridar ben fort:

Les matemàtiques són divertides !!!

De sobte, es trobaren de nou anant amb bicicleta i de tornada cap a casa pel camí del bosc. Darrere un arbre l
’ esquirol els va fer un senyal amb la cua.


Correcció lingüística: Pere Martí.


El nostre especial agraïment al professor Eduard Barrobès per la seva il·lustració d'aquest conte, així com per les il·lustracions dels premis del jurat i del públic.