dijous, 6 de març de 2008

un escriptor molt matemàtic

Entrevistem Jordi Sierra i Fabra



En primer lloc volíem dir-te que estem molt contents de poder-te entrevistar i també agrair-te el temps que ens dediques.

En aquesta entrevista et volíem preguntar sobre uns temes que pensem que controles molt: Matemàtiques, literatura, música i periodisme.

Però abans de començar tenim una curiositat, volem saber com amb dotze anys vas poder escriure una obra de 500 pàgines; això és ser un escriptor precoç!


- De fet vaig començar als 8 anys. A casa meva tinc guardats tots els llibres que vaig escriure des dels 9 ¡amb la data! Però als 12 anys la meva mestra amb va dir que era un inútil, que mai no seria escriptor. Vaig anar a casa plorant, perquè ningú em feia cas (el meu pare no em deixava escriure), i aquell dia em vaig plantejar un repte: si era capaç de fer una “obra grossa”, ho aconseguiria. Així va néixer aquell totxo de 500 pàgines que vaig tardar 2 anys a fer perquè l’escrivia d’amagat de tothom.

Seguint amb l’edat en què es comença l’Institut, quina era la teva assignatura preferida aleshores?

- Ciències (m’encanten els animals).

Què senties per les matemàtiques?

- Odi. Ningú, cap mestre, mai no em van dir que eren un joc. Em deien que eren el més important, i que si no les entenies eres burro. I jo em sentia burro. Lo meu era la fantasia, les lletres, però no hi havia forma: el meu pare volia que jo fos matemàtic, per Déu! Quan de gran vaig descobrir el que sé ara, que són un joc, que es poden interpretar com un joc, ja era massa tard. Avui m’agrada resoldre problemes.

Quina formació vas rebre d’aquesta matèria?


- Cap. Quan el meu pare em va obligar a estudiar aparellador ja va ser el màxim. Sis anys perduts. Sort que mentrestant em vaig obrir pas al món de la música i als 22 vaig plegar de treballar de dia i estudiar de nit per seguir el meu instint.

Com creus que estem els joves d’ara, millor o pitjor preparats en matemàtiques que abans?

- A Espanya sempre hem estat malament, sempre, i no sols en mates. De totes formes la comprensió lectora ha baixat encara més. I sense entendre el que es llegeix, és impossible entendre un problema de mates.

Com autor d’un llibre com el de l’Assassinat del professor de matemàtiques (APM), que barreja la literatura i les matemàtiques, quin és el motiu que et va portar a escriure’l?

- Reivindicar las mates a la meva vida i venjar-me dels meus profes de mates en el títol. Era conscient que el llibre seria un èxit pel títol, independentment del text; però és que en el text es tracta d’un profe bo, no com els que jo vaig tenir. Un profe que vol que els seus sapastres aprovin. De la mateixa manera vaig escriure “L’assassinat de la professora de llengua”, en el mateix estil, per venjar-me de la que em va dir allò.

L’assassinat del professor de matemàtiques ha estat un llibre molt recomanat, a què creus que és degut?


- Que ensenya les mates com a joc, el profe els fa veure això. El més sorprenent (i del que estic orgullós) és que es llegeix també a moltes classes de mates, a més a més de les de llengua. Molts profes de mates entenen que a través del llibre poden canviar el tarannà dels seus alumnes.

Què en penses de com caldria explicar matemàtiques a les escoles i instituts?

- Ja ho he dit: amb menys transcendència i més com a joc; però si primer no es potencia la llengua i la comprensió lectora, no es farà res.

Ens podries comentar alguna anècdota curiosa de la teva vida que tingui a veure amb les matemàtiques?


- No em van donar cap alegria, no tinc anècdotes, i menys divertides. Tot eren mal sons.

En quin estat de salut creus que es troba la literatura matemàtica?

- No en tinc ni idea. Hi ha un parell d’autors que ho fan, un d’ells el meu amic Carlo Frabetti.

Per acabar amb la part matemàtica:
El títol de l’Assassinat del professor de matemàtiques té molt a veure amb el que passa a la novel·la, però, alguna vegada has tingut aquest instint cap a algun professor de matemàtiques? (és broma, he he)

- Jo anava a l’escola a la llarga postguerra d’aquest país, res a veure amb ara. Em fa enveja veure els vostres coles, teniu biblioteques, mestres preparats, camps de jocs. Els meus coles eren guetos, camps nazis d’extermini amb la gestapo a dintre. Jo l’hagués cremat sencer, amb tots a dintre. Després en canvi, ja com a escriptor, vaig visitar cents d’escoles, i és on millor em sento. D’alguna forma la dictadura em va robar la infància i l’adolescència.

Pel que fa, ara, a la música, trobes que el que agrada ara als joves és molt diferent del que els agradava abans?

- Cony, és clar. Cada època té la seva música. El bo és no rebutjar la d’abans com fan molts dient que és “antiga”, perquè tot el de cada moment es basa en el que hi havia abans. La història del rock des de 1953 fins ara es apassionant.

Aquests dies està molt de moda queixar-se sobre l’impost que han posat sobre els productes tecnològics a causa de la mania que tenim els joves, i no tan joves, de baixar música per Internet sense respectar els drets de l’autor. Què en penses d’aquesta situació?

- Sóc escriptor. Quan veig un llibre meu a Internet, copiat íntegrament, em dol. M’estan robant. Si fos músic estaria encara més emprenyat. En el meu cas, el que guanyo va a parar a les meves Fundacions d’ajuda a nens, per tant quan algú em roba alguna cosa a mi ho fa també a nens sense mitjans a Colòmbia, per exemple. No he comprat mai cap disc pirata ni he baixat cap cançó. Però si tingués 15 anys i un disc valgués tant, no sé què faria, ho reconec. A tot el món els drets d’autor estan protegits, per tant l’impost no és una arbitrarietat d’aquí, sinó una cosa imposada per lleis internacionals. La gent es pensa que els artistes són tots rics, i no, de rics n’hi ha 10, els altres viuen com poden. Tampoc sé a què ve tanta emprenyamenta per pagar uns cèntims per un CD verge quan després tirem el euros amb tonteries.

Pel que fa al periodisme, com a fundador de les revistes “Super Pop” i “Popular 1”, han canviat gaire des que les vas fundar fins ara?

- Deu fer com 15 anys que no en veig ni l’una ni l’altra. Ja no estic al món de la música.

Com a joves redactors, quins consells ens donaries per a la nostra revista?

- Mai no dono consells a ningú. No crec en els consells i menys en la gent que els dóna. Puc explicar sempre la meva experiència, i que n’aprenguin, però això és tot. S’aconsella des de la superioritat, i jo no sóc superior a vosaltres, només tinc més experiència, que és el que poso a la vostra disposició.

Per finalitzar, la secció ROSA de l’ESQUERDA D’OR vol saber (si ho pots dir):

- El teu color preferit: Vermell (encara que com a bon Lleó em toca el verd, l’esperança).
- El teu número preferit: Tota la vida el 7 (però per la suma del meu naixement és el 9, el número màxim i més fort)
- El teu grup de música preferit: Beatles (sense oblidar Led Zeppelin, Bob Dylan... i 200 més)
- Com t’agrada anar vestit: Passsssant de tot.
- Quina va ser la teva primera nòvia: La Dory (14 anys ella i jo 17)
- Llibre de capçalera: Pregunta in-noble. Cada setmana en tinc un o dos.
- Quants premis has rebut: 26 (millor no fer la llista, mireu a la meva web,
- Quins plans tens per al futur: Viure al màxim per poder escriure tot el que porto a dins.

I l’última curiositat, per a un autor que ha escrit tant com tu, escrius els llibres d’un en un o en portes més d’un alhora?

- En porto 100 al cap, però els escric d’un en un. De vegades puc tenir els guions ja preparats per a escriure’n diversos, però a l’hora de seure a l’ordinador només puc pensar en el que vaig a vomitar.



Moltes gràcies i que continuïs amb tant d’èxit. Fins sempre.


Hem fet l’entrevista els redactors de l’Esquerda d’Or: Àfrica Runsó, Roser Parellada i Marçal Díaz.