dissabte, 16 de maig de 2009

Primer premi, categoria 14 a 18 anys, del concurs de Contes matemàtics 2009


Meritxell Parera Tort de l'IES Alt Penedès de Vilafranca del Penedès
Guardonada amb el primer premi del Concurs de contes matemàtics 2009, patrocinat per la Llibreria l'Odissea i l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, en la categoria 14 a 18 anys.


Conte: X i Y -equacions.

X: Saps y? Des de el primer moment en que et vaig veure vaig saber que en cap moment acabaríem les dos juntes. Ja diuen que si no ets part del problema, ho ets de la solució. Nosaltres varem ser inventades per ser part del problema, però els problemes sempre acaben per resoldre’s.

La X sempre s’havia sentit tan sola, ella sempre ella en una equació de primer grau, sense cap altre finalitat que ser aïllada per trobar una solució a aquella barreja de números i de lletres. Per posar un exemple, per entendre-la:
(Il·lustració d'Eduard Barrobés)

2x=7+1

2x=8

Em sentia buida, sola. Era una lletra només per substituir un número. La meva existència entre tan simple i efímera...

Les x a un costat i els números a un altre. Sumem, i com sempre la x s’aïlla, i el número que m’acompanyava sempre m’abandona per anar a fer de divisor dels números sumats de l’altre costat. I ja està, deixo d’existir.
En veritat era una vida simple, sense preocupacions, només em matava el remordiment de que sempre era part del problema, encara que era la part important per resoldre. Viure en una equació és entretingut, vas coneixent gent, més que gent, números. Números que venen, es presenten, algun t’acompanya, d’altres són els teus veïns. Els números són infinits, mai coneixeràs l’últim. Les desenes són companyes, les centenes són una festa. Però un dia vaig conèixer un número que se sentia igual que jo, sol. El 1, el número més solitari que mai veuràs.
Em va fer veure de que era molt egoista, que només pensava en mi i en les meves penes. Jo, que sempre havia pensat que era la cosa més desgraciada del món vaig veure de que estava totalment equivocat. El 1 em va explicar que se sentia sol, que només era un, que se sentia impotent.
1: Sóc el primer d’una llarga i infinita llista de números, i ser el primer vol dir ser l’últim.
X: Jo sempre havia pensar que aquesta sensació de impotència només la sentia jo i només jo, sempre m’he sentit el centre del món, un món aïllat.
1: Algun dia, arribarà algú que et farà companyia, i t’ho dic jo que mai m’equivoco, encara que sigui només un 1, que tingui un significat de soledat, acostumo a encertar les coses.
Em vaig quedar pensant en les seves paraules, des de llavors el 1 sempre m’acompanya, sempre el tinc present encara que no es vegi. Sempre que veieu una x en una equació conteu que té un 1 al costat.
Però aquest no és el final del meu relat, jo, una lletra que s’il·lusiona de seguida, em vaig aferrar a les paraules d’aquell gran amic que havia fet. Esperava aquella cosa que m’acompanyés. Encara que va passar temps, jo vaig continuar confiant en les paraules del meu amic, perquè si no tens confiança en un amic no crec que es sigui capaç de tenir-ne mai. Vaig continuar durant temps amb la meva rutina de conèixer números més números que només duraven instants en la meva vida, que no es quedaven mai. Vaig continuar durant molt de temps amb la meva rutina de ser una simple lletra que significa un número amagat. Em vaig plantejar la meva existència. De veritat només servia per substituir un número? Tan poca importància tenia? Era la meva funció a la vida? Sortir en mig d’un problema i ja està, era l’encarregat de ser la màscara d’un número ocult, em sentia tan estúpid. Què tenia el número amagat que no tingués jo que sempre em canviàvem? Eren les meves reflexions de sempre, les que em feia entre equació i equació, fins que un dia una bona lletra va canviar els meus pensaments. Però per fi, algú em va treure d’aquest espirall de lamentacions i reflexions. Sí, els sistemes d’equacions, em van portar una gran amiga i el compliment de la paraula del 1. No estava sol. Allà al meu costat vaig trobar el meu gran recolzament. La Y. Al principi vaig pensar que era perfecte mai més estaria sol, que havia trobat la tan famosa mitja taronja. Que enganyat i equivocat estava. Ella i jo estàvem fets amb la mateixa finalitat, amb la mateixa que m’havia estat torturant tan de temps.
Ens varem trobar les dues en un sistema d’equacions resolt per igualació. Els sistemes són molt complets i tenen tres maneres de resoldre’s. Encara que en les tres el resultat és el mateix. Per entendre’ns un sistema d’equacions són dos equacions, una sota de l’altre. En cada equació hi ha dues lletres, que només oculten un número que has de trobar. Dues lletres que semblen no importar a ningú. Jo, present en les dues equacions, abans de que s’utilitzés el mètode de la igualació, que consisteix a aïllar les X, com sempre, soles a un costat amb totes els números a l’altra banda de l’igual. La Y era com la meva altre part que sempre m’havia faltat, la part positiva. Em va explicar que hi havia lletres que ni tan sols tenien funció. Que nosaltres dues érem unes afortunades, que teníem algun motiu per el qual existir, que teníem on estar, encara que fos al costat dret d’un igual o al costat esquerra, em va obrir els ulls. La Y era la meva font de respostes al meu oceà de preguntes.
X: Mai t’has sentit sola?
Y: Mai estàs sol del tot, sempre t’acompanya algú i sempre tens alguna cosa per fer a la vida, encara que sigui, com en aquest cas, en un sistema d’equacions, sigui per igualació, substitució o reducció. Sempre tenim un principi i un final i podem dir que som allò necessari per resoldre un problema o simplement podem dir que estem de pas, que la vida no s’acaba quan resolem una equació, de primer o segon grau.
X: Coneixes el sentiment de tristesa?
Y: Encara no t’has donat compte? Els sentiments són teus, i tot lo que sigui teu ho pots controlar. Si tu no vols, no estiguis mai trista.
X: Em puc quedar al teu costat? Vull aprendre aquesta filosofia, aquest pensament lliure.
Y: Tu i jo no podem estar junts. No veus que tenim coses que fer? Acompanyar números que han de dividir. Substituir números que s’han perdut pel camí. Representar alguna cosa important. Pensa-hi, que la vida és molt curta, hi ha molta gent, números, moltes lletres que mai surten, no pots estar pendent de una altre persona, tu tens la teva vida, i has de viure-la, per això anem sempre endavant. Per això la gent quan amb nosaltres s’equivoca tornen a començar fins que troben el número que busquen i no ens necessiten.
I aquestes van ser les seves últimes paraules, després de ser igualada i aïllada i canviada per un 7, em va donar el millor consell que ningú m’havia plantejat mai. Viure la meva vida com si fos una equació. Jo l’havia de viure, a la meva manera, havia de substituir les lletres o el que calgués per trobar la clau de la felicitat, i com una equació, i com tothom, si m’equivoco tornar a començar, tornar-ho a intentar. Vull viure, sigui sola o acompanyada, és la gràcia de la vida, o això és el que jo vaig entendre d’aquelles paraules.
Al llarg de la meva vida, vaig conèixer més números i sempre m’aferrava a les paraules d’una bona amiga que em va fer veure que la soledat no existeix, ni la tristesa ni l’angoixa, existeix tot allò que tu vulguis. Ara per ara, a la meva vida, on jo mano, només existeixen tres coses essencials:
El 1, la primera persona que va confiar en mi, que sempre m’acompanya, que sempre em fa companyia físicament.
La Y, aquella gran amiga que mai oblidaré, algú que realitzava la mateixa funció que jo però amb diferent perspectiva, aquella que em va fer veure que la vida és curta per molt llarga que sigui l’equació.
I els meus sentiments, la meva vida, les meves decisions i sobretot, la meva alegria i les ganes de viure-ho tot. De ser una lletra que amaga un número, que qui sap, potser algun dia serà important, potser amago la vacuna matemàtica de la SIDA, o la fórmula de la veritat. Suposo que tots naixem amb un destí marcat, i amb alguna cosa per fer a la vida, siguem números, lletres o humans.