Judith Manero, Thaís Campamà i Anna Fortuny de l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès
Guardonades amb el primer premi del Concurs de contes matemàtics 2009, patrocinat per la Llibreria l'Odissea i l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, en la categoria 12 a 14 anys.
Guardonades amb el primer premi del Concurs de contes matemàtics 2009, patrocinat per la Llibreria l'Odissea i l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, en la categoria 12 a 14 anys.
Un somni de veritat
(Il·lustració d'Eduard Barrobés)
"He hagut de marxar pitant si hi ha algun problema truca'm al mòbil. Recorda que el número és 665477923. Vés amb compte i porta el teu mòbil engegat. MAMA."
De cop i volta va sonar el meu mòbil, era el pare,com sempre controlant el que jo feia. Em va dir que li havia sortit un imprevist a la feina, i que havia hagut de marxar.
També em va dir que aquell dia no anés a comprar a la botiga del carrer del costat...
En aquell moment es va tallar la combersa i em vaig quedar amb un milió de dubtes al cap.
Quan vaig començar a esmorzar, vaig notar que algú m'estava observant, cada cop s'apropava més, vaig sentir el seu alè al meu clatell...
Em vaig girar, i vaig fer un enorme xiscle, de gairebé de 400 decibels ( segons la meva imaginació), era un personatge lleig, pudent i despentinat. Amb aquelles característiques, vaig deduir que potser podria ser el meu germà Oriol, que sortia del lavabo, i efectivament, era així. (Vaja, no se'm havia acudit mirar al bany, com que no se sentia cap soroll... )
-Que estàs boja !? - va exclamar l'Oriol.
-El que està boig ets tu! Tu creus que m'has de clavar aquests ensurts, en aquestes hores del matí?- vaig contestar.
-Tinc dret a fer el que vulgui, tinc 16 anys, i tu ets una marreca de 13 anys.-va contestar l'Oriol-.
-Oriol, no vull discutir més, saps perquè han marxat els pares?-vaig preguntar jo-.
-No ho sé, quan m'he llevat ja no hi eren. Per cert, dorms amb la boca oberta i et cau la baba.-va dir l'Oriol-.
-Que m'has espiat mentre dormia?-vaig preguntar indignada-.
-Mmmm...Es podria dir que...Ssíí...-va contestar ell-.
-Oriol, la venjança serà terrible!-vaig contestar jo-.
-Ja ho veurem.-va contestar ell-.
La discussió va continuar, però millor que canviem de tema...
Per cert ja us havia dit que justament aquell dia era el meu aniversari ? Doncs si, aquell dia feia 14 anys. Per aquest motiu estava molt desconcertada, decebuda i trista,perquè encara no m'havia felicitat ningú.
En aquell moment, però, encara en tenia 13, perquè vaig néixer a les cinc de la tarda.
De cop i volta el meu germà va obrir la boca i va fer una expressió que només ell sap fer, d' haver recordat alguna cosa,(només la sap fer ell bàsicament perquè sempre s'oblida de les coses i les recorda a l'últim moment).
Seguidament va dir:
-Me n'he recordat que...he de marxar, perquè...perquè tinc el cotxe mal aparcat, sí això, tinc el cotxe molt mal aparcat!
-Però si tu no tens cotxe!-vaig dir jo-
Quan me'n vaig adonar, l'Oriol ja havia marxat. Què estava passant? M'estava començant a espantar.
Vaig trucar la Carla, la meva millor amiga, però em va contestar la seva mare i em va dir que la Carla havia quedat amb les altres noies. Com és que no m'havien trucat per anar amb elles?
El meu cervell, en aquell moment no tenia capacitat per pensar, perquè estava massa ple de preguntes.
En aquell moment va arribar el carter, va portar propaganda, una revista americana per un tal “Mr. Josep Puig Rivera” (el meu pare), una carta d'uns amics d'Austràlia, i entre tot aquell paperam, vaig veure una carta que posava el meu nom. Em va estranyar molt, perquè normalment jo em comunico o parlant o pel Messenger o per SMS, però mai per carta. Em vaig disposar a obrir-la tota intrigada...
Hi deia:
Ves al lavabo.
Està desendreçat oi?
Compta les peces de roba que ha deixat l'Oriol escampades per terra.
Aprofita per recollir-les!
Has de multiplicar el nombre de peces de roba per 10, després cal que divideixis el resultat per la xifra de l'edat que té el teu germà però, compte, li has de treure les desenes. La solució que obtindràs és l'hora que t'has de presentar al lloc que hem quedat.
En aquell moment, vaig anar tan de pressa com vaig poder al lavabo. Un cop allà, vaig contar les peces de roba que havia deixat el desendreçat de l'Oriol, i n'hi havia 3.
La carta deia que havia de multiplicar les peces de roba per 10... 3 x 10 com tothom sap fan 30. Després deia que havia de dividir el resultat entre la xifra de l'edat d l'Oriol...16, però també deia que li havia de treure les desenes... 30:6 fan 5.
Havia de ser a algun lloc a les 5 de la tarda!
Vaig continuar llegint intrigada:
Vols saber a quin lloc ha d'anar?
Doncs hauràs de pensar una mica més...
El número de la casa que has d'anar multiplicat per 2 és igual a l'edat que téns ara menys l'edat que tindràs a les 5 de la tarda. A tot això li has de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama, multiplicades per 5.
Vaig pensar que era molt difícil, però em vaig esforçar i vaig començar a pensar:
-Això és un problema d'equacions! Vaig fer l'examen fa poc.
A veure, el número de la casa que he d'anar és igual a x, però dues vegades x, és igual a 2x, la carta diu que això és igual a l'edat que tinc ara menys l'edat que tindré, o sigui
2x=13-14. Després diu que a tot això li he de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama multiplicades per 5, o sigui 2x=13-14+5(23).
Ja està, ara només ho he de resoldre!
2x=13-14+5(23)=>
=> x=[13-14+5(23)]:2 =>
=>x= 114:2 = 57
He d'anar al número 57 del carrer... un moment, i el carrer?
Vaig continuar llegint:
Per últim, el carrer que has d'anar té el nom del teu germà.
Esperem que vinguis!
ANÒNIM
O sigui, que a les 5 de la tarda havia d’estar al número 57 del carrer Oriol!
- Ara que hi penso!- vaig dir en veu baixa.
- Precisament aquest es el carrer que el pare m’ha dit que no hi anés a comprar en tot el dia.
Les hores anaven passant, i va arribar l’hora de dinar, els meus pares encara no eren a casa, i l’Oriol, encara no havia tornat “ d’aparcar el seu cotxe imaginari”.
Així que vaig decidir començar a dinar tota sola, abans de morir-me de gana.
Quan vaig acabar de dinar, em vaig apalancar una estona al sofà per mirar la tele, i abans de que me n’adonés de res ja eren les cinc menys cinc minuts. Vaig calçar-me, vaig agafar el bolso i vaig sortir volant de casa, tancant la porta de cop.
Quan vaig arribar al número 57 del carrer Oriol, vaig trucar el timbre i...
Sorpresa!! Hi havia la meva família i tots els meus amics!
En aquell moment vaig ser la persona més feliç del món.
En el moment més divertit de tots i el més emocionant, em vaig despertar.
De cop i volta vaig veure el sostre de la meva habitació, quina llàstima!
Vaig mirar a totes les habitacions a veure si tothom dormia, però a les habitacions no hi havia ningú, vaig escorcollar tota la casa i definitivament, estava sola!
Justament, aquell dia era el dia del meu aniversari, i estava una mica decebuda, perquè ningú no m’havia felicitat.
Vaig baixar al pis de baix, i vaig veure l’esmorzar amb una nota de la mare...
De cop i volta va sonar el meu mòbil, era el pare,com sempre controlant el que jo feia. Em va dir que li havia sortit un imprevist a la feina, i que havia hagut de marxar.
També em va dir que aquell dia no anés a comprar a la botiga del carrer del costat...
En aquell moment es va tallar la combersa i em vaig quedar amb un milió de dubtes al cap.
Quan vaig començar a esmorzar, vaig notar que algú m'estava observant, cada cop s'apropava més, vaig sentir el seu alè al meu clatell...
Em vaig girar, i vaig fer un enorme xiscle, de gairebé de 400 decibels ( segons la meva imaginació), era un personatge lleig, pudent i despentinat. Amb aquelles característiques, vaig deduir que potser podria ser el meu germà Oriol, que sortia del lavabo, i efectivament, era així. (Vaja, no se'm havia acudit mirar al bany, com que no se sentia cap soroll... )
-Que estàs boja !? - va exclamar l'Oriol.
-El que està boig ets tu! Tu creus que m'has de clavar aquests ensurts, en aquestes hores del matí?- vaig contestar.
-Tinc dret a fer el que vulgui, tinc 16 anys, i tu ets una marreca de 13 anys.-va contestar l'Oriol-.
-Oriol, no vull discutir més, saps perquè han marxat els pares?-vaig preguntar jo-.
-No ho sé, quan m'he llevat ja no hi eren. Per cert, dorms amb la boca oberta i et cau la baba.-va dir l'Oriol-.
-Que m'has espiat mentre dormia?-vaig preguntar indignada-.
-Mmmm...Es podria dir que...Ssíí...-va contestar ell-.
-Oriol, la venjança serà terrible!-vaig contestar jo-.
-Ja ho veurem.-va contestar ell-.
La discussió va continuar, però millor que canviem de tema...
Per cert ja us havia dit que justament aquell dia era el meu aniversari ? Doncs si, aquell dia feia 14 anys. Per aquest motiu estava molt desconcertada, decebuda i trista,perquè encara no m'havia felicitat ningú.
En aquell moment, però, encara en tenia 13, perquè vaig néixer a les cinc de la tarda.
De cop i volta el meu germà va obrir la boca i va fer una expressió que només ell sap fer, d' haver recordat alguna cosa,(només la sap fer ell bàsicament perquè sempre s'oblida de les coses i les recorda a l'últim moment).
Seguidament va dir:
-Me n'he recordat que...he de marxar, perquè...perquè tinc el cotxe mal aparcat, sí això, tinc el cotxe molt mal aparcat!
-Però si tu no tens cotxe!-vaig dir jo-
Quan me'n vaig adonar, l'Oriol ja havia marxat. Què estava passant? M'estava començant a espantar.
Vaig trucar la Carla, la meva millor amiga, però em va contestar la seva mare i em va dir que la Carla havia quedat amb les altres noies. Com és que no m'havien trucat per anar amb elles?
El meu cervell, en aquell moment no tenia capacitat per pensar, perquè estava massa ple de preguntes.
En aquell moment va arribar el carter, va portar propaganda, una revista americana per un tal “Mr. Josep Puig Rivera” (el meu pare), una carta d'uns amics d'Austràlia, i entre tot aquell paperam, vaig veure una carta que posava el meu nom. Em va estranyar molt, perquè normalment jo em comunico o parlant o pel Messenger o per SMS, però mai per carta. Em vaig disposar a obrir-la tota intrigada...
Hi deia:
Ves al lavabo.
Està desendreçat oi?
Compta les peces de roba que ha deixat l'Oriol escampades per terra.
Aprofita per recollir-les!
Has de multiplicar el nombre de peces de roba per 10, després cal que divideixis el resultat per la xifra de l'edat que té el teu germà però, compte, li has de treure les desenes. La solució que obtindràs és l'hora que t'has de presentar al lloc que hem quedat.
En aquell moment, vaig anar tan de pressa com vaig poder al lavabo. Un cop allà, vaig contar les peces de roba que havia deixat el desendreçat de l'Oriol, i n'hi havia 3.
La carta deia que havia de multiplicar les peces de roba per 10... 3 x 10 com tothom sap fan 30. Després deia que havia de dividir el resultat entre la xifra de l'edat d l'Oriol...16, però també deia que li havia de treure les desenes... 30:6 fan 5.
Havia de ser a algun lloc a les 5 de la tarda!
Vaig continuar llegint intrigada:
Vols saber a quin lloc ha d'anar?
Doncs hauràs de pensar una mica més...
El número de la casa que has d'anar multiplicat per 2 és igual a l'edat que téns ara menys l'edat que tindràs a les 5 de la tarda. A tot això li has de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama, multiplicades per 5.
Vaig pensar que era molt difícil, però em vaig esforçar i vaig començar a pensar:
-Això és un problema d'equacions! Vaig fer l'examen fa poc.
A veure, el número de la casa que he d'anar és igual a x, però dues vegades x, és igual a 2x, la carta diu que això és igual a l'edat que tinc ara menys l'edat que tindré, o sigui
2x=13-14. Després diu que a tot això li he de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama multiplicades per 5, o sigui 2x=13-14+5(23).
Ja està, ara només ho he de resoldre!
2x=13-14+5(23)=>
=> x=[13-14+5(23)]:2 =>
=>x= 114:2 = 57
He d'anar al número 57 del carrer... un moment, i el carrer?
Vaig continuar llegint:
Per últim, el carrer que has d'anar té el nom del teu germà.
Esperem que vinguis!
ANÒNIM
O sigui, que a les 5 de la tarda havia d’estar al número 57 del carrer Oriol!
- Ara que hi penso!- vaig dir en veu baixa.
- Precisament aquest es el carrer que el pare m’ha dit que no hi anés a comprar en tot el dia.
Les hores anaven passant, i va arribar l’hora de dinar, els meus pares encara no eren a casa, i l’Oriol, encara no havia tornat “ d’aparcar el seu cotxe imaginari”.
Així que vaig decidir començar a dinar tota sola, abans de morir-me de gana.
Quan vaig acabar de dinar, em vaig apalancar una estona al sofà per mirar la tele, i abans de que me n’adonés de res ja eren les cinc menys cinc minuts. Vaig calçar-me, vaig agafar el bolso i vaig sortir volant de casa, tancant la porta de cop.
Quan vaig arribar al número 57 del carrer Oriol, vaig trucar el timbre i...
Sorpresa!! Hi havia la meva família i tots els meus amics!
En aquell moment vaig ser la persona més feliç del món.
En el moment més divertit de tots i el més emocionant, em vaig despertar.
De cop i volta vaig veure el sostre de la meva habitació, quina llàstima!
Vaig mirar a totes les habitacions a veure si tothom dormia, però a les habitacions no hi havia ningú, vaig escorcollar tota la casa i definitivament, estava sola!
Justament, aquell dia era el dia del meu aniversari, i estava una mica decebuda, perquè ningú no m’havia felicitat.
Vaig baixar al pis de baix, i vaig veure l’esmorzar amb una nota de la mare...
Em vaig desanimar una mica, perquè no hi havia ningú al seu llit, i la casa semblava buida.
Vaig baixar al menjador i vaig veure l'esmorzar amb una nota que deia: