dissabte, 7 de novembre del 2009

Contes de 1r d'ESO C. Curs 09/10

Com cada any, els alumnes de 1r d'ESO podran presentar els seus contes matemàtics al concurs de Contes Matemàtics de 1r d'ESO de l'Eugeni d'Ors. El plaç per presentar-los serà fins al 16 de novembre (és dilluns). El resultat es donarà a conèixer a la festa de Nadal.

En els comentaris d'aquesta entrada podeu deixar els vostres contes els alumnes de 1r d'ESO C.

Recordeu que cal indicar el nom de l'autor/a i el títol del conte quan el pengeu. Si voleu publicar amb un pseudònim cal que l'envieu prèviament a la següent adreça de correu electrònic:


12 comentaris:

Nil Solà i Guillem Tenorio ha dit...

NUMEROLÀNDIA, LA CIUTAT DELS NÚMEROS


A numerolàndia, l’alcalde, (que era el número 1) tenia un problema: no sabia resoldre problemes.

Un dia va mirar el seu correu hi havia un escrit del president de l’empresa GB70 que sempre havia somiat treballar. A l’escrit hi havia un problema que si el feia bé, podria ser l’amo de l’empresa . El problema deia:
Tinc 3€ i n’he regalat 2€. Desprès me n’he trobat 5€ i n’he perdut 4€. Finalment m’he n’han regalat 7€ . Quants euros m’han quedat?
L’alcalde estava molt preocupat perquè el seu únic defecte era, que no sabia fer problemes. Llavors va pensar que si reunia tots els números aconseguiria el resultat, i així ho va fer.

Primer se’n va a buscar el número 3 que era un pescador. El va anar a buscar al riu més proper que també era el que sempre ell anava a pescar. Allà no el va trobar però quan se n’anava cap a casa va veure un cartell que posava que hi havia un concurs de pesca i l’alcalde no va dubtar i va anar a buscar el número 3. Al concurs de pesca l’alcalde va trobar el número 3. Ell estava fent la competició hi va haver de renunciar per ajudar l’alcalde.

El següent número era el 2. El 3 va dir a l’alcalde que estava treballant en un casino que només podien entrar els més llestos. Van anar al casino i abans de entrar van haver de fer una operació, que era:
333•3333/3333
I el 3 no va tenir cap dubte. Ell va dir que el resultat era 333 i de seguida van entrar. Allà al casino hi havia el 2 jugant a cartes i l’alcalde li va dir que tenia aquest problema i de seguida el 2 els va voler ajudar.

Ara calia buscar el 5. El 5 era un submarinista, que ara mateix estava busejant al lloc més profunt de numèrolandia, el llac arrel quadrada. L’alcalde i els números no s’habien que fer per baixa fins aquella profunditat. De sobte van veure el següent numero que necessitaven, el número 4, que precisament era venador de bombones d’aire. El 4 els va voler ajudar i els hi va dir que els acompanyeria i aniria a buscar el número 5. Al cap de mitja hora el 4 i el 5 ja estaven fora de l’aigua.

Ja nomès faltava el número 7, que era un escalador. Estaba entrenan a la montanya Jerar Quia. Estaba a punt de marxar amb el seu cotxe quan l’alcalde i els números li van explicar el problema. Llavors el 7 els va dir que els ajudaria però que li semblava que ja tenien tots els números del problema. Entre tots van intentar fer el problema però no els hi sortia mai. Al cap d’una estona de pensar i pensar el que no lligava, el 3 els va dir que faltava el + i el -. Ningú no sabia on els podia trobar menys el 2 que deia que les va veure a casa seva en el mando de la tele. Tots corrien derrera el 2 sense saber que volia dir allò del mando però de seguida quan van veure el mando ho van entendre. Eren el positiu i el nagatiu de les pilas. Quan el + i el – van estar d’acor en ajudar-los van començar a resoldre el problema i de seguida els va sortir:

3-2+5-4+7=9

El resultat era 9€. De seguida van anar a l’ordinador més proper, va entrar al seu correu i va posar el resultat. Quan ho va enviar va veure que tot alló era una estafa. La desepció va ser de les pitjors de la seva vida, però pensava que havia pasat un bon rato amb els números i a més havia resolt el seu primer problema.

Al cap d’uns dies el va trucar l’amo de l’empresa GB70 que si volia sobstituirlo. L’alcalde va dir que si sense pensar i al dia següent ja hi estaba treballant.

Aixó és una númeralada, que és com una faula però amb números. La finalitat és que mai tens que fer cas als missatges de l’ordinador que no coneixes perquè de vegades la cosa es pot complicar.


FI

Anna Claramunt ha dit...

La Rosa i els números.

(primera part)
Hi havia una vegada una nena que es deia Rosa que no recordava com s’escrivien els números.
Un dia la professora els va ensenyar a sumar i ella no entenia res. Així que va preguntar a la professora:
-Esther, em costa molt recordar el nombre 8. No em sabries dir alguna forma de que em recordés?
-El nombre 8 es molt fàcil de recordar, pensa en que són dos rodones unides.
-Sí, però quan penso això el primer nombre que em ve al cap es el número 0!
-Doncs aleshores pensa que el 0 va unit amb un 1 que es el primer nombre i que si posessis un 1 al 8 sería un nombre més elevat que el 10.
-D’acord intentaré recordar això.
Al cap d’uns dies la professora els hi va fer un examen de nombres fàcils en els quals sortien els nombres 0,8,10,18 i s’en va recordar perfectament. Aquella tàctica li havia servit fins que al mes seguent van començar a aprendre’s les taules de multiplicar i li va resultar un gran problema.
Aquell dia va arribar a casa preocupada pel seu problema, els altres nens i nenes de la classe recordaven perfectament els nombres i no els barrejaven així que va preguntar al seu pare que és el que li passava.
El seu pare va respondre que cada dia que tornés de l’escola, li ensenyés tot el que havien fet a classe per poder-la ajudar i intentar resoldre el problema.
Ella va cedir contenta amb l’esperança que pogués escriure un número com ara el 1808 sense haver-s’ho de pensar dues vegades.
Al dia seguent, a l’hora de matemàtiques estava neguitosa, no sabia que fer i estava preocupada pel seu problema així que després de classe va anar a parlar am la professora i ella li va dir que parlarien amb els seus pares per trobar una sol•lució.
Quan la nena va arribar a casa el seu pare va dir que havia trucat la seva professora i havien quedat en que la nena aniria amb un professor de repàs fora l’escola per millorar la seva memòria.
La setmana vinen la Rosa va anar a la classe de repàs després de sortir d’escola.
El seu pare l’havia d’ acompanyar però va tenir un problema a la feina i va haver de anar-hi sola.
Tenia l’adreça apuntada a un paper, el va desplegar i va veure que hi havia escrit:
CARRER SALVADOR ESPRIU NÚMERO 64.
Va arribar i va trucar al timbre. Va sortir un home que li va pregunta el seu nom i van començar a conversar:
-Hola em dic Rosa, els meus pares van trucar ahir per apuntar-me a les vostres classes si es que vosté es el professor Enric.
-Ah, sí! Ja me’n recordo del teu pare i la teva mare. Passa, passa.
-Mira, cap a aquesta classe.
-D’acord.

Anna Claramunt ha dit...

La Rosa i els números.

(segona part)

La Rosa es va asseure i van començar la classe:
-Doncs Rosa, comencem. Em van comentar una mica la situació els teus pares, van dir que això dels nombres et costava una mica. Tu tranquila, jo de petit era igual que tú i mira ara, aquí fent de professor de matemàtiques precisament!
-Ja,ja,ja. Doncs miri que els nombres no sé ni com ni per què no els recordo!
I miri que me’ls estudio, eh!
-Tranquil.la, això es pràctica ja veuràs tot es solucionarà.
-Portes el llibre de matemàtiques de l’escola a sobre?
-Sí, el trec?
-Si així veuré el que esteu fent i ens basarem amb això de moment.
-Mh... Vale doncs començarem per fer una mica de sumes que veig que és el que esteu fent. Mira ara te’n posaré unes quantes i veurè el que passa.
El professor va treure un full de paper i va posar 5 sumes a la Rosa. Ella les va començar però li costava. Va trigar 15 minuts.
L’Enric li va corretgir les sumes, estaven totes 5 bé.
I va començar a parlar:
-Crec que ia sé quin es el teu problema.
-Quin?!-va dir la Rosa tota contenta-.
-És falta de pràctica, encara no tens per mà això de les matemàtiques.
Tot es acostumar-s’hi. Fins fa poc encara no sabíeu què era sumar i ara de cop ja feu sumes. Potser a tú et costa més que a altres però això es normal. Després trucaré als teus pares i els hi diré, crec que ja hem acabat la classe.
-D’acord i gràcies.
-No m’has de donar les gràcies, de res dona!
-Adéu!
Al arribar a casa la Rosa és va trobar als seus pares asseguts, parlant seriosos.
Ella els va dir que si el professor ja els havia trucat i ells van dir que si.
Es va asseure amb ells i van parlar-ne:
-Doncs Rosa, ha trucat el professor i ens ha dit el que pensava d’ aquest assumpte. Hem pensat que si que podria ser això però que esperarem uns mesos per veure si ho és. Així que continuaràs anant a classes particulars, d’acord?
-Val, doncs quedem així.

(Al cap de 2 mesos).
La Rosa va sol•lucionar el seu problema amb els nombres i gràcies a la ajuda del professor particular va treure exel•lents notes. Qui ho havia de dir !

Anònim ha dit...

LES
MULTIPLICACIÓNS



Havia una nena que volia aprendre les multiplicacións i una nit havia somiat amb totes les multiplicacións que excisteixen havia un senyor fent multiplicacións i la nena li diu que si li pot ayudar per que a ella li costaba molt.
El senyor li va explicant com es fan la nena es desperta i quan torna a ser de nit la nena torna a tenir el mateix somni totes les nits .
Un dia a l'escola quan estaben fent les multiplicacións ella ya ho savia tot i un dia quan estaben fent l'exsament la nena va treureun excelent i els seus pares la van donar un premi.

Raimon Mestre ha dit...

La guerra dels números i les lletres

Hi havia una vegada fa molts anys un poble de números que lluitava amb un de lletres. Els números estaven a punt de guanyar, però les lletres van fer servo la seva nova arma, la “catapulta de lletres”, van anar a atacar al poble dels números i van guanyar, però es van pensar que els havien mort tots i no era així, van quedar vius els números 0, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 i 9.
Els números van reconstruir tot el poble i al cap d’uns anys, eren milions. Aleshores van decidir crear un arma molt més potent que la del poble de les lletres i l’hi van dir “bazuka de números”.
Els números van anar atacant als pobles del voltant i quan ho van tenir tot destruir van decidir conquerir el poble de les lletres.
El poble de les lletres al saber que no havien mort tots els números i que estaven destruint els pobles del voltant, van decidir aliar-se amb els signes de puntuació i accents.
Quan els números van anar a atacar al poble de les lletres, els signes de puntuació els van veure des del seu poblat i van avisar als accents i aquest a les lletres. Les lletres es van posar a punt amb la seva nova arma, i quan van veure que els números estaven prou a prop van decidir llençar amb la “catapulta” una lletra. Els números al veure-la van decidir contrarestar l’atac amb el seu “bazuka”, van tirar tant fort que va destruir tota la muralla que protegia el poblat i la lletra que volava cap a ells. Van entrar en atacat cos a cos, on els números van destruir totes les lletres menys la lletra “Z”, que s’havia amagat.
La “X” no tenia ningú amb qui aliar-se, i va decidir ajuntar-se amb els números i així sobreviure amb ells.


FI

Victor Rueda ha dit...

La recerca dels nombres


Els nombres d’Espanya van anar sortint al carrer per anar a buscar a la castanyera. Li agraden molt les castanyes per això van tant rapid però no trobaven la castanyera .Després de 3 hores de buscar-la van decidir trucar als nombres de tenvill però van dir que no havien vist res. Es van posar a buscar-la també, van trucar a altres països: Portunombres, el país dels nombres romans, Francent, el país dels nombres del rellotge, el país dels nombres congelats, 123,...
Que és una castanyada sense castanyes? Pensaven tots els nombres d’Espanya res no era absolutament res, els nombres de tot el món continuaven buscant la castanyera mentre els nombres més llestos pensaven on podria estar però un nombre va tenir una idea: que els nombres petits busquessin per terra, els mitjans per sota de l’aigua i els grans per la resta del espai.
Els petits van començar la recerca. Primer van buscar per la India, allà es van trobar el nombre mil•lenari que era reconegut amb el nom de índic per que es savia tot el món sencer. Els hi va entregar un mapa amb un camí a seguir i misteris a desxifrar; alguns eren fàcils i altres difícils. El camí era llarg i lluny per això era necessari que els acompanyés un adult amb un vehicle d’aire o d’aigua millor que sigues un submarí perquè hi havia un tram que s’havia de passar per sota de l’aigua.
Els pares de 4 nombres els van acompanyar, primer van sortir de Vilainfinit. , un poble de Numeralandia que es un país no molt gran.
Van sortir d’allà i van passar per un camí anomenat el camí de les veus on hi vivia un ós anomenat el ós devorador de nombres d’on no hi havia sortit ningú, però no tenia en compte que els nombres que hi passaven eren l’ equip d’atletisme del poble; eren els nombres numero 1 del món. Un nombre va tenir un pla, ell es sacrificaria tirant-li el pollastre que tant li agradava per distreure’l i llavors es posarien a còrre sense que s’adonés compte, així ja haurien avançat el primer tram.
Van estar la primera nit dormint en una tenda de campanya però no tenien lots. Així que estaven a les fosques i no veien res. Doncs es van adormir molt ràpid perquè estaven cansats de tant viatjar.
Al matí es van aixecar, van prendre l’esmorzar i van començar a caminar mentre un nombre va trucar al seu germà que li va dir que la cosa anava bastant bé, però que no havien vist res encara. Després va trucar al seu pare i van dir que havien buscat per la Lluna i només hi havia un extraterrestre i que els havia convidat a prendre un cafè però no havien vist res de res, així que la recerca va continuar. Llavors es van anar dirigint cap a la muntanya dels vuits. Però no va caler continuar per que van trucar els grans i van dir que ja la l’havien trobat. Estava a Mart prenent el sol, es veu que no li havien dit que les seves vacances havien acabat. El problema es va solucionar perquè des de l’espai va tirar un munt de castanyes.


Fi

Anna Panizo, Sandra Sánchez i Nadine Schramm ha dit...

El secret de la Mònica

Hi Havia una vegada, una nena que es deia Mònica. Aquesta, era una nena normal, tenia el cabell clar, els ulls verd fluix. Era una nena com les demes (almenys així la definien). Ningun dels seus amic coneixia el seu secret, tots es pensaven que ella era com qualsevol, però encara que no sabien el seu secret, la veien diferent. El secret que tan espereu es que...PARLAVA AMB ELS NÚMEROS!!
Els números tenien un gran problema i van decidir acudir a la Mònica.
La Mònica va parlar amb els números ,era un greu problema...
Va desaparèixer el numero 5!
La Mònica i els números no sabien que fer i van decidir investigar.
La Mònica va preguntar a tots els números (un per un)quan va ser la ultima vegada que van veure el numero 5. I van contestar el següent:
-El numero 0 i 1: A la biblioteca.
-El 2: A la classe de tecnologia.
-El 3: No el va veure des de fa un mes.
-El 4: Al pati.
-El 6: A la taquilla.
-El 7: Jugant a escacs.
-El 8: jugant a la petanca.
-El 9: A la classe de musica.
La Mònica va decidir començar per la biblioteca. Quan van arribar van observar tota la biblioteca i no van trobar rastre del numero 5,nomes el seu llibre preferit(5+5=55?)Però li faltava una pagina. Que estrany...
Van decidir anar cap a la classe de tecnologia. Allà van trobar una estranya nota en la qual posava unes lletres xines. Nesesitaven un alfabet que traduís el xines en català. Així que van decidir anar al pati (Abeura si allà torbaven alguna cosa més) . Allà van trobar un alfabet que traduïda el xines al català! QUINA CASUALITAT! Tanta casualitat era estrany! Van traduir aquella nota tant estranya, en la que posava el següent:
Mònica,se el teu secret,se que pots parlar amb els números, i com vull que m’ensenyis a fer-ho,eh reptat el numero 5.Aixi que si el voleu recuperar tindreu que venir a buscar-lo seguint les pistes que us he anat deixant.
-HO NO!!HAN REPTAT AL NUMERO 5!!-Va exclamar la Mònica.
I el numero 7 per tranquil•litzar-la va respondre:
-No et preocupis tots junts el trobarem!Van anar cap a la taquilla però no sabien quina era la del numero 5.Aixi que van decidir anar a la sala d’escacs. Allà no van trobar res, i van decidir anar cap a la pista de la petanca.
Allà van trobar una clau, segur que era de la taquilla del numero 5 !! però seguien sense saber el numero, així que final ment van decidir anar a la classe de musica . Van buscar fins que van trobar un paper on hi havia dibuixat un 5. ES CLAR, EL NUMERO DE LA TAQUILLA ERA EL 5!!! JA QUE ES DEIA AIXI AQUELL NUMERO PERDUT, 5!!!!!! Van corre fins a la taquilla numero 5 i quan la van obrir... ALLÀ ESTAVA EL NUMEROB 5!!! No el avien raptat,NO! Tot era una trampa del numero 5 per posar a la Mònica i als números a proba!! Quan els números i la Mònica ho van saber van riure tots junts i van ser amics!! EP! Però en secret!

Enric Sánchez, Pol Insense i Kevin Hil ha dit...

THE MONSTER NUB3RS

Hi havia una vegada, en una ciutat molt tranquil•la, com Londres, va aterra una nau. Aquella nau està repleta dels soldats més perillosos de tot l’espai. I aquells eren els números. Només aterrar a la Terra van començar a exterminar humans. Quan es pensaven que estaven exterminats, van marxar i van quedar-se només tres números, per si un cas, aquells números eren el 9 ,el 5 i el 7. Però el que s’havien pensat els números no era cert, quedaven encara 20 humans amagats. Quan els humans es van donar compte que els números havien marxat van sortir del seu amagatall.
Però en veure que quedaven tres soldats, van tornar a entrar al seu amagatall per pensar un pla per guanyar-los. Quan hi ja tenien pensat el pla, el van dur a terme: el seu pla era segrestar els soldats per que els hi diguessin quin era el seu pla i perquè els atacaven. Quan van aconseguir segrestar els soldats, els hi van començar a fer les preguntes per saber el seu pla. Els soldats, al començament, no volien contestar però al final els humans van aconseguir saber el seu pla, que era conquistar la Terra. I ara, gràcies a aquets 20 valents humans, ara els números no han envaït la Terra.

Aina Trotonda i Mireia García ha dit...

La Mònica, l’Ester i la inspiració (primera part).

La Mònica i l’ Ester estaven molt preocupades, perquè no tenien inspiració, des de que les dues van veure el Martí estaven molt despistades, a més, la Noèlia li tenia robat el cor al Martí, i elles estaven molt enrabiades per culpa d’ ella, era molt... com ho diríem... sempre anava a la última moda, mai podia tenir el serrell obert, o no es podia mossegar les ungles, era un delicte per ella! Però elles eren diferents, elles eren normals, però ara estaven enamorades, només tenien el cap amb el Martí , per això no tenien ni idees, ni imaginació, ni res, perquè és que és clar, l’amor, et fa perdre les coses, doncs elles van perdre l’ inspiració. Ja havien passat 3 setmanes des de que la professora de Matemàtiques els havia dit que fessin un conte de matemàtic, i tothom tenia almenys una idea per fer, menys elles, potser els hi havia robat l’ inspiració? Però... qui podia ser? Qui podia fer una cosa així?A l’hora del pati, es van quedar a la classe, li van dir a la Montse que s’havien de quedar per fer... coses, bé, que s’havien de quedar a la classe, i punt. La professora tenia pressa, perquè tenia una entrevista amb els pares del Ramon, i és clar, com que era tan entremaliat, i sempre feia de les seves i la Montse tenia ganes de parlar-ne amb els seus pares, però deixem-ho estar, el cas, és que l’ Ester i la Mònica estaven a la classe, esperant que la Montse marxés i les deixés soles una estona.
Es van ficar a remenar les motxilles. Sabien que hi havien 28 motxilles a la classe però en faltaven 4 persones i llavors volia dir que només hi havien 24 motxilles. Però,els problemes no eren el seu fort (els hi costava molt) i van agafar un paper i un bolígraf i es van posar a intentar resoldre el problema de les motxilles,de quantes motxilles s’havien de repartir cadascuna.
Després de pensar durant 5 minuts,van saber que per poder resoldre el problema es tenien que repartir les motxilles,llavors,van pensar que el professor de mates els hi va dir que si repartíem volia dir que havíem de fer una divisió.
Per tant, 24:2 ; i sabien que era la meitat,o sigui,12 cada una i ràpidament s’hi van ficar.
Van trigar 15 minuts en fer-ho fins que van acabar i no havien trobat l’ inspiració. Van mirar el rellotge i van notar que només quedaven 10 minuts de pati.
Van baixar al pati per poder acabar d’esmorzar i van anar a la cantina com cada dia i pel que van veure des de fora, hi havia molta cua perquè la gent volia ''maduixes'', xupa-xups, ''kojacks'', palomitas i tot, estava molt ple, però elles volien anar a parlar amb la Dolors, com sempre, sempre parlaven de tonteries i de les sopes de lletres que fa. Però havien de parlar amb ella d'una cosa més seria, de l' inspiració.
Van anar cap a ella totes dues avergonyides de haver perdut una cosa així, i van començar a conversar:
-Dolors, és que... mira, nosaltres...-va dir l'Ester.
-Que nosaltres hem perdut l' inspiració- tota decidida la Mònica.
-Ah, ja, ja, ja! Doncs... ho sento noies, però no us puc ajudar...-va respondre la Dolors en un to burleta.
-Què? Només ens faltava això! Erets l'única persona que ens podria ajudar, perquè ja fa temps que ens coneixem, i sempre ens has ajudat amb tot...- va dir la Mònica decebuda.
-Ah! I a canvi t' ajudarem a trobar novio, que com ens vas dir, el Manolo t'havia deixat.-Va proposar l’Ester.
- Val, noies, val, m'heu convençut! Us ajudaré.- va dir la Dolors tota animada per la proposta de l'Ester.
- Què, doncs, per feina? - va dir la Mònica, ja una mica estressada.

Aina Trotonda i Mireia García ha dit...

La Mònica, l'Ester i la inspiració(segona part)

- Espereu! Que aquest noi m'ha de pagar el Frankfurt! -va cridar la Dolors.- Ai! Mira, si és el Martí!- li canvià el to de veu de cop, ara en veu baixa.
- QUÈÈÈ? EL MARTÍ?? - cridaren les dos-.
-Què passa amb mi?-va dir el Martí.
-Res, res... coses de l'Ester...-va dir la Mònica, treient-se un pes de sobre.
-Si home! Jo? Jo? SI has sigut tu que l'has cridat!-protestà l'Ester.
-Ai, Martí, deixa-les estar, que avui tenen un mal dia.- dirigint-se a el Martí, la Dolors.
El Martí se'n va anar sense saber ben bé que passava; la Mònica i L’ester li van explicar el seu gran problema a la Dolors, i la Dolors els hi va explicar que s'havia trobat un sobre de carta a sobre el taulell on hi té les llaminadures, i que semblava que es mogués, però com que li feia una mica d’angúnia, es pensava que deuria ser una aranya, i és clar, com que té fòbia a les aranyes, l'havia llençat.
Què hi devia haver en aquell sobre? On era la seva imaginació? Se'n sortirien d'aquesta?
Cada cop se'ls hi amuntegaven un munt de preguntes més, i cada cop faltava menys per entregar el conte matemàtic. Van decidir que podrien buscar el sobre a la paperera on l'havia deixat, però resulta que justament 5 minuts abans de l'hora del pati el senyor de la brossa, tirava tota la brossa de les papereres de l' institut al contenidor del costat de l' institut. La Dolors ja només els hi podia donar esperances i sort, molta sort.
Les dues noies van pensar allà mateix què podien fer per trobar l' inspiració, van veure entrar la professora de matemàtiques a la Cantina, i feia cara d' enfadada. Es dirigia cap a elles, i amb un to greu, com un sergent va dir-les-hi:
- Noies, dues coses.
-Què? - van dir espantades elles.
-Una, que hi feu aquí? Que només falten 5 minuts i 20 segons per què soni el timbre! I com sempre us dic, heu de ser puntuals!
-Què? 5 minuts? Ai, Mare meva! Ai Santa Maria! - van començar a cridar totes desesperades sense poder estar quietes ni un segon.
-I segona: No haureu pas vist el meu bolígraf vermell, de corregir? No me l'haureu robat per què no us pugui ficar mala nota, oi?
Preguntà encara com una sergent la professora.
-Nosaltres? El teu boli? No, que nem de fer del teu boli?-Van contestar i alhora preguntar una mica més calmades.
-Ah! Potser se't haurà caigut a la paperera! Com que està al costat de la taula, i és clar, si calculem la distància entre la taula...Bla, bla, bla. Bla, bla, bla. -Elles només van sentir això que deduïa l'Enric. Ell com sempre, tan ''empollón''.
Però a l'Ester se li va acudir una idea de cop! Potser podrien recuperar el bolígraf de la Professora de matemàtiques, i també el sobre que havia vist la Dolors!
-Ja ho tinc!-va saltar l'Ester amb un somriure a la cara.
-Què? Què? Corre, digues! - insistia la Mònica.
-Mira, si el senyor de la brossa tira totes les papereres al contenidor a les 11 menys 5, i hi deuen haver... 60 papereres en tot l' institut... potser si féssim alguna operació matemàtica podríem aconseguir el bolígraf i el sobre! - contestà amb un to de ''sabelo todo'' l'Ester.
-Quina gran idea! - Va dir la Mònica -Però és clar, quina operació hauríem de fer? Per què, vols dir que hem de sumar, o restar, o fer alguna cosa d'aquestes, per trobar això? -Va dir la Mònica estranyada.
Llavors van anar a preguntar-li al conserge de la brossa si ja havia tirat la brossa de tot primer i la paperera del departament de mates. i el conserge els va dir:
-Ui! Hi ha moltes papereres aquí al institut! Però..les de primer encara no.

Aina Trotonda i Mireia García ha dit...

a Mònica, l'Ester i la inspiració (tercera part)

Totes dues alhora van dir:
-Oh! Quina sort! Gràcies!, però... i la del departament de matemàtiques?
-Ui.. aquesta... espereu, que ho miro.-va dir amb cara estranyada per les dues nenes.
-Si us plau, que no l'hagi buidat, si us plau!- no paraven de repetir-se entre elles.
-Doncs... l'acabo de llençar ara, ho sento noies...
-Què? Què? Quèèèèè??-van dir elles dues a la vegada tot espantades.
Ja ho tenien perdut, tot perdut, la tutora els hi podria ficar un parte, per estar fora del recinte escolar... i la professora de matemàtiques... i el conte..., quin horror!
A més, pensar que només faltava 1 minut i mig... estaven totalment desesperades, ara si que no sabien què fer.
-Però... que necessiteu?-va preguntar el de la brossa.
-Em... un boli... d’una profe.. i un sobre amb... amb una cosa molt i molt important dins! -va contestar la Mònica.
-Ah, doncs, jo em sembla que no he vist tirar cap sobre encara... i de bolis... uns quants!
Uff... però no tan uff... el sobre seguia en una de les papereres que tenien al costat, i el boli... això ja no el podrien recuperar, van pensar.
La veritat és que, estaven a la cera del carrer, davant de la porta de l' institut, que estava oberta, amb les claus de la Dolors, que els hi havia deixat. Estava tot ple de papereres pel terra, en un cantó unes quantes de buides, i en l'altre de plenes. Al seu davant i tenien un contenidor de paper, on tota la brossa de les papereres buides estava allà.
L'Ester buscava per les papereres plenes el sobre de color blanc, mentre la Mònica intentava buscar el bolígraf vermell dins del contenidor de paper i cartró.
-Espera, ja ho sé, em sembla que...-va dir remenant-se la butxaca el senyor de la brossa.
-Què passa ara?-Va dir la Mònica cansada.
-Té.-El senyor de la brossa va treure de la seva butxaca un bolígraf vermell, igual que el que tenia la professora de matemàtiques, semblava nou. No era el de la professora però almenys tenien un bolígraf vermell...
Van anar corrents cap a donar-li a la professora de mates. Llavors,l’Ester va dir:
-Una cosa menys! Ara només falta el sobre.. corre Mònica anem a buscar-lo!
Va sonar el timbre,just quan estaven remenant l’última paperera,sense haver tingut gaire èxit amb totes les altres. Fins que,amb l’última esperança,van ficar la mà i l’ull a la paperera estava allà!Havien trobat el sobre! Volant i volant sense parar ni res,van tornar a la cantina amb la Dolors.
El van obrir i....
Van trobar l' inspiració!!! De cop,els hi va venir tot d'idees per fer el conte matemàtic!
Però,per mala sort,no van guanyar. És igual, el que conta és
l' intenció , i l'esforç... molt d'esforç!
FI!

Joan Peñalver Hill, Ignasi Carrillo Ribas i Fransesc Cayuela Condal ha dit...

Els nombres perduts

Hi havia una vegada un grup de números;1,3,6,7 i 9, que anaven d’excursió a la muntanya. I mentre caminaven, de cop es fa fer fosc.
L’1, el 3 i el 7 es van donar compte que el 6 i el 9 havien desaparegut.
Tots preocupats van començar a cridar i a buscar com desesperats.
-6!!,9!!!-.Cridaven desesperats.
-On estan???!!-.Va dir l’1 espantat.
-No ho sabem, de sobte han desaparegut-.Van dir.
Van començar a sentir uns sorolls de passes gegants que s’apropaven cada cop més, era el 100; el rei dels números; però estava posseït pel número 1.000;el sr de la mort.
Van començar a córrer cridant:
-Auxili!!!, ajudeu-nos!!-.Cridaven desesperats
Quan es van donar compte que el 100 estava posseït, van anar a buscar ajuda al 750, que era el soldat per excel•lència del rei, el 500 que era la seva mà dreta i el 250 que era el conserge.
Entre els 6 números, van aconseguir treure-li la maldició al 100, seguidament, entre tots van idear un pla per anar a pel sr de la mort; el 1.000,
L’1, el 3 i el 7 el distreien, el 750;els soldat i el 500;la mà dreta,atacarien per darrera mentre que el 250; el conserge, el pegaria amb l’escombra i la fregona, però no es va donar compte que la fregona estava seca i no li va fer res, però el 3 va anar ràpid a buscar una galleda de salfumant i li va donar al conserge;250 perquè suques la fregona i el pegués, ho va fer i al cap d’uns minuts es va començar a fondre el sr de la mort;1.000 i al cap de 30 segons es fa fondre tot sencer i no va quedar ni rastre.
El 100;el rei va ordenar el 500;la mà dreta que anés a buscar el 6 i el 9.
Després el 500;la mà dreta, va portar el 6 i el 9, que, estàven a la presó del sr de la mort;1.000.
Tots contents van tornar al poble i van explicar la història a tots els números del poble. La noticia va ser tan ``de lo més´´ que va sortir als diaris, telenoticicies... I l’1,3,6,7,9,250;conserge, 500;mà dreta, 750;soldat i 100;rei.
Es van fer tant famosos que anessin on anessin la gent els saludava, tot amablement.

FI