Un escriptor molt matemàtic

Ximo Cerdà, escriptor, investigador i professor titular de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Telecomunicació de la Universitat Politècnica de València ha estat entrevistat per a contesmatemàtics per alumnes de primer d'ESO de l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca. (llegir + sobre la seva biografía)

En Ximo ha compartit la seva aventura literària i el seu bon humor amb tots nosaltres desde València, a través d'una vídeo conferència.

       Muntatge del vídeo: Toni González

A continuació, teniu l'entrevista que van fer-li els alumnes Laia Igual, Queralt Jové, Emilio Moreno i Sultana Razia durant la vídeo conferència. El resum de l'entrevista va anar a càrrec de l'alumna María Florentin.

· Com és un dia qualsevol a la vida d’en Ximo Cerdà?

Per ell és un dia normal com per a tothom. Treballa de 9-13h i després de dinar torna a treballar fins a les 6h. Diu que, això sí, té coses frikis a la pissarra. Fa diferents activitats després de la feina, segons el dia, esport, etc...

· T’agrada ser professor d’universitat?
Sí, moltíssim. S’ha de tenir passió pel que t’agrada i passió per ensenyar-ho.

· Què t’agrada a part d'escriure i les matemàtiques? 

“Mogollon” de coses: veure pelis, el teatre, el cine, la música, fer esport, etc...

· Per què i quan vas començar a escriure, de petit ja volies ser escriptor o professor? 

De petit volia ser professor, escriptor, estrella del rock, astronauta, etc.

Va començar a escriure com tots els escriptors: a l’escola, escrivint contes i narracions.

· Pots passar sense escriure? 

Si que pot, no té cap problema. Escriure, per ell, és un treball vocacional, depèn del dia escrius i depèn del dia no.

· T'agrada més llegir o escriure? 

Depèn del moment.

· Quants llibres has escrit? 

Per la nostra edat i una mica més petits, la sèrie Les aventures d'en Bredford Bannings: 

L'incomparable Bredford Bannings (2006, Barcanova) i
En Bredford Bannings i els diamants de Bontawa (2008, Barcanova).

També ha escrit per adults:

La mà de Déu (novel·la) (2006, Barcanova), La mirada de l'àngel (2007, Brosquil), premio de Narrativa Juvenil Vila de La Vall d'Uixó 2006, Tremolaran les ones (2011, Barcanova)
i Llibres de Jocs,
El llibre dels enigmes (2009, Barcanova), obra que il·lustra amb Albert Alforcea,
i, fins i tot, teatre, Coda (2010, Barcanova), premio Nacional de Teatro Castellón a Escena 2009. 

· Quin es el llibre, dels teus, que t’agrada més? 

El que està escrivint ara.

· Quin es el teu llibre preferit que no sigui uns dels teus? 

1r: La historia interminable, de Michael Ende

2n: It, de Stephen King

3r: El Senyor dels Anells, de J.R.R. Tolkien

· Quin va ser el teu primer llibre? 

L’incomparable Bredford Bannings.

· Personalment, amb quin t’has sentit més orgullós? 

Es sent molt orgullós dels tots els seus llibres.

· Tens algun tema preferit a l’hora d’escriure? 

No, li agraden molts temes.

· Què va ser el que et va inspirar per escriure contes matemàtics?
Que li agraden les matemàtiques. El que escriu té molt d'inspiració personal, encara que també pensa en els lectors.

· Tots els llibres que has escrit estan relacionats amb números? 

No conscientment.

· Quines diferències trobes entre la literatura amb números i l’altre literatura? 

S'hi fixa no tant en les diferències com en què la ciència està entrant en la literatura.

· T’agraden més els contes matemàtics o la literatura sense matemàtiques? 

Li és igual ja que li agrada escriure de tot. Està llegint contes amb una mica de matemàtiques o sense. 

· Quant acostumes a trigar en escriure un llibre de literatura matemàtica? I de l'altra literatura?

No sap que contestar. Això és molt irregular. Hi ha escriptors que comencen a escriure en un full en blanc però n’hi ha d’altres que primer pensen una història i després l’escriuen. Pot ser que tinguis una història i que el final no la acabis escrivint, també pot ser que tinguis una història durant X temps i que l’escriguis X anys més tard.

· Dels llibres del Bredfrod Bannings quin record et queda?
Sobretot del primer, com era al començament, va ser un “subidon” quan el va publicar. La primera vegada que va obrir la caixa on hi van els exemplars del seu primer llibre del Bredford Bannings va ser molt feliç.

· Tornaràs a escriure algun llibre del Bredfrod Bannings?
Ja hi ha dos llibres més. Barcanova és l’editorial dels Bredford Bannings. Pot trigar una mica, treballa amb més gent per fer els llibres, i col·labora anb més persones.

· Quins consells ens donaries per escriure millor?
Diu que és molt bona pregunta. S’ha de ser sincer per escriure. Escriure de nosaltres mateixos i després canviar alguns detalls. Aixío serà més personal. Ha de ser original.

· Què et semblen les noves tecnologies i com estan afectant a la transformació del llibre actualment?
Les noves tecnologies són fascinants i genials.

· Has publicat, o penses publicar, en format digital? 

La mà de Déu ho està.  Potser ho fan amb el Bredford Bannings.

· Estàs treballant en algun nou projecte? 

Si, i surt un informàtic.

·T'agraden els jocs d'enginy?

Sí, li agraden els jocs de pensar, a l’ordinador, a la consola, etc.(escacs, damas, DS)

· Quin és el teu equip de futbol preferit? Quin és l’esport que t’agrada més?
No li agrada el futbol. No és de cap equip i mai ha vist cap partit sencer.

· Una última cosa: explica’ns que significa per a tu la frase: “Hola, soy Iñigo Montoya. Tu mataste a mi padre, prepárate a morir.”

És una frase mítica, que va lligada a tota una generació d'amants del gènere d'aventures i fantasia.

Per acabar, en Ximo us proposa, als de 1r d'ESO, un enigma clàssic per a que el resoleu aquest estiu. Si trobeu la solució, poseu-la en els comentaris d'aquesta entrada!

Dos matemàtics, antics amics de la facultat, es troben al carrer després de molts anys sense veure’s. Conversen animadament i es posen al dia de les seves vides. Un explica a l’altre que es va casar amb l’amor de la seva vida i que ara viu feliçment i és pare de tres encantadores jovenetes. «I quants anys tenen?», pregunta l’altre matemàtic. El primer reflexiona uns instants fins que, finalment, diu: «El producte de les seves edats és 36, mentre que la suma d’aquestes és igual al nombre del portal en què ens trobem». El matemàtic mira el nombre del portal davant del qual són, pensa uns instants i, finalment, diu: «Això no em serveix. Amb les dades que m’has donat, no puc conèixer quina edat tenen. Em falta informació». El primer matemàtic, el pare de les tres noies, afegeix finalment: «La gran toca el piano», amb la qual cosa el segon pot, per fi, resoldre el problema.

Quants anys tenen les tres filles del matemàtic?

Moltes gràcies a tots els alumnes que hi heu participat!

Enric Casasses i un poema matemàtic

El poeta Enric Casasses va visitar fa pocs dies l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès. Amb la seva fantàstica oratòria, ens va fer viure els seus poemes.

En acabar, ens va dedicar un poema matemàtic que forma part del seu llibre Coltells.
Aquí us deixem tant el poema com la seva dedicatòria i la demostració que n'hem fet amb els alumnes de 1r d'ESO C de l'Eugeni.

Donem les gràcies a l'Enric Casasses per dedicar-nos una estoneta i el seu poema matemàtic, i als alumnes de 1r d'ESO C de l'Institut Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès per la seva col·laboració.

Finalista en la categoria 14 a 18, scsjordi 2011

AMOR EN PARAL•LEL
de l'Aina Martí i Nerea Gil, 1BATX B, Institut Eugeni d'Ors

Il·lustració d'Eduard Barrobés

Feia bon dia, era un d’aquells dies d’abril on el sol brilla amb força però de tant en tant deixa que un bri d’aire el refresqui. Degut al bon dia que feia havia decidit anar al parc. Un cop estirat a l’herba pensava en les seves coses , en una en particular: el seu amor. Per molt que sabia que era impossible, no podia deixar de pensar en ella. I és que no tries mai de qui t’enamores, i el destí havia fet que s’enamorés d’una recta paral•lela.

Mai pensava que li pogués passar una cosa així, perquè ell era una recta molt racional que no desvariava amb impossibles. Ell no creia amb aixó de trobar la teva recta perpendicular, trobar una recta que està destinada a estar amb tu. Per ell era un assumpte del qual en parlava tothom però que gairebé ningú l’havia trobat. Fins que es va fixar en la seva recta paral•lela.

La veia passar de lluny, sempre a la mateixa distància. Una distància insalvable perquè, com bé sabia, dues rectes paral•leles estan condemnades a veure’s sempre però no poder acostar-se. El que donaria per ser rectes secants...

De vegades desitjava oblidar-la, no pensar més en ella per poder aulleujar el seu patiment. Però era innevitable, l’havia capitvat en tots els seus punts i segments. I és que, sense adonar-se’n, s’havia enamorat d’ella. Se l’havia guanyat dia a dia. Sempre l’havia tingut al costat però no s’hi havia fixat. Al principi era una recta normal, parlaven desde la distància de temes sense importància. Però cada cop li tenia més apreci. Es va adonar que n’estava enamorat quan una recta secant veïna i ella van creuar els seus punts. Va tenir un sentiment de gelosia al qual no estava acostumat.

I així fins ara, els dies que feia bon temps s’estiraven a l’herba a la mateixa distància insalvable i ell la mirava sospirant i preguntant-se si algun dia podria estar amb ella.

Bé, no ha perdut del tot l’esperança: algun dia potser es trobaran, quan arribin a l’infinit...

Guanyador@ en la categoria 14 a 18, scsjordi 2011

LES COSES DE LES QUE NO ET DONES COMPTE
de María Rodriguez, 3ESO D, Institut Eugeni d'Ors

Il·lustració d'Eduard Barrobés

L'àvia d'en Martí és una persona llesta. Ha viscut una vida llarga i plena d'on n'ha après moltes coses. Potser podrà traspassar una mica del que ha aprés al seu net. Ara mateix,en Martí s'ha presentat a casa seva,com de costum,per berenar amb ella. La mare treballa fins les 8 i el pare fins les 9. És un moment del dia que agrada molt a tots dos, per que ells s'entenen. Passen molt de temps junts. Xerren estona i estona,ell li explica com li ha anat el dia a l'escola i ella escolta. A vegades li explica receptes,o coses que ha vist en telenovel•les. Però aquella tarda en Martí venia enfurrunyat.

-Fill,què et passa?
-Les mates.
-Explica-li a la teva àvia,vinga -li va dir en to amistós.
-Es que no m'agraden gens i em fan estudiar coses que mai faré servir!
La dona se'l va quedar mirant, pensant un pla que ajudés el seu estimat net sense que ell ho notés.
-Però això no és veritat, Martí. Les matemàtiques són molt importants, serveixen per a tot.
-A si? I digues, per què serveix una fracció? N'estic fart d'elles. I a més, segur que quan passen uns anys ja no te'n recordes de res.
-Ei -va tallar l´àvia-, creus realment que no recordo res del que vaig estudiar de nena?
El noi li va començar a dir petites operacions ràpides, encara que trigava més en corregir mentalment que no pas en preguntar-les:
-dos més dos
-quatre
-sis més set
-tretze
-cent per cent
-deu-mil
-cinquanta dividit entre vint-i-cinc.
-dos,fill,dos.
El nen de 3r de primària, se la va quedar mirant i va dir:
-Ostres àvia! Es que fas el Brain Training?
-El què?
-Deixa-ho.

AL CAP DE DOS DÍES:
-Àvia, com hi fico les espelmes?
-De manera que quedin bé, però això sí, totes, eh?
-Sí, àvia, totes. A l' avi li agradarà molt el pastís que li hem fet!
La dona anava preparant coses per la petita festa mentre xerrava amb el net. L' avi feia 65 anys i en Martí estava tan content...la mare i el pare no podien venir, però ell els ho explicaria tot.
-Però com les fico? En ser-ne tantes quedarà malament si les fico desordenades.
L'àvia ja sabia el que havia de fer. No diria res.
-Pensa.
-Però, àvia, com?
Més silenci.
-Àvia!
I llavors l'àvia es va tancar al lavabo,on ell no podia seguir preguntant-li. En Martí es va quedar palplantat. Per què no li volia contestar? Es feia tard,i en Martí havia de posar les espelmes o no donaria temps. Pensant-hi molt,va arribar a la conclusió que hauria de dividir el nombre 65 entre algun número, i no podien quedar espelmes soles. Fins hi tot semblava com un d'aquells problemes que els hi ficava la Carmeta a classe. ''Si acaba en 5, dividiré entre 5''-va pensar. I això va fer,el resultat era 13 i va pensar que quedarien molt bé 5 files de 13 espelmes en aquell gran pastís.

PASSATS UNS DÍES...
-Martí, anem a comprar, vinga.
-Vale - va dir content
Al supermercat van comprar llet, ous, pa, mantega, tomàquets i una bossa de llaminadures. Al sortir amb el carret, pel passadís del supermercat en Martí es mirava la llista mentre l'àvia ficava la compra al carretó de tela. S'ho va mirar i alguna cosa no li quadrava:

LLET:                          2,57€
OUS:                           2,30€
TOMÀQUETS:               1,00€
PÀ:                              1,00€
LLAMINADURES:            3,50€
Total:                    ____________
                                  10,45

-Àvia,t'han contat malament els preus.
-Cóm?-diu l'avia amb certa perspicàcia, ja sabent-ho.
-Aquí fica deu amb quaranta-cinc i no pot acabar en cinc.
-ARA PARLO AMB LA DEPENDENTA MACO, QUEDA'T AQUÍ.

Tornant a casa, l' àvia anava pensant-hi. El nen no se n'estava donant conte, però acabaria donant-se conte que les matemàtiques són més importants del que creu. Ell les veu com una assignatura, però aconseguirà que les acabi veient com el que són: el que es necessita per que mai t'enganyin.

Finalista en la categoria 12 a 14, scsjordi 2011

EL CONCURS DE TV3 de Ferran Pavón, 1ESO C, Institut Eugeni d'Ors.

Il·lustració d'Eduard Barrobés
 

El Víctor era un nen que des de sempre li havien agradat les mates. A la escola sempre treia deus i més deus, fins que un dia el seu professor de mates li va dir:
-Per què no participes en el concurs de mates que fan a TV3 el dissabte de la setmana que ve?
- A mi m’encantaria, però jo sóc un nen molt nerviós i si hi participo estaré molt nerviós!
- Mira Víctor, jo si fos tu m’ho pensaria molt bé.
-Ja...
-Mira farem una cosa, per demà, de deures, tens que portar-ho ben pensat, val?
- Molt bé.
En Víctor en arribar a casa, després de la escola, els hi va comentar als seus pares i ells, no gaire satisfets, li van dir alhora:
-A nosaltres ens sembla molt bé, però, és casi impossible que et toqui.
-Mira, el teu pare, quan devia tenir la teva edat, com ja saps, era un gran matemàtic, i un dia, un amic seu, li va proposar anar a TV3 a fer aquest concurs matemàtic. Però, saps que li va passar, que a Catalunya hi ha tants nens que a ell no li va tocar!
-Però es pot provar, no mare?
- O i tant! Jo no t'ho nego. Ara, amb una condició, si no et toca, no t’enfadis!
- Val.
-A mi també em sembla una gran idea. Si vols, demà escrivim una carta al director de TV3 i a veure si ens toca.
El Víctor s’ho va acabar de pensar molt bé, i finalment va decidir que ho faria, tan si li toqués com si no li toqués. El dia següent li va comentar al seu mestre i ell li va contestar:
-Sabia que diries que sí! Però ara falta que et toqui. Ah, però una cosa, si et toca em deixaràs que vingui a veure’t, no?
- Es clar que sí!
Al cap de sis dies:
-Em sembla que no et tocarà –deia la seva mare.
- Vaig a mirar a la bústia, val mare? –deia en Víctor mort de ràbia.
- Val, ves a veure-ho. –deia la seva mare.
-Però mare, aquí hi ha una carta de TV3!!! Sí, m’ha toca’t!!! Això és impossible! Que bé!!!
El primer que va fer va fer va ser trucar al pare, que estava treballant, perquè anul·lés el dia següent de treball. -Pare, tinc una gran notícia! Saps que...
El seu pare ja s’ho va imaginar i ràpidament li va dir:
-No em diguis que t’ha tocat?
-Doncs la veritat és que... Sí!!!
-Molt bé, ara mateix els ho vaig a dir als de la feina, que demà no estaré i que agafin algun suplent dels que hi ha per allà!
Doncs ja al dia següent, ja ben preparats, van anant tirant cap a Barcelona, a on hi havia TV3.
Quan van arribar, els seus pares juntament amb el professor de mates d’en Víctor van anar a la sala principal i en Víctor va anar a la sala d'espera, a on hi havia els seus tres rivals, la Júlia, el Marc i el Josep.
-Com et dius tu?- preguntava la Júlia.
-Em dic Víctor i tu?
-Em dic Júlia, encantada.
El Guillem i el Josep estaven molt callats i molt concentrats, mentrestant el Víctor i la Júlia seguien parlant. El presentador els va avisar:
-Nens, ja podeu entrar a la sala principal. Els quatre estaven molt nerviosos. Quan tots estaven asseguts al seu lloc el presentador va donar l'inici:
-Vinga, explico com funciona: Us faré tres preguntes a cadascun i vosaltres me les teniu que contestar bé, teniu deu segons per contestar-les. Guanya el que al final de tot tingui més punts. La primera pregunta va dirigida al Guillem: -30x99:20 quan és?
Havien passat set segons i ell va dir:
-Són 148’5.
-Correcte! Tens un punt. La següent pregunta va dirigida al Víctor: 20:1’5x77 quan és?
-Són 1026’6 període.
-Correcte, no ha passat ni un segon i ja m’he la has dit! Tens un punt.
Tant la Júlia com el Marc no n’havien fet cap de bé, o sigui arribava la última ronda entre el Víctor i el Guillem. Les últimes sempre eren més difícils.
-La última ronda, només el Guillem i el Víctor, la Júlia i el Marc ja poden marxar perquè ja no esteu a temps de remuntar això. Vinga, em sap molt de greu però... adéu! Vinga ,doncs, qui serà el guanyador, el Guillem o el Víctor, aviat ho sabrem. La primera pregunta va dirigida al Guillem! 20.000:10.000x1030x2.2x1.1:3.3 quan és?
- És 1510,59
-No és correcte! Tot i que casi ho fas bé és 1510,6 període i no 1510,59. Ara tot depèn d'en Víctor. Vinga, doncs aquesta pot ser la última ronda: Víctor: quan és 29:3x3x2x4x5:99?
-És 11’71 període!
-Doncs, és correcte o no és correcte?
-Diria que sí que és correcte!!! -deia amb veu fluixa el professor d’en Víctor.
-Sí!!!!!!!!!!!!!!!! És correctíssim!!! Vina aquí Víctor, has guanyat 50.000 euros!
-No m’ho puc creure!!! Que bé!!!
Com que tant la família com la escola d’en Víctor eren pobres, ell va decidir repartir 20.000 euros per pagar les hipoteques de la casa i uns altres 20.000 euros per les reformes que volien fer a l'escola. Ell es va quedar uns 10.000 euros, més que merescuts, i es va poder comprar tots els jocs que li agradaven.
I conte contat i aquest conte s’ha acabat.

Guanyador@ en la categoria 12 a 14, scsjordi 2011

UNA CARTA AMB UN DESTÍ... de Laia Igual i Maria Florentin, 1ESO C, Institut Eugeni d'Ors

Il·lustració d'Eduard Barrobés

Va un dos i un dos i es transformen en 4, és broma aquí comença la nostre història. Hi havia una vegada un home que es deia Jan era carter a l’oficina de correus nº236. Com cada dia anava a treballar, es posava l’uniforme, anava a buscar les claus de la furgoneta, anava a buscar els paquets i les cartes que havia de repartir i se’n anava a treballar. A ell li agradava molt això de repartir cartes. Aquell dia li va passar una cosa molt estranya. Hi havia una carta amb una adreça molt rara, no l’havia sentida mai, era:010-015-019-005-016-C, ell va pensar que era una broma, però més tard es va adonar què volia dir alguna cosa. Ell tenia una cosina que era desencriptadora que, per si no ho sabeu, és l’ofici d’esbrinar missatges xifrats. Va anar a casa seva, i com a excusa va fer servir que li havia de portar un paquet del seu pare, que estava vivint a Turquia per la feina que li havien donat: ell era un actor de cinema. Quant va arribar a casa de la seva cosina, que es deia Júlia i tenia 30 anys, van estar parlant i van prendre el té. Més tard ell li va preguntar si podia ajudar-lo a desxifrar un missatge i ella, naturalment, li va dir que sí. La Júlia va mirar atentament el nom del carrer,010-015-019-005-016-C, ella era experta i va pensar que podia ser 010= 0+1+0= 1= primera lletra de l’abecedari= A i així va fer amb totes 015=0+1+5= F , 019= 0+1+9=S, 005=0+0+5= 5=E, 016=0+1+6=7=G però no entenia el que significava la lletra C. Aquell missatge tampoc tenia molt de sentit, el que li sortia era: AFSEG. Va pensar que li podia sumar 2 = saltar dos lletres. I després de fer els calcula li va sortir: UGILG però no sortia res. Al cap d’una estona va pensar que tenia que ordenar les lletres i la paraula més normal era gilgu. D’aquella maleïda C no sabien el que era. Molt trista li va dir la mala noticia al seu cosí, li va dir:
- No trobo la fórmula correcta!
Ella el que no entenia era el que perquè d’ aquelles coses tan estranyes a les cartes. El noi decebut se’n va anar a casa seva, ja era fosc i abans d’anar a dormir es va posar a la taula del menjador a mirar que podia ser però res, no va trobar res de res. L’endemà estava fet pols, era la primera carta que no la entregava al seu destinatari. Van passar uns quants dies fins que un dimecres molt assolellat se li va ocorre una idea, era fàcil i no tenia res de complicat. De cop en Jan va dir:
-Ja està, consisteix en que un 001 és la lletra A, els ceros nomes estan aquí per enganyar! I en el cas de dos xifres només hi ha posat un sol cero, és fascinant, increïble! Ho he aconseguit!!!.
En Jan estava molt content i llavors va anar corrent a la taula on era aquella carta i va veure que 010-015-019-005-016-C era el mateix que Josep i la C s’havia de fer el contrari de lletres a números, C=3 Josep III. Era el carrer de la cantonada de l’estació! No s’ho podia creure era una de les coses mes difícils que havia descobert mai.

Aquell matí mateix va anar corrents a deixar la carta, estava molt emocionat pel seu gran descobriment, de camí cap al carrer va trucar a la seva cosina i li va explicar. La Júlia es va quedar sense paraules, es va quedar uns quants segons sense dir res... Quan ja estava arribant la va tirar i va picar a la tercera casa començant des de davant, ho va intuir, o alguna així, però va anar directe cap allà. Va preguntar per un tal Josep i li van dir que no hi vivia cap Josep allà. Ell es va entristir molt i es posar a plorar però al cap d’una estona se li va acudir una idea: va pensar que començant des de la part del final del carrer potser funcionava, tal com ho va dir ho va fer, i entusiasmat va picar al timbre de la casa i va dir:
-Hola...que hi ha un en Josep?
-Sí! Jo mateix. Qui és vostè?
-Sóc el carter, vinc a portar una carta...
-Pugi si us plau! Feia tant de temps que no rebia cap carta! Pffff... però com sap que em dic Josep?
-Miri millor pujo i t’ho explico tot.
-D’acord endavant!
El Jan va pujar i es van presentar. Van estar parlant hores i hores i el Josep es va quedar parat, no s’ho podia ni imaginar els problemes que li devia haver creat aquella carta. Només era una carta de felicitació d’un amic seu. Que ja podeu veure que se les enginyava prou bé. Però el que en Josep no entenia com va encertar que era la tercera casa, ni quin era el seu nom però van passar uns segons i els dos es van posar a riure. El carrer es deia Josep III que coincidia amb el seu nom, Josep, i III la tercera casa! Pura coincidència? No es clar que no! L’amic que va enviar la carta era un as, un crac! No hi havien paraules per descriure el que era i sabeu qui va enviar la carta? El marit de sa cosina!!! La seva cosina si que ho sabia però el va deixar que ell sol descobrís per qui era i a on l’havia de deixar. La Júlia va pensar que els gens d'aquella família seguien funcionant per a tothom. Uns anys desprès: Gràcies a ella es va convertir en un desencriptador conegut arreu del món, tothom el coneix com a Jan III, la carta era una petita broma però va tenir efecte. Ara el Jan i el Josep són veritables amics!

Guardonats del concurs de contes matemàtics de la scsjordi 2011

And the winner is....

Categoría 12 a 14:  Guanyadores : Laia Igual i María Florentín amb el conte Una carta amb un destí...
                              Finalista: Ferrán Pavón amb el conte El concurs de TV3
Categoría 14 a 18: Guanyadora: María Rodriguez amb el conte Les coses de les que no et dones compte.
                             Finalistes: Aina Martí i Nerea Gil amb el conte Amor en paral·lel.


Després de setmana santa penjarem els contes guardonats amb una il·lustració.


Bones vacances!

Sumo i Resto de dol

Ja fa dies que el Sumo i el Resto estan de dol pels seus compatriotes japonesos,

 

Des d'aquí, envien un missatge de suport i molts ànims, en aquests moments tan difícils, a tot el poble japonès.

我々は改善したいあなた

Penja aquí el teu conte per al concurs

Disseny del cartell: Carles Forès

Deixa, al comentari d'aquesta entrada, el teu conte matemàtic per al concurs. Llegeix bé les bases. Tens fins a l'1 d'abril!

Bases del concurs de Contes matemàtics 2011

Ja estem aquí amb el concurs de Contes Matemàtics de la scsjordi 2011. Com l'any passat, l'institut Eugeni d'Ors i la Llibreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès patrocinen el Concurs de contes matemàtics per a nois i noies d'entre 12 i 18 anys, dotant el primer premi, en les dues categories del concurs, amb 60€ (30€, en efectiu, donats per l'INS Eugeni i 30€ en un lot de llibres gentilesa de la Llibreria l'Odissea).

També hi haurà un premi per al finalista, en cada categoria, de 30 €.

Les bases del concurs són les següents.


1. Podeu participar nois i noies d'entre 12 i 18 anys.

2. Pels que no sou alumnes de l'Eugeni, els contes els podeu penjar en els comentaris de l'entrada del blog de Contes matemàtics , que es prepararà per aquest efecte, adjuntant també el títol del conte, el vostre nom i curs, i el nom del vostre institut. Els alumnes de l'Eugeni els podeu penjar en el blog de Contes matemàtics, en el blog de la scsjordi de l'Eugeni d'Ors o donar-los, en format digital o en paper, al professor/a de matemàtiques del vostre grup.

3. Tots els contes s'hauran de presentar, com a molt tard, el dia 1 d’abril.

4. La longitud del conte haurà de ser d'unes 1400 paraules com a màxim (3 fulls DIN-4 aprox).

5. Els contes guanyadors es podran publicar al blog de Contes Matemàtics, al blog de la Setmana Cultural de l'INS Eugeni d'Ors, o en mitjans digitales o en format paper, relacionats amb el blog de contes matemàtics.

6. Hi haurà dues categories:

a) De 12 a 14 anys (primer cicle ESO ).

b) De 14 a 18 anys (segon cicle ESO i post obligatori).

Cada categoria tindrà un primer premi dotat de 60€ (30€ efectiu + 30€ lot llibres) i un finalista amb 30€ de premi, i una il·lustració sobre el conte per a tots, realitzada per l'Eduard Barrobés.

7. El jurat estarà format per les professores de matemàtiques Eugenia Torres, Aurora Aurensanz i Conchi Hito.

8. El lliurament de premis tindrà lloc el proper dia 15 d'abril, Sant Jordi, a la sala d'actes de l'INS Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès.

9. Els participants del concurs accepten que la seva obra pugui ser difosa tan en mitjans digitals com en format paper, relacionats amb el blog de contes matemàtics.

___________________________________________________

De vuelta con el concurso de Contes Matemàtics de la scsjordi 2011.

Como el año pasado, el instituto Eugeni d'Ors y la Libreria l'Odissea de Vilafranca del Penedès patrocinan el Concurso de cuentos matemáticos para chicos y chicas de entre 12 y 18 años, dotando al primer premio de las dos categorias con 60€ (30€, en efectivo, donados por el INS Eugeni y 30€ en un lote de libros gentileza de la Libreria l'Odissea).

También se otorgará un premio para el finalista, en cada categoria, de 30€.

Las bases del concurso son las siguientes.

1. Podéis participar chicos y chicas de entre 12 y 18 años.

2.Para los que no sois alumnos del Eugeni, podéis colgar los cuentos en los comentarios de la entrada del blog de Contes matemàtics que se habilitará para tal uso, adjuntando también el título del cuento, vuestro nombre y el de vuestro instituto. Los alumnos del Eugeni podéis colgarlos en el blog de Contes matemàtics, junto con los alumnos que no son del Eugeni, en el blog de la scsjordi 2011 del Eugeni d'Ors o darlos, en formato digital o en papel, al profesor/a de matemáticas de vuestro grupo.

3. Todos los cuentos se podrán presentar, en castellano o en catalán, hasta el día 1 de abril.

4. La longitud del cuento no excederá las 1400 paraules (3 hojas DIN-4 aprox).

5. Los cuentos premiados podrán publicarse en el blog de Contes Matemàtics, en el blog de la Semana Cultural del INS Eugeni d'Ors, o en medios digitales o en formato papel, relacionados con el blog de contes matemàtics.

6. Se podrá optar en dos categorias:

a) De 12 a 14 años (primer ciclo ESO ).

b) De 14 a 18 años (segundo ciclo ESO y post obligatorio).

Cada categoria tendrá un primer premio dotado de 60€ (30€ efectivo + 30€ lote libros) y un finalista con 30€ de premio, y una ilustracion sobre el cuento para todos, realizada por Eduard Barrobés.

7. El jurado estará formado por las profesoras de matemáticas Eugenia Torres, Aurora Aurensanz y Conchi Hito.

8. La entrega de premios tendrá lugar el próximo dia 15 de abril, Sant Jordi, en la sala de actos del INS Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès.

9. Los participantes del concurso aceptan que su obra pueda ser difundida tanto en medios digitales como en formato papel, relacionados con el blog de contes matemàtics.

Proper lliuramet del premi del I concurs de Sumo i Resto

El proper dijous, 27 de gener, a les 10.30 tindrà lloc el lliurament, a la classe de 1r d'ESO B de l'INS Eugeni d'Ors de Vilafranca del Penedès, del premi del I Concurs de contes matemàtics de Sumo i Resto que ha guanyat aquesta classe amb el seu conte "El robatori". El premi consisteix en un esmorçar que atorga el propi centre als guanyadors i uns diplomes individuals i un de col·lectiu per a deixar-lo a l'aula.

Durant l'acte de lliurament es realitzarà una gravació que podreu veure després al blog.

Bon Nadal amb la classe guanyadora del concurs de Sumo y Resto

Us desitgem unes Bones festes i un Bon any 2011 amb el conte guanyador del Concurs de Sumo i Resto de la classe de 1r d'ESO B de l'Eugeni d'Ors.

Però abans que torneu a gaudir amb la seva lectura, si encara no heu escrit la carta als reis, recordeu fer un petit racó als contes matemàtics. Per a què no us faltin idees, sobre el que podeu demanar, aquí us en deixem algunes, com les que ens va proposar l'escriptora matemàtica que ens va visitar el curs passat, l'Alegria Julià:

 

1) Claudi Alsina. Del número 0 al 99. Edit. Guix. Col.lec. 10 instruments. 

2) Mitsumasa i Masaichiro Anno. El gerro màgic: una aventura matemàtica. Edit. Joventut.

3) Malba Tahan. L'home que calculava. Edit. Empúries.

I si voleu riure una estona amb una història esbojarrada, no us perdeu ¡Mira que eres apestoso Señor Pringoso! d'Andy Stanton, Ediciones SM.

 

I, ara sí, us deixem amb el...

Conte guanyador, de la classe de 1r d'ESO B: EL ROBATORI

Era una nit fosca de setembre. Jo estava a punt de tancar el meu negoci a Venècia. De cop i volta vaig veure una silueta. No podia veure el rostre bé. S’anava apropant fins que vaig veure que era el “number one” de la mafia italiana.

Em va dir:

- Dona’m els teus diners o et mato.

- Et dono els diners però tinc dos caixes. Per tant, els haurem de sumar.

- Quant tens?

- Mira, en aquesta caixa tinc 358 € i en l’altra 585 €.

- (El lladre calcula amb els dits) 585 + 5 són 590 + 5 són 595.

- És més fàcil calcular-ho amb la calculadora. Mira 585 + 358 són 943 €.

- D’acord, doncs dona’m els diners.

- Ja va, ara te’ls dono.

- Fica’ls al sac i quan acabis, avisa’m!

Estava desesperat i no em venia res al cap. Feia uns dies, dos homes grossos i grassos van aparèixer i em van fer instalar un botó rodó i vermell. Em van explicar que quan tingués un problema, l’apretés.

Llavors vaig pitjar i van aparèixer el Sumo i el Resto en un instant. Pip!

El “number one” es va espantar pel tamany dels dos homes.

Va començar a córrer però el Sumo i el Resto es van tirar sobre seu i no va poder escapar-se'n.

–Gràcies per ajudar-me- els hi vaig dir.

Després el van dur a la presó i el van condemnar a mort. El van portar al port i el van tirar a l’aigua. Es va fer mal, però no es va morir.

Tot seguit, va venir el “number zero” i el va treure de l’aigua.

Ells dos junts van anar a buscar a tots els bandits, el 2, el 3... i el 9.

Un dia, els bandits van anar a la Torre de Pisa però el Sumo i en Resto els van seguir. Van pujar tots però com que hi havia excés de pes, la Torre de Pisa es ensorrar. Tots els bandits van quedar mig morts.

Per sort, el Sumo i el Resto van quedar protegits per la seva capa de greix. I van portar tots els bandits a la presó. I els van condemnar a uns quants anys de presó.

Aleshores es va sentir un crit des de l’altra banda de la ciutat.

- L’1 s’ha escapat!- Va dir el Sumo.

- L’1 vol tornar a atacar el venedor!- Va dir el Resto.

Van anar cap on s’havia sentit el crit i, amb tanta mala sort que ja s’havia comès el robatori.

El Sumo i el Resto el van seguir.

- No m’atrapareu mai! Jajajaja...- va dir el “number one”. Tota la patrulla de policies el va seguir.

Al final el van acorralar i el van dur a la presó més vigilada del món, i van tornar els diners al venedor.

- Gràcies.- Va dir el venedor al Sumo i el Resto.

Aleshores va mirar a dins de la botiga, i el botó ja no hi era! El Sumo i el Resto se l’havien endut per què ja no hi havia perill a la ciutat.

Fins l'any que ve!

Concurs de contes matemàtics de primer d'ESO

 Com ja es costum en el blog de contes matemàtics, per aquestes dates, fem un concurs amb els nois i noies de primer d'ESO de l'Eugeni d'Ors. Aquest any, però, tenim una novetat: els protagonistes del conte són Sumo i Resto, i es presenta una única història per classe, en total quatre històries.

Durant aquesta setmana que ve es penjaran les quatre històries, i a la següent es donarà el nom de la classe guanyadora.

Les classes de primer ja poden penjar les seves històries en els comentaris d'aquesta entrada.

Us animem a participar amb els vostres comentaris i dir quina és la que més us agrada.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Historias de dos superhéroes de Tokyo, Sumo y Resto

Us presentem els protagonistas de la nova secció de contes matemàtics Historias de dos superhéroes de Tokyo, Sumo y Resto.

Il·lustració de JuanolO

Us deixem amb la seva primera història.

Historias de dos superhéroes de Tokyo: Sumo y Resto.

Sumo y Resto y un señor de Murcia (ó Colaborando con la tercera edad)

Es lunes y, en un callejón oscuro, un anciano grita angustiado pidiendo socorro.

-¡Ayuda! ¡Ayuda! ¡No llego! ¡No llego! –repite una y otra vez, desesperado.

El grito del anciano, murciano por cierto, es tan alto y tan fuerte que cruza continentes, mares y océanos, hasta llegar a los oídos de dos superhéroes de Tokyo, Sumo y Resto. Dos superhéroes nada convencionales: no son ni raudos ni veloces (se toman su tiempo para realizar cualquier movimiento), ni tienen capas voladoras (ni falta que les hace; con sus taparrabos tienen de sobra), ni superpoderes (que dan muchos problemas, y te acaban llamando mutante). Entonces, ¿por qué llamarlos superhéroes? Hombre, porque inteligencia no les falta (y ya se sabe que en los tiempos que corren es un bien escaso) y la usan para hacer el bien (o algo que se le parece) – ¡Benditos superhéroes!-. También tienen un oído muy fino, ¿cómo si no podrían haber escuchado el grito de auxilio?

Con la pachorra que les caracteriza, con billete de clase turista en un vuelo low cost (que no están los tiempos para despilfarrar), se dirigen a cumplir su misión.

En el callejón ya clarea el miércoles – Tokyo-Murcia no tiene vuelo directo (aprovechamos para reivindicarlo desde aquí) -, cuando hacen acto de presencia. Y el anciano sigue gritando a intervalos regulares, los que le permite la paellita murciana que se está metiendo entre pecho y espalda para no caer desfallecido.

Con aire cansino, debido al jet-lag de los…piiip…, Sumo le pregunta:

-A ver, abuelete, ¿a qué se debe tanto alboroto?

A lo que el abuelo contesta, con la boca llena y perdigonazos de arroz:

-¡Poz que va a zer! ¡Que no llego a fin de mez! ¡Que m’han zubio la hipoteca un taitantos por ciento y m’han congelao la penzión!

Y ahora es cuando el atento lector se pregunta: “¿Cómo se entienden dos japoneses de Tokyo con un murciano?” Pues la respuesta es sencilla: ¡Con subtítulos!
Y aclarado este asunto, sigamos adelante.

-¡Acabáramos! El típico problema económico de fácil solución –responde Resto-. Si quieres fruta a la fruteria, si quieres pan a la panadería, si quieres dinero…

-¡A la dinerería! – grita un avispado Sumo (con los subtítulos ya se sabe, no siempre se corresponden con la realidad).

El anciano, que tendrá poca pensión pero no tiene un pelo de tonto, ya ha pillado por donde van los tiros. Así que en fila de a uno, porque ninguno quiere hacer el indio, se dirigen hacia el banco más cercano.
Se cruzan con uno, dos, tres, cuatro…, bien, con no menos de 15 personas (hasta les saluda un municipal), pero ninguno alza ni una ceja al ver pasar la extraña comitiva, que en Murcia ya no se sorprenden de nada.
Al llegar a la sucursal bancaria la suerte les sonríe: un extraño personaje, con una media en la cabeza, una pistola de mentirijillas en la mano y un saco al hombro está poniendo pies en polvorosa. Así que sólo necesitan una zancadilla bien puesta para dar al traste con las intenciones del pobre infeliz. Acto seguido, arramblan con el saco, pero antes de poder hacer mutis por el foro, el barrigudo director del susodicho banco aparece en escena.

-¡Gracias Dios mío! ¡Tanto rezarle a la virgen y han aparecido dos santos en taparrabos!

Que traducido en subtítulos queda algo así como: “¡Benditos superhéroes!”.

En resumidas cuentas, la justicia ha vuelto a triunfar: un ladrón recibe su merecido, un abuelete murciano pilla unos eurillos de recompensa para llegar a fin de mes y dos superhéroes japoneses de Tokyo vuelven a casa con la satisfacción del deber cumplido.


PS: Encontraréis nuevas y excitantes aventuras de nuestros superhéroes favoritos en próximas entregas.

PS2: Próxima entrega: Sumo y Resto en el País de los maños.

Escrit per Rafael Agustín i Conchi Hito

Esperem que us hagi agradat! Fins la propera y ¡no olviden vitaminarse y supermineralizarse!

Novetats

Us donem la benvinguda a un nou curs per a contes matemàtics.

Aquest any inaugurem secció amb la col·laboració de JuanolO: Historias de dos superhéroes de Tokyo, Sumo y Resto.

Perquè pogueu conèixer millor el juanolO, abans de publicar la primera història, cliqueu a la imatge i visiteu el seu blog. Ah! I a veure qui descobreix on són el Sumo i el Resto. (No donem cap regal per trobar-los, però passareu una estona entretinguda).

Que tingueu un bon curs!