dimecres, 10 d’octubre del 2007

1ESOB

Hola classe de 1 ESO B!

Aquí podreu deixar els vostres contes, només cal que feu servir l'espai dels comentaris.

Animeu-vos, que hi ha lloc per a tothom!

20 comentaris:

Anònim ha dit...

molt bé eh classe B no hi ha cap conte.

heu de ser més treballadors jejejejej

anem a 1r B

Anònim ha dit...

AVEURE QUI S'ATREVEIX A PUBLICAR EL SEU PRIMER CONTE DE PRIMER ESO B QUE SOM ELS UNICS QUE NO FEM RES.

ANIMS A PRIMER B.

SOM ELS MILLORS!!!!!!!!

Anònim ha dit...

1esO B!

no tingueuu vergonya!!

La conchi, esta esperant impacient els nostres conteS!!

Els de 1D ja ho han publicat...

Be... petonetss!!

1esO B els millorsS!!

Hem de guanyar un contee!!

Anònim ha dit...

tios epabileu ke no feu res fiquevos les piles
PD:que siguin duracel ke duran io duran i duran.......asta kedarse sin enchufe

Anònim ha dit...

ola espavileu ke només es fins el 15

Anònim ha dit...

Esperem que us agradi i que ens voteu.


PASTISSERIA “QUACQUAC”



Hi havia una vegada, un quadrat pastisser, i sempre feia pastissos perquè li agradava molt, sobretot el de nata i xocolata. I un dia va pensar:
-Podria fer un pastis de maduixa i nata amb la meva cara i la deis meus compradors, però primer els hi tinc de preguntar als meus amics.
Va fer una reunió i els hi va semblar molt bé, que per a ells ho podria fer.
Peró abans de fer els pastissos tema de tenir un nom per a la seva pastisseria, va estar pensar i al final u rondava un nom per el cap, era “QUAQUAQ” perqué venia de quadrat.
Un dia quan ja tenia el nom triat va començar a fer els pastissos amb la seva cara només, es van vendre molt rápid eh no s’havia sí era perqué els hi queia malament o es que li quedaven molt bons. Peró el cas es que feia molta caixa. Més tard va fer rectangles, rodones, triangles. . .I també sumes, restes i multiplicacions peró no divisions perqué a mngú els hi agrada i a de més no hi havia cap divisió al poble més llunyá de tots. Al cap d’uns dies, ja no podia més perqué es cansava molt, ja li anava bé el negoci ja peró no podia més. I com que va veure que els seus amics ja no anaven gaire a aquella pastisseria doncs va quedar amb ells a veure si volien que ell els hi fes algú especial.
L’infinit li va dir:
-Jo si pot ser vull que em facis molts i molts números per qué jo sóc l’infinit i a mi m’agraden molt els números.
-Si puc ja tu faré tranquil, peró vols molts i molts números? Peró si no acabaré mai de fer tants números.
El rombe li va dir:
- Ja saps que jo sóc molt presumit, vull que em facis a mi mateix i no vull que hi hagi cap ratlla que no hi tingui de ser si et surt bé el portaré a un concurs de bellesa.
-Una cosa rombe, hem podries donar una foto teva si us plau?
-Aqui la tens.
-Grácies
El quadrat es va quedar moit sorprés per qué un deis seus pastissos sortiria a la televisió, els diaris...
I la calculadora li va dir:
-A mi si vols hem pots fer: floretes, conillets, gatets petits, gossets. . .i sobretot sumes, restes, multiplicacions i algunes divisions peró poquíssimes aixó si, si pots
-Oi tant a tu, tu faré primer qué tots perqué has estat molt bo amb mi i m’has ajudat molt.
-Grácies. Una altre cosa vols que t’ajudi-hi a alguna cosa, com que tens tanta feina he pensat que et podria ajudar.
-No
-Estás segur?
-Si no fa falta grácies.
-Adéu
A fer tot això tenia de esperar-se una setmana per tenir-ho tot apunt i com que hi havia molts dies festius doncs no tenia gaire temps. Un de aquells dies festius va apareixer un personatge misterios va apareixer una divisio que al principi us havia dit que en aquell poblet no hi havia cap divisio, si us recordeu, la pobre divisio tenia molta mala sort perque aquell dia plovia a bots i barrals i el quadrat pastisser va veure que plorava i plorava perque no tenia on anar, i s' estava morin de fred, el pastisser li va dir:
-Si vols entrar i prendre alguna cosa per beure o per menjar nomes m'ho has de dir estare a la cuina perque tinc molta feina a preparar pastissos
-D'acord de moment no vull res gracies. Vols que t'ajudi?
- No gracies.
Tenia de trobar feina tant si com no va pensar-s'ho molt la divisio i abans de tornar-Ii a preguntar amb el pastisser, la divisio necessitava expIicar-Ii una cosa:
-Et puc expIicar una cosa?
-ExpIica, expIica.
-Hem promets que no t'avorriras?
- Tu prometo. Comences ja o que
-Ja va un moment. Abans d'ahir hem vaig barallar amb els meus pares i m'han vaig anar de casa sense res i quan hem vas dir de si voIia alguna cosa et vaig que no però en realitat voIia una feina perque no tinc diners, ni lloc on passar la nit, ni res de res.
Tot ploros Ii diu:
-Dema ja podras venir a treballar, primer tindras de fer unes proves i tampoc tindras el lloc fixa, d'acord?
- D' acord i gracies per a tot
-Fins dema adeu
-Adeu
EI dia seguent va fer les proves la primera era: Fer la Massa dels pastissos, la segona tenia de posar el pastis al forn als graus corresponents i la tercera havia de fer diferents formes i mides i posar-ho a l'aparador. La primera prova era molt facil per tant Ii va sortir molt be, la segona tambe Ii va sortir molt be i la tercera ni molt be ni molt malament normal, la tercera la podia fer el quadrat.
Va passar una setmana i no venia ningu, ni els seus millors amics i el quadrat Ii va dir:
-No puc quedar-me sense negoci per tant tinc de despatxar-te si pot ser no tu prenguis malament.
-No tranquil si ja s'havia que no podia anar tant be el negoci quan hi ha una divisio per el mig.
-Adeu.
-Adeu
L 'Ultim dia del mes la suma i la multipIicacio van veure la divisio sola i morta de gana i Ii van dir:
-Vols venir a casa nostra
-Si els vostres pares no s' espanten d' acord
-Doncs quedem a les 17:00h aqui no hi faltis.
-Adeu

Ja son les 17:00 hores i no es presenten, va cap al parc i va veure a la resta asseguda a un banc del parc i Ii va dir:
-On son els teus amics, la suma i la multipIicacio.
-No ho se, hem pensava que estaven amb tu.
-Amb mi? si a mi m'han deixat penjat.
I la resta a la divisio Ii va dir a I' orella:
-Deuen estar amagats perque jo abans no et suportava pero ara hem caus molt be. - Tu a mi tambe
-Amics? .
-Amics.
I sempre van ser amics i la divisio va fer les paus amb els seus pares, i van anar a viure en aquell poble de l' altre punta del mon.

Fi

Anònim ha dit...

COMBAT MATEMÀTIC










En ena classe molt fosca, on tots els alumnes estaven callats i atemorits, es va sentir un soroll... La porta es va obrir i...
Va apereixer un zero. Un gran ZERO.

Aquest zero era un zero disposat a fer esclaus de les matemàtiques els nens i tenir-los a prova cada dia.

Els nens aviat es van cansar de treballar i només treballar i no aprendre matemàtiques. Ells sabien que s’havien d’unir per guanyar a aquell zero.

Els alumnes cada dimarts es reunien per idear plans contra el malvat zero. Van pensar molt fins que, despéres d’haver passat molts dimarts a casa d’un i ara a casa de l’altre, a algú va dir:
-Podem fer un combat matemàtic i que guany farà les lleis d’aquesta classe.

Així ho van fer. Van avisar al zero del combat i els nens van estudiar molt, van repasar totes les coses que havien apres de matemàtiques durant els cursos anteriors. I... al penúltim dia del primer trimestre va començar el combat...
-Així nois, que em voleu guanyar, eh- va dir el zero.
-Oi tant i vols dir que no et guanyarem- va respondre tota la classe alhora.

La calculadora que era l’arbitre, va dir:
-Començarem per les operacions més fàcils i jo n’aniré dient fins que algun grup falli, d’acord?, perfecte doncs comencem.

3+5
-Vuit- van dir els nens i el zero al cap d’un tres i no res.
- Correcte, ara la segona- digué la calculadora.
100-74

-Vint-i-sis- van respondre tots els grups.
-Perfecte- va dir la calculadora- ara:
12*5

-Seixanta- digueren el zero i els nens.
-Aneu molt bé, i ara...
250:5

-Cincuanta!- respongueren els equips.
-Com que veig que el nivell és alt, una de composta
5+7*2-9 i resteu’li 10

El zero es va quedar pensant una bona estona, però al final va dir que la resposta eren setanta-quatre. Llavors els nens respongueren 0.
- Perfecte nens, molt bé, heu guanyat!!!
Llavors els nens van dir:
-Molt bé zero, has sigut un contrincat molt dur, però ham guanyat nosaltresi aixó vol dir que nosatres posem les normes. A partir d’ara nosaltres no serem els teus esclaus i tu seras el nostre professor de matemàtiquesi no estarem cada dia a prova.
El zero va haver d’acceptar i a partir d’aquell dia és el millor professor i els seus alumnes n’estan molt contents.

Ara cada any al oenúltim dia del primer trimestre es va un combat matemàtic, classes de primer entre classes de primes i la classe guanyadora rep un diploma i fan una festa en honor del professor de matemàtiques de la classe i dels alumnes.

Joana Pinyol Sans

Conchi Hito ha dit...

Hola Joana,

ens alegrem que la classe de 1rB ja vagi augmentant el seu nombre de contes. El teu comença ben fort; m'ha encantat això d'"un gran ZERO", jeje.

Anònim ha dit...

l’habitació de la meva avia


Com cada cap de setmana, em quedo a dormir a casa dels avis, ara em fa molta il·lusió quedar-m’hi per que s’acaben d’instal·lar a una casa nova, prop de la vella.
La casa es molt gran i te un patí gegant amb una piscina entremig d’uns pins.
Vaig començar a pujar escales i vaig entrar per un passadís ple de portes, les vaig anar obrint una per una, tot eren habitacions normals i corrents, l’última porta, no la vaig poder obrir, per que la meva avia no em va deixar, i em va dir que no calia veure el que hi havia a l’interior.
Desprès de sopar, el meu avi em va acompanyar fins a la meva habitació, un cop allà, vaig anar al lavabo per raspallar-me les dents, i dissimulant vaig obrir la porta de l’habitació misteriosa.
En aquell moment vaig començar a veure nombres, que em recordaven a les mates de sempre, però no eren benbé allò sinó, una habitació creada per nombres, en aquella habitació van anar apareixent portes, jo en vaig poder contar 10.
Em va agradar molt entrar en aquell món, però tot i així que no m’agraden gaire les mates.
Vaig intentar sortir, però no vaig poger, la porta era tancada amb clau, justament la meva avia l’acabava de tancar.
Em vaig posar nerviosa, i vaig decidir entrar per la porta número 1, per trobar una sortida.
Dins d’aquell món, hi havia un pal llarg que arribava a l’infinit.
Llavors vaig decidir sortir i entrar al món del 2.
En aquell món només hi podies veure 2 pals completament idèntics, que els vaig haver de saltar, vaig estar buscant una sortida però no en vaig veure cap. Vaig tornar a sortir i una mica cansada vaig entrar en el món del 3.
Un cop dins vaig seguir en línea recta i vaig saltar els tres pals i finalment vaig poder trobar la porta de la sortida, vaig voler obrir la porta però no em deixava obrir, i de repent vaig sentir una veu molt greu que em deia:


-Si vols obrir aquesta porta, hauràs de contestar aquests problemes, almenys hauràs de dir-ne un bé.


1. Aquest matí he anat al mercat i he comprat una camisa de 18 euros,uns pantalons per 30 euros, i unes sabates per 6 euros. Calcula quan m’he gastat en total, multiplica-ho per 4 i divideix-lo per 2.

- son.... son.... 26 euros
no,no,no... son.... 32 euros

-No l’has encertat la resposta era 15, però encara tens la segona oportunitat si l’encertes t’obriré la porta, però sinó l’encertes et quedaràs aquí tancada per sempre.

2. La Regina te 24 pomes, i en dona una a en Josep i la meitat a la Míriam, quantes pomes li donarà a la Tresa?

-li donarà 11 pomes a la Tresa
12 pomes a la Míriam
i 1 poma a en Josep

-Com que has encertat aquest problema t’obriré la porta.

Vaig sortir d’aquell món de les mates a corre-cuita, i vaig anar a parar a les golfes, de casa dels meus avis.
Pel matí la meva avia em va preguntar que si m’avia agradat la casa i si havia passat bona nit, jo li vaig respondre encantada, que si.
Aquella nit va ser inoblidable per a mi, per que em va ajudar a comprendre que les mates no sempre poden ser avorrides, sinó que a vegades també poden ser divertides. Tot i que encara continuo ficant-me dins de l’habitació de la meva avia, això si, sense que ella se n’adongui.

Anònim ha dit...

L'illa de les matemàtiques

Hola !!! em dic Wiskunde i ara us explicaré una història que em va passar aquest estiu quan menys m'ho esperava.

Tot va començar a casa meva, estirada el sofà i mirant la televisió amb la meva família. Sí, encara que sembli mentida la història comença així.
A fora plovia i llampegava com en tot l' estiu no havia fet. Era un dimarts, un dimarts 13, per a molts el pitjor dia de tots, i en aquest cas per a mi també.
De sobte es va sentir un tro i la televisió es va apagar de cop, van saltar els ploms i tot era a les fosques. El meu pare i la meva mare cridaven com a bojos i jo era l' única persona que podia salvar la situació. Al cap de una estona quan va tornar la llum m’hen vaig enrecordar que tenia deures, uns deures inacabables, els deures de matemàtiques !!! una de les assignatures en que anava més malament. Quan estava apunt de fer el primer problema ...
S’obre la porta i els meus pares entren cridant :
- Corre Wiskunde !!! fes-te la maleta que marxem !!!
No em va donar temps ni a preguntar perquè, però els vaig fer cas. Llavors vaig sentir :
- L' avió marxa a les 10 de la nit i si restes només queden 5 hores justes !!
- I els bitllets ?¿? - vaig preguntar.
- Ja els comprarem a l’aeroport !! - van dir esvarats.
Jo no entenia res però la qüestió era que marxàvem, una cosa que la meva família no s' havia proposat mai. I vaig deixar els deures de matemàtiques i m' han vaig anar.
Vam arribar a l’aeroport quan només faltaven 10 minuts per agafar l' avió i anàvem tant estressats que ens vam equivocar d' avió i vam anar a parar a una illa desconeguda i per això ens va estranyar que a l' avió només hi fóssim nosaltres.
Quan vam aterrar i vam sortir de l' avió me’n vaig adonar que hi havia un entorn diferent al de casa. Quan vaig mirar aquell paisatge em recordava alguna cosa molt familiar en l'escola. Vaig estar pensant i al cap d' una estona me’n vaig adonar que tot estava relacionat amb les insuportables matemàtiques:
les cases, les flors, els animals (o això semblava que... fossin, perquè eren tan estranys...) tot estava vesat en les matemàtiques.
Des del cel, quan estàvem a punt d' aterrar em vaig fixar que aquesta illa tan estranya i divertida, tenia forma de 0 si, si forma d' ou o de zero, com ho vulgueu dir, amb un gran llac al mig.
Uns petits i estranys habitants ens van venir a donar la benvinguda a la pista d'aterratge. Ens van dir :
-!!!! ooooon snarg iuqa
Segur que ara mateix esteu pensant que que vol dir això ... jo també vaig pensar això al moment que van dir les primeres paraules però, al cap d'una estona me’n vaig adonar que parlaven absolutament al revés.
I van continuar parlant:
- sertlason bma iugniv euq anen al
i van començar a dir-se un codi de números entre ells:
- cnicsisertauqtesserttiuvsoduonu
jo vaig deduir que deien els següents números:
-192837465
I llavors sem van emportar cap casa d' algun d'aquells habitants tant estranys i em van començar a fer un interrogatori:
fins que em van preguntar com em deia i jo els hi vaig dir:
-em dic Wiskunde!!
i tots de cop em van mirar fixament i....
-anier anier anier !!!!!
i més coses que ara us desxifraré:
-tu ets la nostra reina
-t'estàvem esperant des de fa temps...
però, a mitja cerimònia van venir els meus pares i em van dir que me’n havia d'anar a dormir, jo els vaig fer cas i vaig dir adéu als meus nous amics.
L' endemà al matí quan el sol encara no havia acabat de sortir vaig veure per la finestra de la caseta de fusta els meus nous amics que entraven a una cova mig tapada per la vegetació i vaig sentir que deien unes paraules. Jo me les vaig apuntar a la meva llibreta i els vaig seguir d'amagat.
Quan vaig arribar a l' entrada de la cova vaig dir el codi que tenia apuntat i vaig veure que era aquell mateix que van dir l'altre dia:192837465:cnicsisertauqtesserttiuvsoduonu
el vaig dir i la porta es va obrir seguidament vaig veure tots els habitants fent una reunió, un em va venir a veure i sem va emportar a una cambra de la cova i em va començar a explicar la història del meu nom, però no me’n vaig enterar de gairebé res i només vaig poder apuntar a la meva llibreta.
A la tarda vaig estar pensant que volien dir aquelles coses que m' havia dit, i vaig veure que jo era molt important en el món de les matemàtiques. Deia :
Mira, Wiskunde saps que vol dir el teu nom? El teu nom vol dir ...
MATEMÀTIQUES,si si si !!! MATEMÀTIQUES !!!
Jo no s’avia perquè i després vaig poder desxifrar una frase que deia que el meu nom volia dir matemàtiques en neerlandès. Em vaig quedar sorpresa però sí, era veritat. En el full i deien més coses:
Quedem en el pròxim somni .... adéu !!
Vaig sentir la veu de la meva mare que em deia :
-DESPERTA’T !!!! ja a tornat la llum ja pots tornar a veure la televisió.
-Quuèèèèèè ???? que tot això a sigut un somni ? No pot ser !!!
en aquell moment estava desconcertada no podia dir ni piu.
Vaig pensar que lo millor seria oblidar-ho i fer els deures de matemàtiques que encara havia de començar,per cert que em van començar a agradar.

I així acaba la meva història d’estiu una història sense acabar.


FI

Anònim ha dit...

La fama del 5

Una vegada fa molt de temps hi havia un numero especial que era…mm ara no m’enrecordo, si! ara ja hu se aquest numero especial era el 5 el cinc era un numero especial per que…espereu millor us explico per que i com es va fer especial.

Un any, exactament el 11 de abril del any 5, va neixer una persona vueno va neixer un numero. Aquest numero era el cinque numero que existia en el planeta el resta eren persones i per aixo se li va posar de nom cinc.
Com que ningu sabia qui era el pare i la mare de cada tots eran germans. Els germans de el cinc eren el u (1), el dos (2), el tres (3) i el quatre (4). Ells cinc foramaven el kinteto aquest va ser el nom que es va decidir per a ells cinc per que eren els unics numeros del planeta.
A ells sels coneixia per ke en las escolas es van inventar la classe de matematiques on lu primer que es va ensenyar va ser una cosa anomenada les taules de multiplicar. Les taules de multiplicar es fan aixi segons ells em van explicar, es fan de la manera seguent:
La taula del 1
1•1=1
1•2=2
1•3=3
1•4=4
1•5=5
1•6=6
1•7=7
1•8=8
1•9=9
1•10=10
Despres hi ha la taula del 2 la, del 3, la del 4 i la del 5.
La del u era facil pero no famosa, la del dos facil pero aburida, la del tres era facil pero inutil (segons la gent), la del quatre era dificil i la del 5 era mol facil per la gent per que deia que no mes es tractaba de sumar cada cop cinc i aixi n’a fent.
Si es rar que per aquest motiu es el que va fer que el cinc fos tan famos.
Ara be despres d’aver llegit la historia us preguntareu qui es el que a escrit i explicat la historia doncs u dire soc en…millor no diru direm que soc l’x vale pues aquí s’aquava aquesta historia sobre com es van formar les 5 primeres taules de multiplicar. Pero clar despres del cinc van apareixer mes numeros i es van crear moltes mes taules de multiplicar.
Fet per: marc salinas ferran, itzier escofet colet i gemma rubira peunè.

Anònim ha dit...

LA DESAPARICIÓ DE L'STUART

La Raquel tenia 13 anys, i li encantava llegir. Des que n’havia sabut que no parava. Quan s’avorria del món real, se submergia en un llibre, un món de fantasia, empresonat en cobertes de cartró, xiuxiuejant els seus tresors. Però buenu, corto el rollo i començo: Quan no tenia cap llibre, s’imaginava de protagonista dels contes. Els que li agradava més de convertir-se, era en l’Hermione Granger, de “Harry Potter”, perquè li encantava la màgia, Hogwarts, els éssers màgics... I també s’imaginava que era Meggie, la protagonista de “Cor de tinta” i “Sang de tinta”; on existia el món real i el de tinta, cosa que a la Raquel li hauria encantat.
I, quan no feia tot això, acariciava o jugava amb el seu gat, l’Stuart. Li encantava aquell gat, després de molt de temps havia aconseguit que li regalessin per l’aniversari. Per això, el dia 3 de Novembre (dissabte), quan es va llevar per anar a donar el menjar a l’Stuart i va veure que no era al seu llit, ni al sofà, ni a dins d’un armari ni a la terrassa, quasi li agafa un atac de cor. Va deixar el pot per ensatar de “Friskies” i va anar corrents a l’habitació dels seus pares. Però allà no hi havia ningú. El llit estava fet, i hi havia una nota a sobre que posava, escrita amb presses:

HEM ANAT A COMPRAR, NO T’HEM VOLGUT DESPERTAR PER QUÈ AHIR VAS ANAR A DORMIR MOLT TARD PER ALLÒ QUE ET VAS MIRAR A LA TELE. TORNAREM BASTANT TARD.

PETONS

Se sentia tan estranya que només va poder dir una sola paraula:
-Perfecte.
Però no es va desanimar, i va anar a encendre el mòbil. Però el cas és que el mòbil no s’encenia. I, quan anava a deixar el mòbil sobre algun lloc pla, de tan emprenyada i trista alhora que estava, de què no ensopega amb algun objecte del terra... La pilota preferida de l’Stuart. La va agafar amb tristesa, i va anar a l’habitació on hi havia la caixa de joguines de l’Stuart. Quan va deixar la pilota a dins, li va semblar que alguna cosa que brillava es movia a l’interior. La cosa brillant va sortir volant de la caixa. I la Raquel es va quedar al•lucinada en veure el que era: un ésser diminut li va fer “hola” amb la mà mentre li somreia. Tenia els cabells rossos i anava vestit amb un vestit verd, tenia unes ales petites i anava fent “ning ning” ... La Campaneta. No s’ho podia creure. Va tancar els ulls durant cinc segons i els va tornar a obrir, però la eguia allà. Llavors, la Raquel va començar a tancar i obrir les mans davant dels ulls, però ho va deixar estar en veure que la fada se’n reia. “Peter Pan” era el primer conte que s’havia llegit, i l’havia llegit tantes vegades que sabia de sobres que havia de creure en les fades, sinó podia caure morta una d’elles. Així que va mirar la Campaneta amb un rostre interrogatiu; en veure-ho, la fada va assenyalar alguna cosa del costat de la caixa de joguines de l’Stuart: una calculadora.
-Oh, no, oh, no... Mates no, sisplau...-va murmurar la Raquel.
Però la Campaneta es va començar a posar vermella (cosa que volia dir que s’estava enfadant) i la Raquel no va tenir més remei que agafar la calculadora i seguir el tintineig i la brillantor de la Campaneta, que amb la mà li indicava que la seguís.
Mentre seguia a la fada (encara flipava de que existissin), es va adonar que aquella calculadora no era normal (encara va flipar més). Emetia una brillantor estranya, com si volgués que et perdessis en el seu interior. Però la Raquel estava disposada a fer l’impossible per trobar l’Stuart, fins i tot matemàtiques (que era la cosa que més odiava en TOT el món).
La fada es va aturar a la cuina al costat dels plats de menjar de l’Stuart. La Raquel va veure un sobre, del mateix color que la calculadora i les ales de la Campaneta, un rosa pàl•lid. Va obrir el sobre i va treure el paper de dins, on hi figuraven els següents números:

2 3 5 7 __ __ 19 __ 29 31 __ 41 __ 47 __ 59

La Raquel va remugar i es va guardar el paper a la butxaca (les sèries no li agradaven gens). Va mirar la Campaneta, esperant que li donés una altra pista, però la Campaneta no parava d’assenyalar la nevera i el seu coll, la nevera, el coll, la nevera, el coll... Llavors la Raquel ho va entendre. Volia llet. Segons havia llegit a “Cor de tinta”, a les fades els encanta la llet. Així que va agafar el plat d’aigua de l’Stuart, el va buidar i el va omplir de llet.
La Campaneta se la va beure tota, i va enlairar-se. La Raquel la va seguir. Es van parar al llitet on dormia l’Stuart. Dins hi havia un altre sobre, també rosa pàl•lid. El va obrir, i dins hi havia aquesta operació:

(12 + [10•2-15] ) •9-7 = ?

Tot plegat era molt estrany: desapareix l’Stuart, i, per trobar-lo, una fada li ensenya una calculadora màgica, una sèrie incompleta i una operació. Que estrany. La Raquel es va fer una espessigada per veure si somiava...no. Era real.
La Campaneta li va indicar els dos papers. Amb allò volia dir que els resolgués.
La Raquel va començar per l’operació.
Allò li havia explicat la seva professora de matemàtiques l’any passat amb no-sé-què d’unes bombolles i un explorador, o un aventurer. Va anar corrents a la seva habitació, i va buscar fins a trobar els apunts de mates de l’any anterior. Va buscar la jerarquia de les operacions. Al cap de set minuts ja ho tenia tot après. Es va treure el full de la butxaca i el va fer en menys de 2 minuts. La Campaneta ja estava a l’habitació, i es va assentar al costat de la Raquel en un coixí. La Raquel va agafar l’altre paper, el de la sèrie. Li sonava moltíssim, o sigui que va buscar als apunts de l’any passat fins a trobar “Nombres primers”. Es va enfadar amb ella mateixa per no haverse’n recordat, però va fer la sèrie:

11-17-23-37-43-53

Molt bé, ja ho tenia tot resolt. Però...què havia de fer, amb tots aquells números???
-I ara què he de fer? -Es va preguntar a ella mateixa. Però no va ser ella qui va respondre.
-Introduir els dos resultats a la calculadora -va dir la Campaneta.
-Parles? T’has passat tota l’estona fent “ningning” i parles?
-No, el que passa és que sóc un ésser màgic, i només em saben escoltar les persones que en saben, ni que sigui una mica, i que creuen en ella i els agrada. Les matemàtiques tenen en si una mica de màgia,
La Raquel va quedar perplexa. Era veritat, ara, les matemàtiques li començaven a agradar. I, creia en la seva vista, o sigui que creia en la màgia, perquè allà al davant hi tenia una fada. Però va deixar els seus pensaments per més endavant, el primer era l’Stuart. Va posar, de primer, els nombres primers, i després hi va posar el resultat de l’operació. No va passar res.
-Has de creure en les matemàtiques, -li deia la Campaneta- el Peter hi creu molt.
"El Peter?" Es va preguntar la Raquel "Ah, sí, és clar, el Peter Pan".
Li van començar a caure les llàgrimes, però va posar a la calculadora la sèrie i el resultat per segon cop. Va tancar els ulls i va notar que la Campaneta se li assentava a l’espatlla. "Sisplau,sisplau..." Pensava. Llavors va notar que alguna cosa li fregava les cames. Va obrir els ulls i...
-Stuart!!! –es va acotar tan de cop que la Campaneta va estar a punt de caure. La Raquel acariciava el gat, feliç, i va observar com els sobres, els papers i la calculadora desapareixien. Per un moment va pensar que la Campaneta també havia desaparegut, però ella encara seguia allà, encara no havia acabat la seva missió.
-T’he d’ensenyar tot el que pugui de màgia –li va dir.
La Raquel va saber que "màgia" volia dir "matemàtiques".
La fada i la Raquel es van passar la resta de l’estona fent matemàtiques, fins que van sentir que la porta s’obria.
Li va donar les gràcies a la fada, que li va dir adéu i va desaparèixer amb un ziiiiip!!!
L’Stuart va pujar a la falda de la Raquel al mateix temps que la seva mare obria la porta de l’habitació.
-Oh, Raquel...Ens sap tan de greu haver estat tanta estona comprant! Però ja saps, els dissabtes...Què has fet durant aquesta estona?
-Màgia. –va dir la Raquel, apartant-se perquè la seva mare pogués veure els fulls d’operacions que havia fet amb la fada.
-Quina imaginació, Raquel... Si això no són res més que...
-Mates, ja -va dir la Raquel, badallant- Però, les mates, al cap i a la fi, també tenen una mica de màgia, no?
I va deixar enrere una mare amb les celles cap amunt i la boca oberta, mirant com la Raquel agafava “Alícia al país de les meravelles”, pensant que la seva filla no estava passant gaire bé l’adolescència.


FIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

Anònim ha dit...

Em smbla k me psat d llarg po sk em va srtir així...I es massa infantil... i te massa imaginació... po buenu
^^

Anònim ha dit...

Dani i les Mates

-Daniel, quant son 3 x 9?
-30?
-Abril?
- 3 x 9 son 27.
-Dani, si siguesis com l’Abril…

Continuen multiplicant, mentre que el Dani., com que no li agrada les mates, s’avorreix tant que s’adorm...

Algú li toca l’esquena, es desperta i veu un home que no l’havia vist mai;
-On soc? – pregunta el Dani
-Estàs en el mon dels somnis...

El noi, s’aixeca i veu una ciutat casi igual, però no tant, perquè hi ha edificis sobre els núvols, escales que es mouen, cotxes voladors,…

L’home li pregunta:
-Com et dius?
-Em dic Dani, i tinc 12 anys i tu?
-Soc el Setam i tinc 15 anys.
-Un nom curiós...
-D’on ets?
-Sóc del món real.
-Del món?? De la Terra?? Del planeta blau??
-Siii!! Que no el coneixes?
-Si, això ja ho se però normalment els de la teva terra, venen per la nit, que encara falten moltes hores, com es que tu estàs aquí?
-Doncs mira, perquè estava a la classe de mates, però a mi no m’agraden gens, i de tant d’avorriment que tenia m’he adormit.
-Doncs... a nosaltres ens agradaria aprendre mates, perquè tenim un munt de problemes, per exemple:
Les encarregades de la loteria, no saben com dividir els diners entre tot el poble, etc.
Et tinc que deixar, perquè haig de marxar a treballar, ja ens veurem per aquí...
-D’acord!

El Dani, mentre passeja, veu que hi ha molts problemes a les botigues, pel canvi, ...
Es queda sentat en un banc, comença a rumiar, i decideix construir una escola de Mates, on ell seria el professor.

Va a l’ajuntament, i els demana que construeixin una escola de Mates...
L’ajuntament, esta d’acord, però li pregunta qui serà el professor... El Dani, li contesta que serà ell el profe.
L’alcalde, li diu que al costat de l’ajuntament hi ha l’escola de mates, el Dani, surt a fora i veu l’escola de mates acabada i li pregunta:
-Com heu fet això, tan ràpidament?
-Cosa de màgia...

El Dani, entra a l’escola de Matemàtiques, es queda bocabadat perquè veu que està molt complet, hi han compàs, regles, papers, llibres de mates, els ordinadors: complets de programes matemàtics...

Surt al carrer, veu que hi ha una cua de gent per inscriure...,
veu el Setam i li demana que vingui...

El Dani, li demana si pot ser el secretari. El Setam, l’accepta.

L’escola de Mates, de mica en mica es va omplint de nens i nenes, nois i noies, senyors i senyores, avis i avies...

Comença per les sumes, restes, multiplicacions i divisions.

Al cap d’una hora, tothom ja ho sabien tot...

El Dani, tot bocabadat, va preguntar:

-Us agrada les mates?
-SIIII!!

Va començar a ensenyar la Jerarquia de les operacions, les equacions...

-Dani, Dani, Dani, despertat!

El Dani, es desperta,... es dona conta que l’ha despertat el seu amic. Perquè ja s’havia acabat la classe, i era hora d’anar a casa.

Pel camí, el Daniel, comença a recordar el somni, i es dona conta que li agraden les mates... i va dir “ Sense les mates, no podem viure”

A partir d’aquell dia, s’esforçava molt a les classes, estudiava molt,... que aprovava tot, treia excel•lents...

Ara que te 40 anys, ha escrit un llibre matemàtic, també es professor de mates... Actualment, es el professor mes intel•ligent de tot Espanya...

FI


Us ha agradaT?

Anònim ha dit...

Examen sorpresa

Una vegada, en una escola, tocava classe de matemàtiques. El mestre, va ficar un examen sorpresa, i ningú no s’havia estudiat res. L’examen anava sobre les jerarquies. Un alumne, anava per un exercici on hi havia una operació que era 45•25-16:8+{58•[65+(12•61:2)]}+[58+9•(34-25)]. L’alumne no s’havia que anava primer, però aleshores se’n va enrecordar de les bombolles. Se’n recordava que la bombolla número 1 era la dels parèntesis, claudàtors etc., la bombolla número 3 era la de les multiplicacions i divisions, la 4 la de les sumes i restes, però la de la 2 no se’n recordava. Però va estar pensant, i va dir: “Com que tot el que surt al exercici, ja ho puc ficar a les bombolles, no cal que me’n recordi de la 2, i ja m’ho miraré a casa”. Aleshores va començar a fer l’exercici.

45•25-16:8+{58•[65+(732:2)]}+[58+9•(34-25)]=
45•25-16:8+{58•[65+366]}+[58+9•(34-25)]=
45•25-16:8+{58•431}+[58+9•(34-25)]=
45•25-16:8+24998+[58+9•(34-25)]=
45•25-16:8+24998+[58+9•9]=
45•25-16:8+24998+[58+81]=
45•25-16:8+24998+139=
1125-16:8+24998+139=
1125-16:8+24998+139=
1125-2+24998+139=
1123+24998+139=
1123+24998+139=
26121+139=26260

Ja tenia la resposta, la va escriure i aleshores el següent exercici tenia que fer servir la bombolla número 2, però ja se’n va enrecordar d’ella.

FI

Anònim ha dit...

ELS NÚMEROS

Hi havia una vegada uns números molt raros, que vivien en un poblet molt petit, només hi havien cases, escola, parc per jugar i supermercat.

Un dia de bon mati tots els números anaven a comprar al supermercat menys el numero que anaven a treballar. El numero al supermercat, el numero que treballava d’escombriaire, el numero estava malalt. Les cases eren una per cada un. El poble era molt petiti només hi havia o carrers perquè cases per un carrer. I si en hi ha números hi ha fan perquè - , un altre carrer per el supermercat i la casa del .

Hi va haver un dia que uns quants números van trobar que ells es podien sumar, restar, multiplicar i dividir o fer números més grans com per exemple:
Que si s’ha ajunten aquets números fan el
.



Anna Fortuny Pérez

Anònim ha dit...

EL REI DE LES MATEMÀTIQUES.

Hi havia una vegada un rei que no feia res, només matemàtiques des de la seva cadira reial, perquè era la única persona que sabia matemàtiques de la ciutat. Un dia un nen li va preguntar com es deia, i ell li va respondre:

-Si ho vols saber pensa que no faig res, només faig matemàtiques a la meva cadira reial, perquè soc l'única persona que sap matemàtiques a la ciutat.

El nen li va contestar:

-Jo també sé matemàtiques!!!

El rei va dir:

-Et desafio a un duel. El meu nom el tindràs si resols aquest enigma:

3 al quadrat + 5 al quadrat – [20•2 – (11 – 5)]

El nen va respondre:

-Sí però amb una condició, si guanyo m’has de deixar ser rei tot un dia.

El rei li va dir:

-D’acord, i si jo guanyo et baixaràs els pantalons davant de tota la gent de la ciutat; no, del món. Ha, ha, ha...!

I va arribar el dia, i va guanyar el nen.
Ara us ho explicarem:
La 1a prova era de sumar 10 números en 10 segons. Aquí va guanyar el nen. Ja tenia 1 punt.
La 2a prova era de 10 divisions i 10 arrels quadrades en el mínim temps possible. Aquí va guanyar el nen una altra vegada. Ja tenia 2 punts.
La 3a prova era de multiplicacions, divisions, sumes, 4 problemes 1 100 potències en una hora. Aquí van quedar empatats.
I la 4a, i la darrera, que era més difícil que les altres, la va guanyar el nen.

El nen li va dir:

-He guanyat. Has de complir la teva promesa. VISCA!!!!!

El rei es va enfadar molt, però el nen tenia el suport de tota la gent, perquè el rei ho havia jurat davant de tothom i ho va haver de complir.
El nen es va quedar per sempre sent rei, perquè els ciutadans no volien el rei que tenien abans, sinó que volien el nen, perquè sempre enviava menjar als pobres, i sobretot ensenyava matemàtiques a tota la gent de la ciutat!!!!!!!
Va manar fer una escola especialment de matemàtiques.
La gent d’aquell poble va ser molt feliç, ells i les matemàtiques.
Ah, per cert, sabeu com es deia el rei?

FI

Thaís i Madelin

Anònim ha dit...

Podeu veure que cal corregir en el vostre conte, Arantxa i Ariadna, si cliqueu aquí . Així us quedarà perfecte.

Anònim ha dit...

FLORENCIO SANTOS HA DIT el cuento de Joana es muy "BUENU" y muy imaginativo y buenu.jeje

Conchi Hito ha dit...

Hola a tots,

us recordem que per poder penjar comentaris hem de saber el nom de la persona que el fa. Per això cal que cliqueu en Otros (no en anònim) i que poseu el vostre nom. OK?
Si no voleu que aparegui el vostre nom, podeu fer un anònim si previament ens envieu el nom al correu novesticmates@hotmail.com

K vagi b.