diumenge, 19 d’octubre de 2008

1r d'ESO A Curs 08/09

Com cada any, els alumnes de 1r d'ESO podran presentar els seus contes matemàtics al concurs de Contes Matemàtics de 1r d'ESO de l'Eugeni d'Ors. El plaç per presentar-los serà fins al 14 de novembre (és un divendres). El resultat es donarà a conèixer a la festa de Nadal.

En els comentaris d'aquesta entrada podeu deixar els vostres contes els alumnes de 1r d'ESO A.

Recordeu que cal indicar el nom de l'autor/a del conte quan el pengeu. Si voleu publicar amb un pseudònim cal que l'envieu prèviament a la següent adreça de correu electrònic:

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta és la història d’un noi que no volia ser rei. Vivia en un país que no s’acabava mai, perque no tenia fronteres (tot i així, es parlava en català allà), més enllà de la vall de les muntanyes sense nom, justament per on passava el riu sense aigua.
Era un bon paio, amic dels seus amics, alegre, una mica somiador i molt murri. Sempre que el volien cridar per fer alguna cosa, ell en tenia una de millor per fer.
-Ajuda’m amb la meva feina - li va demanar un vespre el seu pare cansat.
-No puc, estic contant estrelles- va respondre ell tot mirant el cel.
I quantes n’hi ha?- va voler saber el pare
- Ui, moltes! Cada dos per tres haig de tornar a començar, no s’acabem mai, però així estic aprenent a contar. Veus- continuà mentre el pare el mirava amb els ulls grans com la lluna- ara ja estic fent potències i tot… dos elevat a tres més un milió fan..
Finalment un dia els seus pares van decidir que ja n’hi havia prou. El van agafar de les mans i van fer via cap el Castell d’Ors, on tots els pares portaven els nens per tal que es fessin joves de profit.
-Perquè m’ho feu això, vull jugar, no vull marxar- cridava mentre l’anaven arrossegant- no m’estireu dels braços que em partireu en dos, i seré com una fracció: un cap a dalt i dues cames a sota, seré com una meitat!
Però els seus pares no van cedir i el pobre noi ja no tenia idea de què podía fer.
Mentre caminaven,el cel es va posar negre i va començar a ploure. El Noi va aturar una gota de pluja per demanar-li consell.
-Que et puc fer una pregunta?- li va dir
-Què vols, no veus que estic caient?-respongué la gota una mica enfadada.
-I perquè caus?- va tornar a preguntar-li ell encuriosit, oblidant-se de’allò que li estava succeint.
- Tu què creus? - deia la gota amb burla- Perque allà dalt ningú no m’aguanta!
I va continuar el seu viatge.
Una hora més tard tots tres van arribar ben mullats al Castell i el Noi va entrar espantat. I ara que em passarà?- pensava.
---------

Però la veritat és que no li va anar tan malament, hi havia molta gent i molt diferent, i de seguida va fer amics nous. A classe va conèixer en Ric amb qui es portava molt bé, perque a tots dos els hi agradava molt dormir (encara que en Ric el guanyava en això), en Rendo, que de seguida el va rebre amb els braços oberts…
-Ei, com et dius? Vinga vine amb mi, ei saps que ens possaran un parte a tota la classe? I coneixes el novio de la Llaür? Ah no, clar que no, va vinga oblida tot això…ei fem una festa? (perque ell sempre volia fer festa!).
Després es va fixar en la Marian i en Sergei, que treballaven molt tots dos i tenien pinta de saber moltes coses. I la Andy i la Yen (que no era xinesa encara que es digués així).
I estaven així, passant l’estona, quan es va obrir la porta, tothom va seure al seu lloc i es va fer el silenci...
-És vosté el professor? – va preguntar el Noi
-No, jo soc el silenci, burro.
I llavors va entrar el professor. No era lleig, ni cap bruixa, ni vell ni jove, ni alt ni baix.
-És vosté el professor, aquell que anomenen el mag dels números?-va tornar a preguntar el noi
L’home se’l va quedar mirant i va dir:
-No, de fet, jo soc un alumne que no volia ser professor, però m’han ficat aquí i… -es va aturar, com rumiant - ...Vinga anem per feina, farem repàs de multiplicacions. Qui em diu quina és la taula del nou?
I tots els nens i nenes es van girar cap al Noi assenyalant-lo amb el dit.

I així és com va començar el curs. Al Castell d’Ors hi havia moltes coses interessants a fer i molts llocs per descobrir: hi havia la fraccioneria i la decimaleria, on es trencaven els números , i l’arbre de la divisibilitat on portaven els números més gruixuts a descomposar-se en números prims i eixerits, la cantina on venien una beguda molt bona que ells anomenaven el 33-centilitres…i per anar d’un lloc a altre … sempre prenien el metro.
De mica en mica, va anar passant el temps per tots. Poc a poc el Noi va anar aprenent a deixar entrar els números al seu cap, i cada dia feia càlculs més complicats i amb més números.Fins que un dia el no-profe va passar per les taules demanant els deures. Ell, que fins aquell moment sempre havia tret bones notes, va donar-li la seva llibreta orgullòs. S’havia passat tota la nit treballant, i era molt difícil, però ho havia aconseguit fer tot.
El profe va fer una ullada a la llibreta i rapidament la va llençar per terra.
-Això no val per res- va dir.
Tothom a la classe parlava i xiuxiuejava, sorprès.
-Però com pot ser? – es va sentir com deia la Marian- però si ho té tot fet!
-I precisament a ell, que sempre ho fa tot! – deia l’Andy
-Aquest home no té cor!- va dir la Yen
-Fem una festa? – va dir en Rendo
El Sergei i la Llaür es van ajupir, van recollir la llibreta i li van tornar al noi. Ell no entenia res, es mossegava els llavis i s’aguantava les llagrimes, fins que al final va començar a plorar.
--------------------------
Els anys van passar i el nen es va fer gran, i un dia, el profe i el noi que no volia ser rei es van trovar.
-Ei, vosté era profe al Castell d’Ors, oi?- va dir el noi
Ell va fer que si amb el cap.
-Et veig molt bé, has tirat endavant. Com va la vida?
El noi va somriure.
-Al final ho vaig entendre, sap?
-Què vas entrendre?
-Allò de la llibreta. Jo tenia els exercicis fets, però malgrat això vostè no la va voler agafar ni corregir, la llibreta.
Ara era el torn del professor per riure.
-Ja me’n recordo. I què vas aprendre, noi?
I va ser llavors quan ell li va explicar que li va costar molt de temps adonar-se’n.
No importa com siguis de bo, ni de ràpid calculant, com ho facis de bé, sempre es pot fer millor.
---------------------------


EL NOI QUE NO VOLIA SER REI ESTAVA ESTIRAT A LA MUNTANYA. MIRAVA DE CONTAR ESTRELLES, COM QUAN ERA PETIT, PERÒ AQUELLA NIT NO LES VEURIA PAS, PERQUÈ ELS NUVOLS NO VOLIEN TREBALLAR, FEIEN VAGA AL MIG DEL CEL. VA COMENÇAR A PLOURE I ELL VA OBRIR LA MÀ, PALMELL ENLAIRE, FINS QUE UNA GOTA LI VA CAURE ENTRE ELS DITS.
-PUJES O BAIXES?- LI VA PREGUNTAR ELL IRÒNIC.
-BURRO- VA RESPONDRE LA GOTA MENTRE LLISCAVA DITS AVALL.
TANT AQUÍ AL NOSTRE MÓN, COM EN AQUELL PAÍS LLUNYÀ, LES COSES NO SÓN MAI COM SEMBLEN.

Conchi Hito ha dit...

Hola anònim,

el teu conte és molt interessant, però cal que enviis el teu nom complet a l'adreça de correu novesticmates@hotmail.com, no fos cas que guanyessis el premi i no sabessim a qui donar-li.

RauL Mesa ha dit...

Ho sento Conchi, aquest conte està fora de concurs ;)
En tot cas, espero que us agradi!

Sara Pardo Celaya ha dit...

Números difícils.

A la Maria li costava molt escriure el número 8, era com una serp. Tampoc li agradava perquè era molt rodó i si no el feies perfecte no quedava bé i la professora t’ho corregia am bolígraf vermell.
Primer feia dues rodones seguides, però no la convencia, i aquella ziga-zaga no li sortia bé.
Així que ella feia aquell 8 tan mal fet, que semblava una patata.
En un examen, el resultat d’una suma era 8, però el va fer tan mal fet, que semblaven 2 zeros diferents i la professora li va baixar 1 punt de la nota.
La Maria s’enfadava, perquè existia el 8?
Perquè era tan difícil?
Llavors va venir el dia del seu aniversari, feia 8 anys.
La Maria estava desesperada ara, hauria d’escriure un munt de 8 i a sobre mal fets.
Però amb la practica, aquella fina i complicada ziga-zaga, agafava forma de 8, es va animar molt, i escrivia 8 per tot arreu.
Sempre que s’havia d’escriure un 8 a la pissarra cridaven a la Maria, el 8 s’havia convertit amb el seu número preferit.
però el dia que va complir 9 anys, seguia escrivint el número 8, llavors era un problema molt gros.
Sempre que li deien, quants anys tens?
Responia: 8!
Llavors la professora li va dir:
-Has de fer una suma: 8+1= 9.
La Maria estava encantada, a partir d’ara faria aquella suma.
Finalment es va acostumar a escriure i dir el número 9.
Però el número 17 li costava massa a la Maria, no podia escriure’l, era molt difícil per ella, però llavors li van dir:
- Has de fer una suma: 8+9= 17.
Molt millor!
Sabent que el 17 provenia del 8 i el 9, la feia sentir orgullosa.
Passava sempre així però fent operacions, sempre sortia el resultat, i així escrivia perfectament el número.
Però la gran decepció va ser l’infinit, era un 8 dormint.
Era súper difícil,fer un 8 tombat, casi sempre li sortia un 8 en diagonal, sort que aquell número no era gaire usual.

Quan va tenir 100 anys s’enrecordava de quan era petita que no li sortien bé els números, ara tots li sortien la mar de bé, ja que havia sigut professora de matemàtiques, amb uns alumnes de 1r de primària, on no els hi sortien gaire bé el 8 i el 9 i aprenien a sumar i restar.

Sara el moussaoui 1r ESO A ha dit...

El conte matemàtic del 10/10...

Hi havia una vegada, en una selva, cinc fraccions que hi vivien i una es deia 10/10, que li deien 5, perquè ell sempre, quan anava a l’escola, deia totes les respostes amb el número 5. I a ell no l’importava el que li deien. I, després d’un mes, el 10/10 va tindre un germà. Era la seva oportunitat que es digués 5, ell no sabia si tindria sort perquè d’aquí a tres dies dirien quin era el nom del seu germà. Així va passar que desprès dels 3 dies va arribar la resposta al 10/10 i es va posar tan feliç que van fer una festa molt gran. Però al cap de 5 dies els altres li van dir que el número 5 era el pitjor i per això li deien a ell i el 10/10 es va enfadar molt, fins que va fer un crit i tots es van espantar i esgarrifar i, fins i tot, tots van anar volant i corrents de por. El 10/10 volia canviar de poble i anar a una ciutat, i ja tenia pensat on anar, que li semblava bé el nom, és deia Vilafranca del Penedès i tenia 3 instituts on volia anar però, com el que el seu veí li va dir que l’institut Eugeni d’Ors era el millor perquè feien contes matemàtics, s’hi volia apuntar allà. Jo també estic fent ara el conte matemàtic, és molt divertit, però costa molt de guanyar...

Continuarà...

Tania Paliakova 1r ESO A ha dit...

El problema dels números.

Hi havia una vegada una escola que
estava en el cim d’una muntanya, tots els nens del poble anaven a aquella escola.
I com en cada escola hi ha el típic nen que mai escola als professors, el que sempre està despistat, i el que sempre estudia molt i treu molt bones notes.
Doncs aquest nen que estudia tant és diu Jaume. La seva assignatura preferida són les matemàtiques. En cap examen no ha tret menys d’un 9’99. A tota la classe li donava enveja, perquè la professora mai s’enfadava amb ell, ni el castigava.
A classe de matemàtiques sempre era el primer en acabar els treballs, i sempre feia els números perfectes, sobretot el número 9, que era el seu número preferit.
Un dia els seus companys es van cansar d’ell i a l’hora de pati es van reunir en una habitació per fer un encanteri de mates contra en Jaume.
Al principi pensaven que era una ximpleria i que no funcionaria, perquè era de bojos fer un encanteri.
Però al dia següent a l’hora de matemàtiques el van fer sortir a la pissarra per fer un problema molt senzill, en Jaume el va fer bé, però quan es va girar la professora per mirar que feien els altres alumnes el 9 d’en Jaume es va convertir en un 6.
I llavors aquesta es la part en la que la professora veu que en Jaume s’ha equivocat en el problema. Primer tots pensaven que havia sigut perquè havia fet malament els càlculs. Però com que es repetia el mateix cada dia. Els nens es van donar compte de que era l’efecte que havia causat l’encanteri.
Com que la professora no s’havia res el que estava passant, pensava que li havia afectat massa ser el més llest de la classe i per això el va ficar en la classe de repàs.
En Jaume no s’havia perquè li passava això. Per això va intentar investigar aquest misteri.
Però abans va practicar d’escriure bé els números, per si les mosques...
Quan va acabar de practicar, va anar al pati de l’escola. Li va agafar molta por perquè estava molt fosc, va anar corrents al lavabo, i es va amagar allà... Llavors va sentir com una cosa que bullia, va sortir del lavabo i va mirar en una habitació, i va veure un llibre d’encanteris de mates, amb una cassola al costat, en seguida va saber que era cosa dels nens de la classe, però encara no estava segur del tot. Perquè podia ser de qualsevol nen que hagués jugat a màgia durant l’hora de pati. Encara que pensar allò fos una mica estúpid.
Al dia següent a l’hora de matemàtiques, es va escapar de l’aula de repàs, i va anar a la seva classe per dir-li a la professora el que havia vist l’altre dia a la nit.
Van baixar al pati amb tota la classe, per veure la cosa tan misteriosa que havia vist en Jaume l’altre dia.
Però quan van arribar no van veure res. Quan van pujar a la classe, la professora es va enfadar molt amb en Jaume, perquè havia mentit, interromput la classe, i s’havia escapat de la seva. Al matí següent, el van fer sortir a la pissarra per fer una divisió, i la va fer bé. Llavors va començar a pensar, i va entendre que l’encanteri s’havia anat perquè, ja l’avien renyat i castigat.

Anònim ha dit...

Crec que totes les histories són interesants.
Ancara que la historia del "ELS PROBLEMES DELS NUMEROS" es molt bona.

Anònim ha dit...

crec que totes les histories són bones.
Però la história de "PROBLEMES DELS NÚMEROS" es molt bona.

Irene Espí ha dit...

Jo voto el de la Tania Paliakova.
es el que més m'agradat.
Enhorabona!

Silvia Gisbert ha dit...

Correcció del conte de Sara Pardo.

Números difícils.

A la Maria li costava molt escriure el número 8, era com una serp. Tampoc li agradava perquè era molt rodó i si no el feies perfecte no quedava bé i la professora te’l corregia amb bolígraf vermell.
Primer feia dues rodones seguides, però no la convencia, i aquella ziga-zaga no li sortia bé.
Així que ella feia aquell 8 tan mal fet que semblava una patata.
En un examen, el resultat d’una suma era 8, però el va fer tan mal fet que semblaven 2 zeros diferents i la professora li va baixar 1 punt de la nota.
La Maria s’enfadava, per què existia el 8?
Per què era tan difícil?
Llavors va venir el dia del seu aniversari, feia 8 anys.
La Maria estava desesperada: ara, hauria d’escriure un munt de 8 i a sobre mal fets.
Però amb la pràctica, aquella fina i complicada ziga-zaga, agafava forma de 8, es va animar molt, i escrivia 8 per tot arreu.
Sempre que s’havia d’escriure un 8 a la pissarra cridaven a la Maria, el 8 s’havia convertit en el seu número preferit.
Però el dia que va complir 9 anys, seguia escrivint el número 8, llavors era un problema molt gros.
Sempre que li deien, « quants anys tens? » Responia:” 8!”
Llavors la professora li va dir:
- Has de fer una suma: 8+1= 9.
La Maria estava encantada, a partir d’ara faria aquella suma.
Finalment es va acostumar a escriure i dir el número 9.
Però el número 17 li costava massa, a la Maria, no podia escriure’l, era molt difícil per a ella, però llavors li van dir:
- Has de fer una suma: 8+9= 17.
Molt millor!
Saber que el 17 provenia del 8 i el 9, la feia sentir orgullosa.
Passava sempre així però fent operacions, sempre sortia el resultat, i així escrivia perfectament el número.
Però la gran decepció va ser l’infinit, era un 8 dormint.
Era súper difícil,fer un 8 tombat, quasi sempre li sortia un 8 en diagonal, sort que aquell número no era gaire usual.

Quan va tenir 100 anys se’n recordava de quan era petita, que no li sortien bé els números, ara tots li sortien la mar de bé, ja que havia estat professora de matemàtiques, amb uns alumnes de 1r de primària, a qui no els sortien gaire bé el 8 i el 9 i aprenien a sumar i restar.

Silvia Gisbert ha dit...

Correció del conte:
Sara el moussaoui 1r ESO A
El conte matemàtic del 10/10...

Hi havia una vegada, en una selva, cinc fraccions que hi vivien i una es deia 10/10, que li deien 5, perquè ell sempre, quan anava a l’escola, deia totes les respostes amb el número 5. I a ell no li importava el que li deien. I, després d’un mes, el 10/10 va tindre un germà. Era la seva oportunitat que es digués 5, ell no sabia si tindria sort perquè d’aquí a tres dies dirien quin era el nom del seu germà. Així va passar que desprès dels 3 dies va arribar la resposta al 10/10 i es va posar tan feliç que van fer una festa molt gran. Però al cap de 5 dies els altres li van dir que el número 5 era el pitjor i per això li deien a ell i el 10/10 es va enfadar molt, fins que va fer un crit i tots es van espantar i esgarrifar i, fins i tot, tots van anar volant i corrents de por. El 10/10 volia canviar de poble i anar a una ciutat, i ja tenia pensat on anar, que li semblava bé el nom, és deia Vilafranca del Penedès i tenia 3 instituts on volia anar però, com el que el seu veí li va dir que l’institut Eugeni d’Ors era el millor perquè feien contes matemàtics, es volia apuntar allà. Jo també estic fent ara el conte matemàtic, és molt divertit, però costa molt de guanyar...

Continuarà...

Anònim ha dit...

jo crec que el de la sara el moussaoui es xulu pero i podriea afegir coses mes interesants!!!

technology ha dit...

Good Blog, I think I want to find me, I will tell my other friends, on all!
aoc power leveling

Anònim ha dit...

a mi m'han agradat tots pero crec que alguna es bona que tingueu sort!!!

Anònim ha dit...

Il semble que vous soyez un expert dans ce domaine, vos remarques sont tres interessantes, merci.

- Daniel

Conchi Hito ha dit...

Merci bien, Daniel.

Nous sômmes tres contents que tu aime les contes matematics. Si tu veux, tu peut nous aider aussi avec tes remarques.

A bientôt.