dijous, 5 de març del 2009

Publiqueu aquí el vostre conte matemàtic pel concurs


En els comentaris d'aquesta entrada podeu publicar el vostre conte matemàtic per al concurs. Bona sort a tot@s!


En los comentarios de esta entrada podéis publicar vuestro cuento matemático para el concurso. ¡Buena suerte a tod@s!

27 comentaris:

Anònim ha dit...

EL MON DE LES FRACCIONS

Hi havia una vegada una família de nombres, el pare era la fracció 45/60, la mare la fracció 15/20 i el fill la fracció 3/4. Aquesta família era molt feliç, tots tres estaven molt units. El nen tenia molts amics i els millors eren els germans 12/8 i 15/18. Tots tres eren carn i ungla i sempre anaven junts a tot arreu.
Un dia el 3/4 i els seus pares 45/60 i 15/20 van anar a fer un picnic a la muntanya i el fill va voler convidar els germans 12/8 i 15/18, li va pregunta a la seva mare i així va ser, els germans 12/8 i 15/18 van anar al picnic.
Quan ja estaven tots de dinar el 3/4 i els germans 12/8 i 15/18 van preguntar als pares si podien anar a donar un tomb, els pares els van dir que sí però que no es perdessin, que vigilessin.
Tots tres anaven caminant rient i molt contents.
Van veure un bosc i van anar a juga a “l’escondite”. Li va tocar parar a uns del germans, el 15/18.
El 15/18 va començar a comptar fins a cent ràpid, el 3/4 i el 12/8 es van anar a amagar.
El 12/8 es va anar a amagar molt lluny, resulta que va veure a una fracció que feia màgia. El 12/8 li va agradar molt i s’hi va apropar, el mag fracció era el nombre 66/99 que encara que es posés de cap per avall no li canviava el nom.
El mag, quan va veure el 12/8 va somriure, i el 12/8 també li va somriure, el mag li va dir que s’assentés al seu costat. El mag li va ensenyar com feia màgia, el 12/8 es va sorprendre molt.
Desprès, el 12/8 i el mag es van explicar una mica la seva vida, el 12/8 li va dir que li agradaria molt tornar a ser petit, i el mag li va dir “ de debò voldries tornar a ser petit?” i el 12/8 va dir que sí: “ m’agradaria molt tornar a fer aquelles coses que feia de petit, seria fantàstic”.
El mag li va dir “espera’t !”.El 12/8 va veure com treia un llibre de la motxilla molt gros. El mag va començar a buscar i buscar, el final va trobar la pagina on posava de títol “Vols ser mes petit?”.
El mag li va ensenyar al 12/8 la pagina que havia trobat, el 12/8 li va preguntar “que pots ferm-me mes petit?” i el mag li va contestar “si , es clar que puc, sinó perquè serveix la màgia ?”.
El 12/8 es va posar molt content, el mag li va dir “ què! quan comencem ?”,i el 12/8 li va dir “ara mateix, si vols”. I així va ser el mag va agafar els seus estris, el llibre i li va dir al 12/8 que es fiques de peu, el mag va dir les seves quatre paraules i li va dir que ja estava, però el 12/8 no va notar cap canvi, i li a dir “però sinó m’has fet res!”
El mag li va dir que cada any es faria un any mes petit. Això el 12/8 no li va sembla tan be, però el mag li va dir que era això o no es podia fer res mes, no tenia mes trucs per aquest cas.
Bé, el 12/8 es va tenir de conformar amb això.

El 12/8 es va enrecordar que estava jugant a “l’escondite” amb el 3/4 i el seu germà el 15/18, va apretar a corre cap a la zona de picnic per trobar al seu amic 3/4 i el seu germà 15/18 i no els va trobar.
Es va ficar a buscar, cridar al mig del bosc i no va trobar a ningú.
El 12/8 va anar caminant tot desesperat i amb uns ulls plorosos cap on havia trobat abans el mag.
El mag el va veure de lluny i el va veure molt estrany, el 12/8 li va explicar què li acabava de passar en aquell moment. El mag el va ajudar, va agafar la seva bola màgica i li va demanar que li descrivís un dels companys amb qui anava, li va descriure el seu germà.
Li va dir que era moreno de cabell, anava amb unes sabates vermelles, amb una camiseta de color vermell i els pantalons blaus.
El mag va ficar tota aquesta informació que li avia donat el 12/8 a la bola màgica, i a la bola sortia un punt vermell, i aquell punt vermell era on estava el seu germà, el 15/18.
El mag va anar a buscar el seu cotxe volador, i el 12/8 va al•lucinar, el mag li va dir “ a que esperes per pujar” i el 12/8 va pujar ràpid al cotxe.
El mag el va portar a on estaven el seu germà i el seu amic.
El germà del 12/8 va veure una cosa volar pel cel i li va dir al 3/4 “mira quin avió hi ha al cel!”, el 3/4 li va dir “aquell d’allà a dalt no es el 12/8 ?”.
I resulta que sí que era el 12/8, ja l’avien trobat.
Quan el mag va aterrar el cotxe, abans d’acomiadar-se del 12/8 li va preguntar:
“De veritat vols baixar un nombre cada any que passi?, pensa que t’hauràs de canviar el nom. L’any que ve series el 11/7, l’altre el 10/6. ¿Que passaria quan arribessis a 0/0? I el teu amic 3/4 i el teu germà 15/18 cada vegada serien més grans i tu més petit. ¿Amb qui jugaries?”
Aleshores el 12/8 li va respondre que no, que li desfés l’encanteri, es van abraçar i va baixar del cotxe.
S’estava fent fosc i tots cinc van acabar el dia de picnic tornant passejant cap a casa tot veient el cotxe volador com s’allunyava amb els llums encesos.
_____________________

Anònim ha dit...

ELS CASTELLERS


Tot va començar en un dia d’estiu quan els números 1,2,3,4,5,6,7,8,9 i 10 estaven prenen el sol a la platja però ja estaven cansats i van decidir fer Castells. Primer el 1 es va posar sobre del 2 i després es van posar en 1,2,3 a sota del 4,5,6 i a dal de tot s’hi va posar el 9, m’entres el 7, el 8 i el 10 feien fotos. Els dies anaven passen i cada cop que anaven a la platja feien Castells, fins que un dia van veure que això dels Castells els hi sortia bé. I un dia tot passejant van veure un paper penjat a una farola que posava “ voleu fer una competició de Castells? Truca al 938125624 i apunta-hi! T’hi esperem.
Si que van trucar i s’hi van apuntar.
Ha arribat el dia de la competició: els números estaven nerviosos .
A la competició i havien la colla de castellers dels nombres de Manresa, la colla de castellers de Tarrassa, i els nombres de castellers de Ripoll.
Van començar la competició la colla de castellers de Manresa que van fer un 3 de 4 però el problema es que van caure 4 números i només van guanya (13-4=9) 9 punts, després van compatir la colla de nombres de Tarrassa que van fer un pila de 9 però van caure 2 nombres i (9-2=7) van guanyar 7 punts que es posen per sota dels de Manresa, i seguidament van fer una torre de 4 i no en va caure cap així que (4x2=8) van guanyar 8 punts, tot estava molt igualat però continuaven guanyen els nombres de Manresa. I per acabar la competició van compatir els de Vilafranca, que van fer un 3 de 8 però va caure l’anxaneta (24-1=23) i amb una gran diferència es van posar els primers, van guanyar la copa i tots contents se’n van anar i així des de aquell dia han nat fen competicions i ara són els campions de Catalunya.

Anònim ha dit...

LA DUTXA D’UN NOU MÓN.

Em vaig llevar desprès del meu segon dia de vacances cansat i esgotat, per això em vaig anar a dutxar per desvetllar-me. Just quan m’havia tret la roba i m’havia fica’t dins l’ha dutxa vaig obrir l’aixeta i quan l’aigua em va tocar em va portar cap a un altre món.
Quan vaig arribar allà em vaig preguntar a mi mateix que m’havia passat, però no era moment de pensar en això, era moment de resoldre aquell problema. Aquell lloc era molt gran i ple d’arbres semblava un bosc. Al cap d’una hora vaig veure una persona que era igual que jo amb nas, boca etc. Llavors li vaig preguntar que li havia passat i ell em va dir que l’aigua de la dutxa l’havia xuclat i jo li vaig dir que m’havia passat el mateix que ell. Al final parlant i parlant ens vam fer amics. Ell es deia Francesc. Quan va arribar la nit ens vam estirar al terra per dormir. Llavors al cap de 20 minuts no podia dormir i li vaig dir al Francesc, i ell em va dir que contes rates que hi havia al terra, i li vaig fer cas:
1 rata 2 rates 3 rates … I em vaig adormir.
L’Endemà caminant vam veure una casa i ens vam dirigir cap allà, i al arribar, la casa estava buida i vam entrar. Quan i vam entrar la porta es va tancar, la vam intentar obrir però no vam poder. A dins estava ple de portes i al final del passadís i sortia un càlcul que era:
(232 · 34+8) +614-24· 214+(56·15+24·54). Si falleu us quedareu tancats per sempre.
A mi se’m van ficar els pèls de punta perquè jo no sabia gens de mates.
Però el Francesc va dir que no tenia cap problema perquè quan
anava a l’ institut va guanyar un concurs de matemàtiques. Ell va fer
els seus càlculs que van ser:
1, (529·81+8)+614-24·214+(56·15+24·625)
2, (42849+8)+614-24· 214 +(840 + 15000)
3, 42857+614-24·214+15840
4, 42857+13845841-24·214+15840
5, 42857+13845841-5136+15840
6, 13888698-20976
7 13867722

Quan va tenir els seus càlculs fets els va dir amb veu alta i la porta
correcta és va il·luminar.
Vam entrar en la porta il·luminada i la vam encertar. Dins d’aquella
porta hi havia 4 portes més i al final una suma que era:

58378329535
+ 78054156 Teniu 2 intents per resoldreu
____________


El Francesc va dir que estava molt fàcil i va tornar a fer els seus càlculs que van ser:
58378329535
+ 78054156
___________
58356383691
Quan va tenir els càlculs fets els va dir amb veu alta i les portes és
van il·luminar totes de color vermell, per tant havia fallat.
En aquell moment em vaig morir de por, però el Francesc va dir que la
tornaria a fer i li sortiria bé. Però jo veia que ell també estava tremolant.
I va tornar a fer els seus càlculs que van ser:
58378329535
+ 78054156
___________
58456383691
Desprès de tenir un altre cop els càlculs fets els va dir amb veu alta i una
porta és va obrir, vam entrar-hi, i vam aparèixer en un món que era
totalment diferent al que estàvem. Era un lloc molt bonic, amb cascades
rius, llacs … Mentre caminàvem vam veure un arbre ple de cocos. En
aquell moment vam començar a córrer cap a l’arbre perquè feia molta
estona que no menjàvem res. Al arribar al costat de l’arbre era una
imaginació que vam tenir, teníem molta gana(aquestes coses passen).
Vam anar cap a un riu a buscar peixos i pel camí vam trobar un grup de
persones que també eren com nosaltres. En aquell moment ens vam
dirigir cap a ells i també parlant ens vam fer amics. Aquell grup reconec
que era una mica estrany perquè al parlar tots tenien un tic. Per exemple,
m’entres un parlava es ficava el dit a l’orella, un altre tancava i obria els
molt ràpid … Ells eren estranys però eren unes persones molt simpàtiques,
i tenien una cosa que no em va agradar. Que era: que els hi vam demanar
menjar i ens van dir que primer teníem que resoldre un problema de
matemàtiques. Jo per dins em vaig enfadar molt, però les coses eren així.
El problema era:
Si en una botiga tenen 50.001 jocs de taula i en una altre en tenen 3.764
quants jocs entre les dues botigues tenen en total?Aquest problema és mental.
i teniu 2 intents, per resoldre’l teniu 15 segons en cada intent.

El Francesc va fer els seus càlculs mentals i va dir 53.765 i el va encertar.
Jo el primer cop vaig dir que eren 53.862 i vaig fallar i en el segon intent
em vaig posar les piles i vaig dir 53.765 i el vaig endevinar. Llavors em vaig
ficar molt content i quan em van donar el menjar el vaig saborejar amb un
somriure ben gran a la cara. Quan me’l vaig acabar el Francesc i jo vam
marxar perquè no estàvem gaire agust amb ells, i caminant vam veure una
dutxa i vam anar cap a ella. A la dutxa hi havia un càlcul que era:
564+681+9.075-751, aquesta és la dutxa que os tornarà al lloc on estàveu.
Llavors el Francesc i jo ens vam despedir plorant i vam fer els càlculs:
564+681=1.245+9.075=10.320-751=9.569
Mentre encara ploràvem vam dir el resultat del càlcul, la dutxa és va obrir
I quan ens va tocar una gota d’aigua vam tornar als llocs que estàvem. De
moment encara no ens hem tornat a veure.

FI

Meritxell, IES Alt Penedés. ha dit...

Conte matemàtic.

X i Y -equacions.

X: Saps y? Des de el primer moment en que et vaig veure vaig saber que en cap moment acabaríem les dos juntes. Ja diuen que si no ets part del problema, ho ets de la solució. Nosaltres varem ser inventades per ser part del problema, però els problemes sempre acaben per resoldre’s.

La X sempre s’havia sentit tan sola, ella sempre ella en una equació de primer grau, sense cap altre finalitat que ser aïllada per trobar una solució a aquella barreja de números i de lletres. Per posar un exemple, per entendre-la:

2x=7+1
2x=8






Em sentia buida, sola. Era una lletra només per substituir un número. La meva existència entre tan simple i efímera. Les x a un costat i els números a un altre. Sumem, i com sempre la x s’aïlla, i el número que m’acompanyava sempre m’abandona per anar a fer de divisor dels números sumats de l’altre costat. I ja està, deixo d’existir.
En veritat era una vida simple, sense preocupacions, només em matava el remordiment de que sempre era part del problema, encara que era la part important per resoldre. Viure en una equació és entretingut, vas coneixent gent, més que gent, números. Números que venen, es presenten, algun t’acompanya, d’altres són els teus veïns. Els números són infinits, mai coneixeràs l’últim. Les desenes són companyes, les centenes són una festa. Però un dia vaig conèixer un número que se sentia igual que jo, sol. El 1, el número més solitari que mai veuràs.
Em va fer veure de que era molt egoista, que només pensava en mi i en les meves penes. Jo, que sempre havia pensat que era la cosa més desgraciada del món vaig veure de que estava totalment equivocat. El 1 em va explicar que se sentia sol, que només era un, que se sentia impotent.
1: Sóc el primer d’una llarga i infinita llista de números, i ser el primer vol dir ser l’últim.
X: Jo sempre havia pensar que aquesta sensació de impotència només la sentia jo i només jo, sempre m’he sentit el centre del món, un món aïllat.
1: Algun dia, arribarà algú que et farà companyia, i t’ho dic jo que mai m’equivoco, encara que sigui només un 1, que tingui un significat de soledat, acostumo a encertar les coses.
Em vaig quedar pensant en les seves paraules, des de llavors el 1 sempre m’acompanya, sempre el tinc present encara que no es vegi. Sempre que veieu una x en una equació conteu que té un 1 al costat.
Però aquest no és el final del meu relat, jo, una lletra que s’il·lusiona de seguida, em vaig aferrar a les paraules d’aquell gran amic que havia fet. Esperava aquella cosa que m’acompanyés. Encara que va passar temps, jo vaig continuar confiant en les paraules del meu amic, perquè si no tens confiança en un amic no crec que es sigui capaç de tenir-ne mai. Vaig continuar durant temps amb la meva rutina de conèixer números més números que només duraven instants en la meva vida, que no es quedaven mai. Vaig continuar durant molt de temps amb la meva rutina de ser una simple lletra que significa un número amagat. Em vaig plantejar la meva existència. De veritat només servia per substituir un número? Tan poca importància tenia? Era la meva funció a la vida? Sortir en mig d’un problema i ja està, era l’encarregat de ser la màscara d’un número ocult, em sentia tan estúpid. Què tenia el número amagat que no tingués jo que sempre em canviàvem? Eren les meves reflexions de sempre, les que em feia entre equació i equació, fins que un dia una bona lletra va canviar els meus pensaments. Però per fi, algú em va treure d’aquest espirall de lamentacions i reflexions. Sí, els sistemes d’equacions, em van portar una gran amiga i el compliment de la paraula del 1. No estava sol. Allà al meu costat vaig trobar el meu gran recolzament. La Y. Al principi vaig pensar que era perfecte mai més estaria sol, que havia trobat la tan famosa mitja taronja. Que enganyat i equivocat estava. Ella i jo estàvem fets amb la mateixa finalitat, amb la mateixa que m’havia estat torturant tan de temps.
Ens varem trobar les dues en un sistema d’equacions resolt per igualació. Els sistemes són molt complets i tenen tres maneres de resoldre’s. Encara que en les tres el resultat és el mateix. Per entendre’ns un sistema d’equacions són dos equacions, una sota de l’altre. En cada equació hi ha dues lletres, que només oculten un número que has de trobar. Dues lletres que semblen no importar a ningú. Jo, present en les dues equacions, abans de que s’utilitzés el mètode de la igualació, que consisteix a aïllar les X, com sempre, soles a un costat amb totes els números a l’altra banda de l’igual. La Y era com la meva altre part que sempre m’havia faltat, la part positiva. Em va explicar que hi havia lletres que ni tan sols tenien funció. Que nosaltres dues érem unes afortunades, que teníem algun motiu per el qual existir, que teníem on estar, encara que fos al costat dret d’un igual o al costat esquerra, em va obrir els ulls. La Y era la meva font de respostes al meu oceà de preguntes.
X: Mai t’has sentit sola?
Y: Mai estàs sol del tot, sempre t’acompanya algú i sempre tens alguna cosa per fer a la vida, encara que sigui, com en aquest cas, en un sistema d’equacions, sigui per igualació, substitució o reducció. Sempre tenim un principi i un final i podem dir que som allò necessari per resoldre un problema o simplement podem dir que estem de pas, que la vida no s’acaba quan resolem una equació, de primer o segon grau.
X: Coneixes el sentiment de tristesa?
Y: Encara no t’has donat compte? Els sentiments són teus, i tot lo que sigui teu ho pots controlar. Si tu no vols, no estiguis mai trista.
X: Em puc quedar al teu costat? Vull aprendre aquesta filosofia, aquest pensament lliure.
Y: Tu i jo no podem estar junts. No veus que tenim coses que fer? Acompanyar números que han de dividir. Substituir números que s’han perdut pel camí. Representar alguna cosa important. Pensa-hi, que la vida és molt curta, hi ha molta gent, números, moltes lletres que mai surten, no pots estar pendent de una altre persona, tu tens la teva vida, i has de viure-la, per això anem sempre endavant. Per això la gent quan amb nosaltres s’equivoca tornen a començar fins que troben el número que busquen i no ens necessiten.
I aquestes van ser les seves últimes paraules, després de ser igualada i aïllada i canviada per un 7, em va donar el millor consell que ningú m’havia plantejat mai. Viure la meva vida com si fos una equació. Jo l’havia de viure, a la meva manera, havia de substituir les lletres o el que calgués per trobar la clau de la felicitat, i com una equació, i com tothom, si m’equivoco tornar a començar, tornar-ho a intentar. Vull viure, sigui sola o acompanyada, és la gràcia de la vida, o això és el que jo vaig entendre d’aquelles paraules.
Al llarg de la meva vida, vaig conèixer més números i sempre m’aferrava a les paraules d’una bona amiga que em va fer veure que la soledat no existeix, ni la tristesa ni l’angoixa, existeix tot allò que tu vulguis. Ara per ara, a la meva vida, on jo mano, només existeixen tres coses essencials:
El 1, la primera persona que va confiar en mi, que sempre m’acompanya, que sempre em fa companyia físicament.
La Y, aquella gran amiga que mai oblidaré, algú que realitzava la mateixa funció que jo però amb diferent perspectiva, aquella que em va fer veure que la vida és curta per molt llarga que sigui l’equació.
I els meus sentiments, la meva vida, les meves decisions i sobretot, la meva alegria i les ganes de viure-ho tot. De ser una lletra que amaga un número, que qui sap, potser algun dia serà important, potser amago la vacuna matemàtica del SIDA, o la fórmula de la veritat. Suposo que tots naixem amb un destí marcat, i amb alguna cosa per fer a la vida, siguem números, lletres o humans.

Conchi Hito ha dit...

Meritxell cal que ens donis els teus cognoms i el curs que fas, per a poder posar-te en la categoria que correspon.

Jordi de Lamo Leiva.1 eso D. IES Eugeni d'Ors ha dit...

Les 3 provas.

Fa molts anys a l’antiga Xina, hi havia un poble anomenat shangai, estava dividit en dos parts, en una vi vivien els sacerdots i la gen del poble i en l’altre estava habitada per a 3 dracs mol poderosos. Cada drac tenia els seus respectius poders: aigua, foc i terra.
Al cap d’un temps ja gent del poble es donava conta de que el menja de la seva part s’acabava, fins al punt que nu podien ni alimentar a mig poble. Llavors tots els sacerdots del poble fan fer una reunia, i van anar a casa per casa agafen als joves forts i valents, per anar a enfrontar-se amb els dracs així poder-los guanyar i alimentar-se amb la seva part de poble.
I així u van fer al dia seguen van tindre reunits com uns 5 homes joves forts i valents, quan estaven anant cap ala meitat del poble dels dracs, un senyor va interrompre el pas dels cavallers, i va començar a cridar-los que els i deixes anar amb ells, que volia fer honor al seu poble. Quan el sacerdot es va acostar al senyor, va compensar a riure i riure, i quan va acabar li va dir:
-Com vols que un senyo gran s’enfredin amb 5 dracs ferotges?
Quan el senyor li va respondre, desprès de fer-li una reverencia al sacerdot del poble:
-Per enfredar-se a un problema nu as de ser només fort i valen, també as de ser intel•ligent.
El sacerdot i els cavallers es van començar a riure i riure encara mes que abans fins que el sacerdot li va dir:
-esta bé pots vindre amb nosaltres, però nu tinguis molta fe en tornar a veure aquest poble, perquè no crec que duris molt en aquesta gerra.
I el senyor amb una rialla va di que si amb el cap.

Al cap de 3 dies de caminar i caminar sense parar, van trobar l’entrada del poble dels dracs. Era molt sinistre, feta de toixos un sobre l’altre mal posats.
Quan van passar tots els cavalles, el sacerdot, i el misteriós senyor va compensar a rodejar-los un cercle de foc, en el qual al mig hi havia un drac gegant pe de flames. Tots els cavalles al moment que van veure el drac van batalla amb cops d’espasa, menys el senyor que es va quedar quiet. Van morir molts cavaller en aquella lluita. Van quedar com uns 30 cavallers. Quan es van cansar de lluitar i van veure que no li feien gens de mal, li van preguntar:
Que vols? Perquè no ens deixes passar?
I el drac va respondre:
Que us pensàveu que us u deixaríem fàcil poder treure’ns la nostra meitat de poble. Si voleu passar heu de passar una proba.
Quan va acabar de parlar, els i va llençar un pergamí, ple de problemes.
Els cavallers quan u van veure es van quedar bocabadats. Menys el senyor, que es va treure una ploma de la butxaca i va començar a fer els problemes ràpidament. Al cap d’un reto va dir:
Ja estic!
El drac que es va sorprendre mol li va agafar el pergamí i al veure que tots aquells problemes estaven ben fets va retirar el cercle de foc i els i va indicar el camí per on haurien de passar però arribar al final.
Al cap d’un reto van arribar a un llac, i van agafar una barca que i havia i van compensar a remar fins a l’altre banda del llac. A mig camí tot el llac es va començar a glaçar fins que al final es van quedar clavats al mig del llac. Va arribar volant el drac del gel. Els cavallers van saltar de la barca amb les espases amunt amb intensió de matar al drac, molts relliscaven i queien altres caminaven força be pel gel... fins que el drac va donar un cop de pota al gel i es va trencar. Es va compensar a aixecar un bloc de gel, mols cavalles van relliscar cap a dins l’aigua, intentant surti, fins que el bloc es va donar la volta i van quedar atrapats sota l’aigua. Des de fora es veien els cavalles congelats i ofegats. El sacerdot li va preguntar al drac que que volia quan el drac els i va respondre:
Jo no vull res, però si voleu continuar el vostres camí heu de passar una proba.
Els va deixar anar un altre pergamí com el de abans, ple de multiplicacions, sumes, divisions, tot lo que us pugeu imaginar de problemes. Al cap de bastant temps va acabar e pergamí de problemes i li va donar al drac, quan u va veure sorprès va deixar anar alè de la seva boca i amb l’escalfo va descongelar tot, taco va compensar a sortir onades per tot arreu, com si fos una tempesta al ven mig de l’oceà. La barca compensava a omplir-se de aigua i els cavallers la anaven treien amb els cascos mentre uns altre remaven però poder salvar les seves vides. De cop la barca va caure per una mena de cascada i es va trencar a trossos. Tots els homes de la barca van ser arrossegats per l’aigua. Al cap d’un rato, el senyor i 3 o 4 cavallers es van despertar en una mena de platja, però plena de muntanyes i arbres.. com una selva. El senyor es va aixecar del terra i va començar a buscar els cavaller que avien quedat vius. Molts estaven mort però nomes 4 cavallers van viure, el sacerdot va morir.
Es van endinsar a la selva, però mentre estaven passen per el mig de la selva van veure que la vegetació s’acabava i que avia un penya-segat. A l’altra part estava ple de arbres fruites: pomeres, Oliveras... Havien anat per això per el menja i ara no es podrien tirar enrere, el problema era que per a pessari hi havia un pont de fusta bell i apunt de trencar-se. Quan estaven pel mig del pont, va sortir el tercer drac: el drac de terra. Es va posar al costat dels homes. El pon va començar a moure’s, com si sanes a trencar. El drac els i va dir:
-Per poder passar a l’altra punta del penya-segat i així puger agafar el menja que vulgueu em tenir que dir la resposta d’aquesta endevinalla que ara us diré. Em posaré a l’atra punta del pon i anireu vanin una un per dir-me la resposta. Qui no se la sàpiga serà llansat fins a caure al fons del penya-segat.
-L’endevinalla es aquesta: quin és el èser viu que quan neix camina de quantra potes desprès amb dogues i finalment amb 3?
Ningun cavaller se la sabia, i tots anaven morin llensats pel penya-segat. Finalment li va tocar al senyor. El drac li va dir
- quin és el ècer viu que quan neix camina de quantra potes desprès amb dogues i finalment amb 3?
I el senyor sense pensar-ho ni un minut va di:
Els humans: quan naixem caminem a quatre grapes, quan ja som grans caminem amb les dos cames, i quan ens fem bells caminem amb les dos cames i ajudats per un basto.
El drac es va quedar bocabadat. I sen va anar volant.
El senyor ho havia aconseguit. Quan va arribar al poble i els hi va explicar a la gen tot lo que havia passat, tot es va arreglar. La gent del poble tenia menja, Mes espai per viure.
I el vell senyor, va demostrar a tot el poble, que quan tens un problema la solució no es fe mal ni lluitar ni res daixò, e pensar amb el cap.

Meritxell Raventós Suriol. 1r ESO D. IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL NEN QUE VOL FER LA CALCULADORA MES PETITA DEL MÓN:

Tot comença que un dia un nen de 1r ESO va anar a una fira de científics matemàtics i resulta que un dels científics havia construït la calculadora més gran del mon. Aquell nen li agradava molt fer trampes als controls de mates i resulta que va dir: “jo faré la calculador mes petita del mon”.

En aquell moment estava molt il•lusionat. Quan es va calmar va pensar: “però si jo li dic aquest científic ell em podria ajudar”, però el nen va pensar: “si li dic que es per aprovar els controls de mates no m’ajudarà, doncs li diré que es per fer un record del mon matemàtic com que ell a fet el seu propi record llavors amb podrà ajudar a fer el meu”. El nen tot decidit va cap allà i es troba que el científic es el professor de matemàtiques que diuen que esta boig, però ell mai s’ho creia per que no l’havia tingut de professor, o si l’havia tingut no se’n recordava.

Ell tot decidit va anar cap a la seu estan de la fira i li va dir: “Em podries ajudar a fer la calculadora mes petita del mon?”, i li va contestar: “no, ja esta inventada”, i el pobre nen es va desil•lusionar.

Però encara pensava que es podia fer la calculadora mes petita del mon i va dir: “ho faré jo sol”, però va pensar que era impossible i des de aquell dia mai mes va fer trampes no se sap perquè i sempre ha tret molt bones notes.

Laura Gargallo Colomé 3-ESO-A. IES EUGENI D'ORS Vilafranca del Penedès ha dit...

ROSES D'ABRIL:

Aquesta és la història de l’avi Ton i l’àvia Teresa, una parella d’avis que vivien en una masia prop de Breda.
L’avi Ton era una persona molt eixerida, valenta i intel•ligent, però també estava carregat de manies; que si a la sopa li sobra la meitat de la pasta que hi ha i li falta una tercera més del suc que hi ha, que si hauries d’haver comprat un quart de dotzena més de pomes, que si ocupes una desena part del meu tros de llit.... I la pobre Teresa cada dia havia d’aguantar aquests sermons. Però això no importava, perquè eren feliços. Però l’avi Ton també era molt romàntic, i s’estimava molt la Teresa, tots dos tenien la mateixa edat: la meitat del triple de cinquanta anys, i feia el triple de la meitat de trenta anys que estaven casats i vivien junts. Les dues grans passions de l’avi eren; el Barça, una passió que també compartia amb la seva dona, i les flors.
L’avia Teresa també s’estimava molt el Ton. La Teresa era una persona molt treballadora, polida i simpàtica.
El Ton sempre tenia un bonic detall amb la seva dona: cada dia li regalava flors. Ja que ell de jove havia sigut un dels millors jardiners del poble, i quan es va jubilar, es va voler fer un petit hivernacle, a la part del darrere de la masia, que ocupava una cinquena part del pati de la casa.
Allà hi tenia tota mena de flors; roses, clavells, tulipes, lavanda, gira-sols de més del doble de dos pams d’alt.
Doncs l’avi Ton, cada dia de l’any li portava flors a la Teresa, perquè les poses en aigua. Tenien la casa, que semblava un jardí de somni.
Però les flors preferides de tots dos eren les roses, per això el més d’Abril, era el més especial de tots. Durant el dies d’Abril, l’avi Ton portava cada dia de la setmana roses de diferents colors a la Teresa. I això es repetia cada any.
Dilluns li portava quatre roses: la meitat de vermelles i la meitat de blaves, dimarts li’n portava set: tres de blanques i quatre setenes parts de grogues, dimecres n’hi portava la vint-i-cinquena part del anys que tenia: totes de color rosa, dijous: n’hi portava la meitat de les del dimarts i el dimecres sumades: dues cinquenes parts negres, i la resta taronges, i divendres dissabte i diumenge li’n portava totes les dels altres dies sumades + una dinovena part més: cinc vintenes parts de color lila, una quarta part de color vermell i la resta la meitat de blaves i la meitat de grogues. I això es repetia cada setmana, i a la Teresa li encantava, tenia la casa plena de roses de tots colors. Bé es repetia cada setmana, però el dia de sant Jordi, el galant avi Ton li regalava un ram amb cinquanta roses: una cinquena part de color rosa, deu cinquantenes part de color lila, cinc vint-i-cinquenes parts de color blau i la resta la meitat de grogues i la meitat de vermelles. I sempre li posava una dedicatòria igual: Tu ets la rosa més bella del jardí del meu cor.
Això es repetia any rere any. Però la parella anava envellint i cada cop eren més bells i més dèbils. Al cap d’uns anys, al més d’abril, justament al dia de sant Jordi, per la tarda, no es trobaven gaire bé. Tots dos havien agafat una forta grip, i els i costava respirar, i com que tenien la casa plena de roses, doncs no hi ajudava gaire. I a la nit, els van trobar tots dos morts, ofegats per les seves estimades roses d’abril, que els hi havien jugat una mala passada. Després que la parella hagués mort, les roses també anaven morint dia rere dia. Al primer dia se’n moriren la meitat de totes les que hi havia a la casa, al segon dia van morir-ne una cinquena part de les que quedaven i al tercer dia se’n van morir cent catorze, de tal manera que a la casa només van quedar-hi dues roses: una de blava i una de vermella, reflectint les dues passions de la parella: les flors i el Barça.


_________________________________




Enigma a resoldre: Amb quin dia comença el més?
Tenint en compte les dades donades en la redacció. (Les roses que l’avi li regala cada dia, fins al dia de sant Jordi que li regala el ram(també inclòs), quantes se’n moren cada dia per tal que al final en quedin 2...)

________________________________

Solució:
El més comença amb dimecres, he agafat l’abril del 2009.
DIMECRES: 3 roses x 4 dimecres abans de sant Jordi=12 roses
DIJOUS: 5 x 3= 15
DIVENDRES: 20 x 3= 60
DISSABTE: 20 x 3= 60
DIUMENGE: 20 x 3=60
DILLUNS: 4 x 3=12
DIMARTS: 7 x 3=21
Les roses de tots els dies sumats= 240 + 50 roses del ram de sant Jordi.

Al primer dia en moren la meitat= 290/2= 145
Al segon una cinquena part de les que quedaven= 29
I al tercer 114
145+29+114=288
290-288=2
Així dóna que al final queden 2 roses.

Conchi Hito ha dit...

Agraïm a la Dolors, professora de matemàtiques de l'Alt Penedès, que ens hagi passat les dades de la Meritxell: Meritxell Parera Tort. 1r Batxillerat B. IES Alt Penedès.

Anna Fortuny, Thaís Campamà, Judith Manero. 2n ESO B. IES Eugeni ha dit...

Un somni de veritat

Aquell matí em vaig despertar amb una sensació que alguna cosa anava malament, era un dia diferent, sempre era la primera de despertar-me,i el primer que vaig fer va ser comprovar si els meus pares i el meu germà encara dormien.
Em vaig desanimar una mica, perquè no hi havia ningú al seu llit, i la casa semblava buida.
Vaig baixar al menjador i vaig veure l'esmorzar amb una nota que deia:

 He hagut de marxar pitant si hi ha algun problema truca'm al mòbil. Recorda que el número és 665477923.
Vés amb compte i porta el teu mòbil engegat.
MAMA

De cop i volta va sonar el meu mòbil, era el pare,com sempre controlant el que jo feia. Em va dir que li havia sortit un imprevist a la feina, i que havia hagut de marxar.
També em va dir que aquell dia no anés a comprar a la botiga del carrer del costat...
En aquell moment es va tallar la combersa i em vaig quedar amb un milió de dubtes al cap.

Quan vaig començar a esmorzar, vaig notar que algú m'estava observant, cada cop s'apropava més, vaig sentir el seu alè al meu clatell...
Em vaig girar, i vaig fer un enorme xiscle, de gairebé de 400 decibels ( segons la meva imaginació), era un personatge lleig, pudent i despentinat. Amb aquelles característiques, vaig deduir que potser podria ser el meu germà Oriol, que sortia del lavabo, i efectivament, era així. (Vaja, no se'm havia acudit mirar al bany, com que no se sentia cap soroll... )

-Que estàs boja !? - va exclamar l'Oriol.
-El que està boig ets tu! Tu creus que m'has de clavar aquests ensurts, en aquestes hores del matí?- vaig contestar.
-Tinc dret a fer el que vulgui, tinc 16 anys, i tu ets una marreca de 13 anys.-va contestar l'Oriol-.
-Oriol, no vull discutir més, saps perquè han marxat els pares?-vaig preguntar jo-.
-No ho sé, quan m'he llevat ja no hi eren. Per cert, dorms amb la boca oberta i et cau la baba.-va dir l'Oriol-.
-Que m'has espiat mentre dormia?-vaig preguntar indignada-.
-Mmmm...Es podria dir que...Ssíí...-va contestar ell-.
-Oriol, la venjança serà terrible!-vaig contestar jo-.
-Ja ho veurem.-va contestar ell-.
La discussió va continuar, però millor que canviem de tema...
Per cert ja us havia dit que justament aquell dia era el meu aniversari ? Doncs si, aquell dia feia 14 anys. Per aquest motiu estava molt desconcertada, decebuda i trista,perquè encara no m'havia felicitat ningú.
En aquell moment, però, encara en tenia 13, perquè vaig néixer a les cinc de la tarda.
De cop i volta el meu germà va obrir la boca i va fer una expressió que només ell sap fer, d' haver recordat alguna cosa,(només la sap fer ell bàsicament perquè sempre s'oblida de les coses i les recorda a l'últim moment).
Seguidament va dir:
-Me n'he recordat que...he de marxar, perquè...perquè tinc el cotxe mal aparcat, sí això, tinc el cotxe molt mal aparcat!
-Però si tu no tens cotxe!-vaig dir jo-
Quan me'n vaig adonar, l'Oriol ja havia marxat. Què estava passant? M'estava començant a espantar.
Vaig trucar la Carla, la meva millor amiga, però em va contestar la seva mare i em va dir que la Carla havia quedat amb les altres noies. Com és que no m'havien trucat per anar amb elles?
El meu cervell, en aquell moment no tenia capacitat per pensar, perquè estava massa ple de preguntes.
En aquell moment va arribar el carter, va portar propaganda, una revista americana per un tal “Mr. Josep Puig Rivera” (el meu pare), una carta d'uns amics d'Austràlia, i entre tot aquell paperam, vaig veure una carta que posava el meu nom. Em va estranyar molt, perquè normalment jo em comunico o parlant o pel Messenger o per SMS, però mai per carta. Em vaig disposar a obrir-la tota intrigada...
Hi deia:
Ves al lavabo.
Està desendreçat oi?
Compta les peces de roba que ha deixat l'Oriol escampades per terra.
Aprofita per recollir-les!
Has de multiplicar el nombre de peces de roba per 10, després cal que divideixis el resultat per la xifra de l'edat que té el teu germà però, compte, li has de treure les desenes. La solució que obtindràs és l'hora que t'has de presentar al lloc que hem quedat.
En aquell moment, vaig anar tan de pressa com vaig poder al lavabo. Un cop allà, vaig contar les peces de roba que havia deixat el desendreçat de l'Oriol, i n'hi havia 3.
La carta deia que havia de multiplicar les peces de roba per 10... 3 x 10 com tothom sap fan 30. Després deia que havia de dividir el resultat entre la xifra de l'edat d l'Oriol...16, però també deia que li havia de treure les desenes... 30:6 fan 5.
Havia de ser a algun lloc a les 5 de la tarda!
Vaig continuar llegint intrigada:
Vols saber a quin lloc ha d'anar?
Doncs hauràs de pensar una mica més...
El número de la casa que has d'anar multiplicat per 2 és igual a l'edat que téns ara menys l'edat que tindràs a les 5 de la tarda. A tot això li has de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama, multiplicades per 5.
Vaig pensar que era molt difícil, però em vaig esforçar i vaig començar a pensar:
-Això és un problema d'equacions! Vaig fer l'examen fa poc.
A veure, el número de la casa que he d'anar és igual a x, però dues vegades x, és igual a 2x, la carta diu que això és igual a l'edat que tinc ara menys l'edat que tindré, o sigui
2x=13-14. Després diu que a tot això li he de sumar les dues últimes xifres del número de telèfon de la mama multiplicades per 5, o sigui 2x=13-14+5(23).
Ja està, ara només ho he de resoldre!
2x=13-14+5(23)=>
=> x=[13-14+5(23)]:2 =>
=>x= 114:2 = 57
He d'anar al número 57 del carrer... un moment, i el carrer?
Vaig continuar llegint:
Per últim, el carrer que has d'anar té el nom del teu germà.
Esperem que vinguis!

ANÒNIM

O sigui, que a les 5 de la tarda havia d’estar al número 57 del carrer Oriol!
- Ara que hi penso!- vaig dir en veu baixa.
- Precisament aquest es el carrer que el pare m’ha dit que no hi anés a comprar en tot el dia.

Les hores anaven passant, i va arribar l’hora de dinar, els meus pares encara no eren a casa, i l’Oriol, encara no havia tornat “ d’aparcar el seu cotxe imaginari”.
Així que vaig decidir començar a dinar tota sola, abans de morir-me de gana.
Quan vaig acabar de dinar, em vaig apalancar una estona al sofà per mirar la tele, i abans de que me n’adonés de res ja eren les cinc menys cinc minuts. Vaig calçar-me, vaig agafar el bolso i vaig sortir volant de casa, tancant la porta de cop.
Quan vaig arribar al número 57 del carrer Oriol, vaig trucar el timbre i...
Sorpresa!! Hi havia la meva família i tots els meus amics!
En aquell moment vaig ser la persona més feliç del món.
En el moment més divertit de tots i el més emocionant, em vaig despertar.
De cop i volta vaig veure el sostre de la meva habitació, quina llàstima!
Vaig mirar a totes les habitacions a veure si tothom dormia, però a les habitacions no hi havia ningú, vaig escorcollar tota la casa i definitivament, estava sola!
Justament, aquell dia era el dia del meu aniversari, i estava una mica decebuda, perquè ningú no m’havia felicitat.
Vaig baixar al pis de baix, i vaig veure l’esmorzar amb una nota de la mare...

Marc Salinas Ferran, Francesc Esteve Güell, Deyvi Laiza. 2on B IES Eugeni d'ors ha dit...

X i l’equació:

Fa molts anys, molts i molts anys va existir un noi, anomenat X.
Que vivia a Vilarraó de les mates, vivia en una casa, no molt gran, amb tota la seva família, tot i que nomes tenia avis que feien de tutors legals. Ell anava a una escola publica que es deia 32+32-X=?.
Quan ell tenia 13 anys la seva vida escolar no era massa perfecte encara que aconseguia aprovar els cursos amb notes justes...
Quan ell va començar 4 de la ESO va sorgir que les matemàtiques, les ciències i altres assignatures no les podia superar, es a dir les assignatures el superaven a ell, va perdre els ànims ja que no aprovava les assignatures i va decidir que ho posaria tot i s’ho jugaria tot amb les matemàtiques, encara que ell sabia que tenia que aprovar-ho tot per poder passar al següent curs.
Al tercer i últim trimestre l’escola on ell estudiava va fer un canvi radical, va ficar ordinadors i tota mena de tecnologies per tota l’escola! X no estava massa familiaritzat amb els ordinadors perquè la seva família no es que fos massa rica. Quan va començar el tercer trimestre ell no tenia clar si els ordinadors l’ajudarien gaire, ja que no li queien massa bé...
Ell no sabia quantes assignatures tenia que aprovar per passar de curs, ell es va plantejar: son 10 assignatures i se segur que 7 les puc aprovar amb bona nota i les altres 3, que eren matemàtiques, C. Naturals i C. Socials, li costarien d’aprovar. Els seus amics, la Joana, la Mireia, el Francesc, el Deyvi, el Marc i la Gemma, van decidir ajudar-lo al màxim per que pogués passar al següent curs.

Cada Dimecres i Dijous quedaven a les cinc de la tarda per estudiar amb ell i repassar tot el que poguessin, el primer Dimecres que van quedar els seus amics no sabien com ajudar-lo perquè X no col•laborava suficient i volia fer tot sol i quan els seus amics li intentaven explicar es distreia perquè no parava de pensar en el nom de las seva escola; ell rumiava i rumiava quan de cop i volta, se’n va adonar que el nom de la seva escola era una equació multifilar!!!
Es va passar dies i dies intentat resoldre aquella equació, però un dia va dir no puc mes aquesta equació m’ha fet perdre el primer assalt però encara en queden...

Quan van arribar les setmanes d’exàmens, en aquelles que casi cada dia hi havia exàmens de tota mena, ell es pensava que anava preparat però quan va fer el primer examen sen va adonar que no anava gaire preparat. Quan va arribar a casa els seus avis li van preguntar com li havia anat, ell se’ls va mirar i sense dir res va pujar a la seva habitació. Va entrar al lavabo de la seva habitació, es va mirar al mirall i es va dir a ell mateix:
-Se que puc i ho faré perquè puc!
Però encara hi havia alguna cosa que el preocupava, l’equació aquella, si la multifilar.
Quan va arribar el quart o cinquè examen, precisament el primer examen de mates d’aquelles setmanes, ell ja s’havia preparat per aprovar. Quan va donar les notes del examen, el professor li va dir que... has aprovat i amb bona nota, un 6,78.

Ell encara tenia un deute pendent l’equació multifilar 32+32-X=?, el segon assalt! El X va agafar un full en blanc i va escriure l’equació i va començar a remenar tots els números i a buscar la solució. Al cap d’una hora i mitja va trobar remei a la primera part de l’equació:
32+32-X=? => 64 – X =?, el problema era trobar el interrogant per fer l’equació. Al cap de 3 hores més va trobar la manera de fer-la, i va dir:
-He trobat el patró de l’equació, i podré completar-la!
Segons el que ell havia esbrinat el patró era el nombre pi = 3,141’’
Quan ell estava disposat a calcular l’equació la seva avia li va dir:
-X, a dormir!
-Però encara no he acabat de calcular!
-X i no has pensat a preguntar algú de l’escola quina es la resposta i com es resol.
-Doncs no, la veritat es que no ho he preguntat.
-Dema ho preguntes a un professor de matemàtiques i ja esta.
-D’acord avia, Bona nit!

Al dia següent X va anar directament a parlar amb el seu professor de mates i li va dir:
-Hola, tinc una pregunta molt important.
-Digues.
-Sabries dir-me la resposta del nom de l’escola.
-Perdo, que vols dir amb això, no t’entenc?
-Doncs el nom que te l’escola: 32+32-X=?
-Ah,volies dir això.
-No, no tinc la resposta. De fet ningú l’ha resolt encara.
X es va quedar pàl•lid.
Desprès de les classes va anar corrents a casa i es va posar a resoldre, calcular i a trobar-ne la resposta.
Al cap de 5 dies va trobar una resposta i no sabia si era la correcta. Va anar a la Universitat Nacional de les Matemàtiques, la UNM, i va portar tot el procés que va fer amb l’equació multifilar. Els científics van quedar impressionats amb la seva resolució, perquè era correcta i aquella equació, durant 75 anys els anys que feia que existia l’escola. Ell va ser l’únic que ho va aconseguir.

Des d’aquell dia tan gloriós per ell les mates i les altres assignatures no van suposar cap dificultat per ell.
El dia que van entregar les notes finals X estava preocupat, però al obrir les notes va veure totes les notes eren les millors de la seva vida.

Ell va donar les gracies als seus amics que sempre l’havien ajudat. I als seus avis que mai l’havien deixat d’acompanyar.

Però encara no he explicat quina ha estat la resolució de X, ara l’explicaré:
32+32-X=? => 64 - X=3,14’’ => 64 - 3,14=X => 60,86

Al cap de 26 anys X es va convertir en un dels millors científics de la historia de les ciències així que X va seguir amb las matemàtiques...

Aquesta historia ens la hem pensat ja que demostra que amb l’esforç i treball tot es pot aconseguir.

Blanca Llach i Judit Díaz. 2n ESO D. IES Eugeni d'Ors ha dit...

Era una nit d’octubre del 1997, ens havíem
reunit tots els nens del barri per anar de campament a la muntanya de la font del Cuscó.
Ens havien explicat moltes llegendes d’aquell lloc i nosaltres volíem descobrir si eren certes.
Vam decidir que ens dividiríem per anar a buscar llenya. Erem 11 nens i nenes. Tres van anar pel nord, quatre van anar per l’est, dos van anar pel sud i nosaltres vam anar per l’oest. Vam quedar a una caseta de fusta al mig del bosc a les dotze de la nit. Els tres primers van trobar quatre vergues de 15cm de llargada cada una. Els quatre següents van trobar set vergues de 20cm de llargada cada una. Els dos que van anar pel sud tres troncs de 18cm de llargada i 5 de diàmetre i nosaltres vam trobar una cova.
Ens vam trobar tots a la casa i vam veure que estava ocupada i els hi vam dir als altres companys que havíem trobat una cova.
Tots vam decidir que passaríem la nit allà.
Un cop allà vam fer una foguera tot menjant uns entrepans de tonyina i aigua.
Uns quants volíem anar a explorar la cova, però els que no volien es van quedar dins les tendes dormint.
Vam agafar unes llanternes i ens vam endinsar a dins la cova, hi havien tres túnels per on es podia passar i vam acordar que ens separaríem per explorar la cova.
Erem 5 els que vam entrar-hi, i vam decidir que dos aniríem pel camí de l’esquerra, dos més pel del mig i un altre, el Joan que era el més valent va decidir ser ell qui anés sol.
El camí de l’esquerra i el del mig s’ajuntaven i ens vam trobar amb la Sílvia i el Gerard,
jo anava amb la Laura. Ens vam estar una estona esperant per si apareixia el Joan, però no va ser així.
De cop i volta, vam sentir uns crits i vam voler anar al lloc d’on venien els crits.
Just allà ens vam trobar al Joan estirat al terra, inconscient amb una nota a la mà que hi deia:
-si voleu trobar l’antídot heu de resoldre el problema següent:
( Endevina quin nombre he pensat. Si li sumes 5 i multipliques el resultat per 3, obtens 23.)
Ens vam enrecordar de que a classe estàvem treballant equacions, ràpidament ens vam ficar a resoldre’l.
El Gerard, el més llest va començar a fer l’equació:
(x+5)•3=23
3x+15=23
3x=23-15
3x=8
x=8/3
Un cop la vam acabar es va sentir un tro i es va fer un forat a la paret, era un passadís prim i la Laura, la més primeta s’hi va endinsar i va trobar l’antídot.
Tan ràpid com va poguer, va sortir i li vam fer beure al Joan. Es va despertar, una mica marejat va començar a recordar imatges abans de que es quedés sense coneixement, ens va explicar que havia vist una llum blanca que algú se li havia acostat i li havia tapat la boca amb un mocador blanc i es va desmaiar però no li va poder veure el seu rostre.
El Joan es va recuperar del tot i vam sortir corrents i vam entrar dins les tendes, se’ns havien fet les 5 de la matinada, estàvem molt cansats i ens vam ficar a dormir.
L’endemà al matí ens vam despertar i els hi vam explicar tot, va ser una aventura per no oblidar i ens vam quedar amb la conclusió de que tot en aquesta vida serveix d’alguna cosa i gràcies a aquella equació vam poder salvar al nostre amic Joan.

Roger Oliver-Joana Sadurní-Anna Sanchez--2onEsoB ha dit...

L’Andreu i les matemàtiques

Era el seu primer dia a l’institut nou. Nervis, pressió, intriga, però a la vegada interès. Ganes de conèixer, ganes de fer amics, però també ganes d’oblidar l’antiga escola.
El que en recordava eren burles, insults, alguna baralla…Per això havia canviat d’institut a la meitat del curs, perquè no ho podia suportar. I ara ell allà, plantat davant la porta de l’institut, amb la motxilla plena, el seu polo de quadres verds i les seves ulleres negres. I preguntant-se com era que tothom portava la motxilla tan baixa, no els molestava?
L’Andreu va saludar un parell de nois amb un somriure que ells li van retornar però amb una nota burleta.
A l’entrar a la classe totes les mirades, curioses, indiferents o interessades es van centrar en ell.
Es va asseure a la taula del final, just al costat d’un noi gras que es treia burilles del nas. La resta dels alumnes feien veure que escoltaven. Alguns es llançaven notetes, altres xerraven tranquil•lament, i ell apartat de la societat. La classe estava dividida en grups, com que el curs feia temps que havia començat la gent ja s’havia ajuntat amb els que tenien els mateixos gustos. Es sentia estrany, veia que aquell no era el seu lloc, i només tenia ganes de poder marxar, que el timbre sonés d’una vegada i que es pogués refugiar entre els seus números. Els números, sí. I és que per a aquell noi les matemàtiques eren el seu món, la seva vida, el seu tot. Anaven passant els dies i ningú li feia cas, ningú li donava possibilitats d’obrir-se ni de fer amics. I així va anar passant els dies, sol, les setmanes, els mesos...
Pel que va veure, el nivell de matemàtiques de la seva classe era molt variat. A la majoria els hi costava, i molts s’esforçaven, i n’hi havia que ja havien desistit.
Però va arribar a la conclusió que no eren els alumnes els que no en sabien sinó que era el professor que no s’explicava. El professor Gerard Quia deia que la culpa era dels alumnes, que eren uns inútils que no escoltaven a classe i que si tenien dubtes mai li preguntaven.
Un dia, cap a final de curs, els hi va posar un examen molt difícil sobre les equacions, que els tenia molt preocupats a tots excepte a l’Andreu que s’ho passava fins i tot bé. Tots els nens van demanar-li perdó pel seu comportament i li van demanar que els ajudés, era la seva única alternativa si volien aprovar i es sentien malament per haver-se portat tant malament amb ell. L’Andreu els va perdonar i els va dir que aquella mateixa tarda anessin a casa seva que ell els faria classe i els explicaria com es resolien les equacions.
L’endemà a l’examen tothom va saber fer totes les preguntes menys una:

Tots demanaven ajuda frenèticament a l’Andreu, que els va dir en veu baixa:
-Recordeu la regla dels signes, la jerarquia de les operacions i tots els trucs que us vaig explicar ahir i segur que us sortirà. Confieu en vosaltres mateixos, heu de perdre la por!!!
Mica en mica, cada alumne es va anar posant a la feina. Tal com acabaven l’equació la cara se’ls il•luminava amb un somriure. El resultat de l’equació era
, un nombre que feia que els alumnes deixessin anar un sospir i que quedessin descansats a mesura que els apareixia al full.
Quan el professor Gerard Quia va corregir els exàmens va quedar al•lucinat: tothom havia tret un excel•lent!!! Mai ningú a les seves classes havia tret tan bons resultats. Va veure que tot havia estat gràcies al nen nou, l’Andreu.
La típica nena pija i burleta de la classe va dir una cosa que ningú mai s’hauria esperat d’ella:
-He fet malament pensant que el que només importava era el físic i l’aspecte de la gent, però gràcies a tu he comprès que el que realment importa és el caràcter i els sentiments de les persones. Andreu, et dono les gràcies per haver-me ajudat a aprovar un examen amb tan bona nota i passar al següent curs, cosa que mai pensava aconseguir.
El noi gras de les burilles va dir:
-És veritat, la meva nota més alta en mates fins ara era un 3, i gràcies a tu tinc un 9!
I una nena amb cuetes, i un noi amb cresta, i una noia amb els cabells liles, un noi amb ulleres, un noi amb els cabells llargs... Tota la classe li’n donava les gràcies, l’Andreu era l’alumne i company preferit.
A partir d’aquell dia l’Andreu va ser alguna cosa més que un marginat: una persona especial estimada per tots. Quan el mires, el primer que veus no és la seva cara, les ulleres o el polo de quadres verd, sinó l’espurna d’intel•ligència, interès i felicitat de la seva mirada.

Bernat Almirall i Martí Roig . 2n Eso D . IES Eugeni d'Ors ha dit...

UN POBLE AMB PROBLEMES

Fa molts anys en un poble dit Trunçà, un poble de la Vall d’Aran, va haver-hi un problema molt gros; els hi passava una cosa, que en aquell poble no tenien escola i la gent jove no va anar mai a l’escola i ningú sabia resoldre el següent problema. El problema era que tenien una piscina municipal, de 20m x 25m, i la població havia augmentat i per això l’havien de fer-la més gran, però només tenien 6000€ per ampliar el lateral de la piscina perquè d’amplada no el podien allargar perquè hi havia unes canonades d’aigua que passava pel costat. L’alcalde del poble i els seus regidors va anar a diferents constructores i una els hi va proposar una bona oferta que era de 60€ el metre cúbic. Però havien de resoldre quants metres quadrats es podia ampliar amb 6000€. L’alcalde del poble oferia 1000€ a qui resolgués aquest problema. Els del poble van començar-ho a intentar resoldre, però ningú va poder resoldre-ho. L’alcalde com que va veure que ningú ho sabia resoldre va buscar un matemàtic que ho sapigués fer i en va trobar un a Siracusa (Sicilia), es deia Arquimides i deia que ho sabria fer i li van portar el problema. Uns quants dies després es van saber que ha Siracusa hi havia una guerra i que durant aquesta guerra un soldat el va matar quan estava fent un problema geomètric. Els del poble estaven desesperats perquè s’acostava l’estiu i encara vindrien mes estiuencs a aquell poble, a més de les persones que ja eren, i com que havien perdut la seva esperança, que era Arquimides no sabien qui més buscar, fins que un dia al poble se’ls hi va presentar Tales de Milet; es veu que Arquímides li havia dit que anés a Trunça a resoldre un problema. Els del poble no sabien qui era, fins que els hi va dir que era un enviat d’Arquímides, després tothom va saber que venia a fer, a resoldre el gran problema. L’alcalde li va deixar una habitació de casa seva perquè ho pogués fer tranquil•lament. Va començar a pensar i al cap de una estona va veure que havia de trobar la incògnita, la X. La X va veure que era el tros que havia de ampliar la llargada, però primer havia de saber quants metres cúbics podia fer amb 6000€ si cada metres cúbics valia 60€. Tales de Milet va agafar i el primer que va fer va ser dividir 60000€ entre 600€, li sortí que tenia 100metres cúbics per ampliar, però els del poble volien saber quan s’allargaria i van tenir de buscar els metres quadrats, sabent que la profunditat de la piscina era de 2m.Va agafar els 100metres cúbics i els va dividir entre els 2 metres de profunditat i va quedar la superfície, que eren 50m2, i per acabar de saber el que havien de augmentar tan sols van tenir de dividir 50 entre 20 i va obtindre la X, que era 2,5 metres de llargada. Quan va acabar l’alcalde li volia donar la recompensa que oferia, però Tales de Milet no la va voler agafar perquè ell amb la felicitat del poble ja en tenia prou.

Van poder construir la piscina a temps per l’estiu i tots els habitants es van poder banyar.


Fi

araceli rosangela ha dit...

EL MUNDO DE LOS NÚMEROS

Habia una vez una niña , que estaba triste por que se habia perdido. De repente vio una luz y se abrio una puerta y salio un número, era el número “2”. La niña estaba un poco asustada, y dijo: ¿Quién eres? Y el número respondio soy el número 2, pero si quieres puedes llamarme 2. La niña sonrio y el 2 tambien ellos dos hablaron y hablaron , hasta que ella le hizo una pregunta: ¿de donde vienes? Y el respondió yo vengo del mundo de los números, ella no se lo acababa de creer y por eso el número se la llevo a su mundo. Y cuando llegarón vierón un monton de números. El la llevo a su casa para que conociera a su familia que era los nùmeros siguientes : su madre era el nùmero 28 , su hermana el 22 , su padre el 29 y su abuelo el 200.En la noche la niña se acordo de su familia al ve como lo trataban al 2 su familia. Estuvo apunto de llorar pero el nùmero le dijo:¿Qué te pasa? Y ella respondió apunto de llorar: es que estaño mi familia, pero el le dijo no llores primero diviertete y después puedes irte a casa con tu familia. Pasaron 3,4, 5 dias y ella estaba muy pero muy preocupada , pero el 2 le dijo: no te preocupes que todo sigue igual y si que ella se diera cuenta desaparecieron, ella estaba asustada pero su padre y su madre estaban con ella tratando de levantarla . Cuando ella despertó pensó que todo habia sido un sueño, pero el número 2 y su familia estaban allí mirando y le dijeron que nunca la olbidarian .


araceli rosangela 1 d'eso d

kend Elihú. Solórzano Cueva. 3r Eso A. ies Eugeni D'ors ha dit...

Les Mates no són complicades.


En un carrer de Barcelona en el qual no em vull recordar, i vivia un noi que era el mes dolent de la classe de mates, era la seva pitjor assignatura, no en volia saber res, d’aquelles hores avorrides, que es passaven tota l’hora fent problemes, fraccions, arrels, etc. la seva mare n’estava farta de que no se’n esforces, es gastava 105,65€ al mes, posant-li professors de repàs, grans matemàtics i no sortia, era un noi de cap molt dur, la seva mare havia perdut l’esperança quan Joan, el noi de cap dur, estava amb un professor de repàs,
Però li va ensenyar d’una manera, tan divertida, que les mates que havien estat avorrides, van passar a ser molt mes divertides, Juan, se li va quedar tot el que li havia explicat el professor de repàs, al cap d’unes setmanes es trobava en la última avaluació, estava molt nerviós i estressat perquè aquella setmana tenia 6 exàmens, 1 era de mates, Juan estava nerviós però segur, per que avia estat estudia’n i practicant mates tota la setmana passada, havia estat practicant fraccions, arrels de segon grau, fórmules de àrees i volums, problemes etc.
El dimarts a primera hora del mati, tothom entra a classe a les 8:30, Joan tot nerviós comenta amb el seu amic, tot el que havia estudiat la setmana passada i el dilluns per la tarda arriba l’ora de l’examen , el professor de mates va entrar, que per la seva altura, la seva panxa de pare Noel, i uns braços de lluitador pesava uns 103,45kilos, va començar a donar lloc a la rutina del exàmens, va començar a repartir-los i dir que cada pregunta i valien 2punts, es a dir que hi havien 5 preguntes, el profe es va posar al costat de la taula de Joan li va donar l’examen, amb una cara de pocs amics, Joan va començar a fer l’examen, estava content, motivat perquè ninguna cosa li sonava a xinès, però això no evitava que sues “ la gota gorda ”,després el profe va recollir-los i va mirar el del Juan, i li va posar una bona cara, de satisfet. A la setmana següent el profe va donar els resultats dels exàmens, ell estava nerviós i suant quant va beure’n un 10 al full i es va posar tot content i desitjava dir-li la nota a la seva mare. Des d’aquell moment Joan va millorar molt, va poder aprovar el trimestre i aconseguir el seu animal preferit que li va regalar la seva mare per el seu esforç.
Juan es va donar compte que si t’esforces i li dones empeny no solament entendries les mates i les comprendries, si no tot el que et sembli difícil es pot transformar en fàcil, tot lo gran et es farà petit.


THE END

Sergio Muñoz i Gemma Rovira 2n ESO B I.E.S. Eugeni d’ors ha dit...

“COMPTE” MATEMÀTIC

Hi havia una vegada un jove matemàtic frustrat que volia resoldre una equació que només un savi que es deia X l’havia resolt, però ningú sabia on vivia.

Un dia va sentir, per equivocació a tres matemàtics que parlaven d’aquest savi:
-Jo he sentit a dir que viu el bosc pas1.
-Jo en el del pas2.
-Jo crec que viu en el del pas3.
Després de sentir aquesta conversació va tenir la idea de com resoldre la equació ”7+4(2-x)-2x=8+3x”.

Primer va decidir anar al bosc pas1. En arribar allà es va trobar el 2 i el –x que estaven jugant dins un parèntesi i el 4 que estava mirant-los atentament perquè ell també volia jugar i el 2 i el –x no el deixaven. El jove matemàtic va decidir ajudar el 4. Ell va convèncer el 2 i el –x perquè juguessin amb ell.
El 4, el 2 i el –x van decidir jugar tots tres a la propietat distributiva. De cop es van convertir en “8-4x”. La equació ara era ”7+8-4x-2x=8+3x”. Ara estava a un pas menys de casa del savi X.

Després va decidir anar cap el bosc pas2. Allà hi havia un guàrdia que es deia igualtat. Aquest guàrdia li havia de donar pas per continuar el bosc pas3. En arribar allà:
-Què vols?- li va dir el guàrdia tot seriós.
-Jo vull trobar el savi X. L’estic buscant perquè m’ajudi a resoldre una equació que només ell sap resoldre.
-D’acord, passa però amb una condició tens que ensenyar-me l’equació i jo te la ordenaré perquè puguis passar al bosc pas3.

Ell li va ensenyar la seva equació i ell la va ordenar d’aquesta manera:
“-4x-2x-3x=+8-7-8”. El jove matemàtic gràcies a que el guàrdia li a ordenat va poder entrar en el bosc pas3.

En arribar allà els números i les x es van començar a barallar-se. El -4x, el -2x i el -3x es van ajuntar perquè eren de la mateixa família. El -8 i el -7 es van enfrontar amb el +8. Va ser una gran batalla, però el final van quedar “-9x=-7”.
De sobte allà dalt a un turó va veure una vella casa que semblava la del savi X. Va anar corrent cap allà, però es va topar amb un cartell que deia:
“Aïlla la x sinó no passaràs”.
Ell la va aïlla i li va quedar x=7/9.
Al arribar a la casa del savi ell va trucar amb molt de compte. De l’interior de la casa es va sentir una veu greu i ronca que li va dir que passes. Ell va obrir la porta i va veure el savi X allà assegut en una gran butaca.
-Què vols noi?- li va preguntar el savi X.
-Vinc a que m’ensenyis a resoldre la equació que mai ningú no ha pogut resoldre.
-No te’n adones? L’hes resolt tu sol!
-Què?!- va exclamar el jove.
-Si les resolt tu només fent el camí de venir-me a buscar i superar el bosc pas1, el bosc pas2 i el bosc pas3. Mira en la teva equació, era veritat el jove matemàtic havia resolt la famosa equació ell sol, aquell va ser el dia més feliç de la seva vida.

I tu ja saps si vols ser com el jove matemàtic explica molts “COMPTES” MATEMÀTICS.

Adrià Amell i Itziar Escofet. 2n ESO B. IES Eugeni d'Ors ha dit...

Blanc o negre?

Era el primer dia en la nova ciutat, en el nou institut, en la nova vida. Era un dimecres a les 8:30 del matí. La Cristina i el seu germà Pau, es disposaven a anar en el nou institut.
Al arribar allà tot era diferent, res tenia a veure amb el vell institut.
Allà tot era gris, i la gent es separava per grups.
A primera hora a la Cristina li tocava matemàtiques una assignatura que mai se li havia donat bé.
Sempre havia trobat entrebancs. Al entrar a la classe la professora Eugènia li va dir:
– Assentat amb el Marçal.
La professora va començar a explicar com s’aïllaven les incògnites en una equació de primer grau.
Ella va mirar al voltant i no va entendre res.
Va preguntar com es feia, ja que no havia entès res, i tothom se’n va riure d’ella. No ho va entendre, amb la vergonya. Què havia dit? Què s’havia de fer?
Res no ho entenia, però el Marçal la va mirar i li va dir que desprès, a la tarda, si volia li explicava. Ella va assentir amb al cap i avergonyida es va passar tota la classe, sense dir ni piu.
Al final de la classe, ells van acordar d’una manera estranya com arribar a casa del Marçal. El Marçal li va dir:
Per arribar a casa meva hauràs de caminar 10 passos recte sortint de l’institut, després hauràs de girar a la dreta i caminar uns 200 passos, i després hauràs de tornar a girar a la dreta i caminar uns altres 100 passos, que serà la distància, però el resultat l’hauràs de dividir per x, per saber quin pis és, i el resultat de l’operació dóna 10?
Ella no va saber que respondre, a l’inici, però hi va estar pensant una bona estona, i va agafar un paper i si va posar. No se’n va sortir...
A la tarda, va sortir de casa cap a casa el Marçal, ja que no hi havia escola a la tarda. Es va dirigir cap a l’institut i des d’allà, tal i com li havia dit, va començar a contar: 1,2,3,4,...va girar cap a la dreta i 1,2,3,4,5,6,7,...fins arribar a 200 i va girar a l’esquerra i va dir: “Un altre cop tornem-hi a contar”. Però el problema el va tenir quan va arribar al carrer, que segons les passes que havia fet, havia de ser aquell.
No s’havia a quin pis dirigir-se... Aleshores va decidir provar sort i va trucar a un pis i al mirar els noms que hi havia a la bústia, que curiosament eren els mateixos que tenia el Marçal de cognoms.
Va respondre una veu d’adormit; Era la del Marçal! La va obrir, i va pujar. Un cop a dalt, ell li va preguntar que com ho havia fet i ella no va saber respondre’l, però per la seva cara el Marçal va entendre que ho havia fet a sorts.
– Hahahahahahaha!
Els dos van riure, tot i que després de la broma van començar a treballar.
Ell li va explicar que si no hagués estat per la seva sort, hauria d’haver fet una equació.
Ella de seguida va entendre que la X era l’incògnita el que volia saber, i que a partir d’allà anaves deduint.
I aleshores ell li va començar a explicar a explicar que quan es canviava de cantó es canviava el signe però ella era una renegada i no ho va entendre.
Es va passar tanta estona explicant-li que ho va donar per vençut i va decidir anar a berenar.
La Cristina va agafar 3 magdalenes i ell 6 magdalenes i ell les hi va fer sumar.
– 18 va dir ella.
I li va dir:
– Pues anem bé...
– Aiix 9!!, perdona és que amb el canvi de ciutat i tot no se que em passa que estic com desconcentrada.

El Marçal va agafar un paper, i amb un retolador, va escriure-hi una X amb el retolador de color lila tulipa de sobre la taula, i de cop i volta li va robar les 3 magdalenes, i li va dir:
Que tinc gana!

I en Marçal li va dir:
– Que ara te les torno, és només per que aquestes 3 magdalenes seran la X, la incògnita -i va tapar amb el paper marcat amb la X les magdalenes de la Cristina.- X+6=9, això és l’equació que hauràs de resoldre per poder berenar. La X l’has de marginar, deixar a la banda, fer que estigui després de l’igual, i que els altres nombres estiguin a l’altra banda de l’igual, tot i que ja saps el resultat, és perquè ho entenguis.
I li va dir que ara resolgués l’equació.
Ella poc a poc es va anar imaginant com es deuria fer...
Li va dir, només has de canviar el signe, o l’operació, a el contrari, és a dir, si és positiu, negatiu, si és una divisió, una multiplicació.
Va respondre tota alegrament:
– Ja ho entenc!!, el que havia explicat l’Eugènia ho sobreentenc! Gràcies Marçal!
I li va fer un petó a la galta.
Després es van posar a fer equacions, el Marçal fent de professor, i al cap de mitja hora ja ho entenia.
La Cristina li va explicar que no li agradaven les mates i que era una matèria que donava per perduda, tot i que no volia suspendre-la, ho feia simplament perquè si treia un insuficient, es quedaria sense mòbil, i no podria parlar amb la seva millor amiga del poble que havia marxat.
Però ell li va explicar que no era així, que les matemàtiques tenien dues cares, i són molt extremes...
Les matemàtiques no son blanques o negres.
Ell li va explicar que feia 3 o 4 anys ell també pensava com ella però perquè no entenia res, perquè cap professor havia estat capaç d’explicar-li bé, i tot se li feia gran, una pilota de ferro que anava arrestrant.
Però un dia els seus amics li van fer veure que no, que amb ell el van ajudar els seus amics més grans havent-li fet fer uns jocs amb números per poder entendre cada tema, i que ara era amb la matèria que si sentia més còmode, que tan sols era trobar-li aquella màgia que té amagada les matemàtiques...
Ella li va prometre que si ell l’ajudava s’esforçaria al màxim i que faria el que fos perquè com a mínim treies un suficient regalat.

Es feia tard i la mare li havia dit que ales 8 anés cap a casa. Van sonar les 8.30 al seu rellotge i es van acomadiar, i la va convidar l’endemà perquè així l’ajudaria amb més coses. Ella i va estar d’acord. Li va dir que aquella nit fes sola 3 equacions, i li va agafar la mà, i amb el retolador de color lila tulipa, li va escriure les equacions.El primer que va fer en arrivar a casa va ser fer les 3 equacions.
L’endemà les hi va dur. Estaven genials. Ell amb picardia li va preguntar
– Com has vingut fins a casa meva?
I ella li va dir:
– Contant els passos, i amb una mica de sort trucant a casa teva.
– D’acord, -li va respondre.- Ara m’agradaria saber on vius tu, però ho has de fer plantejant-me una equació, com la que et vaig fer jo, i que sigui complexa. M’ho envies amb un SMS aquesta nit i demà mi presento a veure si ho has fet bé.
La Cristina va dubtar però va acceptar el repte... Van continuar la classe. Va contar els passos i li va enviar l’equació.
L’endemà en un “plis plas” va ser allà. Només veure-la li va dir:
– Amb números es pot demostrar qualsevol cosa, com la nostra amistat que ha sorgit en tant poc temps...
I en un moment se li va regirar la panxa, i en va caure enamorada d’ell...

Ainoa Winter Argemí. 1r ESO D. IES Eugeni ha dit...

NOMÈS FALTA UNA MICA DE CONFIANÇA

La Paula es una noia que te 15 anys i que te un petit problema. Aquest problema és que és cega, però tot i així és una alumne exemplar de la seva clase, exepte en les matematiques. Quan a la Paula li tocava fer mates el seu món imaginatiu i positiu es tornava de color fosc i negatiu. La Paula s’imagimava la seva profesora de matemàtiques com un autèntic monstre que treia foc i que tenia un regle a la mà ben esmolat; i des de llavors la seva imaginació per col·laborar i pensar en el treball s’esfumava. Podriem dir que la Paula té un gran pànic a la profesora. Però un dia això va canviar tot. La Paula sortia de casa pensant nomès que a primera hora li tocava matematiques. Quan va entrar a l’aula i va sentir una veu dolça que deia- La vostre profesor esta malalta per tant jo seré la seva substituta durant uns dies-. A la Paula tota la seva ment es va omplir d’uns colors vius i colorits, imaginant-se a aquella substituta com la seva salvació. La profesora, va cridar a la Paula a fer un exercici a la pissarra: 84:2x9(2+4-9)x2 ella estaba una mica nerviosa però el va respondre sense cap problema. La Paula va entendra fantasticament els fonaments de les matematiques i des d’allà tot li semblava fàcilissim. Però un dia la profesora, va tornar a l’escola amb un manyoc de fulls de problemas de matemàtiques i va dir- examen sorpresa-. A la Paula aquell munt de felicitat que havia anat acumulant tots aquells dies amb la substituta es van esfumar nomès sentin aquella veu arruigada i greu. Quan la profesora va pasar i va cridar a la Paula per fer l’exament oral se li van posar els pèls de punta, es va calmar i va anar responent com sempre l’ho primer que li venia al cap. Al cap d’una semana i mitja la profesora va entrar a la clase trepitjant fort a terra i fent una mirada esgarrifosa en que tothom es callava. Tinc els examents- va dir. Tothom estaba callat i amb cara de pomes agres. Va anar cridant a la gent fins que va cridar- Paula – La Paula es va aixecar de la cadira i va anar cap a la veu. La profesora li va dir que havia aprobat pels pèls però aixo per la Paula va ser la goteta de confiança que necessitava. Al final del trimestre la Paula va treure un suficient però ja era un gran començament per la seva gran carrera de matematica.

Ernest Gallart Pérez i Eloi Rigol Torres IES Eugeni d'Ors ha dit...

Problemes familiars

A Fabara, un poble del Litoral Mediterrani, on hi vivien 900 habitants, hi havia una família molt numerosa; la família Rigart. Hi vivien el pare, Peter; la mare, la Dolly; dos germans bessons; l’Eloi i l’Ernest; 3 germanes ; la Olga, la Inda, i la Conchi. També hi vivien els homes i les dones dels germans i les germanes.
Un dia l’Eloi i l’Ernest es van barallar amb els seus pares. Els pares, indignats, els van castigar. Els van treure la PSP, el mòbil, la Wii, i l’ordinador. A part els van castigar sense sortir.
Aquella mateixa nit l’Eloi i l’Ernest estaven desvetllats i van pensar que el millor seria que els dos se n’anessin de casa per no molestar més als pares ni a la família en general. Pensaven deixar les seves dones a casa. Van agafar dues maletes i hi van posar 4 pantalons, 5 samarretes, 5 parells de mitjons, i un parell de sabatilles. Van agafar menjar de la nevera i se’n van anar.
Al matí la família es va despertar i va veure que faltaven els dos germans, tots estaven desesperats i van decidir que els anirien a buscar per tota Catalunya.
Mentrestant els dos germans estaven a la Cerdanya i van anar a casa d’un amic i l’Ernest li va dir que digués que no els havia vist perquè segurament la família aniria a preguntar-li-ho i també li va dir que posés un nombre escrit en un paper dissimuladament a la butxaca de la Conchi, aquest nombre era el 2715359 (44/42). Quan van sortir de casa de l’amic van trobar un mapa de Catalunya.
Van decidir escriure un recorregut amb llapis i posar un número a cada comarca la qual passessin:

- Mira, ja tinc marcat el recorregut que farem!
- Quèèèèèèè? Aquest recorregut és molt llarg i no tenim ni transport ni res semblant...
- Però el podem aconseguir, avui dia hi ha gent molt amable al món que segur que ens portarà al destí.
- Home amable, amablee... Hi ha gent que no eeehh...
- Bé, això no ve al cas. Ara ens falta posar-hi nombres, hi ha 6 comarques, sense comptar la última, perquè allà agafarem un avió o un vaixell cap a un lloc aïllat d’Europa. Mira jo faré les tres primeres i tu les tres últimes.
- Em sembla una idea genial.
- Va, per la Cerdanya que és on ens trobem hi posaré el número 2.
- Perquè?
- Aquest curs n’he suspès 2.
- Que llest!
- Per l’Alt Urgell posaré el 7.
- És clar! És el número que portes a futbol!
- Molt bé! I per l’Urgell posaré el 15, que és el número que sóc a la llista de la classe. Va ara et toca a tu Eloi.
- Bé, per les Garrigues posaré el 3 perquè és el número de germanes que tinc, pel Baix Camp el 5, perquè és el número que sóc de la llista de la classe, i per últim al Baix Ebre, hi posaré el 9, que són el número de gols que porto a la lliga.
- Molt ben pensat! I al Montsià el 86.
- Perquè?
- Ja ho veuràs...
- Una cosa Ernest, perquè posem números a les comarques?
- Senzillament, per donar una pista a la família que segur que ens estarà buscant.
- Doncs jo no hi veig la pista.
- Ja veuràs com al final ho entendràs!
- No ho se, no ho se...

Mentrestant la família ja havia sortit de casa i es dirigia al primer lloc on es pensaven que anirien els nens, a la Cerdanya, perquè allà hi tenien amics de l’escola. Un cop eren allà van anar a casa un amic de l’Eloi i l’Ernest. Els va dir que no els havia vist i que no tenia ni idea d’on eren.

L’Eloi i l’Ernest havien trobat a un bon pagès que els portaria a l’Alt Urgell:

- I on aneu?
- Ens dirigim cap al Montsià. – van contestar els dos sincronitzats.
- Em sembla que no us podré deixar tan lluny.
- És igual bon home, vostè porti’ns a l’Alt Urgell i li estarem agraïts tota la vida.
- Oh, si jo aquest viatge el faig cada dia, no cal que em doneu les gràcies.

Van passar la nit al carro i pel matí es van llevar a l’Alt Urgell. Un cop allà van anar a l’estació de trens i sortia un tren a les 11 del matí. Eren les 9 encara, però estaven disposats a “colar-se” al tren per aconseguir arribar al Montsià.

Era una cursa a contrarrellotge per la família Rigart, que encara estava a la Cerdanya. De sobte veuen un carro amb el bon home que havia acompanyat a l’Eloi i a l’Ernest:

- Bon dia bon home!
- Hola bon dia família!
- Escolti, ens podria portar a una d’aquestes comarques veïnes?
- Oh, perdonin-me, però acabo d’acompanyar a dos homes ben ben igualets i estic molt cansat.
- Quèèèèèèè? – va dir tota la família en conjunt.
- Els passava alguna cosa, estaven malalts...?
- No eren els dos bessons de la nostra família que s’han fugat.
- Ho sento però s’hauran de buscar un altre transport estic massa cansat.
- No passa res bon home no cal que es disculpi.

Eren dos quarts d’onze i els dos nens encara estaven a l’estació. De sobte veuen un tren que s’acosta i que al cartell posa:

Amposta ( Montsià )

Els dos homes saltaven d’alegria, quan veuen a l’horitzó a la seva família:
- Corre ràpid puja al tren!
- Perquè?
- Tu puja!

Van pujar i la família els va veure, ara ja savien cap on es dirigien i es temien el pitjor. Justament cinc minuts desprès de les 11 passava un altre tren cap a Amposta. I la família el va agafar. El segon tren es va quedar 20 minuts parat per problemes tècnics.
Quan la família Rigart estava encara al Baix Camp, l’Eloi i l’Ernest ja estaven desembarcant del tren. Van anar caminant fins a la costa, el viatge va trigar 2 dies, una gran desavantatge comptant que la família anava amb autocar fins a la costa.

Van arribar molt igualats i quan ja estaven al port, l’Ernest va cridar:
- Anem a agafar el vaixell número 80!
- Perquè?
- No hi ha temps! Tu només corre!
Es van posar a córrer i va aparèixer el vaixell número 86. Quan estaven a punt d’entrar al vaixell, a l’altre punta del port hi havia la família Rigart, que estava buscant a veure si els trobaven. De cop la 3a germana la Conchi, que era la que més controlava amb el tema dels números i de la lògica es va posar la mà a la butxaca i va treure un paper desconegut, va saltar de cop i va dir:

- Ja ho tinc! Estaven jugant amb nosaltres, segur que ha sigut idea de l’Ernest!
- El què? – va contestar tota la família.
- Doncs que tot això ha estat un joc. A veure quantes assignatures ha suspès l’Ernest aquest curs?
- 2!
- I quin número porta quan juga a futbol?
- El 7!
- I quin número de la llista és a la classe?
- El 15!
- I quants anys té l’Ernest?
- 44!
- Doncs és exactament igual que el plantejament d’un problema de mates!
2 ( 7 + 15 ) = ( 14 + 30 ) = 44
- És clar com no hi hem caigut abans!
- I amb l’Eloi el mateix .
- Quantes n’ha suspès?
- 3!
- Quin número porta quan juga a futbol?
- El 5!
- I quin número de la llista de la classe és?
- El 9!
- I quants anys té?
- 42!
- 3 ( 5 + 9 ) = ( 15 + 27 ) = 42
- I els dos sumats donen 86. És el vaixell número 86!

I quan just es gira per començar a córrer es troba a l’Ernest i l’Eloi cara a cara. La Conchi feia una cara entre de sorpresa i d’espantada, però en dos segons se li va posar un riure a la cara i els va abraçar als dos i els va dir:
- Quan voleu us ho curreu i feu servir el cap eh!
- Bé, jo encara no m’he assabentat de que va la cosa.- deia l’Eloi
I tota la família es va posar a riure i l’Ernest li va dir:

- Et queda molt per aprendre encara.
I se’n va anar tota la família unida altre vegada, però aquest cop gràcies a les Matemàtiques.

Joana Pinyol Sans i Mireia Montaner Massana IES Eugeni d'Ors 2n d'ESO B ha dit...

C4MP4M3NT5 D’35T1U

La policia va arribar pels voltants de les sis per revisar la zona del succés. Ens van agrupar a tots en grups de set i ens vam dividir entre les quatre tendes del campament. Una parella de policies va entrar a cada tenda, i amb mala cara ens van dir que allò no era cap broma, i que si us plau que no els mentíssim a l’hora d’explicar el que havia passat.
Estàvem acollonits, no sabíem què fer ni què dir, tampoc érem conscients del què passava, ens creiem que era un joc però jo tenia dubtes, n’estava segura de que havia passat alguna cosa, i no una bestiesa, com deien els sis altres companys en què compartia, ara, la tenda. Sabia que alguna cosa havia passat; i era greu. Primer van interrogar al Jofre, després em tocaria a mi.

- Jofre Buch Arnan. Explica’ns què vas fer ahir.
-Em vaig despertar 5 minuts abans de que vinguessin els monitors a llevar-nos i però no vaig sortir de la tenda, em vaig esperar dins. A fora feia massa fred. Quan vam ser tots llevats ens vam vestir amb un parell de minuts. Després d’esmorzar vam tenir hora lliure; els monitors estaven preparant una gimcana que durava tot el dia, fins a les 7. A les 7 i 10 minuts, més o menys vam berenar. Després vam jugar a les 3 maries i, a qui li tocava, va anar a pelar els 6kg de patates que menjaríem per sopar. Jo n’era un d’ells. Vam sopar i després del joc de nit vam anar a dormir cadascú a la tenda que li tocava.

-I tu ets... a veure... d’acord. Gina Augé Nin. Podries explicar-nos què va fer des d’ahir fins ara. Gina, amb tots els detalls, tot pot ser important.

-D’acord, doncs començo:
- Al matí els monitors ens van despertar com sempre a les 8. Crec que el Jofre i la Glòria ja havien sortit de la tenda, però la veritat és que no m’hi vaig fixar gaire en qui restava allà dins. Tot seguit vam fer el que el Jofre acaba de dir. Jo a l’hora lliure estava fent braçalets de fils amb la Cèlia, el Tomeu i la Mariona. Estàvem estirats sobre els aïllants que el Tomeu abans havia anat a buscar a les nostres tendes. Quan va tornar ens va explicar que el Jofre li havia preguntat si li agradava la música, i ell estranyat va respondre que no, que la veritat era que no se li donava gaire bé, el que sí que li agradava de veritat eren les matemàtiques, i llavors el Tomeu li va tornar la pregunta:

- I a tu? Què t’agrada?
- A mi m’encanta la música.
- A si? Toques algun instrument?
- Toco la flauta des dels 6 anys. En aquest moment estava practicant.
- Doncs algun dia a l’hora lliure ja me n’ensenyaràs, d’acord?
- Accepto la proposta.

- I va tornar al lloc on érem la Mariona, la Cèlia i jo esperant-lo. Vam fer la gimcana amb la resta del grup i després de berenar vam jugar a les 3 maries. Vam sopar. A la meva taula érem 8: la Glòria, el Marc, la Mariona, el Tomeu, la Joana, el Jofre, la Cèlia i jo. El joc de nit tractava de buscar pistes al bosc. No va passar res d’especial, només que la Maria va caure i es va pelar tot el genoll, però crec que això no importa. Vam anar a dormir.

-Avui, després d’esmorzar hem fet l’activitat més esperada i divertida de totes: la guerra de pintura. Com que estàvem tant bruts, hem anat al riu a rentar-nos. Nosaltres, les noies hi hem anat abans que els nois i quan hem acabat tots, hem anat a dinar. Després de dinar teníem hora lliure. Jo he estat prenent el sol amb la Glòria tota l’estona i ha sigut llavors quan ens heu fet reunir aquí.
-Moltes gràcies Gina. D’acord, d’aquesta tenda ja estem.

Tenia un mal pressentiment, tota l’estona havia parlat del Tomeu i no me n’havia adonat que no hi era. Això cada cop era més estrany i tothom cada cop es creia més que no era una broma, i cada cop ens anàvem posant més nerviosos.

Jo li vaig dir al Marc, que el tenia al costat, que faltava el Tomeu i que això era molt estrany. Ell va fer una cara de sorprès i vam començar a lligar caps. El Tomeu tampoc havia estat amb el Marc durant el temps lliure però si que l’havia vist marxar sol en direcció a les tendes.
- Marc, abans de tot, hauríem de preguntar als monitors què està passant.
- D’acord.
El Marc i jo ens vam dirigir cap a l’Anna i el Jordi i el Marc va preguntar què estava passant.
- No volem que us espanteu però el Tomeu...
- Ha desaparegut? -Vaig dir sense pensar.
- No, ja us hem dit que no volem que us espanteu però aviat s’haurà de saber. Mireu ens l’hem trobat inconscient al terra.
- Què!?- vam saltar els dos.
- Ens l’hem trobat quan anàvem a la nostra tenda a buscar el material per fer l’activitat de tarda, al seu costat hi havia una flauta i aquest paper
el Marc va llegir:
- 4 4 3 5 3 5 1.
- Una flauta has dit?
- Sí això una flauta. -Va respondre l’Anna, la monitora.
- Tot això és molt estrany
- Nois que sabeu d’algú que toqui la flauta en aquest campament?
- El Tomeu ens va dir que el Jofre li agradava tocar-la.
El Jordi ens va dir que ho diria a la policia.

Nosaltres ens vam dirigir cap al Jofre i li vam demanar si ens deixava la flauta. Ens va dir que l’havia perdut. Però nosaltres vam insistir-hi.
- digues la veritat Jofre, saps que serà millor per tothom.
- D’acord us ho explico però de moment no digueu res a ningú. Mireu tot ha començat quan el Tomeu m’ha ensenyat una combinació de nombres tot just haver-nos dutxat. M’ha dit:
- A veure si saps tocar això?
Llavors hem anat cap a la tenda, jo he tret la meva flauta i ens hem assentat a l’herba. De seguida he pensat que els números podien correspondre a les notes de l’escala musical: Que el do fos l’1, el re el 2, el mi el 3, el fa el 4, el sol el 5, el la el 6, el si el 7, i el do agut el 9. I jo he cregut que em demanava que li toqués fa, fa, mi, sol, mi, sol, do.

Jo li he tocat, m’ha somrigut i m’ha dit que faltava alguna cosa. M’ha tornat a repetir els nombres: 4 4 3 5 3 5 1 i tot seguit m’ha dit:
- negatiu, positiu, negatiu, positiu, negatiu, positiu, negatiu.
Creia que em volia dir això: -4 +4 -3 +5 -3 +5 -1 el que significava:
-4 +4 -3 +5 -3 +5 -1=3. És a dir, la nota mi.
Li vaig tornar a tocar tot i al final hi vaig afegir el mi.
De sobte va caure estès a terra. Vaig tenir por, molta por. Durant aquests dies ens havíem fet molt amics i ara per culpa...
- està inconscient. – vam dir el Marc i jo.
- Segurament s’hi pot fer alguna cosa. Anem allà i expliquem-ho tot, potser pensaran el mateix que nosaltres. Ens deixaran que li toquem la flauta.

Vam anar cap allà i després d’explicar-ho ens van deixar anar a tocar-li les notes al Tomeu.
- Fa, fa, mi, sol, mi, sol, do...mi! ♫
No es despertava... Ara sí que no sabíem què fer. Teníem un gran problema.
Al cap d’una bona estona, se’m va acudir de que el Jofre li toqués la cançó en orde invers.
- mi, do, sol, mi, sol, mi, fa, fa ♫

El Tomeu, després del llarg esforç, va obrir el ulls. Ara ja havia passat tot però ens quedava un dubte...¿Què significaven aquells nombres?...

Era l’últim dia. Tots estavem tristos perquè havíem de marxar cap a casa. Jo estava amb el Tomeu, el Marc i el Jofre. El Tomeu es va treure un paperet de la butxaca. Al paperet hi havia escrit: C4MP4M3NT5 D’35T1U. Ens vam posar a riure, sorpresos, però en realitat estàvem espantats...

Gisela Guitart Font 2n ESO D I.E.S. Eugeni d'Ors ha dit...

El cargol Pol

La Nahiara, com cada matí, va sortir de casa per anar a buscar l'autobus. Quan ja estava a punt d'obrir la porta del jardí que dóna a fora el carrer se li van escapar uns apunts que portava a la mà per repasar-los de camí a l'institut. En aquells moments tenia dos minuts justos per no perdre el bus, així que va deixar la motxila al terra i es va posar a perseguir els apunts que anaven voleiant cap a un mur alt que hi havia al final del jardí. La Nahiara, ja cansada, va arribar allà on els apunts havien quedat estesos després de xocar amb la inmens mur de toxos. En acotar-se, per agafar els apunts de nou i anar-se’n, va veure la cosa que a la seva mare li feia més fàstic, més angunia del món. Un cargol. Com que la Nahiara sabia que si el deixava allà la seva mare el veuria i el mataria, el va agafar i es va dirigir cap a uns matolls que hi havia a l'altra banda per amagar-lo-hi de manera que la seva mare no el trobés. Però abans que tingués temps de deixar-lo a dins els matolls, el cargol li va suplicar.

- No em deixis aqui si us plau, he estat molts dies per arribar a on estava!

De l'ensurt la Nahiara va caure de cul a terra i al cap d'uns segons després d’haver pensat sobre els fets que havien ocorregut es va mirar el cargol, amb cara estranyada, i li va preguntar:
- Parles?
-Clar que sí! Tots els animals parlem!, però només podem parlar amb un humà en cas d'emergència. A més a més, també tinc un nom, em dic Pol.
- I quin és el cas d'emergència si només t'estava posant en un lloc segur!
- Havia trigat molts dies a arribar a on era.
- Com?
- És una llarga història.
- Tinc temps- va dir la Nahiara mirant el rellotge, encara que per l’hora que era sabia del cert que ja havia perdut el bus i casi un quart d’hora de mates, l’assignatura que li agradava més.
El Pol, mirant el terra amb la mirada apagada, li va començar a explicar.-A dalt del mur hi ha tot un prat ple d'herba fresca, que als cargols ens agrada molt.
-Com ho saps això?- va preguntar la Nahiara tota intrigada.
-Un amic dels meus pares hi va pujar i ens ho va esplicar per antenafonia.
-Per antenafonia?
-Veus les antenes petites que tenim sota els ulls? Doncs ens serveixen per comunicar-nos amb altres cargols d’arreu del món!- Va esplicar-li tot emocionat.
-Ah! És una mena un mòbil...
-Sí, però nosaltres ho tenim des de que existim.Per què et penses que els humans teniu els mòbils? Doncs perquè fa molts anys un cargol li va esplicar el nostre secret al Martin Cooper i aquest es va copiar la idea per fer un mòbil.- el Pol la va tallar una mica empipat.
La Nahiara va notar que aquell tema el tocava molt endins, així que va canviar de tema.
-I quants dies trigaràs a arribar a dalt de tot?
-No ho sé. El meu amic ens va esplicar que havia trigat 40 dies a arribar-hi, fent 10 passes de dia però de nit en reculava dos, ja que un cargol no té gaire força per aguantar-se quan dorm.
-Aleshores tu trigaràs 40 dies, no?
-Em sembla que més, perquè el meu amic és escalador professional, i fa més passes de dia que no pas jo. I mira que ho intento, però no ho aconsegueixo.Ell té més resistència.
-Ah, doncs aleshores perquè m’has esplicat tota l’història del teu amic. Jo t’he preguntat quants dies trigaràs tu, no pas el teu amic.
-Ja ho sé, però per saber quants dies trigaré jo, necessitem saber quantes passes va fer ell.
-Això és molt fàcil!-Va dir la Nahiara agafant una branqueta del terra i escrivint una operació al terra tot pensant en veu alta- L’amic feia 10 passes de dia però en reculava dues de nit per 30 dies...
(10-2)·30=
I mirant un altre cop cap al Pol va dir- Això dóna 240-Va fer una petita pausa i va dir tota orgullosa- 240 passes!
-Val, i jo, en canvi de dia faig 6 passes, però nit, per les mateixes raons, també en reculu 2.
-O sigui que això multiplicat pels dies que no sabem que triagaràs o sigui X ha de donar 240 pases.-Va tornar a agafar la branqueta i a sota de l’altra operació va escriure:
240=(6-2)·x
La Nahiara va trigar uns minuts a realitzar l’equació, i quan finaltment va tenir el resultat va exclamar perplexa- 40 dies?! Però si és una eternitat!-va haver-hi una llarga pausa, durant la qual la Nahiara se’n va adonar que el Pol pensava igual que ella però que també tenia moltes ganes d’arribar a la meta que s’havia proposat.-Ja sé que podem fer.- va dir finalment tota contenta.Va deixar el Pol a terra amb molt gentilment i se’n va anar. Quan va tornar, portava una escala plegable als braços, la va desplegar al costat del mur i es va tornar a agenollar per agafar el Pol. Va pujar les escales, i quan quasi era a dalt de tot va poder comprovar que el que li havia dit el Pol era veritat. Tocant al mur hi havia un camp inmens d’herba fresca. Va allargar la mà i va deixar aquell cargol, que havia conegut aquell mateix dia gràcies als apunts, sobre l’herba.
-Moltissimes gràcies, no sé com t’ho podria agrair...- va dir el Pol amb una imatge de plena gratitud dibuixada a la cara. Però la Nahiara el va aturar acariciant-li la fina closca.
-Cuida’t i sigues molt feliç.
Després de dir-li això, el Pol nomès va veure com la Nahiara baixava les escales i com seguidament, aquestes es plegaven i desapareixien. Aquest va ser l’últim cop que la Nahiara va parlar amb el cargol Pol. dins seu sempre li va quedar el desig de tornar-lo a veure.

Gisela Guitart ha dit...

Conxi el meu conte el vaig enviar el dijous a un quart de dues de la matinada pro no vaig escullir cap identitat aixi qe em sembla qe no es va enviar, despres et vaig enviar un altre misatge preguntant si tavia arribat i avui te le tornat a enviar escullin la identitat Nom/Url.

Gisela Guitart Font 2ESO D I.E.S. Eugeni d'ors ha dit...

Conxi, sóc la gisela.
Una pregunta: el meu conte no a entrat oi a concurs? jo el vaig acabar en el termini ho juro, però em vaig aquivocar en enviar-lo perquè no s'havia quina identitat havia d'escullir. Em va costar molt fer aquest conte i m'agradaria molt poder-hi participar, desprès de tota l'estona que hi he dedicat.

Conchi Hito ha dit...

Transferència del conte lliurat en el moddle de l'IES Eugeni d'Ors de la Irene Fernández i el Jordi Bausa de 2n ESO D de l'IES Eugeni d'Ors.


Matemáticas en el Chat


Una niña llamada Celeste, que no podemos decir que se le dieran demasiado bien las matemáticas ya que le costaba mucho esfuerzo entenderlas, prefería antes hacer otras actividades no muy aconsejables antes que las matemáticas: como pasar varias horas delante un ordenador chateando con sus amigos i contándose cosas no demasiado interesantes.
Un día mientras chateaba se le agregó un desconocido, ella extrañada lo acepto y le pregunto:
-Hoooola! Kiien eres?¿
-Wenas!me yamo Izan, k tal stas?¿
-MubieeN! Y tu?¿
-Tambieen!:)

Celeste extrañada le pregunto:
-Komo es k mas agragadO?
-Mira no te puedo contestar a eso solo te puedo decir ke te e agregado para ayudarte con las mates. No me preguntes ni Kien me lo a dixo ni nada.
-Esta bien…
Celeste se extrañó al saber que ese desconocido chico sabía lo mal que le iban las matemáticas.
Estuvieron un par de meses chateando y, a parte de que Izan estuvo ayudándola enseñándole matemáticas, empezaron también a conocerse
Celeste con el tiempo y la ayuda de Izan fue teniendo un gran progreso con las matemáticas.
Celeste, ya que habían pasado un par de meses y se habían visto por la webcam y pasado fotos, decide decirle a Izan:
-Izan no kres k podriamos kedar una tarde y podrte invitar a tomar algo ya k tu mas ayudado tanto kon las mates ¿?
- Bueno no es mala idea!
-Entonces cundo kieres kedar¿?
-Si pero kon una condicion!
-kuala¿?
-kiero k me demuestres lo k as aprendido de mates
-k kieres decir?¿
-pues que si kieres verme tendras que resolber unos kuntos problemas matemáticos para poder yegar asta mi asi me demotraras k as aprendido algo.
Al día siguiente Celeste quedo con Izan en la plaza de la estación, pintado con spray en la pared de la puerta vio esto:
CALLE DESENGAÑO Nº X-68=55

En ese momento Celeste recordó la lección de Algebra que le enseño el jueves pasado a resolver y encontrar la incógnita. Saco el móvil y calculo:
X-68=55  X=68+55 =123
-Tengo que ir a Calle Desengaño nº123.
Cuando llegó a su destino, Celeste vio otra vez en la pared:

17•25• x=1436500

Debajo de la ecuación ponía:
Este es mi número de móvil llámame.
Celeste saco otra vez preparada para, esta vez dividir.

17•25• x=1436500 425x=1436500x=1436500/425= 610512500
Celeste rápidamente llamo a Izan para verle en carne y huesos. Esta vez si se vieron de verdad e Izan no le tendió otra de sus ecuaciones. Quedaron mas días para conocerse mejor y, entre ellos surgió el amor. Ahora a Celeste e Izan se les puede ver paseando por el parque cogidos de la mano.

Conchi Hito ha dit...

Transferència del conte lliurat en el moddle de l'IES Eugeni d'Ors de la Maria Sintes i la Sandra Vázquez de 2n ESO D de l'IES Eugeni d'Ors.

El mapa del tresor

Per en Sergi, aquell dia era un dia molt especial, el dia en que sortia un nou joc, el millor joc del mon "El mapa del tresor". Per la televisió anunciaven el joc incorporant l’eslògan: El joc on si no trobes el tresor no hi podràs sortir mai!
Per en Sergi, aquell joc era una necessitat, i només que insistia als seus pares a comprar-lo, però els seus pares no volien, per començar en Sergi es un nen que mai treia bones notes, i sobretot a les matemàtiques, per tant, els seus pares no volien que el seu fill es distragués mes amb aquell joc d'Ordinador.

Quan va escoltar la greu noticia dels seus pares, en Sergi es va posar trist i furiós a la vegada. Va marxar de casa donant un cop de porta, mentre passejava pels tranquils carrers del Passeig de Gràcia , en Sergi només que pensava i pensava com poder comprar-se el joc.
- i si estudies més?
es deia per ell
- no, perquè m'he d'esperar a que s’acabi el tercer trimestre, i no puc esperar tant.
i... si marxes de casa? els meus pares estarien tan tristos que em vindrien a buscar amb el joc a les mans.
no, perquè mentre que no visqui a casa, on viure?...

de cop a en Sergi se li va acudir una gran idea, demanar diners al seu avi.
En Sergi va tornar a casa, sense dir res als pares, al dia següent aniria a casa l'avi i li demanaria els diners.

En Sergi estava desesperat només venien el joc a una botiga anomenada "drimjocs" que estava dos carrers mes avall.
Només arribar a casa de l'avi li va donar dos petons, quan el seu avi li va preguntar pels estudis en Sergi va canviar de tema diguent-li que volia un joc d'ordinador, però que no li arribaven els diners. El seu avi va canviar de cara per un moment.
- I no tel compren els teus pares? va preguntar l'avi
- M'han dit que van malament de diners, i que no arribaran ni a final de mes.

A l'avi li va estranyar una mica, però sense fer mes preguntes va treure la cartera i va preguntar:
- Quant val aquest joc?
-45€
L’avi va treure de la cartera 15€, i va observar que a la cartera era buida.
Llavors li va dir al seu nebot que si resolia l’equació li aconseguia els diners que li faltaven.
X + 15 = 45
En aquell moment no sabia si riure o plorar, tal i com us havia explicat abans les matemàtiques no eren el seu fort, mes ven dit no les suportava.
L’avi li va dir que tornes al dia següent amb l’equació resolta.
En Sergi va anar cap a casa, es va posar a fer l’equació, no sabia per on començar.
-A veure, les matemàtiques son la ciència dels números no?, dons que te a veure una “X” per aquí al mig? Es preguntava.
Va estar tota la nit pensant i pensant i no ho sabia fer.
Fins que li va sonar el despertador i va tenir que anar al institut, era el pitjor dia de la setmana per que a primera hora li tocava mates. En Sergi no feia mes que pensar en aquella equació. Se li va acudir la gran idea de preguntar-li a la professora. Quan va acabar la classe en Sergi va anar cap a la seva professora amb un llapis i un paper i li va preguntar com es feia. La professora va quedar al•lucinada, per que en Sergi mai s’havia interessat per cap classe, però com la professora el va veure tan interessat no li va quedar mes remei que ajudar-lo:
-A veure que necessites?
- M'agradaria que m’ensenyessis a resoldre això: x+15=45
- Això es una equació, la x es una incògnita, en aquest cas as de restar 45-15 i l'ho que et doni serà el resultat final
- Que fàcil! - va dir en Sergi
- doncs a veure si el examen d’equació que tindràs el pròxim trimestre l'aproves!
Per la tarda, quan va sonar el timbre, en Sergi va anar corrents a casa de l'avi.
- Avi, avi! cridava en Sergi com un boig.
- Que passa, que vens corrent d'aquesta manera? t'ha passat alguna cosa? - va preguntar l'avi
- Que ja em se la equació que em vas dir! dona 30
- I com ho has fet per que et donés aquest resultat?
- L'equació era x+15=45 he restat 45 a 15 i m'ha donat el resultat que en aquest cas a sigut 30
- Molt be! t'has guanyat els 30€ que et faltaven per comprar-te el joc
En Sergi, quan l'avi li va donar els diners, va anar corrents a comprar-se aquell joc que tant desitjava. Va entrar a la tenda va agafar el joc, se’l va comprar i se’n va anar a casa a provar-ho.
Un cop a casa, en Sergi va encendre el ordinador i va introduir el disc. L'ordinador li demanava la instal•lació del nou joc, en Sergi li va donar a "acceptar", es va llegir les instruccions, i ficava que la instal•lació durava 2(0+1x), en Sergi va quedar de pedra, l'escola era tancada, i es moria de ganes per jugar, no li va quedar mes remei que preguntar-li a la seva mare, li va dir que eren deures.
Quan en Sergi li va dir que li ajudes amb el problema, la seva mare es va quedar al•lucinada, no es creia que el seu fill estigues estudiant matemàtiques, va treure un llapis i un paper i li va explicar que en aquest cas s'havia de multiplicar el nombre fora del parèntesi per el que hi havia dins, en Sergi pensava que no ho entenia, per que la seva professora de matemàtiques li havia dit que s'havia de restar, però sense fer preguntes i amb la resposta a la ma va anar a l'habitació, la resposta era: 0+2x=2x, en Sergi es pensava que les x eren les hores, no li va donar temps a instal•lar-lo ,d’aquí a una hora i mitja havia quedat amb el seu amic Eric.
Per tant ho va deixar carregant i quant arribés a casa, tindria el joc apunt. Havien quedat a les 5.30 a la plaça davant de la pedrera. Al arribar en Sergi, l'Eric encara no havia arribat, i allà pintat a un mur s'hi llegia:
" a la plaça no m'hi deixen anar, quedem davant de casa meva, mes tard, a les 2(-3x+13x), en Sergi ja només podia riure... mes equacions!
intentava recordar com es feia però no li sortia, només recordava que la seva mare li havia dit que s'havia de multiplicar.
Va tornar a casa, va veure l'ordinador i només portava 20 minuts carregat. Va preguntar a la seva mare altre cop com es resolia, i la seva mare, que ja tenia molta feina fent el sopar li va explicar de nou.
Havien quedat a les 20x, que per en Sergi eren les 20 h. de la nit.
Va assistir a la trobada de la nit i en Sergi li va dir que tenia el joc.
En Eric no podia estar-se parat i va preguntar al seu amic si podien anar a casa seva a jugar, i així va ser.
Van arribar a casa del Sergi, i van comprovar de que s'havia carregat estupendament, van clicar a "start the game" i van començar la partida, però els dos amics era una mica estrany, era com si no pugessin treure els ulls de la pantalla, però quan es van donar compte el problema era que estaven els 2 atrapats dins la pantalla de l'ordinador. Un cop allà dins, en Sergi i l'Eric van veure en el cel, un pirata que deia:
- Benvinguts al joc "El mapa del tresor ", per a trobar el tresor tindreu que desxifrar uns quants enigmes.
El primer, tindreu que saber que la partida només te x3 vides i que per trobar el tresor necessitareu entendre de matemàtiques.
En Sergi, va pensar que el Eric l'ajudaria, ja que ell era un nen de bé en matemàtiques, però justament d’àlgebra, l'Eric no en tenia ni idea.
Els hi van costar molt passar de nivell en nivell, ja anaven pel tercer (l'últim), al Sergi només li quedaven 2x, mentre que a l'Eric li quedava tan sols 1x.
va sortir de nou el pirata i el hi va dir:
- aquest es l’últim nivell, i us he d'advertir que si no aconseguiu trobar el tresor sereu eliminats per l'antivirus de l'ordinador.
i aquí be la pista: no son hores i si voleu trobar el tresor des de aquí sumeu-les i hi arribareu.
l'Eric no ho entenia gens, i en Sergi va estar pensant però se l'hi va acudir! les x de les respostes d’avanç! a totes les respostes donava un numero i una x!
va estar pensant i contant. En total havia tingut 2 passos, però en quan va dir la resposta, li va baixar una x, quan el pirata li va dir que tenia -1x, se li va acudir, la resposta era 2x (de les seves operacions d’avanç)+3x (les vides que li havia dóna’t el pirata) el pirata va assentir! la resposta era correcta.
Van tindrà que donar 5 passes cap a la x i van trobar el tresor!
Des de aquell dia, com us podeu imaginar, en Sergi era un "crack" a les matemàtiques i sempre treia excel•lents, en canvi l'Eric li va agafar por a les matemàtiques i les ha anat suspenent.

Conchi Hito ha dit...

Tots els contes penjats en el blog entran al concurs. En falta algun que té la Diana(professora de matemàtiques de l'Eugeni), l'està digitalitzan, i ens el passarà el dimarts. Tan bon punt el tinguem el penjarem en el blog.

Us esperem a tots en el lliurament de premis de primer cicle, i en el de segon cicle, batxillerat i cicles que tindrà lloc el dia de Sant Jordi a la sala d'actes de l'IES Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès.