dissabte, 13 d’octubre de 2007

1ESOC

Hola classe de 1 ESO C!

Aquest és l'espai dels vostres contes matemàtiques. Només un pas, clicar en els comentaris, i podreu veure el vostre conte publicat. També podreu deixar les vostres opinions.

Què les matemàtiques us acompanyin!

12 comentaris:

Anna ha dit...

Hola

Us convido a participar en el concurs “contes matemàtics”que ha organitzat el seminari de Matemàtiques.

La data d’entrega és fins el 15 de novembre.

Ànims! que si voleu sou uns grans genis.

Laia i Ariadna ha dit...

LA BRUIXA NUMERICA

Hi havia un nen que vivia al bosc amb la seva tieta.

Un dia va voler anar al fer una volta al bosc i li va dir la tieta k tenia k passar pel el camí k dunes 24.

Quan va sortir va trobar tres camins en un posava 100x9,en un altre 6x12 i en el últim 3x8

Va començar 100x9= 900 aquell camí el va descartar va seguir 6x12=72 també el va descartar va fer el últim : 3x8=24 per aquell camí va passar,
Ell anava caminant i cada cop es feia mes fosc hi havia fum,ratpenats també números volant,es va pensar que aquell camí estava encantat llavors quan va arribar al final va veure una casa gran envoltada de fum i números. Va picar a la porta i va sortir una dona gran que era una bruixa,ell es va espantar una mica però la bruixa va dir que espigues tranquil que era bona -ella li va preguntar bols entrar? I el nen va dir si encantat.
La bruixa va començar a fer possimes delles sortien números i mes números…
Començàvem 6x6,18:10,14x6,81 al quadrat…
Ella li v adir que per fer possimes tenia que fer operacions, m’ajudes?-li va preguntar.
-si asclar...
Va ,avera 6x6=36,passem 36 grams de sucre, 16x16=236,passem 236 grams de farina,9x8=72,passem 72 grams de sal,2x2=4,passem 4 gots d’aigua,6x2=12,passem 12 rajoles de xocolata,36x2=72,ara el deixem bullir 72 minuts=1 hora 12 minuts.
Que divertit no això de multiplicar, dividir...per fer possimes.
Pues la veritat no son tan avorrides las mates…

Bueno m’agrada’t molt estar amb tu, gracies.
Bueno ja ens veurem guapo.
-deu...
-deu...
I aquet conta tan enumerat ja s’acabat.


Ariadna Corredera Margalef
Laia Cazorla Costa
1r d’eso C

Joan i Arnau ha dit...

Joan Martínez
Arnau Mañé
1r C
Aquesta és la història del Víctor, la Laia, el Joan, l’Arnau i l’Ariadna, cinc amics de la mateixa edat que anaven junts a l’ institut. Un dia van decidir anar a donar una volta en bicicleta pel bosc que tenien a prop d’ on vivien. Passejant entre els arbres es van trobar un esquirol que portava un paper enganxat a la cua. Els cinc nens, sorpresos per allò, es van posar a pedalar per intentar agafar-li el full. Després d’una petita cursa amb l’animal van poder estirar-li el paper i aquest va fugir corrents tot espantat.

Els cinc amics van llegir-lo encuriosits. Hi havia escrit:

{[(1001-250)·2]:2}–321+125=______

Els cinc amics no van fer massa cas del missatge i continuaren anant amb bicicleta, però alguna cosa havia passat, ja no eren al bosc envoltats d’arbres sinó rodejats d’ edificis molt estranys.

De sobte van veure un cartell amb unes lletres de color i molt grans que posava: “ NUMEROLÀNDIA”. Una mica espantats, van decidir fer una volta per aquella ciutat misteriosa i desconeguda per a ells, i van veure que els habitants no eren persones sinó números: l’ 1, el 5, el 6, el 23, el 100, el 12, el 3, el 763 ..., i així tots els que trobaven.

Al cap d’una estona de passejar per aquells carrers se’ls aproparen uns éssers que es deien minuend, quocient i resta. Es presentaren mútuament i de seguida es varen fer amics.
Els nous companys els convidaren a visitar la ciutat amb ells i els ensenyaren els llocs més interessant d’aquesta: la torre en honor al número infinit, la casa de la senyora 555, que era molt rica i tenia moltes joies, el pont en forma d’arrel quadrada, el barri de les potències, i per últim l’ ajuntament, on hi havia guardat en una vitrina un petit diamant molt valuós per a la ciutat, i que tenia l’habilitat de transportar les persones cap a la Terra quan el tocaven.
Com que ja era molt tard i estaven una mica cansats, varen decidir entre tots quedar-se a dormir un nit i al llevar-se ja anirien a tocar el diamant màgic que els tornaria cap a casa. Així que demanaren un indret per passar la nit i descansar una mica, després de tantes sorpreses. El quocient els va dir que el millor lloc era a cala multiplicació, i els acompanyar fins allà.

Un cop llevats, i després de menjar-se un bon got de llet amb cereals numèrics, varen anar cap a l’ajuntament per tocar el diamant i tornar-se’n cap a casa. Però en arribar allí els digueren que malauradament el diamant havia estat robat a la matinada i els ensenyaren un paper que hi havia al lloc del robatori i que posava:

-T3N1M 3L F4M0S D14M4NT, S1 3L V0L3U V3N1U H4 BUSC4R-L0. TR0B3U-N0S 1 4G4F3U-N0S, S1 P0D3U.

Els cinc companys s’ adonaren que aquest missatge i el que havien agafat de la cua de l’ esquirol tenien molta relació. Van calcular l’operació del paper que tenien i els donà:

[(1001-250)·2]:2–321+125= 555

Els cinc amics recordaren que aquell número era el nom de la senyora de la casa que havien visitat el dia abans i pensaren que podia tenir alguna relació amb el robatori. Sense rumiar-s’ho gaire sortiren corrents cap a casa de la senyora 555.

Quan hi arribaren veieren que no hi havia ningú i entraren d’amagat a la casa. No sabien massa per on mirar, però buscaven alguna pista que els pogués ajudar a resoldre aquell misteri. De sobte es va sentir un fort soroll a les golfes i pujaren ràpidament. A l’entrar-hi, just davant seu, hi havia escrita a la paret una llarga i pesada operació combinada que van resoldre ràpidament:

{[(555+13)-350]:2-101}+3+32-40+10=13
El Víctor, la Laia, el Joan, l’ Arnau i l’ Ariadna van baixar corrents les escales amb la intenció de preguntar als veïns si coneixien algú amb el nom de 13, però en arribar a baix s’adonaren que la porta del carrer que ells havien deixat tancada estava oberta. Intuïren que algú havia fugit ràpidament de la casa mentre eren a les golfes.

La majoria que interrogaren els va respondre que el 13 era un número esquerp, molt egoista, amb qui feia una mica de por relacionar-s’hi. Altres els comentaren que era el majordom de la senyora 555, i que sempre se’ls veia junts. Els nens van preguntar si algú sabia on podien haver anat, i el quadrat els va dir que podien estar amagats en una casa als afores de la ciutat, a la barriada de la Suma, però que si hi volien anar seria millor que avisessin a la policia Múltiple, que es trobava molt a prop d’aquella casa.

Després d’agrair a tots la informació donada, els cinc amics decidiren anar a avisar a la policia, però quan van arribar a la comissaria es van trobar amb un rètol que deia que estava tancada per multiplicacions i que si algú tenia un problema havia d’anar a la comissaria del centre de la ciutat.
Havien caminat molt per tornar enrere i van prendre la decisió de continuar sols. A uns 100 metres més enllà trobaren un cartell que indicava la direcció cap a la vella i abandonada masia (casa de les afores). Tots junts van seguir el camí fins a la misteriosa casa.

En arribar-hi van veure llum al pis de dalt. Segurament eren la senyora 555 i el número 13, amb el diamant robat. En silenci van entrar a dins de la casa, pujaren cap el segon pis i s’amagaren darrere unes cortines. Efectivament eren la senyora i el seu majordom contents per haver robat aquella joia. Estaven segurs que en aquella casa ningú els trobaria mai i decidiren descansar una mica. Just en aquell moment, i sense pensar-ho dues vegades, els nens van anar corrents cap el diamant, el van agafar i van sortir a tota pastilla de l’habitació. Els lladres, sorpresos per tot allò, no van saber reaccionar i quan ho van fer ja era massa tard, s’havien endut el seu tresor.

Enfadats sortiren de la casa per atrapar-los, però fora ja els estava esperant tota la policia de la ciutat per detenir-los. El quadrat havia recordat que la comissaria d’aquell barri estava tancada i que els nens podien tenir problemes, així que se’n va anar a explicar-ho tot a l’alcalde, el senyor 1.000, que sense rumiar-s’ho va enviar cap a la casa tots els agents disponibles.

Per agrair als nois la seva ajuda en recuperar el diamant l’alcalde els explicà com tornar a casa.: Havien de tocar el diamant i cridar ben fort:

Les matemàtiques són divertides !!!

De sobte, es trobaren de nou anant en bicicleta i de tornada cap a casa pel camí del bosc. Darrere un arbre l’ esquirol els va fer un senyal amb la cua.

Sara i Lara ha dit...

El pastís

Hi havia una vegada una nena, que es deia Júlia, que vivia amb els seus pares i li van dir que anés a casa de la seva àvia a fer un pastís. Els seus pares li van dir, perquè no és perdés, que hi havia 450 passes.
Va començar a caminar i al cap de 140 va trobar tres camins.
1. Al primer cartell posava: 4x(50x2).Ella va pensar que 4x(50x2)=400, aquell no era perquè 140+400=540.
2. Al segon cartell posava: [(1+2)x100]+20. El resultat que ella pensava era [(1+2)x100]+20=320. Aquest resultat tampoc era correcte perquè 140+320=460.
3. I al tercer camí deia: (200-90)x2+(40x2) +(50x2). Aquell si que era perquè donava 410. I 410+140=550 passes. Aquest era el camí de la dreta.

Llavors va girar capa a la dreta. Al cap d’una estona va arribar a casa de la seva àvia.
La seva àvia li va dir que anés a comprar un paquet de farina i de sucre.
Quan la Júlia va tornar van preparar tots els ingredients. La recepta posava:

1. 250 g de farina
2. 250 g de sucre
3. 5 ous
4. 400 g de xocolata


El problema és que el plat per posar a la bàscula pesava 150g i com que s’hi havia de posar 250g de farina al final havia de pesar 150+250=400g. I igual amb el sucre 400g més. Més els 5 ous que tots pesaven 100g. Més la xocolata que pesava 400g en total feien 250+250+100+400=1.000g= 1kg.

Al forn s’havia de posar a 170º C per la part de baix 15 minuts (un 1/4 d’hora). Al cap d’aquests 15 minuts posar-ho per les dues bandes 15 minuts més. En total 30 minuts (1/2 hora). Però va trigar a coure’s 10 minuts més, llavors la cocció va durar 45 minuts.

Llavors s’havia de deixar refredar uns 45 minuts (3/4 d’hora). Al cap d’aquests ¾ d’hora van treure el pastís del motlle. També hi volia posar unes maduixes per fer-ho més fàcil volia posar un nombre parell perquè fos més fàcil al repartir-ho. I va pensar que posaria 20 maduixes.



L’àvia volia donar-n’hi un tros a la seva amiga Roser, un pel seu fill petit, un altre pel seu fill gran un altre per ella i un per la nena i els seus pares.

Llavors l’àvia li va dir:

- Tu que estudies tantes matemàtiques, en quants trossos s’ha de partir si vull que siguin parts iguals?
- Doncs si vols que siguin parts iguals... Entre 5 trossos, serà un 1/5 del pastís per cadascú.
- I quantes maduixes toquen a cada tall?
- Quantes maduixes hem posat?
- 20- va respondre l’àvia.
- Doncs seran 20 maduixes entre 5 talls (20:5=4) doncs seran 4 maduixes per tall.
- Ui, nena si que en saps!!!!!!!- va quedar impressionada l’àvia.
- Jijiji- va riure la nena.
- Vés tirant capa a casa que els teus pares ja deuen patir!!!!!!!!! No et perdis que ara és fosc. Ah!!!!!! I emporta’t un tall del pastís.

Tornant cap a casa va veure els mateixos cartells i va triar el correcte. Al final va arribar a casa amb un tall de pastís sana i estàlvia.

FI
Sara Jiménez Bel
I
Lara Cuscó Badia

Lorena del Amor i Aida Padró ha dit...

L'HORA DEL PATI

Hi havia una vegada, un nen de 1r ESO al qual no li agradava gens estudiar.

El primer dilluns de Novembre ja estava tip i només acabava de començar.

-RING- RING!

Va sonar la campana l’hora del pati va arribar i ell tan endreçat com era, es va quedar a recollir, quan es va donar conte només quedava ell a la classe i disposat a marxar d’allà va anar cap a la porta però quan es va dirigir a obrir la porta, no ho va poder fer, la porta estava tancada i no s’obria de cap de les maneres.

Com que ell tenia gana i volia esmorzar va agafar la cadira de la senyo, que era la mes còmoda, i si va seure. Va veure un full a la taula el va girar, va veure que ficava Múltiples i divisors va baixar la vista i va veure arrels quadrades enseguida el va deixar i va pensar:

- Són Mates quin rotllo. Quan de sobte va sentir una veu que deia:

- Hola Miquel

- Qui ets? Com saps el meu nom? Va dir el nen tot espantat

- Sóc el teu llapis i se el teu nom perquè sóc el teu llapis desde 5e de primària i encara me’n recordo que malament m’ho feies passar a la classe de Mates…

- Que dius? Perquè?

- Perquè, a mi m’agrada resoldre problemes, però tu començaves a fer dibuixets fins gastar-me la mina

- I que? A qui li agraden les mates?- a ningú va respondre ell mateix

- Intento explicar-te que les mates són divertides, desde que anaves a 5e de primària

- Ui si, divertidisimes. Va fer tot burlant-se d’ell

- Però que no veus si ho fas com un joc es molt guai

- Pues ensenyem perquè jo no en se. Va dir en Miquel

- D’acord, tanca els ull hi agafem

Desprès de tancar els ulls una cosa de la que en Miquel no estava gaire segur, van aparèixer en unes muntanyes que hi havia números per tot arreu

- Que es això? Com hem vingut fins aquí?

- Això es el país dels números, numerolandia, aquí es on et demostraré que les mates son divertides

- Comença.. va dir en Miquel amb una veu molt passota

- Es com si nosaltres contéssim muntanyes per exemple, quantes muntanyes veus allà?

- Que vols dir? Va preguntar en Miquel molt curiós. N’hi ha 3 però tothom sap contar no? Va dir passant del tema

- Si però ara imaginat que hi ha el doble de 3

- Que vols dir 3x2?

- Si a que es mes fàcil Així

- Home si, però de multiplicar ja en se, jo. Jo el que no se es fer arrels quadrades

- Pues imaginat que hi ha 25 muntanyes i les hem de partir en dos grups, hi ha d’haver el mateix nombre de muntanyes en els dos grups

- Però això, no creus que es igual que una divisió

- Calla i escolta que encara no he acabat de parlar va dir el llapis, quin numero multiplicat pel mateix numero dona 25

- Jo que se!

- Però no m’havies dit que tu sabies multiplicar?

- Si i en se

- Pues pensa un numero que multiplicat per si mateix dona 25

- Que vols dir 5x5=25?

- Si a que no es tant difícil?

- No, a sigut fàcil, però i les més difícils

- Primer acaba el que hem començat

- Que vols dir? Si jo ja ho entenc

- A si? Pues quin es l’arrel cuadrada de 81

- Que s’havia de fer?

- No deies que ja ho sabies fer?

- Si però tu m’has dit que seria divertit i no m’agrada

- Perquè no ho fas bé

- Imaginat que són, no se…són pomes i parteix 81 pomes en 2 grups per fer 2 pastissos

- A ja esta! Poden fer dos pastissos amb nou pomes a cada un

- Molt bé. Va dir el llapis

- I 9x9 es el mateix que 9 elevat al quadrat perquè 9x9=81

- Si veus que pot ser tot mes fàcil si ho fas amb ganes

- Ja, ja va dir en Miquel sorprès del que ell sàpigues fer matemàtiques i li agradessin

- I ara anem amb els múltiples

- Oh no això es molt aburrit. Això jo no ho se fer

- Mira només as de ficar-hi ganes, no costa es molt senzill

- Ja bueno, el que e fet no costa per això m’agrada

- Que, ja estàs preparat per fer múltiples?

- Bueno… si no costa gaire

- Atent un múltiple es per exemple: si multipliquem una poma per una pera es igual a un préssec, llavors es diu que el resultat es a dir el préssec es múltiple e la poma. Ho as entès?

- Que vols dir? que la poma multiplicada per la pera dona un préssec i al préssec es mu… mu…

- Múltiple, es diu múltiple

- Això, això el préssec es múltiple de la poma, per exemple intenta trobar uns múltiples de 5

- Que vols dir si jo faig 5x5=25 el 25 es múltiple de 5

- Si, intenta troba un altre

- No se… 5x7=35 i llavors el 35 es múltiple de 35

- Molt bé a que no es gens difícil

- Dons no, es fàcil i m’agrada fer-ho

- Ara, hauríem de…

- Saps llapis? Es l’hora de plegar perquè ja s’acabat el pati

- Tens raó, però mira farem un tracte

- Un tracte? I ara que vols? Si jo j a he fet la fitxa de mates

- El tracte es: cada dia tu estudiaràs i vindràs a numerolandia perquè jo tespliqui el que no entenguis

- Si, vale, vale…

- Si tu estudies i m’ho promets que cada dia vindràs a numerolandia jo atraço tota la hora de tots els rellotges, t’obro la porta i surts al pati a jugar?

- Si vale, guai!

Desde aquell dia el Miquel i el seu llapis desprès de l’escola anaven al país dels números i el llapis explicava les coses que no entenia i Així va passar de ser un nen gens estudiós a treure bones notes i ser bon estudiant.

Desde aquell dia en Miquel guarda be el seu llapis i se’n va comprar un de nou perquè no se li gastes la mina i pogués explicar-li tot el que no entenia.

Lorena del Amor i Aida Padró

Víctor Quesada ha dit...

EL SEGREST MATEMÀTIC


Hi havia una vegada, un grup de tres amics que es deien: Marc, Francesc i Jaume. Al Francesc i al Jaume, els hi agradaven molt les matemàtiques, però al Marc no massa. Un dia, al seu institut, van segrestar al seu professor preferit; el Fonxo.

-Hem de salvar al Fonxo.- va dir el Francesc.

-Sí, tens raó, si no no guanyarem més euros!- Va dir el Marc.

Llavors el Jaume li va respondre:

-Aaaai... tu sempre pensant amb els euros. L’hem de salvar perquè és el nostre professor preferit, i perquè és molt bon tiu.

-Però has de reconèixer que també el vols salvar pels calés.

-Sí, ia, bueno...

-Però, com el salvarem si no sabem on està? – Va dir el Francesc.

Llavors el Marc va dir ràpidment:

-Molt fàcil, llegiu el full que he trobat enganxant el xiclet a sota de la taula:

Si voleu trobar el Fonxo, només cal que:

Trobeu el nombre que multiplicat per quatre doni 108 i després el dividiu per 3. Us donarà el número de la casa on estem nosaltres amb el Fonxo, en el mateix carrer que està l’institut. Però no us penseu que us serà fàcil trobar-lo.

- Ja sé la resposta!- Va dir el Marc.

- Quina és?- Va preguntar el Jaume.

- Molt fàcil, 8.

- No, ceballot! El resultat és 9.- Va corretgir el Francesc.

-Dons va, que ja triguem. Anem a rescatar-lo.- Va dir el Marc mentres s’aixecava de la cadira per sortir de la classe, però s’havia oblidat que encara estaven fen classe de mates...

- Noi! perquè t’aixeques! No veus que encara no ha acabat la classe? – Li va dir tota enfadada l’Anna.

- Ho sento senyoreta, no me n’ havia adonat.- Va respondre avergonyit mentres s’asseia.

- Aquest cop t’ho deixo passar, però que no torni a passar, entesos?

- Sí senyoreta.

Quan van sortir de l’institut van anar cap a la casa que tenia el número 9. Just quan van entrar, es va tancar la porta tota sola.

-Aaaaaaaaaa!!!! – Va cridar de cop el Marc.

-Que paaaaassa! – Va preguntar el Jaume.

-Res, només que la porta m’ha espantat quan s’ha tancat de cop.

-Calleu, no sabeu que és més important saber com sortir d’aquí que no pas estar dient bajanades? – Va protestar el Francesc.

-Sí, tens raó. – Van dir els dos alhora.

-Jo diria que seria millor que anéssim avançant, potser trobem una sortida, o encara millor, el Fonxo. – Va dir el Marc.

-Sí, tens raó, per primer cop, has dit una cosa sabia. – Va dir el Jaume, mentres feia una cara de sorprès.

I així ho van fer, van anar avançant, fins que es van trobar amb tres portes i un full al terra:

-Mireu! a cada porta hi ha un número diferent! – Va dir el Francesc, mentres les mirava.

-Sí, és veritat; a la primera porta, hi ha un 28, a la segona un 42 i a la tercera un 32. - Va respondre el Marc.

-Al full aqust potser posa el que hem de fer – Va dir el Jaume.

-Tens raó, llegim-lo. – Va respondre el Francesc.

Per poder anar a la sala següent, heu de passar per la porta que té un múltiple de 7, però alhora també ho és de 2 i de3.

El Francesc va dir ràpidament:

-El 42!

-Emmmm... aveure, deixa’m calcular... Sí! Tens raó. És el 42. – Va respondre el Jaume.

Van entrar per la porta número 42 i... Van trobar el Fonxo!

-Hey Fonxo! Qui et va raptar? – Va dir el Marc, mentres saltava d’alegria.

-No em va raptar ningú, vaig venir aquí per saber si éreu capaços de trobar-me.

-Donsc ja ho has vist, hem pogut. Però la veritat és que éra bastant fàcil. – Va dir el Francesc.

-Home, has de pendar que jo sóc professor de català, i no de mates, home.

-Això és veritat... – Va dir el Jaume

-Com que m’heu trobat, us heu guanyat 10e cadascú!

-Toma ya! – Van exclamar els tres alhora.

-I tot gràcies a mi! – Va dir el Marc.

-Sí, vas bé. – Van dir el Jaume i el Francesc alhora.

-És veritat! Qui va trobar el paper on ficava que estava aquí?

-Tens raó!



Víctor Quesada

Pau Codorniu Haro i Francesc Guimerà Paris ha dit...

UN EXAMEN DE LA RESTA . . .

Ahir a la classe de matemàtiques....

Ahir va ser un dia en el que hi havia una prova. Ningú se’n recordava perquè aquell examen el va avisar abans del pont de 4 dies i quan el professor va dir: avui prova del tema de la resta, el 5, tothom va pensar: Ah, que fàcil que és!

El professor va dir: - ehhm 13579 i tothom es va callar, va haver 1 minut de silenci a la classe. El professor es va girar de cop, va agafar el guix i va escriure a la pissarra 12986 i també: + = X - i els nens, estranyats pel comportament del professor, van començar a cridar: Ajuda!! Ajuda!! El professor va donar un cop fort a taula i va dir CALLEU!!! Tots els nens van callar i, de sobte, el professor va repartir unes fitxes als alumnes que estaven en blanc i va dir: “feu l'examen”.

Quasi tots els nens van copiar el de la pissarra, però un nen que es deia David va fer les operacions següents: 13759 que va ser el numero que va dir el professor i va sumar 0 i li donava igual, i va sumar diferents nombres amb decimals amb 5 xifres etc... i el resultat final el 4 i el seu veí de pupitre s'ho va copiar i li va preguntar: “perquè has ficat 4” i li va respondre el David: “perquè de tots el números que ha dit i que ha escrit el 4 no hi era” però el seu company va dir “i aquestes operacions perquè les has fet?” i el David va dir que “a la pissarra també havia escrit +=x- i jo he agafat el 4 i l'he multiplicat l'he sumat l’he restat amb el 1295 que era el número que va escriure i ho he restat a 13579” i el company no li va trobar ni cap ni peus i va dir-li: “perquè ho has restat, per que ha dit que l’examen de resta?” el nen va dir: “no crec que estigui bé”

Però, de sobte, el David es va aixecar i va anar a la taula del professor. Tots els nens se'l van mirar i quan el David li va donar la fitxa amb les operacions de cop i volta “pippppp” sona el pitu.

Pablo Pérez i Sergi Monroy ha dit...

UN GOL MATEMÀTIC

Hi havia una vegada un jugador de futbol que es deia Marc que havia de treure un córner, però abans de fer-ho va pensar...

- Si un 45% del meu equip està dins de l'àrea i l'àrea mesura 40 de amplada i 15 de allargada els meus companys no tenen molt de lloc per moure's, serà millor passar-la darrera.

- Torna, torna que estic sol.

Ja la tinc. Ara he de mesurar la porteria. Si fa 2 m d'altura i 5 d’amplada he de calcular base per altura i l’angle on s'ajunten es recte, doncs xuto cap a l'angle perquè allà ningú hi arriba. 3,2,1... toma!!!!

Gool!!!!

Ja sabia jo que les matemàtiques servien d'alguna cosa. Al dia següent el Marc va fer un examen de matemàtiques i estava molt nerviós perquè sempre las havia suspès, però en aquell examen va sortir un tipus de problema que semblava aquell que va tenir en el partit de futbol, va pensar en el que va passar i va fer les mateixes operacions i el va acabar ràpid. Li van donar un 7 ½. Estava content perquè deia: “aprovaré l'examen”.

Va arribar a casa, li va ensenyar a la seva mare, i la seva mare va flipar. Van fer una fusta i tot!!!

- A partir d'ara, cada cop que tinguis un examen, faràs un partit de futbol.

Victoria Cáceres i Pili Castillo ha dit...

DOS DIES DE MATES

Hi havia una vegada un nen que es deia Ruben. No li agradaven gens les mates, mai feia els deures de mates i no escoltava, ell deia que les mates no servien per res.

Però al seu millor amic, que es deia Aleix li agradava molt les mates, i per això, de vegades, li ajudava a fer els deures. Però ell deia que eren avorrides. El seu amic sempre li deia que no eren avorrides, que es fan avorrides quan no escoltes i per això, si no ho entens, es normal que t’avorreixis.

Ell sempre sortia al carrer amb els amics i mai escrivia els deures de mates a la agenda. Feia repàs, però igualment no s’assortia.

Els pares de Ruben havien de marxar un parell de dies per qüestions de feina - Ell havia de quedar-se a vigilar el seu germà que es deia Joel.

Això volia dir que havia fer el dinar al seu germà i a ell, per a dos dies, i per això havia de comprar.

El seu pare li va donar dines per a comprar. Li va dir que ja era madur per que el deixi dos dies sol, i li va donar 50 Euros. 25 per si faltava una cosa a casa i els altres 25 per vigilar el seu germà.

El primer dia va haver d’anar a comprar, va agafar 5 euros, i es va dir a ell mateix que sí li arribava amb 5 euros

La seva mare li va ficar la llista del que havia de comprar. A la llista ficava el següent:

Dos paquets de llet, que vol cada un 1,25 €
Una dotzena d'ous, que val 1,22 €
Una ampolla d'aigua, que val 75 cèntims
I dues barres de pa, que una val 95 cèntims

Havia de calcular tot això per saber quan diner hauria de portar. Va agafar un paper i va començar a calcular.

Un paquet de llet val 1,25, doncs dos paquets val..... 2'50
una dotzena d'ous val 1,22, doncs 1,22 més 2,50 és igual a .... 3,72
una ampolla d'aigua val 75 cèntims, doncs si tinc 3,72 i sumo 75 cèntims és igual a ... 4,47
I si una barra de pa val 95, dues barres de pa val ... 1,90
I si sumo 1,90 més 4,75 és igual a ... 6,65

Va agafar 10 euros en bitllet, però es va preguntar quan li sobraria i va dir:

- Si em costarà tot 6,65 i jo li donaré 10 euros ... he de restar 10 menys 6'65. .què seria...? 4,65, ja sé quant em sobrarà.

I ara... a comprar!!!

Més tard, quan ja va anar de comprar, va trucar al seu amic (que com ja sabeu li agradaven les mates). Li va preguntar què hi havia de deures de mates. El seu amic li va respondre:

- De la pàgina 68 els tres problemes i estudiar la pàgina 69.

En Ruben es va ficar a fer els deures i es va dir a ell mateix que les mates no son avorrides, al contrari, eren divertides si escoltaves i feies els deures.

El dia següent van vindre els seus pares i va anar al col•legi molt content i esperant que sigui l'hora de mates.

Gemma Díaz, Laia Martínez i Estefania Zamora ha dit...

EL MISTERI DE LES CARTES DE MATEMÀTIQUES

En un poble petit anomenat Sanivil hi havia dos nens i una nena molt llestos anomenats: Yuki, Cody i Dulce. Anaven a una acadèmia escolar. La acadèmia es deia Santa Maria del Rosal. Els tres no es coneixien de res, venien de llocs diferents. Quan es van veure per primera vegada es van caure malament.
La Dulce deia que en Cody era un presumit que només li importava l’aspecte físic. El Yuki deia que la Dulce era presumida i tonta i en Cody deia que el Yuki tenia el cervell de mosquit.

Van passar els mesos i el dia 23 d’abril, Sant Jordi, van rebre una carta dient:

HEU DE RESOLDRE UN ENIGMA. AQUESTA ACADÈMIA GUARDA UN MISTERI. EL MISTERI ÉS REFERENT A L'ASSIGNATURA DE MATEMÀTIQUES.
LA PRIMERA PISTA ÉS : 7+3+(9+5)= X. HO HEU DE RESOLDRE ABANS DE 30 MINUTS.

Els tres pensaven i van resoldre la pista a la vegada. La resposta era 24. En resoldre la pista, van anar a parar a la sala número 14, més coneguda com "la sala del terror". Aquella sala no els deixava entrar a tots de cop. El primer en entrar va ser en Cody, després en Yuki i per últim la Dulce. Tots tres es van espantar al trobar-se allà tots sols.

Que feu aquí ? -va dir el Cody.

La Dulce va dir: M'han enviat una carta que contenia un enigma. I vosaltres que feu aquí?

Doncs a mi també m'han enviat una carta i a tu Yuki? -va
respondre el Cody.

Sí, a mi també m'han enviat una carta -va respondre el Yuki.

Mentre parlaven tots tres, de no sé on, va caure una carta. La van obrir; l'enigma que havien de resoldre era 60+14= X. Van pensar i pensar al final van trobar la resposta 74.

-74 Què ? -va dir el Cody.

Arbres, sales... el què? -va respondre el Yuki.

La Dulce estava callada, pensant per dins, si girem els números del revés fica sala el 2 és la S, el 4 és la A, el 7 és la L i el 4 torna a ser la A. Després en veu alta va dir:

Ja ho sé "SALA".

-Els dos nens van preguntar a l'hora :

Dulce, com es que et surt "Sala"?

La Dulce va dir: -he girat els números 2474 i en surt sala el 2 és la S, el 4 és la A, el 7 és la L i l'últim és el 4 que és la A.

Val!!!

-Però quina sala? Aquí hi ha moltes sales.

El Yuki va tenir una idea:

Si sumem 2+4+7+4 dona 17.

El Cody va dir -Llavors és la sala 17 "la biblioteca".

Van anar tots tres corrents fins a la biblioteca, van entrar i van començar a buscar per tot arreu, dintre dels llibres, sota la taula, també sota la cadira En Cody va trobar la carta i aquesta vegada no era una operació si no un problema que ficava:

TINC UN AMIC DE 15 ANYS QUE HA PERDUT UN TRESOR. PER TROBAR LA PISTA, HEU DE RESOLDRE UNA SÈRIE D'OPERACIONS:

1) 149 - 35 - (6 x 8) - (14 x 2)= X
2) (125 + 18) - 32 + 2 - 22 + 10 = X
3) 480 - 25 + 3 + 35 – 3 + 2= X

Tots tres van encertar les respostes. 1) el resultat és 38, del 2) és 101 i del 3) és 492. Tot seguit els hi va tornar a caure un altre sobre, de no se sap on, amb el resultat:

- Heu de comptar els l'arbres del pati i en el que fa 38 heu de trobar un cofre.

Van començar a comptar els arbres i quan va trobar el que feia 38 van excavar i excavar, fins trobar el cofre. El van obrir, hi havia un paper que deia:

ENHORABONA. HEU TROBAT EL TRESOR DE L’ACADÈMIA DE SANTA MARIA DEL ROSAL. GRÀCIES PER TROBAR EL TRESOR. SI US PLAU, NO REVELEU AQUEST SECRET. ATENTAMENT ELS NENS DEL CURS 1987.

Anna Santacana ha dit...

Us felicito per la vostra col•laboració.

Els vostres contes són genials. Heu demostrat que les matemàtiques no són tan avorrides com diuen.

Visca la Mat-Imaginació!!!

Pere Martí ha dit...

Per veure la correció del vostre conte, Laia i Ariadna, només cal que cliqueu aquí . Uns petits retocs i quedarà com a nou.