Com cada any, els alumnes de 1r d'ESO podran presentar els seus contes matemàtics al concurs de Contes Matemàtics de 1r d'ESO de l'Eugeni d'Ors. El plaç per presentar-los serà fins al 14 de novembre (és un divendres). El resultat es donarà a conèixer a la festa de Nadal.
En els comentaris d'aquesta entrada podeu deixar els vostres contes els alumnes de 1r d'ESO B.
Recordeu que cal indicar el nom de l'autor/a del conte quan el pengeu. Si voleu publicar amb un pseudònim cal que l'envieu prèviament a la següent adreça de correu electrònic:
10 comentaris:
Hi havia una vegada dos números que volien dominar el món. Volien convertir les persones en números. Però per aconseguir aquesta proesa primer de tot tenien que robar tota la energia nuclear de la NASA. Així que van anar a robar-la però primer havien de tenir més números que els ajudessin. Van anar a la presó, van tirar tota la presó al terra perquè així els números poguessin escapar, i així va ser com van aconseguir reclutar als números. Van anar cap a la NASA en helicòpter, i van bombardejar tota les sales menys la sala que tenien guardada la energia. Això només ho podia evitar una persona DEVOLUTION-NUMBER que la seva missió era lluitar contra els números fins morir. Es va assabentar de que dos números molt malvats estaven intentant dominar el món, i convertir la gent en números. Va anar a la NASA i es va amagar a la sala on hi havia tota l`energia que volien robar els números. Els números no sospitaven res, i van entrar a la sala però de sobte sense que ells s’ho esperessin quan van entrar van ficar la contrasenya i tot va explotar destruint tot els números, la sala de la energia, i ell també va morir, perquè la única manera de ficar aquella bomba era des de dins i no es podia sortir. Va morir fen lo que més li agradava. Lluitant. DEVOLUTION-NUMBER va acabar la amenaça dels números en que encara hi ha gent que diu que els números van pondre ous… però DEVOLUTION-NUMBER també tenia descendència qui sap a lo millor hi ha una segona part.
Autors: Xavier Monsalve
Nabil Mourgun
1er Eso B
Un conte calculat
Era una família formada per un pare, una mare, un fill, i una filla, tots súper dotats. Només vivien per comptar, comptar, i recomptar. Imagineu-vos la passió, que el dia de l’aniversari del germà van anar al camp. Hi havia dues hores de viatge, la nena, que tenia 7 anys, per joguet al cotxe, es va endur una calculadora, per comptar.
Tot va començar un dia, normal i corrent. El pare es va llevar a dos quarts de set, i va despertar a tothom. Esmorzant, la nena estava comentant un enigma d’una novel•la de la televisió. Resulta que l’arrel cuadrada del angle en que es pon el sol el 23 de maig del 1995 va ser…..La va interrompre un so molt fort……Pufamxxx . Que passa, va dir en Josep, el pare, que deu ocórrer?
Era el gos del veí, que havia trencat el vidre de la finestra. Mireu l’hora!!!! Arribarem 2 minuts, 3 segons, 1 dècima, 3 centèsimes i 8 mil•lèsimes tard!
Per córrer tant, i, diumenge, era diumenge. Havien corregut per res.
Bé, alguna cosa de profit, sí. Tot i que era diumenge, aquell dia hi havia mercat de carrer. La Mercè, la mare se’n va anar amb la Maria, la filla, i en Josep amb en Damià. Semblaven bojos, perquè imagineu-vos anar de compres, i veure una mare provant-se unes sabates i la seva filla fent els comptes. La veritat és que queda una mica malament. Però en Josep i en Damià, no van anar a mirar roba. Ells van anar a comprar un regal, un regal per a la nena, la Maria, que l’endemà era el seu aniversari. No sabien que comprar-li, fins que van veure una cosa molt especial. Era una llibreta - calculadora. Se la van mirar una estona. Era una llibreta
blava, que quan la obries, de dins, sortia, una calculadora últim model de disseny alemany d’acer.
Era un regal perfecte. En Damià va fer uns càlculs ràpids, per acabar de arreglar el regal. Pel pressupost que tenien encara i comprant la calculadora alemanya, els hi sobraven alguns diners.
Van decidir que els hi donarien en metàl•lic perquè es comprés el que volgués.
Va arribar el dia del seu aniversari, i per dinar, als postres, li van portar un pastís que deia.....
Feliç 8è aniversari. I llavors, li van portar el regal.
Se’l va mirar unes 10 vegades abans d’obrir-ho.
Al obrir-ho, li van caure 0,03ml de llàgrimes (comptades pel seu germà)de tant emocionada que estava. Deia que era el millor regal de la seva vida, i la va provar, era genial, ho donava tot exacte, amb totes les mil•lèsimes de mil•lèsimes de mil•lèsimes d’unitat. No parava de repetir que era el seu millor regal.
A la nit, després de sopar, van anar a mirar la tele. La seva mare, com totes, els va cridar per anar a dormir. Però estaven veient un programa que només li quedaven 4 minuts i nou dècimes. Però s’havien de rentar les dents, que eren uns 3 min., 4 dècimes i 1 centèsima, que tot junt, eren
8min., 3 dècimes i 4 centèsimes més, però a allò , se li havia de sumar un minut per arribar al llit o sigui, que li van demanar quedar-se 9 minuts, 3 dècimes i 4 centècimes més. La mare ho va acceptar, i, bona nit.
Hi havia un nen que es deia Miquel, tenia 12 anys i feia 1er d’ESO, totes les assignatures l’hi anaven mol bé, totes menys les matemàtiques, l’hi eren molt difícil.
Un dia van fer un examen, en Miquel el va fer tan malament,
que la mestra l’hi va dir:
- Miquel, si continues traient tanta mala nota amb els exàmens de matemàtiques, suspendràs l’assignatura i no aprovaràs el curs.
Després del discurs de la professora, el nen va anar cap a la biblioteca buscant un llibre sobre matemàtiques.
En va trobar un de molt vell que es deia “un viatge al país de les matemàtiques”. Ell se’l emportà a casa, va estar tot el dia llegint-se’l, intentant entendre com fer aquelles operacions tan
complicades.
Quan va anar a dormir ja s’havia llegit el llibre de dalt a baix.
Es va estirar al llit i quan va aconseguir adormir-se, somià
amb tot el que havia llegit en aquell llibre.
Veia números i signes de sumar, dividir, multiplicar, restar etc...
per tots els racons.
Quan un signe tocava a dos números, aquets feien una operació segons sigues el signe.
En Miquel cada nit tenia el mateix somni fins que el final se l’hi va quedar gravat al cap.
Ara en Miquel ja sabia fer totes les operacions de matemàtiques. Per ell, l’assignatura de matemàtiques va passar de ser la més desastrosa a ser la més divertida,
en contes de treure 0 als exàmens, treia 10 !
Els nombres perduts
Hi havia una vegada el numero 1 que anava a visitar els seus amics a casa seva.
Quan va arribar va trucar a la porta, “Ding Dong!” feia el timbre, però ningú li va obrir la porta.
Va esperar una estona fins que se’n va cansar i va marxar, de camí cap a casa d’un altre amic, però tampoc hi era a casa.
Es va estar tot el dia buscant algú amb qui jugar però no li contestava ningú. Es va posar molt trist perquè pensava que els seus amics l’havien abandonat, fins que va veure una cosa que el va fer sospitar...
En veure la sabata preferida del seu amic 2 va pensar que el seu amic mai perdria la seva sabata i va començar a buscar-lo per tot arreu.
Fins que el va trobar a una fabrica de llibres de matemàtiques.
De cop uns guardes, uns guardes van arribar a l’entrada de la fàbrica, estaven parlant entre ells, l’1 va escoltar...
-Maleït sigui! On deu ser el nombre 1? Si no el trobem tindrem problemes molt greus!- deia un d’ells.
-Seguim buscant i no ens desesperem, no es podrà amagar eternament!-responia l’altre.
Els guardes van marxar i l’1 va entrar a la fàbrica a rescatar els seus amics.
Va veure a tots els seus amics empresonats dins d’uns cilindres, dels quals en sortien llibres i mes llibres de matemàtiques.
En veure allò va intentar treure’ls d’allà, però no va poder. De cop i volta van aparèixer uns científics, l’1 es va amagar i va observar el que feien...
Els científics teclejaven unes coses a un ordinador molt gran del qual en sortien unes coses molt estranyes.
Llavors es van obrir els cilindres on hi havia els seus amics perduts i va a començar a explotar l’ordinador.
Els científics van fugir espantats i l’1 va aprofitar per rescatar els seus amics perduts.
Quan pensava que ja els havia rescatat unes comportes es van tancar i els van deixar allà dins tancats sense poder sortir, i de les comportes en van sortir uns teclats que deien “Introdueixi la contrasenya”.
Els nombre van pensar que podria ser la contrasenya.
De cop, van veure un paper on hi havia una multiplicació, era 352x10x50.
Els nombres van pensar que el resultat d’aquella multiplicació podria ser la contrasenya.
Primer, 352x10, eren 3520, després 3520x50 era igual a 17600.
Van introduir la contrasenya i les comportes es van obrir.
Els nombres van fugir de la fàbrica de matemàtiques i van anar cap a la seva ciutat.
Els científics van anar a la ciutat dels nombres i els hi van demanar disculpes per haver-los deixat allà sols i per haver-los raptat.
Els nombres els van perdonar i els hi van dir que no ho fessin mai més.
Fi
Un Somni de números.
Tot va començar en l’any 2008 quan vaig començar l’ESO. Jo estava nerviosa i els altres segur que també.
Després d’acabar les classes vaig anar a la plaça dels xupas perquè havia quedat amb la Kathy i la Loreto.
Vam començar a parlar del examen de mates i la Loreto va dir:
- Jope !!! ,he tret la pitjor nota de la classe un 3’5 la mare em matarà.
I jo vaig dir:
- no et matarà, primer et rematarà et triturarà i donarà la teva carn als porcs.
- Nena com amigues com tu no necessito enemigues.
I vam caminar, després ens vam seure en un banc mitja hora, després vam seguir caminant, fins quant vam veure una llum que venia d’un arbre, la Loreto, la Kathy i jo la vam tocar i ... aparèixer en un jardí molt bonic i molt raro també les fulles dels arbres eren de números, el riu era de paper.
I les fruites eren de xocolata.
Es van sentir crits que deien visca, visca, les mates i la Loreto va dir:
- a qui li poden agradar les mates?
I la Kathy va dir:
- si, a qui li poden agradar les mates? A part de la Gala, del Moural, de la Montserrat, de la Sara i més persones.
Vam anar on s’escoltaven els sorolls, i ... vam veure a criatures molt però molt rares. Tenien tres ulls, dos boques, 4 braços, tres cames i un cap que era el triple d’una síndria.
Hi havia moltes d’aquestes criatures més de 2.000.000.
Ens va veure una d’aquestes criatures i va venir fins a nosaltres i ens va preguntar que qui érem nosaltres i jo li vaig respondre:
- hola, em dic Morellia però els amics em diuen Tathy, ella és Loreto i ella és Kathy i venim del planeta Terra i del poble Vilafranca de Penedès.
I ella em va dir:
- Jo em dic Tara i soc d'aquest planeta.
- Saps parlar el nostre idioma !!!!!
Va dir Loreto impressionada.
- es clar els matemats sabem parlar tots els idiomes.
Ens va respondre Tara.
Després ens va convidar a la seva casa a dormir i com no podíem sortir d'allà vam dir que si.
La casa era molt rara, era de números, la taula era un zero, els llits un vuit, els suros un quatre, la cuina un cinc i la resta no ho puc dir...
Quant vam anar a menjar ens van donar un plat que era un zero i un munt de números petits per menjar, al final de tanta gana que teníem ens vam menjar tot, ho tinc que dir estava binomis el menjar és com la sopa de fideus de la mare.
Després varen veure la teleisió i ... sorpresa tot era de números, la Loreto va plorar i la Kathy també i jo estava a punt de plorar.
La Loreto va dir:
- tot és de números no ho puc aguantar més, és insoportable, que és un càstig per haver tret un 3,5.
Van deixar de plorar després de 4 hores, això si que era insoportable. A mitja nit la Tara ens va despertar i ens va dir per jugar a un joc i li vaig dir que si, el joc era de ... imagineu-se de que era el joc, de números.
Vam jugar dues hores, dues hores de números... quant és 4x4, quant és 11x12, quant és l'arrel de 6, quins són els múltiples de 8... la Kahy, la Loreto i jo vam començar a córrer, no sabíem per on corríem però corríem. Plax !!! un got d'aigua a la cara de les tres i quant vam obrir els uls estavem en la plaça del xupas, tot era un somni, no sabeu quanta alegria ens va fer de que tot això hagi sigut un somni.
AMICS MATEMÀTICS
Hi havia una vegada 8 amics que se’n van anar a un parc d’atraccions a disfrutar d’una excursioneta que van pensar fer un dissabte.
Un va pensar : mira ja que érem els millors en matemàtiques del col·legi farem operacions per invitar a una atracció cadascú.
Primer se’n van anar a la Granota, un d’ells va pagar 40euros per que cada entrada valia 5euros.
Més tard se’n van anar a donar un tomb per que estaven marejats queeeeee .... BUFFFFF !! estaven com una baldufa.
Quan ja estaven recuperats se’n van anar a la Muntanya Russa, d’allà van pagar 8euros per que cada entrada valia 1euro. Aquell va tenir sort per que era 1euro, de les més barates que hi havia al parc.
Ells quan van acabar se’n van anar a dinar a un restaurant xinès, van disfrutar com gossos quan li tiren el frisbi. Cadascú es va pagar el seu menú que eren 24’90euros.
Quan ja van disfrutar se’n van anar a fer un passeig amb barca pel llac. Bé mes ben dit a tots els hi va agradar.
Va ser molt divertit, un ratet més tard se’n van anar al Furius Baco, allò si que van disfrutar però era molt car pel que va pagar, va tenir de pagar 80euros per que valia 10euros l’entrada individual.
Però va valer la pena perquè era la més ràpida del món.
Un d’ells va dir: ara pujarem a la barca, sabeu per que ho va dir, no???? Doncs perque era el més barat, va tenir que pagar 0’50euros per persona!!! BUFF!! Van pensar tots que s’havia aprofitat de tots per que en total va tenir de pagar 4euros en total.
Ell va pensar sóc el **** amo, jejeje, com m’he aprofitat de tots o sigui com una rata d3e claveguera.
Més tard se’n van anar als autos de xoc. Allà es van vengar del timador, van trencar fins i tot la part delantera del cotxe.
Només faltaven dos per pagar les atraccions. Estavem amb molta gana i va dir un d’ells:
- Anem a sopar?
Un va dir:
- Si, millor que anem i aquesta vegada invito jo que no tinc ganes de pagar una atracció.
Se’n van anar a un Mcdonal’s que hi havia allà a prop, van sopar i el que va invitar va pagar 240euros.
Cada menú valia 30euros, aquell es va quedar molt pobre.
Finalment el que tenia de pagar la última atracció es va decidir per pujar al Huracan Condor, va tenir de pagar 88euros que só 11euros per persona.
Aquell s’ho van passar molt bé, però se’n van tenir d’anar.
Però un d’ells va dir:
- L’any que ve repetim, ehh???
I tots vam contestar:
- I tant que siiiiii
- Fins l’any que bé!!!!!
EL MÓN DE LES MATEMÀTIQUES
- La Maria estava a la seva habitació fent els deures de matemàtiques. Estava molt estressada perquè no se’n sortia, el professor de mates li tenia molta mania, només que preguntés una sola cosa, ja l’expulsaven. Bé, la Maria n’estava farta d’en Pepet, el professor de matemàtiques.
- Maria, el sopar ja està a taula!! Va cridar la mare.
- Ja baixo! va contestar la Maria.
Va deixar el que estava fent, i amb ràbia perquè no li sortien els exercicis va anar cap al lavabo, per rentar-se les mans. Al passar pel passadís, va ensopegar amb alguna cosa i va caure. Quan es va aixecar va veure que estava en un lloc molt estrany.
Estava dreta al vell mig del carrer, només es veia la carretera, i res més, era com una caixa buida, on només hi ha una carretera, tot el de més es blanc. De cop i volta, per la carretera passava una moto a molta velocitat i de color vermell llampant. Tot estava buit, només es veia aquella moto.
Al cap de pocs segons, van passar 2 motos més, eren iguales que la de vermell però de color negre. La Maria va intentar escapar-se d’allà, però no podia sortir, era com si estigués en una caixa blanca, on només es veu una carretera que no te ni començament ni final. I que primer i passa una moto vermella i després dues de negres. La Maria es va pensar que estaria en un somni, i com que sempre mira la televisió, va fer com fan a la televisió, es va pessigar la orella, i li va fer mal. Era real, però molt estrany. Hi va donar molts tombs, no podia sortir. Llavors va pensar: I si les motos tenen a veure en alguna cosa en relació a mi? I aleshores va recordar que el Pepet, el professor de matemàtiques els va plantejar un problema molt fàcil. I deia així: - Si en Joan té una moto de color vermell, i la Sandra dues de color negre, quantes en tindran entre els dos?. Recordant això, va pensar: entre els dos tindran 3 motos. –Buf, quina tonteria, això es de parvulets!
Al dir-ho, davant seu va aparèixer una porta, i s’hi va acostar, va obrir-la, i va entrar en un lloc on només hi havia una carretera com la d’abans, però a la que estava ara hi havia la carretera amb la vorera. La Maria ja va comprendre que allò devia de ser com un joc de matemàtiques, que per sortir d’una habitació i passar a una altra de molt millor, havia de fer un problema. - Fàcil, llàstima que sigui de mates. Odio les mates, odio el professor, odio els problemes!- Va dir. Va esperar una mica per veure si apareixia alguna cosa, hi de sobte va veure que al seu darrere hi havien 4 bancs verds. No en va fer cas i es va girar. Al cap d’una estona, veia que no passava cap cotxe, ni moto ni res, i va decidir assentar-se a algun dels bancs. Es va girar i es va adonar que només hi havien 2 bancs verds. Llavors va pensar: -Aaaah, ara haig de restar, fàcil. 4 – 2 = 2. Hi ho va dir en veu alta, però aquest cop no va passar res. Es va tornar a girar i hi havien 6 bancs, però ara eren de color blau. La Maria aquest cop no s’havia que passava. Es va girar un segon i va tornar a mirar els bancs, ara n’hi havien 3, també blaus. Va rumiar i rumiar, va dir números només sense pensar, però no apareixia res, n’hi canviava res. Aleshores va pensar amb la Paula, la seva millor amiga, que era experta en mates. Va recordar que el Pepet, li va preguntar a la Paula que eren els parèntesis. I la Paula va contestar: - Per exemple, si hi ha 4+2+(6+3)=, i primer hem de fer els parèntesis, per tant, 6+3, i llavors 4+2 i, el resultat de 6+3 i el resultat de 4+2 el sumes, i ja tindràs el problema resolt.
La Maria ja va veure la cosa més clara, i va pensar: si 6+3 fan 9 i 4+2 fan 6, llavors 9+6 igual a, 15! Hi va dir-ho en veu alta. Va aparèixer una altra porta. La Maria s’estava morint de gana, des de que la seva mare l’havia cridat per anar a sopar, fins ara, que ja havien passat més de 2 hores. Va obrir la porta i es va trobar en un lloc on hi havien moltes més coses, cases, núvols ocells… I, de cop i volta, va notar que li havia caigut alguna cosa al cap. Era un pergamí, semblava un d’aquells que surten a les pel•lícules antigues. El va obrir i el va llegir:
- Estimada Maria, benvinguda al món de les matemàtiques. Has entrat aquí perquè se que no t’agraden les matemàtiques. I he decidit demostrar-te que les mates no són tan avorrides com semblen, les matemàtiques són com un joc. Tranquil•la, no ets l’única que estàs aquí, tots els teus companys de classe també hi són, i qui acabi primer de resoldre aquest enigma, serà el més llest de la classe. Encara que no ho sembli, les aparences enganyen. Je je je… Ja estàs quasi al final, per acabar, només has d’estar convençuda d’una cosa. Pensa i ho descobriràs.
Ànims, i molta sort.
PEPET.
La Maria es va quedar parada, estava quieta. I quasi que es posa a plorar de… de tot.
Ella estava segura de que les matemàtiques no li agradaven però tot allò… havia estat tan divertit i tan intrigant que… però no, no li agradaven, això pensava ella. Va intentar buscar la manera de sortir d’aquell lloc i acabar d’una vegada ja aquell malson. Al cap d’una bona estona li van caure unes llàgrimes. Estava convençuda en el fons, de que les matemàtiques li agradaven, li encantaven més ven dit. Però no ho volia reconèixer. A ella sempre li havia semblat que a la gent que li agradaven les mates era un “empollón”, i per això sempre feia les mates de mala manera, i sense ganes. Però llavors es va adonar, de que això de ser “empollón” perquè t’agraden les mates, era una ximpleria. I a la fi, va reconèixer que les mates se li donaven bé i li encantaven. Llavors animada va cridar: - Les matemàtiques m’encanten! I va aparèixer una ultima porta.
Estava a casa seva, estirada al terra, es va aixecar i es va anar a rentar les mans, es va mirar al mirall i va pensar: - Si, m’encanten!
- Que no baixes?! – va cridar la seva mare.
- Si! Ara si que ja baixo!- va contestar.
L’endemà a l’hora de matemàtiques el professor abans de començar a corregir els deures va preguntar: - Maria, t’agraden les matemàtiques? I la Maria: - Si Pepet, m’encanten les mates!
Marta Llobet i Júlia Oliver
NÚMEROS ? NO !
Era estiu, a punt de començar el institut. Jo estava molt nerviós perquè seria un dels petits del col•legi.
Va arribar el dia i em varen ficar al costat d’un nen que es diu Xavi i una nena que es deia Mireia, eren molt simpàtics.
Al cap d’uns dies vam començar les classes normals i ens va tocar mates.
- Que? No! Mates no! És l’assignatura que menys m’agrada! Millor dit, a ningú li agrada!
La profe va arribar i de bon matí ens va posar deures, jo com m’avorria em vaig adormir.
De cop em vaig trobar que a la meva aula tots estàvem malalts, però malalts de què? Doncs de les mates, de cop va vindre una persona vestida de negre, no la reconeixia molt bé, fins que em vaig adonar que era la Diana ( la profe de mates ).
Ella era dolenta, ens havia castigat a tots a fer 14.000.000 d’operacions de mates;
Jo em vaig intentar escapar, però la Diana, em va agafar de sobte, sento:
- Ivan? Ivan? ...
Quina sort, tot va ser un somni, i la veu era de la profe, que m’havia castigat per dormir a la classe, el càstig va ser netejar els lavabos durant dos dies.
Quan vaig sortir al pati, vaig comprar una barra de xocolata, en el paper hi havia un codi molt estrany, vaig anar al lavabo i també hi havia el mateix codi, els vaig ajuntar i es va obrir una porta, vaig entrar i tot era fet de números, de lo espantat que estava vaig sortir corrents i ho vaig explicar tot al Xavi i a la Mireia, es van quedar parats. Després del canvi de classe hi vaig tornar, però acompanyat dels meus amics, vam estar caminant en els “MonuNombres” ( Monument dels nombres ).
De cop vaig sentir un soroll:
- No! Algú va tancar la porta, ens hem quedat atrapats!
La Mireia es va començar a espantar i el Xavi com sempre amb el seu humor va intentar tranquil•litzar-la. Vaig trobar la solució, vam agafar un altre cop el codi de la xocolata i el vaig enganxar en la porta, al final es va obrir.
La Mireia, el Xavi i jo vam dir que això seria un secret entre nosaltres.
Ara, cada cop que toca mates, ens saltem les classes i anem cap aquell món tan misteriós ...
PROBLEMA MATEMÁTICO
Había una vez un grupo de chicos que estaban en una escuela, la profesora era muy mala y los alumnos no la querían.
La profesora era de Matemáticas i aquel día les puso un súper problema de matemáticas.
Los niños se tenían que poner en grupo para hacer el problema y Luis que era un niño del grupo pensó que podían quedar en su casa para hacerlo.
Los niños estaban de acuerdo, cuando salían del colegio a las 17:00 de la tarde iban todos a su casa.
Se hicieron las cinco y los chicos se fueron a casa de Luis a hacer el problema.
Tocaban el timbre y no había nadie, entonces pensaron que podían ir a casa.
De Sonia.
Sonia no quería porque sus padres no dejaban que vayan niños a su casa.
Entonces pensaron que podían ir a casa de Marcos, Marcos tampoco quería porque tenía su habitación hecha un desastre y le daba vergüenza que sus amigos vieran su habitación. Entonces pensaron que podían quedar otro día para hacer el problema, por la noche no se lo podían pensar.
Luis era un niño muy inteligente y se lo pensó cuando estaba durmiendo.
Pero Luis se quedo dormido y tuvo una pesadilla con unos números que justamente eran los números que estaban en el problema matemático. Había soñado la respuesta del problema.
Entonces por la mañana que era sábado, Luis fue corriendo a casa de su amigo Marcos para decirle que tenía la respuesta pero Marcos no estaba bien porque volviendo a su casa un coche lo había atropellado y Marcos estaba en el hospital.
Su madre estaba con Marcos, entonces Luis tuvo una idea era ir a buscar a los demás para contarles dos cosas una era que tenia la solución del problema y la otra era una mala noticia porque les iba a decir que su amigo estaba en el hospital.
Todos se pusieron tristes pero a Raquel se le ocurrió una idea, era ir a visitar a su amigo Marcos.
Pensaron que así Marcos se podría poner contento.
Fueron en el coche de la mama de Fernanda:
- Mama podemos ir en tu coche al hospital?
- Hija para qué?
- Es que Marcos esta en el hospital por que le ha atropellado un coche, podemos ir?
- Si podemos.
- Gracias mama, ahora se lo diré a mis amigos!
Fernanda fue corriendo a contarles a sus amigos que podían ir con el coche de la mama de Fernanda. Los niños se pusieron contentos.
Llegaron y la mama se puso contenta porque su hijo salía la mañana siguiente del hospital.
Al día siguiente Marcos fue al colegio y los niños ya habían dado la respuesta del problema matemático y así los niños tuvieron un excelente en matemáticas. Pero Marcos estaba triste porque su mama le había dicho que se tenían que ir del pueblo por trabajo. Marcos le dijo a su madre:
- Porque no nos podemos quedar?
- Porque no podemos.
- Y porque no?
- Marcos! Por trabajo.
- Pero yo me puedo quedar con mis amigos.
- No.
- Mama por favor.
- Vale te quedaras con tu tía un tiempo, después te vendrás conmigo, vale?
- Vale.
Marcos llamó por teléfono a todos sus amigos para contarles que se iba a quedar un tiempo con tu tía, su tía era una persona mayor, tenía 45 años y Marcos no la conocía muy bien pero Marcos estaba contento que se podía quedar.
Cuando su madre se fue le dijo unas cosas a Marcos:
- Marcos ya me voy.
- Vale mama, después voy.
- Ok.
- Nos vemos, pórtate bien.
- Vale.
- Adiós.
Cuando su madre se fue Marcos se sentía un poco triste. Su tía le pregunto:
- Qué te pasa Marcos?
- No, nada estoy un poco triste.
- Porque?
- Porque mi mama se fue.
- Quieres que te vaya a llevar donde esta ella?
- Si.
- Vamos.
- Pero primero me tengo que despedir de mis amigos.
- Vale, te espero, ves con cuidado.
- Lo tendré.
Marcos fue a casa de sus amigos a despedirse y cuando terminó fue a casa de su tía para decirle que ya se podían ir a casa de su madre.
- Marcos ya estás listo?
- Si ya nos podemos ir.
- Vale.
Marcos cogió sus maletas y las puso en el coche y se fueron a casa de la madre de Marcos.
La madre le preguntó a Marcos:
- Marcos que haces aquí?
- Es que te extraña mucho?
- Jajaja!
- Me haces reír, bueno ya estás aquí, pasa esta será tu nueva casa Marcos.
La mama de Marcos se quedo hablando con la hermana:
- Gracias por traer a Marcos.
- De nada.
- Bueno me voy, adiós.
- Adiós hermana.
- Adiós tía.
- Adiós Marcos.
Andrea ha dit...
PROBLEMA MATEMÁTICO
Había una vez un grupo de chicos que estaban en la escuela, la profesora era muy mala y los alumnos no la querían, daba
Matemáticas y aquel día les puso un problema muy difícil.
Los niños tenían que trabajar en equipo para resolver el problema y Luis, que era uno del grupo, pensó que podían quedar en su casa para hacerlo.
Al acabar las clases, los chicos se fueron a casa de Luis a solucionar el problema pero como no había nadie en su casa decidieron ir a casa de Sonia, ella se negó porque sus padres no querían que fueran niños a su casa. Entonces pensaron que podían ir a casa de Marcos; éste tampoco quería porque tenía su habitación hecha un desastre y le daba vergüenza que sus amigos la vieran. Decidieron, pues, que podían quedar otro día para resolver el problema.
Luis era un niño muy inteligente y, por la noche, antes de dormirse, pensaba en la solución.
Se quedó dormido y tuvo una pesadilla, en ella aparecían continuamente, los números del problema matemático pero había dado con la solución.
A la mañana siguiente, sábado, fue corriendo a casa de su amigo Marcos para decirle que tenía la respuesta, pero Marcos no estaba porque al volver a su casa, un coche lo había atropellado y Marcos se encontraba ahora en el hospital, con su madre.
Luis fue en busca de los demás, quería contarles que tenía la solución del problema y que su amigo estaba en el hospital.
Todos se pusieron muy tristes, Raquel propuso ir a visitarlo lo antes posible. Pensaron que Marcos se alegraría al verlos.
Fueron en el coche de la madre de Fernanda.
- Mamá ¿Puedes llevarnos en tu coche al hospital?
- Hija ¿Para qué?
- Marcos está en el hospital, lo ha atropellado un coche.¿ Podemos ir?
- Sí, claro que podemos.
- ¡Gracias mamá, se lo diré a mis amigos!
Fernanda salió corriendo para avisar a sus amigos de que podían ir en el coche de su madre y todos estuvieron más tranquilos.
Llegaron al hospital y la madre de Marcos les dijo que Marcos saldría del hospital a la mañana siguiente.
El lunes, pues, Marcos fue al colegio, dieron la respuesta al problema matemático planteado y obtuvieron un excelente en Matemáticas. Pero Marcos estaba triste porque su madre le había dicho que tenían que irse del pueblo por motivos de trabajo. Marcos le dijo a su madre:
- ¿Por qué no nos podemos quedar?
- Porque no podemos.
- Y ¿Por qué no?
- Por cuestiones de trabajo, Marcos.
- Pero yo quiero quedarme con mis amigos.
- No.
- Mamá, por favor.
- Bueno, te quedarás con tu tía un tiempo, después vendrás conmigo ¿Vale?
- ¡Vale!
Marcos llamó por teléfono a todos sus amigos para contarles que se quedaría un tiempo con tu tía; ésta era una persona mayor, tenía cuarenta y cinco años y apenas la conocía pero estaba contento porque no se alejaría de sus amigos.
Cuando su madre se fue le dijo:
- Marcos, ya me voy.
- Vale mamá, ya me avisarás cuando estés instalada.
- Nos vemos, pórtate bien.
- Vale.
- Adiós.
Cuando su madre se fue, Marcos se sentía un poco triste. Un día, su tía le preguntó:
- ¿Qué te pasa, Marcos?
- Nada, estoy un poco triste.
- ¿ Por qué?
- Porque mi madre se ha ido.
- ¿Quieres estar con ella?
- Sí.
- Vamos, pues.
- Pero primero tengo que despedirme de mis amigos.
- Vale, te espero, ten cuidado.
- Lo tendré.
Marcos fue a casa de sus amigos a despedirse y luego a casa de su tía, como habían acordado.
- Marcos, ¿Estás listo ya?
- Sí, ya podemos irnos.
- Vale.
Marcos cogió sus maletas, las metió en el coche e iniciaron el viaje.
Al llegar, su madre le preguntó:
- Marcos, ¿Qué haces aquí?
- ¿Te extraña? mamá
- ¡Qué alegría, ya estás aquí! Pasa, ésta será tu nueva casa, Marcos.
La madre de Marcos se quedó hablando con su hermana.
- Gracias por traer a Marcos.
- De nada.
- Bueno, me voy, adiós.
- Adiós.
- Adiós, tía.
- Adiós, Marcos.
Andrea ha dit...
PROBLEMA MATEMÁTICO
Había una vez un grupo de chicos que estaban en la escuela, la profesora era muy mala y los alumnos no la querían, daba
Matemáticas y aquel día les puso un problema muy difícil.
Los niños tenían que trabajar en equipo para resolver el problema y Luis, que era uno del grupo, pensó que podían quedar en su casa para hacerlo.
Al acabar las clases, los chicos se fueron a casa de Luis a solucionar el problema pero como no había nadie en su casa decidieron ir a casa de Sonia, ella se negó porque sus padres no querían que fueran niños a su casa. Entonces pensaron que podían ir a casa de Marcos; éste tampoco quería porque tenía su habitación hecha un desastre y le daba vergüenza que sus amigos la vieran. Decidieron, pues, que podían quedar otro día para resolver el problema.
Luis era un niño muy inteligente y, por la noche, antes de dormirse, pensaba en la solución.
Se quedó dormido y tuvo una pesadilla, en ella aparecían continuamente, los números del problema matemático pero había dado con la solución.
A la mañana siguiente, sábado, fue corriendo a casa de su amigo Marcos para decirle que tenía la respuesta, pero Marcos no estaba porque al volver a su casa, un coche lo había atropellado y Marcos se encontraba ahora en el hospital, con su madre.
Luis fue en busca de los demás, quería contarles que tenía la solución del problema y que su amigo estaba en el hospital.
Todos se pusieron muy tristes, Raquel propuso ir a visitarlo lo antes posible. Pensaron que Marcos se alegraría al verlos.
Fueron en el coche de la madre de Fernanda.
- Mamá ¿Puedes llevarnos en tu coche al hospital?
- Hija ¿Para qué?
- Marcos está en el hospital, lo ha atropellado un coche.¿ Podemos ir?
- Sí, claro que podemos.
- ¡Gracias mamá, se lo diré a mis amigos!
Fernanda salió corriendo para avisar a sus amigos de que podían ir en el coche de su madre y todos estuvieron más tranquilos.
Llegaron al hospital y la madre de Marcos les dijo que Marcos saldría del hospital a la mañana siguiente.
El lunes, pues, Marcos fue al colegio, dieron la respuesta al problema matemático planteado y obtuvieron un excelente en Matemáticas. Pero Marcos estaba triste porque su madre le había dicho que tenían que irse del pueblo por motivos de trabajo. Marcos le dijo a su madre:
- ¿Por qué no nos podemos quedar?
- Porque no podemos.
- Y ¿Por qué no?
- Por cuestiones de trabajo, Marcos.
- Pero yo quiero quedarme con mis amigos.
- No.
- Mamá, por favor.
- Bueno, te quedarás con tu tía un tiempo, después vendrás conmigo ¿Vale?
- ¡Vale!
Marcos llamó por teléfono a todos sus amigos para contarles que se quedaría un tiempo con tu tía; ésta era una persona mayor, tenía cuarenta y cinco años y apenas la conocía pero estaba contento porque no se alejaría de sus amigos.
Cuando su madre se fue le dijo:
- Marcos, ya me voy.
- Vale mamá, ya me avisarás cuando estés instalada.
- Nos vemos, pórtate bien.
- Vale.
- Adiós.
Cuando su madre se fue, Marcos se sentía un poco triste. Un día, su tía le preguntó:
- ¿Qué te pasa, Marcos?
- Nada, estoy un poco triste.
- ¿ Por qué?
- Porque mi madre se ha ido.
- ¿Quieres estar con ella?
- Sí.
- Vamos, pues.
- Pero primero tengo que despedirme de mis amigos.
- Vale, te espero, ten cuidado.
- Lo tendré.
Marcos fue a casa de sus amigos a despedirse y luego a casa de su tía, como habían acordado.
- Marcos, ¿Estás listo ya?
- Sí, ya podemos irnos.
- Vale.
Marcos cogió sus maletas, las metió en el coche e iniciaron el viaje.
Al llegar, su madre le preguntó:
- Marcos, ¿Qué haces aquí?
- ¿Te extraña? mamá
- ¡Qué alegría, ya estás aquí! Pasa, ésta será tu nueva casa, Marcos.
La madre de Marcos se quedó hablando con su hermana.
- Gracias por traer a Marcos.
- De nada.
- Bueno, me voy, adiós.
- Adiós.
- Adiós, tía.
- Adiós, Marcos.
Publica un comentari a l'entrada