dimarts, 20 de març del 2012

Penja aquí el teu conte per al concurs de contes matemàtics

Ja has pensat el teu conte matemàtic? Ja el tens escric? Doncs... ja el pots penjar en els comentaris d'aquesta entrada!
No oblidis posar el teu nom, curs i el teu institut, a l'espai del qui publica el comentari. Ah! I no t'oblidis tampoc de posar-hi títol, al teu conte!


Aquí pots repassar les bases del concurs.

Bona sort!!!!!

16 comentaris:

Marc Guimerà 2º ESO C ha dit...

EL DESCROBIMENT DEL PLENETA TERRA

Hi havia una vegada en un planeta estrany dit “LANTRUTA” i els seus habitans, eren com els humans, però tenien poders i el principal era volar però nomes durant 2 minuts i 30 segons seguits.

Hi havien molts nens, un dells, el Marc que volia viatjar al planeta Wakfut i el Marc li va prenguntar al Emilio i al Gerard si volien venir amb ell al planeta Wakfut. El Emilio i el Gerard li van contestar que sí i van pensar que es podien crear un coet per anar-hi. Van agafar trosos de ferro, al•lumini, filferros, cargols... i van començar a muntar el coet.

El coet tenia dos motors enormes, a la carcasa posava el planeta Wakfut de colors vermell i el fons de color groc. Per poder conduir per l’espai, van agafar dos volants de un camió que estava abandonat al desguàs, per seure hi havia tres butaques molt còmodes, i de pedals tenien dos comandaments vells (un de l’avia del Gerard i l’altre de la tele de l’habitació del Emilio).

El Marc el Emilio i el Gerard tenien un dubte, no savien que ficar-se de roba però com que eren molt coneguts al poble, se’ls hi va ocórrer que podrien anar amb els “mototoristes del poble” que eren una agrupacio de deu persones que el seu vehicle principal era la motocicleta. Van anar a la casa on vivia el cap de colla. Van picar a la porta de la seva casa, els hi, va obrir ell, i amamblament li van dir:

-Perdona, per casualitat no tindríeu tres de cap vestit de anar amb moto o com vosaltres li dieu el “mono”, per nosaltres tres?

Els tres amics eren molt poc timids hi no van tenir cap problema per preguntar-li. El cap de colla va dir amalament,:Oh, si en tinc dos de vells que ja no utilitzem. I van marxar corrents amb els tratjes cap al garatge. Un cop allà van agafar el coet i la van portar arrosegant gràcies a les rodes cap al turó del poble.

Allà van posar-se dins i després de difícils intents van engegar el coet i era molt incòmode perquè era molt petit. Durant el viatge, el Gerard, gran matematic del poble, anava mirant els diferents planetes, els ordenava de més grans a més petits per tamanys i va fer un gràfic. Es va entretenir una bona estona i el Emilio que era el que dominava el coet, es va despitar discutint amb la seva mare pel telefon i va dir el Marc :

-Ja el porto jo!!.

I la beguda que portava pels marejos li va caure davant el comandent i llavors el coet va caure en picat i van anar a parar a un planeta que es deia “bchk08” que segons el Gerard feia 5.000 m i una tercera part estava abitada. Quan van obrir la porta del coet per baixar al planeta..... van eninsar-se en un nou món. Aquell planeta era irreal: hi viven 3 persones que es deien:Bobby,Alexander i Kelly, però d’essers vius n’hi havien molts més. Havien com ha 50 espécies totalment diferents a la vida real. Els poc habitans del poble cada dia havien de sobreviure dels atacs d’aquelles espécies en extinció per ells anomenades “IVORS”.
El Marc, el Emilio i el Gerard van veure que aquells tres nois d’aquell planeta es desplaçaven amb moto i els hi va recordar aquells motoristes del poble. Quant aquells nois van veure al Marc i , el Emilio i el Gerard els hi van dir:
-Hola! Es van presentar i van dir:
–ehh! Quina jaqueta més “xula”! I la kelly els hi va dir i per cert que feu aqui? D’on sou? Per que veniu? Que voleu? El Marc , el Emilio i el Gerard els hi van explicar tota la historia i el Bobby els hi va oferir de venir a viure a la seva cabanya amb el seus amics. El Marc , el Emilio i el Gerard van aceptar sense pensars-ho dos cops, perquè el Gerard havia sentit a parlar d’aquest planeta i resulta que era molt perillos.

Anònim ha dit...

NOM: debora ruiz avila 1erD
L’encanteri
En Joan el Pep i el Xavier portaven dies preparant l’examen de matemàtiques era l’examen mes difícil del curs els seus pares els havien dit que sinó aprovaven aquest examen no sortirien de empalmada en Joan s’ho estava preparant però el Pep i el Xavier s’ho prenien en calma i com acabava de començar el carnaval ballaven cada dia i no estudiaven en canvi el Joan sortia però anava estudiant conforme passava pel carrer per exemple:
Si un cotxe passava pel carrer ell es fixava en l’edat i l’energia que portava el conductor. Els seus amics van pensar que fer per aprovar aquell examen van agafar un llibre de mates que era de encanteris per fer-se més llestos en mates i llavors com veien que en Joan podia aprovar van pensar fer-li un encanteri per a que ell desaproves el examen de mates i llavors van fer el encanteri encara que no serviria molt però o van provar.
Va arribar el dia de l’examen i llavors el Pep i en Xavier lis va anar bé i al Joan no molt bé. Quant van tornar els exàmens el a Joan va tindre la millor nota de la classe mentrestant el Xavier i el Pep van suspendre amb una nota molt baixa.
Fi

Paula Nef, 2onC, IES Eugeni d'Ors ha dit...

La Mireia era una nena que odiava les mates, no les aguantava i no en volia sentir a parlar. Però no era perquè no se li donessin bé, al contrari, era una crack. Era la millor de la classe, però no li agradaven. El seu professor no ho entenia, ho havia intentat tot i ella seguia igual de convençuda de que eren horribles.
Un dia, quan la Mireia estava a casa avorrida, la seva mare li va preguntar que si ja havia fet tots els deures. Ella li va contestar que si i que estava tant avorrida perquè acabava de fer els de mates. La seva mare li va dir:
- No entenc perquè no t’agraden les mates...
- Jo tampoc ho se... Simplement no m’agraden.
- Tindries tant de futur si t’hi dediquessis... Potser amb el temps t’acaben agradant.
- No ho crec, bueno vaig a connectar-me al facebook o moriré d’avorriment.
Va estar molta estona al facebook i després va decidir sortir amb unes amigues, que eren moltíssimes. Es veu que totes estaven molt avorrides.
Quan se les va trobar va veure que eren molt poques i sense adonar-se’n les va començar a comptar (sumar) i a pensar quantes en faltaven (restar). Eren sis comptant-se ella i en faltaven vuit, en total n’havien de ser catorze. Ella va estar pensant que 6/14 eren puntuals i 8/14 no, s’imaginava les fraccions al seu cap com uns dibuixos animats. Sense adonar-se’n estava fent mates i, a més, les feia divertides. Li agradava sentir-se d’aquella manera, s’estava divertint mentre feia mates! Encara que ella no ho sabia.
Mica en mica van arribar les que faltaven i la Mireia seguia en els seus pensaments. En un moment donat se’n va adonar, totes la miraven. Ella els va explicar en el que pensava i totes li van dir que en el fons li encantaven les mates, la Mireia ho negava però fins i tot ella ho estava començant a pensar.
Quan va tornar a casa seva li va explicar tot als seus pares i ells li van dir que millor si li acabaven agradant, que així tindria un futur millor i aprofitaria el seu talent. Tant de rotllo per uns números? (pensava ella) És una tonteria donar-li tanta importància a les mates.
Encara així va decidir explicar-li tot al seu professor de mates que, al sentir això, li va dir que si li havia agradat l’experiència amb les mates “divertides” s’ho prengués tot així i li acabarien agradant. Va dir que a ell mai se li hagués acudit explicar-li d’aquella manera ja que per ell era una cosa molt seriosa. Des d’aquell dia va canviar la seva manera d’ensenyar i els nois i noies van començar a comprendre millor les mates i a passar-s’ho bé aprenent-les (amb aquell professor).
Els pares de la Mireia la van veure tant contenta amb les mates (ara li encantaven) que la van apuntar a cursos i classes avançades. També va participar en concursos contra altres escoles amb altres companys de la classe, no els guanyaven tots però es divertien molt i aprenien cada cop més. A ella cada vegada li agradaven més i havia pres la decisió de dedicar-s’hi.
Quan la Mireia es va fer gran es va convertir en la millor comptable de la ciutat, tothom demanava els seus serveis. Cada vegada que sumava, restava, dividia o multiplicava se’n recordava del seu professor, els seus pares, els seus amics, i totes les persones que sempre li havien dit que les mates no eren avorrides i que els donés una oportunitat.

Anònim ha dit...

"El meu conte ja està penjat però a l'hora de copiar-lo em vaig deixar el títol. El títol és LA LLIÇÓ"
Mar Lloret Lezcano

laia igual i maria florentín ha dit...

UN VIATGE QUE ACAVA...
I si! Al final si que anàvem de viatge. Veig un viatge, tot i que anem a queixar-nos a l’empresa del gas que no ens respon les trucades ni les cartes després d’estafar-nos, anar a Osona.
-Ah, perdó jo em dic Marta i tinc 13 anys, anirem la meva mare i el meu germà, que es diu Joan i té 10 anys, a Osona. Si ja, segur que us estranya que no us hagi nombrat al meu pare, fa molts anys que no el veiem, va desaparèixer...
-va Marta vés a fer la maleta! -va dir la mare.
- Ja estic i el Joan també, ja podem marxaaaaaaaaar! – vaig dir tota contenta.
RuuuuunRuuuuuuuunRuuuuuun- Ma mare va engegar el cotxe i vam pujar tots.
Vam marxar cap a Osona quan de sobte el cotxe es va parar, la gasolina havia passat de 5litres a 0. Havíem recorregut 60Km. Ens en faltaven 30 per arribar a la empresa.
Vam trobar una gasolinera i havíem de posar el mínim de gasolina per a no gastar. Si 5 litres eren 60Km i cada litre costava 1'50 euros. 2'5 litres eren 30 Km. Si un litre costava 1'5, 2'5 litres costaven 3'75 euros.
Vam pagar 3,75 i ens van omplir el dipòsit a 2,5 litres. Vam continuar el viatge i quan creiem que ja hi érem ens vam veure perduts al mig de la muntanya. Vam veure un cartell que posava que la muntanya es nombrava Puigcalb.
Vam començar a caminar, havíem de deixar el cotxe perquè no hi havia camí. Llavors la meva mare, que anava al davant, va trepitjar malament i se li va quedar atrapat al peu al forat. Jo i el meu germà estàvem molt espantats però la mare deia que ens calméssim i que busquéssim alguna cosa per ajudar-la.
Ens vam separar i el meu germà es va perdre, vaig començar a cridar però no responia ningú. La meva mare s’estava dessagnant i jo estava molt espantada.
Ma mare estava perdent massa sang i va morir. Jo vaig decidir suïcidar-me, el meu germà suposo que va morir, també.
FI

Ferran Pavón Marrugat (2N ESO C) (IES EUGENI ORS) ha dit...

MENYS I MENYS (SEGONA PART)

El dos van sortir a la plaça, ven frescos mentalment. El jutge, que es deia Marçal, es va assentar a la seva cadira i va demanar silenci.
-Preparats? –va dir el jutge.
-Si! –van contestar alhora en Jordi i en Joan.
-Doncs endavant, ara començarà el gran repte! Hi hauran tres preguntes, tot i que no es segur que arribeu a les tres, al primer fallo de un dels dos, provocarà la victòria de l’altre. –va dir el jutge.
-Molt bé. –va dir en Joan.
-D’acord. –va dir una mica tímidament en Jordi.
-Pregunta 1 (pel Joan): 3+4+5+5+pi quan dóna Joan?
-Dóna 20,14! –va dir bastant segur en Joan.
-Correcte! –va dir el jutge.

-Pregunta 1 (pel Jordi): 17-16+17-16 –(-1) quan dóna Jordi?
-Dóna 3! -va dir ràpidament en Jordi.
-Incorrecte! –va dir el jutge .
-Què? Però no pot ser, s’ha equivocat! Són tres estic segur... –va dir indignadament en Jordi.
-No Jordi no! Estàs ben equivocat. Per lo tant que ja tenim un guanyador, en Joan!!! –va dir el jutge.
-Si! –va dir ben content en Joan.
Mentrestant en Jordi no sabia que fer, remugava tot sol, ben enfadat.
-Us en recordàreu d’aquesta, penso avisar a un advocat que sàpiga demostrar que la meva operació era correcte i que per fer trampes em doni la victòria, perquè estar clar, quan t’ha pagat en Joan per el repte d’avui? –va dir molt enfadat en Jordi-
-Estàs ben confós Joan! Tens que acceptar que has fallat, ho vols comprovar amb la meva calculadora? –va dir el jutge.
-D’Acord, comprovem-ho! –va dir molt segur en Jordi.
-Mira, era 17-16 dóna 1, més 17 dóna 18, menys 16 dóna 2, i després menys 1 dóna 1, ho veus? –va dir ven cregut el jutge.
- No és correcte, menys i menys dóna més! –va dir molt decidit en Jordi.
-Glup... Que dius? –va dir tímidament el jutge.
-Bueno, espera, ara truco el meu advocat, en Joel, i també truco el matemàtic Esteve, perquè et demostri que menys i menys són més! –va dir el Jordi.
Al cap de una hora van arribar el advocat i el matemàtic i es van assentar tots a una taula, juntament amb en Marçal i en Joan.
-A veure, vosaltres dos sou uns tramposos, menys i menys de tota la vida que és més, això està en tots els llibres de les matemàtiques i em resultarà molt fàcil de demostrar-ho. –va dir el senyor Esteve.
L’Esteve va agafar un llibre de matemàtiques i va anar al tema 9, on hi havia tot el dels signes. I allà hi havia un quadre on estava ben demostrat.

Seguidament en Joan i en Marçal van declarar que havien fet trampes en la prova, ho havien intentat dissimular, però no va servir per enganyar en Jordi. Per lo tant el duel el va guanyar el mateix Jordi, tot el que havien dit, s’ho va apuntar a una llibreta en Joel, per si de cas. En Jordi, va poder fer un llibre matemàtic que al cap d’un any, quan el va acabar, va ser el llibre amb més èxit de tot Catalunya, superant els quatre milions de persones que l’havien llegit i amb una valoració ben alta del que era. En canvi, amb comparació del gran èxit d’en Jordi, en Joan i en Marçal van quedar com uns traïdors a Tranx i van anar a viure a l’altre punta del món per perdre de vista tota la població dels grans matemàtics d’un poble on un nen que es deia Jordi, va tenir el màxim èxit possible i va ser conegut arreu del món.

Ferran Pavón Marrugat (2N ESO C) (IES EUGENI ORS) ha dit...

MENYS I MENYS (PRIMERA PART)

Hi havia una vegada un nen que es deia Jordi, que vivia tot sol en un poble que es deia Tranx. Vivia sol perquè ell volia ser un gran matemàtic i ser molt conegut, per aquesta raó volia viure sol a un poble destacat per les matemàtiques, per poder-se concentrar molt més. Els seus pares vivien a l’altre punta del món i no es podien permetre de visitar-lo. El seu pare era economista i la seva mare era professora de matemàtiques. Precisament per això ell ja tenia un talent especial. El poble que vivia hi havia una gran intensitat, per això qualsevol dels habitants podia arribar a treure-li el somni al Jordi. Principalment tenia un rival molt especial, el Joan, que també estava disposat a fer tot el màxim per ser ven famós. Entre ells dos hi havia una rivalitat molt gran, estaven molt igualats, per això el dia següent, un jutge els hi faria una prova, de la qual el que guanyés podria fer un llibre matemàtic i el mateix jutge faria que el llibre fos venut i que tingués molt d’èxit. Durant aquests dies, en Jordi estava estudiant les matemàtiques, principalment les parts més difícils, com ara l’àlgebra. En canvi en Joan, s’havia agafat uns dies de descans per tranquil•litzar-se. Ja eren les dotze de la nit, en Jordi estava a punt de anar a dormir, en Joan ja feia dos hores i mitja que hi havia anat. El Jordi va fer la última operació i se’n va anar a dormir.
El dia següent, just al despertar-se, a la plaça de Tranx, va començar el repte del dia, que va aplegar al voltant de uns 150 espectadors, i 3 càmeres de televisió.

Anònim ha dit...

MATEMÀTIQUES AMB ANGLES

El conte comença quan el noi que es diu Albert s’enva a Londres per el tema de que no hi ha treball, anava sol no tenia a ningú en que li ajudes en parla angles. En l’Albert arriba a las 8:50 a Londres lo primer que fa es agafa un apartament (como encara no te casa) i deixa la maleta agafa un paper i un boli i va anar a buscar treball veia que estaven tots els treballs complets, però n’hi ha un “Professor de Matemàtiques” l’Albert va pensar que ho veia complicat perquè no sabia re de matemàtiques en angles, va agafar el treball però abans li faltava una cosa que era traduir les divisions, les multiplicacions, la suma... Tenia que traduir tot lo de matemàtiques a angles, en dos setmanes ho tenia que fer. I efectivament ho va fer, ell amb tant alegria va anar ràpid a casa va deixar el paper i el bolígraf i va anar directament a l’escola hi deien que començava el dia 10 de Abril. Dia 9 de Abril son les 22.00 l’Albert se’n va a dormir. Comença el bon dia pel l’Albert perquè avui comença les seves classes de matemàtiques, l’Albert diu ”ok, this day learn the multiply, divided, ok What is divided by 3? I un nen diu “6” I l’Albert diu “ yes, It 6 well done”. I aixi seguia el conte, l’Albert feia anys I li van fer una festa ven grosa el regal de la familia va ser una casa, s’en va anar a casa i l’Albert ya va conseguir una noia on es van casar a l’esglesia de Londres i ells 2 van de si. Van tindre 2 fills que cuan es feien mes gran els van apuntar a l’Escola on anava l’Albert i despres l’Albert no va tornar un altre cop al seu país, aixo si va convidar a tota la familia pel dia del seu casament i pel nadal.

Marc Guimerà. 2 ESO. IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL DESCOBRIMENT DEL PLANETA TERRA (2a part)

Van passar la nit allà però el Marc i el Emilio no podien dormir de cap manera i van sortir a donar un tomb pel planeta tot i que el seu company de cabanya l’Alexander li va recomanar no surtir sol. Tot i així ell va surtir. Semblava tranquil i es va animar a anar a l’altre punta i de cop en un obrir i tancar ulls es va trobar amb un sol imponent va apujar el cap i va veure el sol davant seu i centenars de aquelles especies que va dir l’Alexander però al Marc i el Emilio els van acoronar i el van acariçar suaument. El perquè d’això va pensar el Marc era perque a ell i al Emilio cada cop que sacostava l’estiu, li surtien com una especie de taques al coll i els “IVORS” nestaven plens i va tornar corrents cap a la cabanya va despertar als seus companys i els hi va explicar tot però les taques van desapareixer i la Kelly va dir: he! el meu avi tambe tenia això i men recordo que tenia “IVORS” a casa i la kelly va dir: a la tomba del meu avi és pot veure perque el vidre es transparent. El Gerard va intervenir i va dir:

-Però ja s’haurà podrit no?

La kelly va fer un somnriure i va dir- no aqui els hi posem un liquid sobre el cos perque no es podreixin.Va som-hi

I van anar era un lloc estrany, fred però quant el Marc i el Emilio va veure el cos es va fixar que portava un collaret amb un simbol llatí i resulta que ells tambe en portava un igual. Es va posar a plorar. Tranquil li deia deu ser una casualitat pero al final es van oblidar per complet de la taca a la pell que atreia als “IVORS”. El Bobby va dir:

- Bueno demà ja ho investigarem amb més calma

-si, si millor, va comfirmar el Gerard.

L’endemà al mati van esmorzar i sen van anar a l’altre punta del planeta a veure els “IVORS”però havien desaparegut totalment. No havia ni un a la zona ,estava buida totalment i despues de seguir el rastre de les pengades van anar a parar a la tumba del avi de la kelly i el cos va desepereixer no hi era i el Gerard va veure més pengades i les van seguir i de cop van entrar en una especie de tunel del temps i al sortir tot estava igual però on estava el Marc i el Emilio metres endrrere van trobar una especie de ”IVOR” amb el fisic del Marc i el Emilio, aquell ivor podia parlar amb als altres ivors i nomes volien avisar als humans que havien descobert un nou planeta la “TERRA” que estava a 1.000.000 anys llum de allà i els ivors es van relacionar amb el Marc i el Emilio d’aquesta manera van surgir els primers humans.

DESPRÉS DE 1000 ANYS....

Es va arribar a la conclusio que el Marc, l’Emilio i el Gerard(ell també perque es va infectar) tenian una part de l’ADN dels humans el 50% i els ivors l’altre part i aquelles taques ara les te tothom son com nosaltres li diem “pigues”.

Mar Lloret Lezcano. 1 ESO. IES Eugeni d'Ors ha dit...

Tot va començar un dia de pluja a la tarda. Tots els alumnes de l’Eugeni d’Ors estaven fent classe. Però realment els que s’interessaven no eren tots, si no concretament la classe de 1r ESO D, allà, és on va començar tot. A primera hora d’aquella tarda, a què no sabeu el que els tocava, dons just el que esteu pensant, matemàtiques.
En aquella classe hi havia tot tipus de gent, des del que es posava en molts problemes fins el que només l’interessaven els llibres i escoltar la lliçó. Però la qüestió no era aquesta, sinó el que passava quan es tancava la porta i començava la classe. Aquell dia però no va passar el que normalment passava, aquella tarda va ser especial, i per els alumnes, inoblidable.
Quan va tocar el timbre la professora va començar la classe, va obrir el llibre digital i de cop, es va apagar l’ordinador i van començar a sortir números de la pantalla. El primer en sortir va ser el 0, després l’1, a continuació el 2 i així successivament fins arribar al 100. Cada un tenia una mida de més o menys de 5 cm. Al haver sortit el 100 es van posar tots en fila índia al davant de la pissarra i el líder, el numero 50, va fer un petit discurs:
-Hola, com podeu contemplar sóc el numero 50. M’agradaria demanar-vos un favor.
I el típic alumne que es vol fer veure, va respondre:
- Si home, no faig cas del professor, te’n faré a tu!
-Doncs sincerament la teva ajuda no la necessitem, ja que la resta de la classe segur que vol perquè mentres que tu estiguis fent classe ells estaran ajudant-nos.
-Ah!, doncs si ens hem de perdre classe, vinc!
Bé, doncs així va ser, els números van explicar el perquè estaven allà i el perquè havien escollit aquella classe. Estaven allà perquè els nombres del 101 al 200 els havien envaït el poble anomenat Numèric i, havien triat aquella classe perquè era la primera que hi havia connectada a l’ordinador.
Doncs dit això, tots els alumnes es van posar a la càpsula del temps i van anar cap el poble. Tots ells estaven desitjant arribar, però a la vegada també tenien molts nervis.
Al arribar van anar cap a casa del número 50, que recordeu, era el líder, i allà es van posar a pensar en un pla. Van pensar de fer una festa perquè

Mar Lloret Lezcano. 1 ESO. IES Eugeni d'Ors ha dit...

(2a part)

d’aquesta manera podrien convocar-los a tots. I dit tot això, es van posar a fer els cartells amb un títol que deia:
SI VOLEU PASSAR UNA BONA ESTONA NO DUBTEU EN VENIR!! LA FESTA COMENÇARÀ A LES 17:30!! US HI ESPEREM!!
Van acabar de fer els cartells i tots nerviosos se’n van anar a dormir.
Al dia següent es van despertar, i es van posar a fer tots els preparatius de la festa. Al acabar,van esperar neguitosos a que arribés l’hora de començar.
L’hora va arribar i tots aquells nombres que havien envaït Numèric del Penedès van entrar, i els alumnes i la resta de números van començar a elaborar el pla.
Els números de l’1 al 100 i els alumnes no ho volien fer amb mala intenció, l’única finalitat que volien que tingués era, que tots aquells que havien envaït les seves propietats, intimitats... aprenguessin que el que avui havien fet, d’aquí a unes setmanes, els podia passar el mateix a ells. Quan el número 50, que recordo de nou, és el líder, va acabar de transmetre el que pensava, tot el poble en forma de paraules van alliberar els números del 101 al 200 per veure si els havia servit d’alguna cosa tat allò que havien fet.
Efectivament tots aquells que havien envaït el poble, van aprendre a posar-se a la pell de la resta i d’aquesta manera, van aconseguir que no fessin malifetes i ajudessin a tots aquells números que ho necessitaven. Per cert, també van aconseguir transmetre als números més grans, el missatge que els havien fet entendre els alumnes i els números més petits.
En definitiva, tots els números, del més petit al més gran que estaven separats en grups de 100 van aconseguir formar un sol grup, anomenat MATES i aquells que havien après la lliçó, no només ajudaven a números que ho necessitaven, sinó que també ajudaven a nens/es a l’escola, a l’institut, als joves a la universitat i als adults a la feina.
Com que el grup de Mates es portaven molt bé entre ells, van organitzar una festa, aquest cop de debò, aquesta vegada era per passar-s’ho bé, ballar i conèixer a nous números.
D’aquesta manera la bona relació i el bon ambient garantien la continuïtat de cada centenar de números perquè no s’aturés mai el comptatge i, les mates, poguessin resoldre tots aquells problemes que qualsevol persona es pogués plantejar.

Ariadna Fernández. 1 ESO. IES Eugeni d'Ors ha dit...

Les 3 maries:

Hi havia una vegada 3 nenes que eren molt populars i tots del institut els van ficar les 3 maries. Es deien Maria ,Maria Jose, Ana Maria. I com que no sabien de mates, per això van suspendre i també per això els hi van ficar las 3 maries. I com anavan sempre juntes i com tenien diners despres se'n van anar de compres, perquè els hi agradava molt. I una vegada la mare de la Ana Maria va porta a las 3 a l'institut amb el pare de la Ana Maria. Els tocava un examen de mates i resulta que la maria jose va treure un 10 i les altres un 5'9.

I el professor estava molt content i elles estaven saltant perquè si no repetirien un altre cop i les 3 no volien suspendre un altre cop

La seva professora, al dia següent les va passar a 2n de la eso, però les van tenir que separar perquè sino no farien els deures de mates.

I les 3 des de llavors, cada dia feien els deures de matemàtiques i estaven sumrients.

FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Kevin Sánchez. 1ESO. IES Eugeni d'Ors ha dit...

EL SOMNI MÀGIC

Una vegada hi havia un nen que es deia Pol i una nena que es deia Maria eren mot amics però no els agradaven gens les matemàtiques.

Llavors a les classes de matemàtiques sempre es dormien i com que es dormien no aprenien res, llavors cada trimestre suspenien i suspenien.

Un dia la mare els va apuntar a una classe particular de matemàtiques amb una professora que es deia Carla i era molt lletjuda . Era dimarts el dia de les classes particulars de mates. Van entrar els nens i...

Pol: hola!!

Maria: hola!!

Carla: que us passa

Pol: que no volem fer mates

Carla :entreu, entreu que ara us explicaré una cosa...

Carla: a mi, quan era petita, tampoc m’agradaven les mates gens però gens, però un dia vaig tenir un somni molt estrany. Escolteu escolteu..

Pol: d’acord.

Maria: d’acord.

NARRADOR/A: a la Maria i al Pol no els agradaven gens les mates sumar, restar etcèteres. Però les histories fossin del que fossin els encantaven, com si fossin de mates.

Carla: doncs això, jo quan era petita vaig somiar que.. “ jo de sobte despertava en una habitació plena de números. Vaig caminar i caminar, però no hi trobava la sortida a cap lloc. I la porta va desaparèixer i se'm va acostar el numero 1 i em va dir hola i jo li vaig dir: hola, on soc? Ell em va dir: en el somni de les matemàtiques. I jo vaig preguntar: com es pot sortir d'aquest somni? I el numero em va dir: passant unes proves. I jo vaig dir: quines? I em va contestar: tu avança i ja veuràs.
Jo vaig avançar i em vaig trobar una suma. No la sabia fer però em vaig esforçar i al final em va sortir. Després vaig caminar un metre més i em va aparèixer una resta molt difícil però al final la vaig resoldre. Vaig caminar per un passadís màgic ple de flors i a la vegada de números de colors.

Al final vaig acabar el passadís màgic i em va tornar a aparèixer el numero 1 i em va dir: ara t' apareixeran multiplicacions i divisions. Però jo no sabia ni dividir ni multiplicar. Li vaig intentar dir que no sabia ni multiplicar ni dividir, però el numero 1 no em va deixar parlar i va marxar.

Em va aparèixer la multiplicació, la vaig fer, però saps quant vaig trigar?

Maria : díguens! díguens!

Pol :si, si, ho volem saber

Carla: si, ara us ho diré doncs això: vaig trigar tres dies i per fer la divisió vaig trigar 3 anys i vaig aconseguir sortir del somni, però vaig trigar 4 anys sencers. Però quan em vaig aixecar estava molt orgullosa de mi mateixa perquè vaig veure que les mates eren molt útils per la meva vida. I ara mira, gràcies a un somni soc professora de matemàtiques.

Pol: jo ara veig el sentit de les mates.

Maria. Jo tinc ganes de començar a fer mates.

NARRADOR: en Pol i la Maria, que abans suspenien mates ara treuen un excel·lent.

Zacaria Choaibi 3r C ha dit...

LA CALCULADORA,ES SOLUCIÓ?

Hola , em dic Isabel i soc professora de mates, nomes volia explica-ros una història que vaig tenir amb un alumne:
Es diu Marc, un alumne molt bo, i es una mica entremaliat, tot i així treia molt bones notes.
El dia 20 de Maig, dia de començament d'un nou tema; les equacions.
Vaig començar a explicar, els meus alumnes ho tenien perfectament, tot anava bé fins que vaig dir: -Us recomano que no feu servir la calculadora-.
El Marc desprès d'estar callat tota la classe, es va aixecar i em va preguntar :
-¿Per que? ¿Per que tu ho diguis? ¡La calculadora es lo millor!.
Jo després d'explicar-li el perquè, ell no ho entenia, i em replicava replicava...l
Fins que li vaig dir que tenia raó.
Acabat d'explicar el tema i de practicar exercicis, vaig decidir posar el dia del examen, era el dia 15 de Juny. Aquest examen era molt important, ja que era el últim de curs, ia alguns alumnes es jugaven la nota. En el cas del Marc no tindria problemes ja que se li donava bé i en el últim examen va treure un 5,5.
Vaig repartir els exàmens i vaig prohibir que fessin servir la calculadora.
M'entres l'estàvem fent en silenci vaig veure el Marc una mica nerviós i preocupat, jo vaig decidir mirar-lo de reüll, vaig veure que feia servir la calculadora, però jo vaig decidir no dir-li res.
Mentres tant a casa corregint els exàmens, vaig veure que anaven força bé..
pero vaig veure que en el examen del Marc havia una operació molt malament feta, era tan fàcil com: 10
2·5
em va posar que el resultat era 25, no ho vaig entendre fins que vaig decidir fer-ho a la calculadora. El resultat era el mateix.
Es veu que la calculadora no el va entendre ja que la calculadora va fer: 10:2 x5.
Si li contava bé ,li quedava un cinc, però vaig decidir contar-li malament per tossut i li va quedar un suspès.
A vegades la calculadora no es sempre una bona solució.

Daniel Collado. 1ESO. INS Eugeni d'Ors ha dit...

L'OCELL MATEMÀTIC

Hi havia una vegada un home que sempre anava al treball i un dia va anar a treure diners i el van atracar perquè era molt ric. Un home que passava per allà va veure com l'atracaven i els lladres fugien. Però aquell home va anar-se corrents a atrapar el lladre i de sobte va desaparèixer i va sortir com un mena de superheroi del metro. I va calcular per quin carrer anirien fent un problema i els va perseguir. Aquell home tenia pinta d'ocell i al final va parar a on havia calculat i els va detenir. A l'home li van tornar els diners gràcies als problemes.

Fernanda Abad, Lourdes Rodriguez,Widad Sadik. 1ESO. INS Eugeni d'Ors ha dit...

PROBLEMAS MATEMÁTICOS

Érase una vez un niño que se había mudado muchas veces de pueblo y ya estaba acostumbrado a no tener muchos amigos. Un día su madre, llamada Triángula, y su padre, llamado Rectángulo, decidieron marcharse de su pueblo y mudarse a otro porque donde vivían era un pueblo muy pequeño y con pocos habitantes y el colegio les quedaba muy lejos. I se fueron a vivir a Acutanglaria. El niño, llamado Isósceles, nunca estaba de acuerdo con esas decisiones y también le costaba despedirse de sus amigos porque por una vez que tenía amigos se tenía que ir. Un día, haciendo las maletas, le dice Isósceles a su mama: “ Mama, ¿tú crees que me costará hacer amigos?”. La madre le dijo: "Hijo, tu problema es que te cuesta hacer matemáticas, y como en todos los pueblos lo más importante son las matemáticas pues por eso te rechazan. Pero no te preocupes que de esto, hay solución y seguro que en este pueblo también sabrán valorar otras cosas.

Al día siguiente ya tenían las maletas hechas y todo preparado. Se iban a ir para su nuevo pueblo y durante unas semanas vivirían en casa de sus primos. Tardaron unas 2 horas en llegar a Acutanglaria. Una vez que llegaron, lo primero fue deshacer las maletas y Isósceles fue a visitar el pueblo. El pueblo estaba lleno de gente y todo el mundo hablaba de las matemáticas. Entonces él pensó que si en el otro pueblo iba mal, aquí peor, porque de lo único que se habla es de matemáticas. El niño tenía un problema: que no sabía ni sumar, ni restar, ni multiplicar, ni nada. Por más que le explicabas, no le entraba en la cabeza. Los padres ya habían intentado un montón de cosas pero nada había servido y ya no sabían que hacer. Por eso decidieron mudarse, porque en los colegios al niño no lo aceptaban, pero los padres no se lo decían para no preocuparle. Los padres, de mientras, se fueron a buscar un colegio. El primero al que fueron se llamaba RECTANGULANI. Era un colegio que todos los niños decían que era fácil aprobar. Al cabo de una semana que ya tenían un piso y el niño empezó el colegio, lo primero que le preguntaron fue: "Isósceles, ¿cuánto es 2 + 2?", el contestó:"5". Toda la clase se rio de él. "Vale, tu problema es que te cuesta. Confundes los números. Bueno, pues no te preocupes, contigo lo haremos más fácil: empezaremos con 1 +1. Y así después que hayas aprendido las sumas, haremos las restas, y luego las multiplicaciones, y por último las divisiones. El niño se fue súper contento a casa y le dijo a su madre: "mama, hoy en el colegio me han preguntado cuanto era 2+2 y no sabía la respuesta y la profe me dijo que me ayudaría y así cuando se acabara el curso sería un gran matemático". La madre se alegró mucho. Al día siguiente el niño fue muy alegre al cole y la profe le dijo: "Mira, lo más fácil es que cuando tengas que sumar te ayudes de los dedos. Así será más fácil". La profe le puso unos cuantos ejercicios en el libro, le puso:

2+2= ,3+2= , 5+3= , 6+1= , 4+3= .

Y de los 5 que le puso hizo bien 4. La profe lo felicitó y cuando llego a casa su madre y su padre también. Al día siguiente aprendería las restas y hizo 3 bien, pero la profe le dijo: "Ni te preocupes que te ira saliendo". Empezó las vacaciones de Navidad y aprobó las mates. Después de las vacaciones empezaría la multiplicación y la división .

Durante ese tiempo Isósceles estuvo estudiando todo los días y tenía más amigos. Cuando empezó de nuevo el curso las resta le salían súper bien y empezó con las multiplicaciones que le costaron un poco más, pero no pasó nada. I después, por ultimo, las divisiones, que no le costó tanto. Cuando se acabó el curso sacó todas bien y sus padres estaban súper orgullosos de él y durante el verano se fue a un campamento.

Pasaron los años y Isósceles ya tenía 19 años y ya era uno de los más rápidos en responder problemas matemáticos y ya había ganado 1 premio.

Fin