Guanyadora del CMFM2013. Categoria 12 a 14

NOMBRES VS. LLETRES

Alexandra Giron

Hi havia una vegada, en un institut de Vilafranca, una pissarra que era territori dels nombres. Les lletres no s'hi acostaven, ja que temien als nombres i les seves operacions destructores, com la resta i la divisió. Creien que, si podien fer-se desaparèixer entre ells, també podien fer el mateix amb elles. Fins que, un dia, la paraula Valentia va pensar que era de covards no acostar-se a la pissarra i, camuflant-se sota la paraula Invisibilitat, va sortir del llibre on vivia i va apropar-se a la pissarra. Valentia notava com mil ulls l'observaven des d'algun racó de l'aula i, efectivament, el nombre Mil l'observava des d'un projector del sostre. La seva mirada incomodava a Valentia, però la va ignorar i va seguir endavant, ja que si no complia la missió de reconeixement les seves companyes la titllarien de covarda, i no hi ha res més terrible que això per una paraula anomenada Valentia. Al cap de cinc minuts caminant, sempre sota l'atenta mirada del nombre Mil, va arribar al peu de la pissarra. Aquesta bullia d'excitació, ja que avui era un diumenge de la Festa Major de Vilafranca i els nombres estaven fent castells. Valentia observava admirada un 3/8 que estaven fent una colla de nombres dibuixats en guix verd. Sabia que era un 3/8 perquè uns nombres periodistes sobrevolaven el castell tot marcant: 3/8. Amb tot el bullici de la “plaça” ningú va advertir la presència de Valentia, que s'havia camuflat sota la paraula Nombre. Valentia va investigar per tota la pissarra durant unes hores i després va tornar, eufòrica d'haver acomplert la missió. Al arribar a la seva ciutat-estanteria va comunicar a les seves amigues tot el que havia descobert. Aleshores, la paraula més antiga i sàvia, la Saviesa, els va explicar a les seves companyes que, aquella aula antigament havia estat territori de les lletres, però què un dia els nombres les van envair i els cartells de l'abecedari i les conjugacions de les parets van estar substituïts per les taules de multiplicar. Les lletres, indignades en conèixer aquests història, van decidir recuperar el que un cop havia estat seu envaint de nou l'aula. Es van preparar per la guerra camuflant-se sota les paraules Arma, Soldat, Camuflatge, Assalt i Exèrcit, i van començar l'invasió. Va ser una batalla molt igualada ja que, tot i que va ser un assalt per sorpresa, els nombres es van multiplicar entre ells ràpidament i van igualar en forces les lletres. Després de tres hores de batalla aferrissada, seguien empatats i, al veure que això no els portava enlloc, van decidir fer un pacte. Crearien una nova operació, l'equació, on conviurien nombres i lletres en harmonia. I així van viure feliços sense més guerres ni discussions.

Guanyadora del CMFM2013. Categoria 14 a 18 anys

ESPELMES

Gisela Guitart

 
El dia del teu aniversari és un dia especial; no només celebres que tens un any més, sinó que també celebres cada moment que has viscut durant aquells 365 dies. Un cop l’any, tens la possibilitat de posar pausa, agafar aire, i naufragar entre records, entre vivències passades. Aquest dia, s’acostuma a celebrar envoltat de família i amics, aquells que t’han acompanyat durant l’any i han ajudat que cada petit moment, que recordes amb un somriure, fos possible. L’aniversari, doncs, no és només un dia per celebrar, sinó també per agrair; agrair als qui t’envolten, als qui et recolzen, als qui t’estimen.

Aquell 6 d’abril, jo era més feliç que un gínjol. No era el meu aniversari, sinó el de la meva mare, però m’havien fet l’encarregat de portar el pastís amb les espelmes perquè la mare pogués demanar un desig. Era la primera vegada que m’ho deixaven fer sol, es veu que ja era prou gran. Quan vam haver acabat de sopar, i la taula estava sobreeixida de converses i rialles, em vaig esmunyir per sota la taula per dirigir-me a la cuina. Els meus problemes van arribar amb les espelmes. Jo esperava trobar-me dues úniques espelmes amb el seu número corresponent, que combinades formessin l’edat de la mare. En canvi, el pare havia deixat preparada una capseta de 50 espelmes. Quin era el problema? Que jo no sabia quants anys feia la meva mare. El cas és que a la meva mare mai li havia agradat fer anys i, quan en va haver fet 25 va decidir que es quedaria estancada en aquella edat; sempre que algú li preguntava quants anys tenia, ella responia amb la seva veu dolça que en tenia 25.

- Fina, quants anys té la meva mare? – li vaig preguntar a la millor amiga de la mare.

- Ja saps que a la teva mare no li agrada que se sàpiga el seu nom... – va vacil·lar un moment abans d’acostar-se a la meva orella i xiuxiuejar – però el que sí que et puc dir és que la teva mare és 5 anys més jove que jo, i fa 29 anys, jo li doblava l’edat.

Vaig pujar les escales de pressa i corrents per agafar un paper i apuntar les dades que m’havia donat la Fina. Darrera meu venia el meu cosí gran encuriosit, i en assabentar-se’n del que estava intentant descobrir, em va voler ajudar. Si posàvem com a incògnita l’edat de la mare, segons el meu cosí, ens sortia la següent equació: (x+5)-29=2(x-29). Després d’unes quantes operacions vam acabar arribant a la conclusió que la meva mare tenia 34 anys.

En saber la solució vaig tornar cap a la cuina. El pastís restava sobre la taula. Vaig poder col·locar-hi 34 espelmes de colors just a temps perquè s’apaguessin els llums i comencés la màgia.